1ª LECTURA. (Gènesi 2,7-9.3,1-7a).
El Senyor-Déu modelà l’home amb pols de la terra,
li bufà a la cara per fer-li entrar un alè de vida,
i es convertí en un ésser animat.
Llavors el Senyor-Déu plantà un jardí
a Edèn, a la regió d’orient,
i va posar-hi l’home que havia modelat.
El Senyor-Déu va fer néixer de la terra fèrtil
totes les varietats d’arbres que fan goig de veure
i donen fruits gustosos.
Al mig del jardí hi havia l’arbre de la vida
i l’arbre del coneixement del bé i del mal.
La serp era el més astut
de tots els animals que el Senyor-Déu havia fet.
Digué, doncs, a la dona:
«Així Déu us ha dit que no mengeu dels fruits
de cap arbre del jardí?»
La dona li respongué:
«Podem menjar dels fruits de tots els arbres del jardí,
però dels fruits de l’arbre que hi ha al mig,
Déu ha dit que no en mengem ni els toquem,
perquè moriríem.»
La serp digué a la dona:
«No moriríeu pas!
Déu sap que si un dia en menjàveu
se us obririen els ulls
i seríeu iguals que els àngels:
coneixeríeu el bé i el mal.»
La dona,
veient que el fruit de l’arbre era bo per a menjar,
que donava gust de veure
i que era temptador això d’adquirir coneixement,
en collí i en menjà;
en donà també al seu marit, que en menjà com ella,
i se’ls obriren a tots dos els ulls.
Llavors s’adonaren que anaven nus
i cosiren fulles de figuera per fer-se’n faldars.
2ª LECTURA (Romans 5,12-19).
Nota: En blau allò que correspon a la versió llarga.
Germans,
per obra d’un sol home entrà el pecat al món,
i amb el pecat hi entrà també la mort,
que s’estengué a tots els homes,
donat que tots van pecar.
Abans que la Llei fos donada,
el pecat ja existia en el món,
encara que, mentre no hi ha llei,
no consta quina és la pena dels pecats.
Així i tot,
la mort ja imperava durant tot el temps
que va d’Adam fins a Moisès,
fins sobre aquells homes
que no havien transgredit cap precepte,
com ho havia fet Adam.
I Adam prefigurava l’home
que havia de venir més tard.
Però el do no té comparació amb la caiguda,
perquè si tants han mort per haver fallat aquell tot sol,
molt més ha abundat la gràcia de Déu
i el do generós que s’ha estès a tants
per la gràcia d’un sol home, Jesucrist.
És veritat:
el do de Déu no es pot ni comparar
amb tot allò que va venir
per haver pecat un sol home:
el judici d’un de sol tingué per desenllaç una condemna,
mentre que el do de la gràcia fa justos els homes
després de moltes caigudes.
Així, doncs,
si per haver fallat aquell tot sol
va imperar la mort per culpa d’ell,
amb molt més motiu els qui reben
aquesta sobreabundància de gràcia
i el do generós que els fa justos
viuran i regnaran gràcies a un de sol, que és Jesucrist.
Per tant,
així com per haver fallat un sol home
es va estendre a tots la condemna,
també per haver estat just un de sol
tots els homes són absolts i obtenen la vida;
així com, per haver desobeït aquell home sol,
els altres van esdevenir pecadors,
també per haver obeït un de sol,
esdevindran justos els altres.
EVANGELI. (Mateu 4,1-11).
En aquell temps,
l’Esperit conduí Jesús al desert
perquè el diable el temptés.
Feia quaranta dies i quaranta nits que dejunava,
i quedà extenuat de fam.
El temptador se li acostà i li digué:
«Si ets Fill de Déu,
digues que aquestes pedres es tornin pans.»
Jesús li respongué:
«Diu l’Escriptura:
“L’home no viu només de pa;
viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.»
Llavors el diable se l’enduu a la ciutat santa,
el deixa dalt la cornisa del temple i li diu:
«Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix;
l’Escriptura diu: “Ha donat ordre als seus àngels
que et duguin a les palmes de les mans,
perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.»
Jesús li contesta:
«També diu l’Escriptura:
“No temptis el Senyor, el teu Déu”.»
Després el diable se l’enduu dalt una muntanya altíssima,
li fa veure tots els reialmes del món
i la seva glòria i li diu:
«Tot això t’ho donaré si et prosternes i m’adores.»
Llavors li diu Jesús:
«Vés-te’n d’aquí, Satanàs!
L’Escriptura diu:
“Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”.»
Llavors el diable el deixà estar,
i vingueren uns àngels per proveir-lo.
LLENGUATGE.
NOTA:
Sobre les Temptacions,
podeu veure també els comentaris corresponents a Any B i Any
C.
1. Comencem la Quaresma, i la litúrgia ens fa recular en la
lectura de l’evangeli de Mateu: passem dels capítols 5-7 (Sermó de la
muntanya) al capítol 4, al final del que podríem dir-ne la presentació
de Jesús. Aquí Jesús ens és presentat com a Nou
Adam.
2. El llenguatge
estableix un paral·lelisme amb el relat bíblic dels “inicis” de la Humanitat
personificada en Adam i Eva (= home i dona. Gènesi
3,1ss). Segons el Gènesi, les
primeres paraules pronunciades pels Humans són un diàleg amb el Temptador (Serp).
També, en l’evangeli de Mateu, les primeres paraules pronunciades per Jesús són
un diàleg amb el Temptador (Diable). En els dos casos es parla de
“menjar”, però la situació és invertida: Adam
i Eva mengen un fruit per arribar a ser com déus (La traducció del Missal, en la 1ª Lectura, no és gaire
encertada quan diu “iguals als àngels”);
en canvi Jesús no menja, perquè “l’home...
viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.
3. En el
Baptisme Jesús ha rebut la plenitud de l’Esperit. I el primer impuls de
l’Esperit és portar-lo al desert per
corregir la situació de separació en què es trobava la Humanitat. La
Humanitat, que havia acceptat la proposta del Temptador, es trobava separada
de la Font de la vida o Arbre de la Vida. El jardí s’havia
tornat desert.
La
fidelitat del nou Adam reconverteix
el desert en jardí, la qual cosa permet recuperar l’accés a la font
de la vida. “Vingueren uns àngels
per proveir-lo”.
4. L’home
no viu només de pa...
La manera
com Mateu redacta la 1ª temptació és
força sorprenent: dóna a entendre que Jesús experimenta la gana només després
dels 40 dies de dejuni al desert. La
traducció del Missal diu que “va quedar extenuat de fam”, però, literalment, el
text original diu: “al final va tenir fam”. Mateu vol donar a entendre
que Jesús viu de la força de
l’Esperit, i per això no sent necessitat de l’aliment corporal.
Però
passats 40 dies… Aquí el número “40”
és important: significa plenitud i totalitat. Evoca l’estada de 40 anys al desert durant els quals els Israelites
van murmurar contra Déu reclamant un menjar material perquè no es fiaven
de la paraula de Déu (Èxode
16:1ss). En canvi Jesús, nou
Israel, es fia totalment de Déu i, per això, no té fam. Però al final... sent la gana, i apareix la temptació.
No es
tracta només del menjar material.
Mateu, establint un paral·lelisme amb la temptació d’Adam i Eva, ens fa anar més a fons.
5. “Adam i Eva” representen tots els Humans.
La “gana” dels Humans és voler ser com
déus, “coneixedors” (dictaminadors)
del Bé i del Mal. És la temptació de
voler desfer-nos dels vincles amb Déu i anar per les nostres. Emancipar-nos de Déu i convertir-nos en déus per a nosaltres mateixos i sobretot
per als altres.
En les
relacions humanes, els fills s’han d’emancipar
dels pares perquè la paternitat d’aquests és finita i imperfecta. Però en
relació a Déu, als Humans no ens cal emancipar-nos.
La paternitat de Déu és perfecta i permanent. La plenitud del fill no passa per
l’emancipació sinó per l’acceptació-participació en la Vida del
Pare, inesgotable.
6. Jesús,
cent per cent humà, també experimenta la temptació de l’emancipació. Si ets Fill de Déu...soluciona el problema pel teu compte
convertint les pedres en pans… Si ets
Fill de Déu... aprofita els poders
que això et dóna, i actua amb total independència...
Però
Jesús, precisament perquè es sent de debò “fill”, sap, accepta i gaudeix de la seva filiació. Per això, sense dubtar, declara: L’home viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. És la seva resposta filial a la declaració que
havia fet el Pare: “Aquest és el meu Fill,
el meu estimat, en qui m'he complagut” (Mateu
3,17). L’Home, que va ser creat per la paraula de Déu, també es manté en
l’existència i creix gràcies a la paraula
de Déu.
7. No
temptis el Senyor, el teu Déu.
La 2ª temptació és especialment
significativa per als qui ja han decidit fiar-se
de Déu. Sobretot quan s’ha viscut el pas d’una societat religiosa a una societat
laica, es pot sentir la temptació de considerar-s’hi “defensors de Déu”. Això podria incitar a
un cert exhibicionisme religiós. És
una temptació que es presenta disfressada de fidelitat. “Si ets Fill de
Déu, tira’t daltabaix”. Seria una manera de mostrar a tothom la “confiança
en Déu”. Aquesta serà la temptació
que repetiran, en forma de provocació, els grans sacerdots en el Calvari: “Si
ets Fill de Déu, baixa de la creu” (Mateu
27,40).
La
resposta de Jesús és clara: No temptaràs
el Senyor, el teu Déu.
8. Tot
això t’ho donaré... si m’adores.
Aquesta 3ª Temptació és la més directa. Ja no es fa recurs al “Si ets Fill de Déu” sinó que proposa
clarament l’alternativa a Déu. És la temptació del Poder. Jesús reacciona amb força: Vés-te’n d’aquí, Satanàs!
Mateu vol establir un cap-i-cua entre el començament i el
final de tota l’obra de Jesús. Les últimes paraules de Jesús, dirigides als Onze,
són: “M’ha estat donat tot Poder al cel i
a la terra…” (Mateu
28,18).
Hi ha dues classes de Poder:
- aquell que ens atribuïm en competició amb el “Poder” de
Déu, i
- aquell que és participació en el Poder creador (humanitzador)
de Déu.
Els evangelistes ens presenten Jesús dotat d’un gran Poder en la línia de l’obra humanitzadora
de Déu. Això es fa palès en les curacions
i en la missió humanitzadora confiada als apòstols: “Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el
nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant”. Del baptisme on Jesús és
declarat “Fill”, al baptisme on els humans som immergits (“batejats”) en
la Vida del Pare, Fill i Esperit Sant; és a dir: en la vida-comunió de
Déu mateix.
9. Vingueren uns àngels per proveir-lo.
“Però a mi, si no treballo,
no venen els àngels a portar-me el pa a casa!”, deia un company, un dia que
comentàvem aquest evangeli. I tenia raó.
Aquest final resulta provocador. És molt fàcil vèncer les temptacions si després venen els àngels a solucionar-te el problema!...
Però de fet, els àngels
no degueren proveir-lo de la manera
que solem pensar, ja que poc temps després veiem aquest mateix Jesús,
assedegat, morint a la creu... Amb aquest final Mateu vol dir-nos alguna
cosa més profunda.
10. Recordem-ho una vegada més: els Evangelis no són la crònica d’uns fets objectius ni una biografia de Jesús. Més aviat serien una
espècie de radiografia de la Humanitat.
En Jesús se’ns visualitza la realitat
més profunda dels éssers humans: som creats per Déu i cridats a participar de
la seva mateixa Vida.
Mateu posa les temptacions
després de “40” dies de dejuni.
Aquest “40” vol indicar la totalitat de la vida de Jesús posada a les
mans de Déu. I això li permet viure en pau i esperança tots i cada un dels seus
moments, sobretot els més difícils, i el mateix de la mort biològica. Aquí
l’expressió “vingueren uns àngels per
proveir-lo” indica la resposta de Déu-Pare que acull la confiança filial de Jesús. No li
“ofereixen” un banquet, sinó molt
més: la vida en plenitud (Resurrecció).
MISSATGE.
11. En les relacions humanes, la paternitat, d’alguna manera,
arriba al seu terme quan el fill ja s’ha fet capaç d’emancipar-se.
L’emancipació permet compensar d’alguna manera la imperfecció i brevetat de la
paternitat humana. Però la paternitat de Déu és infinita i permanent. Això fa
innecessària tota emancipació, i ens permet créixer progressivament en la
nostra filiació.
Els relats evangèlics ens ofereixen l’exemple de Jesús. Però Jesús
no és només un exemple. Ell és el nou Adam: “l’home-fill” en qui tots els humans som també fills.
Fills en el Fill. No ens cal merèixer-ho; és suficient no refusar
el do.
RESPOSTA.
12. Les temptacions de
Jesús són les temptacions de l’Home;
són, doncs, les nostres temptacions.
I la resposta que se’ns demana és
intentar anar superant-les aprenent de la resposta
de Jesús, i sabent que sempre prenen noves formes i més subtils. No es
tracta de cap lluita per a obtenir una victòria sinó simplement de no
tancar el cor al do que se’ns ofereix. La lluita, en tot cas, ha de ser
contra la nostra tendència a fiar-nos només de nosaltres mateixos, o contra el
nostre orgull, o contra la nostra por a la Vida.
PREGUNTES
per al diàleg.
1. En la vostra opinió, quines són les temptacions no del tot superades de la nostra societat i de les
comunitats cristianes actuals?
2. Heu sentit alguna vegada la temptació de fer alguna pràctica
religiosa amb la intenció d’afirmar la pròpia religió davant la societat
o les altres religions?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada