Diumenge 6è de Pasqua. C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Actes 15,1-2.22-29).

En aquells dies,

uns que havien baixat de Judea

ensenyaven als germans d’Antioquia

que si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès

no podien salvar-se.

Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa

de Pau i Bernabé amb ells

que decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més,

pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió

amb els apòstols i els preveres.

Llavors els apòstols i els preveres,

amb tota la comunitat reunida,

decidiren d’elegir uns delegats

i enviar-los a Antioquia junt amb Pau i Bernabé.

Els elegits foren Judes,

conegut també amb el nom de Bar-Sabàs, i Siles,

homes que es distingien

com a dirigents en la comunitat dels germans.

Els donaren aquesta carta:

«Els apòstols i els preveres saluden com a germans

els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia.

Hem sabut que alguns havien vingut d’entre nosaltres

sense la nostra autorització,

us havien pertorbat amb les seves opinions

i havien inquietat els vostres esperits.

Per això hem decidit unànimement

d’escollir uns representants nostres

per enviar-vos-els junt amb els nostres estimats Bernabé i Pau,

que han entregat les seves vides

per la causa del nostre Senyor, Jesucrist.

Els qui us enviem són Judes i Siles.

Ells us exposaran de paraula

això mateix que us diem per escrit,

i és que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut

que no us havíem d’imposar cap altra càrrega

que aquestes indispensables:

que us abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols,

de menjar sang i animals ofegats

i de contraure un matrimoni entre pròxims parents.

Fareu bé de guardar-vos de tot això.

Adéu-siau.»

2ª LECTURA (Apocalipsi 21,10-14.22-23).

L’àngel em transportà en l’esperit

dalt una muntanya gran i alta,

i m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem,

que baixava del cel, de la presència de Déu,

i la glòria de Déu l’envoltava.

Resplendia com les pedres més precioses,

com un jaspi de transparència cristal·lina.

Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes.

A les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats,

que són els de les dotze tribus d’Israel.

Tres de les portes miraven a llevant,

tres al nord,

tres al sud

i tres a ponent.

La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres

que duia els noms dels dotze apòstols de l’Anyell.

No hi vaig veure el santuari del temple,

perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell,

és el santuari.

La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna,

perquè la glòria de Déu l’omple de claror

i l’Anyell li fa llum.

EVANGELI. (Joan 14,23-29).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles :

«Qui m’estima farà cas del que jo dic;

el meu Pare l’estimarà

i vindrem a viure amb ell.

Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules,

que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat.

Us he dit tot això mentre era amb vosaltres,

però el Defensor,

l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,

us farà recordar tot el que us he dit

i us ho farà entendre.

Us deixo la pau,

us dono la meva pau.

No una pau com la que dóna el món.

Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu!

Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré.

Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare,

perquè el Pare és més gran que jo.

Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu.»

B. LLENGUATGE.

1. A vegades, sobretot llegint l’evangeli de Joan, pot semblar que Jesús juga a cuit i amagar amb nosaltres: “Ara no em veureu, però poc després em tornareu a veure”. “Me’n vaig, però tornaré a vosaltres”...

Permeteu-me posar un exemple tret de la màquines de fotografiar anteriors a les digitals d’ara. Aquelles màquines s’havien d’ajustar abans de tirar una foto: obertura i velocitat del diafragma, distància, llum... Si una foto sortia malament no era defecte de l’objecte retratat sinó que no s’havia ajustat prou bé la màquina.

2. Els evangelis unànimement ens presenten les dificultats dels deixebles per entendre Jesús. La fe no és una cosa que es té o no es té, sinó que és com un camí en el qual s’aprèn a caminar caminant. I, així com cada fotografia mal feta ens manifesta alguna cosa que no hem ajustat bé, així també els evangelis ens presenten els errors i les infidelitats dels Dotze, perquè puguem detectar-hi i corregir els nostres defectes. I aquesta pedagogia que trobem en els evangelis, Lluc l’aplica també a la segona part de la seva obra, els fets dels apòstols. El decret de la Comunitat cristina de Jerusalem (1ª Lectura) ens mostra clarament que encara no estava ben ajustada, a pesar d’implicar-hi l’Esperit Sant.

Lluc i Joan ens parlen molt de que l’Esperit Sant ens farà recordar i entendre tot allò que ha dit i fet Jesús. L’Esperit Sant és com si se’ns donés un Manual d’instruccions posat al nivell de cadascú, i que es va actualitzant automàticament a mesura que aprenem a ajustar-nos millor.

3. Als evangelis, la figura de Jesús (és a dir: de l’Home) hi està ben definida, clara i engrescadora. Però veure’l borrós o clar, sentir-lo pròxim o llunyà, entendre’l o no entendre’l, comprendre el que diu o no comprendre-ho... tot això depèn de si tenim o no ben ajustada la nostra receptivitat i, sobretot, el nostre cor.

4. El fragment de l’evangeli que hem llegit ens vol fer mirar cap a la festa de l’ascensió, de diumenge que ve. L’ascensió, a pesar de ser un relat exclusiu de Lluc, ha estat convertida per la Litúrgia en el coronament de l’obra de jesús, abans de la pentecosta. Quan Jesús ens diu que se’n va, en realitat ens està dient que encara no estem ben ajustats per “veure” la seva (nova) presència; presència que anirem redescobrint en la mesura que, llegint el Manual d’instruccions, és a dir, obrint-nos a l’Esperit Sant, hi anem ajustant la nostra vida.

5. I, una vegada més, se’ns diu que la capacitat d’ajustar la nostra vida depèn del nostre amor a Jesús, és a dir, del nostre amor a l’Home.

Només coneixem realment allò que estimem. Només l’amor ens permet descobrir que en cada home hi ha un espai sagrat i inviolable que cal respectar. I només un amor més gran ens porta a respectar-lo de debò i a voler veure’l respectat totalment i amb finor.

L’amor perfecte ens permet veure en nosaltres i en els demés la presència mateixa de Déu. “Vindrem a viure amb ell”. No es tracta pas d’una presència que ocupi lloc envaint una part de nosaltres; al contrari: és el fonament d’allò més íntim i sagrat que hi ha en cada ésser humà. Com la presència de l’aire fa possible que ressoni la música.

C. MISSATGE.

6. La vida és un camí. Més important que el terme és el camí, diu un aforisme conegut. I és ben cert en aquest cas, perquè el terme no és pas un lloc o un espai fora de nosaltres sinó que som nosaltres mateixos. Fer el camí ens va preparant per a aquella saviesa amorosa o aquell amor savi que ens porta a viure i gaudir realment de la Vida en comunió amb Déu i els germans. És un camí que no ens “desplaça” sinó que ens transforma. És el “pas” de la vida tinguda a la vida donada.

D: RESPOSTA.

No instal·lar-nos en un punt del camí, ni que sigui un punt “avançat”.  No instal·lar-nos en el present, que deixa d’existir tan bon punt arriba. Som caminants, i val la pena caminar. Com diu el poeta Joan Maragall:

Fora terres, fora platja;

oblida’t de tot regrés:

no s’acaba el teu viatge,

no s’acabarà mai més...

(> Excelsior).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Jesús distingeix entre la pau que ell dóna i la pau que dóna el món. Quina és la diferència?

2. En el camí de la fe, heu caigut en el parany de considerar-vos més avançats que la resta i que això us permetia instal·lar-vos-hi?