Diumenge 12è. de l'any C.

1ª LECTURA.  (Zacaries 12,10-11).

Això diu el Senyor:

«Abocaré sobre el llinatge de David

i sobre els habitants de Jerusalem

un esperit d’afecte i de benvolença.

Llavors miraran aquell que han traspassat:

faran per ell un dol,

com el que es fa per la mort d’un fill únic,

ploraran amargament per ell,

com es plora la mort del primer fill.

Aquell dia hi haurà a Jerusalem un dol tan gran

com el d’Hadad-Remmon a la plana de Maguedó.

Aquell dia, un doll d’aigua abundant rentarà

els pecats i les immundícies de la casa de David

i dels habitants de Jerusalem.»

2ª LECTURA (Gàlates 3,26-29).

Germans,

tots vosaltres, perquè heu cregut,

sou fills de Déu en Jesucrist.

Tots els qui heu estat batejats per unir-vos a Crist

us heu revestit de Crist.

Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona.

Tots sou una sola cosa en Jesucrist.

I si vosaltres sou de Crist,

sou descendència d’Abraham, hereus de les promeses.

EVANGELI. (Lluc 9,18-24).

Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat,

se li acostaren els deixebles, i els preguntà:

«Qui diu la gent que sóc, jo?»

Ells li respongueren:

«Uns diuen que sou Joan Baptista,

altres que sou Elies,

altres que ha ressuscitat un dels profetes antics.»

Llavors els preguntà:

«I vosaltres, qui dieu que sóc?»

Pere li respongué: «El Messies, l’Ungit de Déu.»

Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú,

i els deia:

«El Fill de l’home ha de patir molt:

els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei

l’han de rebutjar, ha de ser mort,

i ressuscitarà el tercer dia.»
I deia a tothom:

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix,

que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi.

Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la salvarà.»

B. LLENGUATGE.

1. Problemes de llenguatge...

Els problemes de llenguatge són importants. Ho veiem a l’evangeli d’avui. “Qui sóc, jo?”, pregunta Jesús als deixebles. En nom de tots, Pere respon: “El Messies, l’Ungit de Déu”.

Jesús no nega que la resposta sigui correcta; no obstant “els prohibí severament que diguessin això a ningú”. És que la paraula “messies” tenia un significat contradictori en boca de Pere i en el pensament de Jesús. Amb l’expressió “el Messies” es designava un futur personatge important, que vindria en compliment d’una promesa de Déu. Sobre aquest personatge cadascú hi projectava la solució de tots els problemes: els propis i els del Poble. I donat que el poble es trobava en una situació d’opressió, del futur Messies se n’esperava que, amb poder propi o amb el poder de Déu, canviés la situació d’Israel amb una victòria total i definitiva sobre tots els seus opressors. I donat que l’opressió que patien era violenta, potser caldria una violència major per vèncer-la.

2. Però Jesús no vol que els deixebles s’enganyin ni enganyin ningú. Ell sap perfectament que la violència no es treu ni es venç amb més violència. El camí de Jesús serà un altre: vèncer la violència deixant-la esclatar. “Les bombes que han esclatat són bombes vençudes”.

Aquest camí és viable perquè, de fet, la vida humana no depèn de la violència sinó de Déu. A Jesús (a l’Home), els violents el mataran, però al tercer dia ressuscitarà; i ja no podrà ser subjecte de cap nova violència. La violència no té l’última paraula.

3. Però, a més de ser un camí equivocat, la violència és execrable en si mateixa. Per això queda totalment exclosa per a qui vulgui seguir Jesús. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi”.

Com ha confessat Pere, Jesús és realment el Messies. Com a Messies, ell obre camí, però assenyala tres condicions a qui vulgui seguir-lo:

- que es negui ell mateix,

- que prengui cada dia la seva creu, i

- que l’acompanyi.

Pot semblar que aquestes condicions, excepte la segona, són les que tots s’esperaven. Qualsevol líder demana als seus seguidors que es neguin a si mateixos a fi d’identificar-se amb ell, el líder; i que deixin el propi camí per seguir el camí que marca el líder. I, si un líder ha de vèncer un poder establert, també demanarà als seus seguidors que prenguin cada dia la seva espasa i estiguin a punt per la lluita.

Però el Messies-Jesús canvia totalment el significat d’aquestes condicions.

4. ...que es negui ell mateix...

Cal no entendre aquestes paraules com se solen entendre en el seguiment que exigeixen els líders populars, cabdills militars o caps religiosos. Jesús no és ni un líder, ni un cabdill, ni un cap religiós. Jesús és el crucificat-ressuscitat.

Negar-se un mateix no vol dir renunciar a ser un mateix per convertir-se en seguidor d’un altre. Això seria alienació. Cadascú és responsable de la seva vida encara que hagi fet vot d’obediència o hagi jurat fidelitat al rei... La crueltat d’un soldat que mata no deixa de ser seva encara que actuï complint ordres...

En l’Evangeli “negar-se un mateix” significa no posar la pròpia vida com a norma i valor suprems per a un mateix i per als altres. Significa renunciar a convertir-nos en (petits) “déus”, àrbitres del bé i del mal. Considerar-se “àrbitre del bé i del mal” està a l’origen de tota maldat humana, com tan plàsticament es narra al tercer capítol del Gènesi (Gènesi 3,4-7).

Negar-se un mateix no és un acte d’humilitat ni de subjecció a un altre, sinó el reconeixement de que la pròpia vida no és un bé absolut tancat en si mateix sinó un do compartit que es desenvolupa compartint-lo.

5. ...que prengui la seva creu...

En la segona condició, destaca la substitució de l’espasa per la creu, a pesar de que, temps a venir, infinites vegades els deixebles de Jesús ajuntaran creu i espasa. Ja a Getsemaní, els deixebles, d’acord amb la seva manera equivocada d’entendre el Messies, van prendre l’espasa (Lluc 22,49). Jesús, una vegada més, els va haver de corregir. Enfront de les espases, Jesús pren la seva creu. L’espasa vol dir “vida que s’imposa”; la creu vol dir “vida que és dóna”.

Prendre la creu no és una opció pel sofriment sinó per la generositat. El sofriment pot arribar com a conseqüència de la violència rebuda, però no és ni ha de ser una cosa buscada per si mateixa.

Prendre la pròpia creu vol dir acceptar les conseqüències d’estar sempre a favor dels humans, fins i tot quan això comporti persecucions.

6. ...i m’acompanyi...

“Acompanyar Jesús” no és acompanyar un líder sinó acompanyar l’Home. Es tracta d’un acompanyament que exclou tant la pròpia alienació com l’alienació de qui és acompanyat.

Hi ha acompanyaments que anul·len l’altre; hi ha serveis que ofeguen; hi ha amors que paralitzen. El bon acompanyament comporta no privar-se ni privar l’altre de ser el protagonista de la pròpia vida, sense descuidar que la vida sempre és compartida.

6. Qui vulgui salvar la seva vida...

“Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però el qui la perdi per mi, la salvarà”.

Hi ha dues maneres d’entendre la pròpia vida:

A) Com una cosa que cal mantenir, sigui com sigui. Això ens situa en rivalitat amb les altres vides que també es volen mantenir. La rivalitat engendra lluita, i la lluita acaba establint vencedors i vençuts. Per un temps, fins que es pot reprendre la lluita.

B) Com un do que hem rebut, i que podem gaudir en la mesura que el compartim. Això porta al servei mutu; el servei mutu porta a la comunió amb els altres; la comunió amb els altres ens empelta amb la vida mateixa de Déu. Perdre la vida per Jesús significa gastar-la en la construcció d’una Humanitat lliure i feliç, en la qual també cadascú hi troba el seu lloc (es salva).

C. MISSATGE.

El missatge de l’evangeli d’avui és un avís: tot i sentir-nos molt pròxims a Jesús, podem fer-nos d’ell una idea totalment equivocada, com va passar als Dotze. És equivocada tota idea que no inclogui les tres condicions indicades per Jesús.

D: RESPOSTA

“Apuntar-nos” a entendre la nostra pròpia vida com un do rebut, que fem nostre i salvem compartint-lo en forma de servei mutu.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Avui, sovint, els mitjans de comunicació converteixen en espectacle moltes mostres de prepotència, sobretot en el camp de la política i dels esports de competició. ¿Descobriu formes d'espectacle-prepotència també en les nostres comunitats?

2. Algunes vegades “prendre la pròpia creu” s’ha entès com una invitació a buscar el sofriment. Penseu que el sofriment té alguna classe valor per si mateix?

3. A la 2ª Lectura hi ha una frase sorprenent: “Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist”. Com creieu que s’hauria d’entendre?