Diumenge 11è. Any C.

1ª LECTURA.  (2Samuel 12,7-10.13).

En aquells dies, Natan digué a David:

«Això diu el Senyor, Déu d’Israel:

Jo t’he ungit rei d’Israel, i t’he salvat de les mans de Saül.

He posat als teus braços la filla del teu senyor i les seves dones,

t’he donat el poble d’Israel i de Judà i,

si tot això fos poc,

encara estava disposat a afegir-hi altres favors.

¿Per què, doncs, has menyspreat el Senyor

cometent això que és malvist per ell?

Has fet matar Uries, l’hitita;

has pres per esposa la seva dona,

i a ell l’has fet matar amb l’espasa dels ammonites.

Per això, ja que tu m’has menyspreat

prenent per esposa la dona d’Uries, l’hitita,

l’espasa no s’apartarà mai més de casa teva.»
David digué a Natan:

«He pecat contra el Senyor.»

Natan li respongué:

«Està bé: el Senyor passa per alt el teu pecat; no moriràs.»

2ª LECTURA (Gàlates 2,16.19-21).

Germans,

sabeu que ningú no pot ser just

perquè hagi complert les obres que mana la Llei,

sinó només perquè ha cregut en Jesucrist.

Per això nosaltres, jueus, hem cregut en Jesucrist,

perquè ens faci justos,

no el compliment de les obres de la Llei,

sinó el fet d’haver cregut en Crist,

ja que Déu no hauria pogut absoldre ni un sol home,

si calia haver complert les obres que mana la Llei.

Jo, per obra de la Llei, vaig morir pel que fa a la Llei,

a fi de viure per a Déu.

Estic clavat a la creu juntament amb Crist.

La vida que ara visc, ja no és la meva;

és Crist que viu en mi.

La vida que ara visc en aquesta carn,

la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu,

que m’ha estimat i s’ha entregat ell mateix per mi.

No vull refusar la gràcia de Déu:

Si algú pogués ser just per obra de la Llei,

Crist hauria mort inútilment.

EVANGELI. (Lluc 7,36-8,3).

Nota:

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

un fariseu invità Jesús a menjar amb ell.

Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula.

Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora.

Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu,

hi anà amb un gerret d’alabastre ple de perfum,

i es quedà enrere plorant als peus de Jesús.

Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus,

i els hi eixugava amb els cabells;

després li besava els peus i els hi ungia amb perfum.

El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà:

«Aquesta dona que el toca és una pecadora.

Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.»

Jesús li digué:

«Simó, t’he de dir una cosa.»

Ell li contestà: «Mestre, digueu.»

Jesús continuà:

«Dos homes devien diners a un prestador:

l’un li devia cinc-centes monedes de plata, i l’altre, cinquanta.

Cap d’ells no tenia res per pagar,

i el prestador els perdonà el deute.

¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?»

Simó li respongué:

«Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran.»

Jesús li diu: «És així mateix.»
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó:

«¿Veus aquesta dona?

Quan he entrat a casa teva,

tu no m’has donat aigua per rentar-me els peus,

però ella me’ls ha rentat amb les llàgrimes

i me’ls ha eixugat amb els cabells;

tu no m’has rebut amb un bes,

però ella, d’ençà que he entrat, no para de besar-me els peus;

tu no m’has ungit el cap,

però ella m’ha ungit els peus amb perfum.

Per això et dic:

Has vist que aquesta dona estima molt

i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats,

però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor.»

Després digué a la dona:

«Els teus pecats et són perdonats.»

Els altres que eren a taula començaren a pensar:

«¿Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?»

Digué encara a la dona:

«La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau.»

Després d’això

Jesús passava per cada vila i per cada poble,

predicant i anunciant la bona nova del regne de Déu.

Anaven amb ell els dotze

i algunes dones que havien tingut malalties i esperits malignes

i s’havien posat bé.

Maria, coneguda amb el nom de Magdalena,

de la qual havien sortit set dimonis;

Joana, la dona de Cuzà, administrador d’Herodes;

Susanna i moltes altres, que el mantenien amb els seus béns.

B. LLENGUATGE.

1. El relat que hem llegit és tan inversemblant que no ofereix cap dubte sobre la intenció de Lluc. L’evangelista no vol fer la crònica d’un fet objectiu sinó que crea una escena per oferir-nos una radiografia de la societat. Amb aquesta escenificació vol advertir a la comunitat cristiana del perill que, també en ella, es continuï la gran injustícia de la situació de la dona en la societat. La referència a la comunitat cristiana ve suggerida pels dos “números” que hi surten: “50” i “500”. Ja sabem que el “5” és el número de l’Esperit, que identifica les comunitats cristianes. També ho suggereix el nom del fariseu: Simó, intencionadament coincident amb el primer nom de la llista dels apòstols (Lluc 6,14).

2. L’escenificació situa Jesús al mig entre dos extrems. Recordem que els homes (barons) adults i lliures menjaven estirats sobre una estora. Jesús té davant seu l’home que l’ha convidat, i darrera seu, als peus, una dona. L’home és un fariseu. El significat de la paraula “fariseu” implica la idea de “separat de la gent”, “selecte”,... També significa “pur” per contrast amb la multitud, que els fariseus consideraven legalment “impura” per les seves mancances en el compliment de la Llei. En canvi, de la dona que està als peus de Jesús es diu que portava una vida pecadora (literalment: que era tinguda per una pecadora). Jesús, doncs, està al mig, entre un fariseu, a davant, i una “pecadora”, als peus.

3. Però el desenvolupament de l’escena fa que sigui precisament la dona la protagonista passiva de tot el relat.

Per al fariseu i per a la gent, la dona és una pecadora. I no solament això: amb la seva acció “embrut” també el suposat profetisme de Jesús.

Però Jesús “demostra” que és un bon profeta posant al descobert els pensaments interiors del fariseu. Ho fa exposant-li un cas: “Dos homes devien diners a un prestador: l’un li devia 500 monedes de plata, i l’altre, 50. Cap d’ells no tenia res per pagar, i el prestador els perdonà el deute. ¿Quin d’aquests et sembla que l’estimarà més?”.

Es tracta d’una pregunta de resposta evident, i el fariseu respon correctament.

4. “Veus aquesta dona?...”

El fariseu (i tota la població) ja havia jutjat aquella dona. Però ara Jesús li diu (a ell i a tothom) que se la torni a mirar, i es compari amb ella. Comparant la manera d’actuar del fariseu i el de la pecadora, resulta d’una evidència esclatant la millor qualitat de la dona.

5. La suposada “superioritat” del fariseu es basava en el seu compliment de la Llei; encara que no era un compliment total, perquè això és impossible. Per això ell també és un “deutor” que no pot pagar el seu “deute”, ni que es consideri de només 50 monedes. En canvi, la qualitat de la dona està en que estima molt.

Per a la comunitat cristiana, que valora sobretot l’amor, el resultat de la “comparança” entre el fariseu i la pecadora no ofereix cap dubte.

Precisament la segona Lectura d’aquest diumenge sembla escollida per reblar el clau: “Ningú no pot ser just perquè hagi complert les obres que mana la Llei”.

6. Qui és aquest?...

¿Qui és aquest que fins i tot perdona els pecats?, es pregunten els altres comensals, companys del fariseu. Donen per suposat que la seva Llei ve de Déu. És, per tant, llei de déu. Així doncs, els “pecats contra la Llei” són pecats contra Déu, i només Déu els pot perdonar.

Però Jesús fa un canvi radical de perspectiva: no hi ha pecat que no sigui contra l’Home. Pecar és fer alguna cosa contra els humans. I el contrari del pecat és l’amor i servei als humans. (Lluc fa referència al pecat imperdonable contra l’Esperit Sant. Lluc 12,10. No és imperdonable per ser “pecat” sinó per ser directament contra l’Esperit creador d’Humanitat. No hi ha solució per l’assedegat que menysprea la font).

Jesús encarna l’Home. I la dona considerada “pecadora” està mostrant el seu profund amor a Jesús; és a dir: a l’Home. Com pot ser que se la consideri “pecadora”?!

Els pecats de la dona venen de la Llei, i són una projecció de la visió masclista de la societat. Per això, vista des de l’Amor, aquesta dona deixa de ser pecadora. “Els teus pecats et són perdonats”. Literalment: “els pecats desapareixen de tu”. En aquest cas, no es tracta de “perdó”, com equivocadament pensen els comensals, sinó d’un declaració d’innocència. Més encara: la dona és proposada com un exemple per al fariseu.

7. La teva fe t’ha salvat...

Quina fe? És evident que el gest de la dona manifesta una gran fe en Jesús; és a dir: una gran fe en l’Home. Els Evangelis són radicals en aquest punt: l’única fe que salva és creure en la Humanitat estimant-la i servint-la amb fidelitat. Des d’aquest punt de vista, el gest de la dona és d’una eloqüència quasi escandalosa, i Jesús ho posa de relleu: “Ves-te’n en pau”.

8. En la versió llarga de l’evangeli d’avui s’hi diu una cosa sorprenent: les dones que acompanyen Jesús “havien tingut malalties i esperits malignes”. De la Magdalena es diu que n’havien sortit set dimonis.

Als Evangelis, “esperit maligne” o “dimoni” sol significar ser posseït per una ideologia alienant. El número “set” indica totalitat. “Set dimonis” indica la situació d’una persona totalment posseïda per una ideologia deshumanitzadora. Quina era aquesta ideologia? Evidentment aquí Lluc s’està referint a la ideologia masclista que tan sovint les dones han fet seva. Assumir el masclisme com una cosa normal ha sigut (i és) sens dubte la més gran i deshumanitzadora malaltia de moltes dones.

Les dones que segueixen Jesús han estat curades i alliberades. Des d’una esclavitud acceptada no seria possible seguir Jesús del tot. Cal notar que això no es diu dels Dotze (homes). Els Dotze, segons els relats evangèlics, no seguiran Jesús realment fins després de la resurrecció, i gràcies precisament al testimoniatge de les dones.

C. MISSATGE.

9. Quan s’examina la història de la nostra Humanitat, no es pot deixar de sentit una profunda vergonya pel rol que, en general, hi hem jugat els homes, en contrast amb el rol que normalment hi han tingut les dones.

Guerres i més guerres, violències i massacres, destrucció i tortura, esclavitud, domini i crueltat,... A l’inici de tot això quasi sempre s’hi troben homes.

Acompanyament, servei, compassió, tendresa, cura de tots, i sobretot dels infants, dels malalts i dels vells, beneficència, paciència,... A l’inici de tot això quasi sempre s’hi troben dones.

Però els “valors socials” els hem dictat els homes, i des d’aquests “valors” sovint s’ha considerat la dona com a pecadora. També en l’Església!!! “Mecanisme de projecció”, ho anomenen actualment els psicoanalistes. Consisteix en projectar sobre altres els propis defectes i mancaments.

El missatge de l’evangeli d’avui és clar: aquesta valoració no és correcta als ulls de Jesús. Els seus criteris de valoració són diametralment contraris als habituals.

D: RESPOSTA.

10. Donat que sóc home, sento la necessitat (espero que compartida per molts) de dir abans que tot a l’altra meitat de la Humanitat: perdó!  Penso que és la primera resposta que se’ns demana als homes. També cal una altra paraula: gràcies.

11. Però no ens podem parar aquí. La justícia (i, per als cristians, també la fidelitat a l’Evangeli) ens exigeix fer tot el que sigui possible per corregir aquesta situació, incloent-t’hi la desobediència activa en relació a totes aquelles lleis i normes que mantenen o pressuposen alguna classe d’inferioritat, incapacitat o inhabilitat de la dona en relació a l’home. És cert que en la nostra societat civil s’han corregit algunes lleis. Per això resulta especialment indignant que sigui en l’àmbit religiós on costa més treure aquestes injustícies.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En algunes formes de feminisme s’intenta que les dones siguin iguals que els homes. Com l’enteneu aquesta “igualtat”? Què passa amb les coses dolentes pròpies del món dels homes?

2. La llibertat és un dret. Però, no podria ser que primer sigui un deure? Dit d’una altra manera: Tenim l’obligació de ser lliures per poder servir millor, o per no mantenir una injustícia?