2on. Diumenge d'Advent. C.

Diumenge 2on. d’Advent.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Baruc 5, 1-9).

Jerusalem,

treu-te el vestit de dol i d’aflicció,

i engalana’t per sempre amb la glòria de Déu.

Vesteix-te amb el mantell de la bondat de Déu,

posa’t al front per diadema la glòria de l’Etern.

Déu farà que sota el cel

es vegi pertot arreu la teva resplendor

i tindràs per sempre aquest nom, que Déu t’imposarà:

Possessió-pacífica-del-bé i Glòria-del-culte-a-Déu.

Alça’t, Jerusalem,

guaita des del cim cap a l’orient

i veuràs com, per ordre del Sant,

es reuneixen els teus fills de llevant i de ponent;

canten d’alegria recordant l’obra de Déu.

Quan van sortir de tu,

caminaven escortats d’enemics,

però ara Déu te’ls retorna

portats gloriosament com en un tron reial.

Déu ordena que s’abaixin els turons més alts

i les muntanyes perpètues,

que s’omplin les fondalades i s’anivelli la terra,

perquè Israel camini segur sota la glòria de Déu.

Fins els boscos i tots els arbres aromàtics

faran ombra a Israel per manament de Déu.

Déu conduirà Israel, ple d’alegria,

a la llum de la seva glòria,

amb aquella bondat i aquell amor

que li són propis.

2ª LECTURA (Filipencs 1, 4-6.8-11).

Germans,

sempre que prego per vosaltres,

la meva oració és plena de goig

pensant en tot el que heu contribuït

a la causa de l’evangeli des del primer dia fins avui.

Estic segur d’una cosa:

Déu, que ha començat en vosaltres un bon treball,

acabarà de dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist.

Déu és testimoni de com us enyoro, a tots vosaltres,

per l’amor entranyable que us té Jesucrist.

I el que jo demano en la pregària

és que el vostre amor s’enriqueixi més i més,

fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit,

perquè sapigueu apreciar els valors autèntics

i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist,

carregats d’aquells fruits de justícia

que donem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu.

EVANGELI. (Lluc 3, 1-6).

L’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi,

mentre Ponç Pilat era procurador romà de la Judea,

Herodes era tetrarca de Galilea,

Felip, el seu germà, ho era d’Iturea i de la regió de Traconítida

i Lisànies ho era d’Abilena,

durant el pontificat d’Anàs i Caifàs,

Joan, fill de Zacaries,

rebé la paraula de Déu al desert,

i anà per tota la comarca del Jordà

predicant un baptisme de conversió

per obtenir el perdó dels pecats.

Complia el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaïes:

«Una veu crida en el desert:

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.

S’alçaran les fondalades

i s’abaixaran les muntanyes i els turons;

la serralada es tornarà una plana,

i el terreny escabrós serà una vall,

i tothom veurà la salvació de Déu».

B. LLENGUATGE

NOTA.

Per a preparar el Nadal, la Litúrgia ens proposa la figura de Joan Baptista, el precursor. Però la missió de Joan com a precursor es situa en la vida pública de Jesús. Aquesta barreja de moments (naixement – vida pública) pot crear una certa confusió. És un dels inconvenients d’una lectura fragmentària i desordenada dels diferents evangelis.

Però aquest inconvenient pot tenir un efecte positiu: comprendre millor els anomenats Relats d’infantesa, que es llegeixen en les festes de Nadal.

1. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes...

No es tracta de l’acció de les màquines gegants que destrossen els nostres paisatges sinó d’alçar els “homes-fondalada” i d’abaixar els “homes-muntanya”.

2. Com els ordinadors que usem cada dia, també el cervell humà, des de fa milers d’anys, ha creat molta realitat virtual; però en bona mesura ha estat una realitat virtual “infectada” pel virus del domini.

En la realitat real apareix clar que tots els humans som iguals en dignitat. Com sol dir una bona amiga meva, professora de matemàtiques, “d’home a home hi va zero”.

A pesar d’això, entre tots hem anat creant una realitat virtual fonamentada en relacions de superioritat-inferioritat. D’aquí que la nostra societat, de fet, no pugui “funcionar” si prescindim del domini d’uns sobre els altres.

3. Cada Poble ha tingut els seus profetes que han denunciat aquesta situació injusta. Però estem tan “posseïts” pel virus del domini que ni tan sols se’ns ha acudit de treure’l, sinó que, com a màxim, hem intentat transformar-lo (cosa que s’adiu moltíssim amb la naturalesa dels virus!).

- Uns intenten invertir-lo, passant de dominats a dominadors.

- Altres intenten compensar el domini que pateixen exercint un domini sobre altres de més dèbils.

- Altres intenten contrarestar el domini que pateixen creient en un Déu que destruirà els seus dominadors...

Però res de tot això és vàlid. El “baptisme de conversió” que predica Joan contempla només una possibilitat vàlida: treure el virus. Treure el virus del domini dels nostres ordinadors cerebrals!!!. És a dir: abaixar les muntanyes i alçar les fondalades. Tota la resta és pura trampa.

4. ...la paraula de Déu al desert...

Sorprèn la “solemnitat” amb què Lluc ens presenta la predicació de Joan Baptista, el precursor, indicant amb exactitud les circumstàncies de temps i de lloc. Aquesta solemnitat és una manera de remarcar un contrast. Els temps i els llocs venien determinats pels Poderosos de cada moment. No hi havia calendaris domèstics (com actualment) ni plànols dels diferents espais. El “temps” es comptava segons els anys de regnat del propi emperador o del rei a qui cadascú estava sotmès; i el “lloc” venia assenyalat per l’extensió dels dominis de l’amo de torn.

Doncs bé: després de fer-nos una detallada i solemne presentació dels Poderosos, ens diu que la Paraula de Déu ressona precisament al desert, on els Poderosos no hi busquen res (Encara no es coneixia el petroli...), i va dirigida a un pobre homenot, marginat de tothom, que hi fa la viu-viu. 

C. MISSATGE.

5. El desert és un territori, però significa principalment una situació del cor i de la ment. Al desert hom es troba cara a cara amb si mateix i amb les seves possibilitats i limitacions. La carència de tot dóna importància a qualsevol cosa: una font, una pedra, un bri d’herba, un animal silvestre, una cova, l’ombra d’un arbre, un company... Qualsevol troballa pot ser sentida com un do de Déu o com una conquesta pròpia. Per això el desert és també el “lloc de la prova”: cal decidir-se entre fidelitat i rebel·lia; entre germanor i traïdoria; entre esperança o desesperació; entre fe o solitud.

Tot ésser humà que hagi decidit viure “fidel a la Vida” es trobarà un moment o altre, i potser en molts moments, en situació de desert, i per tant també en situació de prova; i haurà de decidir. I a vegades “decidir” es pot convertir en la prova més difícil!

Al desert, Joan hi ha fet l’experiència de la generositat de Déu, i ara va per la regió del Jordà (el límit del desert) i l’ofereix a tots. “Tothom veurà la salvació de Déu” si accepta que s’alcin les “fondalades” i s’abaixin les “muntanyes”.  

D: RESPOSTA.

6. Cal renunciar a ser “homes muntanya” i “homes fondalada”. També cal ser conscients que no hi hauria “homes muntanya” si no fossin enlairats per “homes fondalada”; ni hi hauria “homes fondalada” si ningú no acceptés de ser convertit en “muntanya”. D’home a home hi va zero. Només assumint aquesta equació matemàtica podem anar preparant el naixement de l’Home en plenitud.

7. Aquest aplanament és molt necessari i urgent en tots els camps, i sobretot en l’Economia, o en la Política, la qual ha tornat a convertir-se en la “religió del Poder” amb els seus ídols i grans sacerdots, amb les seves festes sagrades i dogmes, i, dissortadament, també amb les seves víctimes.

No obstant, aquí ens toca fixar-nos especialment en la nostra Església, perquè actualment (i ja fa temps) s’hi dóna una gran contradicció: mentre per un cantó ens fa arribar el missatge radicalment “aplanador” de Joan (i de Jesús), per un altre cantó crea “muntanyes” quan ens “invita” a veure alguns companys nostres com a “representants de Déu”; O “enfonsa” d’altres (“fondalades”) que el millor que se’ls ofereix és “obeir”.

És urgent detectar la dosi immensa de falsa obediència que ha aflorat i està aflorant en la nostra Església. Una mala conseqüència d’aquesta obediència nefasta és, entre nosaltres, l’esmorteïment de les Comunitats, convertides sovint en “fondalades” sense dignitat ni iniciativa, a mercè d’un protagonista “muntanya”.

La “jerarquització” de la vida eclesial dóna per suposat que la vida arriba “de dalt”. Però això s’oposa directament al missatge de la “encarnació”. En les Comunitats, la vida es genera per l’eficàcia de la comunió interna. “On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (Mateu 18,20). Cal respectar aquesta vida. Només respectant la dinàmica de la comunió interna anirà sorgint la Comunió de tots amb tots.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Dintre l’ambient de Nadal propi d’aquests dies, què pot significar, en concret, per vosaltres, “fer desert”?

2. Muntanya, en l’evangeli d’avui, vol dir superioritat. Quines superioritats us abasseguen més en aquestes Festes de Nadal?

3. La manera com estan organitzades les nostres esglésies (bancs, taula o altar, presbiteri,...) fa visible que s’han alçat les “fondalades” i abaixat les “muntanyes”? 

1er. Diumenge d'Advent. Any C

Diumenge 1er. d’Advent. Any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Jeremies  33,14-16).

Vindran dies, diu l’oracle del Senyor,

que compliré aquella promesa que tinc feta

a la casa d’Israel i a la de Judà.

Aquells dies, aquells temps,

faré néixer a David un plançó bo,

que es comportarà en el país amb justícia i bondat.

Aquells dies serà salvat el país de Judà

i viurà confiada la ciutat de Jerusalem.

I a ell l’anomenaran: El-Senyor-és-el-nostre-bé.»

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs  3,12.4,2).

Germans,

que el Senyor faci créixer fins a vessar

l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom,

tal com nosaltres també us estimem.

Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants

i nets de culpa davant Déu, el nostre Pare,

el dia que Jesús, el nostre Senyor,

vindrà amb els seus sants. Amén.

I ara, germans,

volem fer-vos una exhortació i un prec en Jesús, el Senyor.

Vosaltres vau rebre el nostre ensenyament

sobre la manera de comportar-vos i d’agradar a Déu;

ja ho feu, però us demano que avanceu encara més.

Ja sabeu els preceptes que us vam donar

de part de Jesús, el Senyor.

EVANGELI. (Lluc 21,25-28.34-36).

En aquell temps, deia Jesús als deixebles:

«Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles.

A la terra, les nacions viuran amb l’ai al cor,

esverades pels bramuls de la mar embravida.

La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres

que sobrevindran arreu del món,

perquè fins l’estelada del cel trontollarà.

Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol,

amb poder i amb una gran majestat.

Quan tot això comenci a succeir,

alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats.

»Estigueu atents sobre vosaltres:

Que l’excés de menjar i beure

o la preocupació dels negocis

no afeixugués el vostre cor

i us trobéssiu a sobre aquell dia de cop i volta,

perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom,

sigui on sigui de la terra.

Estigueu alerta pregant en tota ocasió

i demanant que pugueu sortir-vos-en

de tot això que ha de succeir,

i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home.»

B. LLENGUATGE.

NOTA.

Amb aquest diumenge comencem un nou any litúrgic, que s’inicia amb l’Advent.

1. “Advent” vol dir arribada o vinguda.

Com a primer diumenge d’Advent comencem a preparar l’arribada de Jesús pròpia del Nadal. Però com a primer diumenge de l’Any litúrgic C,  l’evangeli d’avui ens presenta ja la “segona arribada” de Jesús en forma de fill de l’home en plenitud. És una bona pedagogia que en començar un nou Curs se’ns presenti ja el terme vers el qual caminem. Per això l’evangeli d’avui és, de fet, el mateix que llegíem fa quinze dies, al final de l’Any B (diumenge 33 de durant l’any), si bé aleshores llegíem la versió segons Marc, i en canvi avui hem llegit la versió segons Lluc, que serà l’evangelista protagonista de tot aquest any c.

El discurs escatològic (de skaton = temps finals), dit també apocalíptic (de apokalypsis = revelació de secrets amagats), segons la versió de Lluc no parla, com la versió de Marc, de “dolors de part”, però la idea bàsica és la mateixa. “Llavors veuran venir el Fill de l’Home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat”.

2. L’expressió “venir sobre un núvol” no ens ha de desorientar. L’Home (el “fill de l’Home”) no ve de fora. L’Home és realment “fill de l’Home”, “fill de la Humanitat”. Més encara: és “fill” de tota la Creació. La referència al “núvol” (“...vindrà sobre un núvol”...) és una manera d’indicar la presència activa de Déu en aquesta “arribada de l’Home”.

3. Avui dia la Ciència ha descobert i ensenya les profundíssimes connexions que hi ha entre totes les coses de l’Univers. Els dits amb què ara teclejo aquestes lletres que tu estàs llegint estan formats per uns àtoms que són més antics que el nostre Sistema Solar, i eren components d’alguna estrella o de pols interestel·lar fa milers de milions d’anys; i dintre de poc, ben lluny dels meus dits, formaran part d’un altre vivent o mineral o de l’atmosfera.

4. Això que actualment ensenya la Ciència, d’alguna manera ja ho havia intuït el sentiment religiós de moltes persones. Des de la Religió no es va descobrir l’evolució de la Vida i de l’Univers, però es va intuir que estem dintre d’una única HISTÒRIA que entre tot i entre tots anem fent.

Cada un de nosaltres és una història; i la nostra història personal és fruit, part i actora dins la gran Història de l’Univers.

5. El discurs escatològic dels evangelis sinòptics “connecta” l’home amb el ritme, les peripècies i convulsions de la Història de l’univers.

Quan es va escriure l’evangeli de Lluc, els jueus i els cristians estaven experimentant en la seva pròpia carn guerres, matances i grans desastres... “Fins l’estelada del cel trontollarà”. Però l’evangelista els invita a “llegir” tot això com a signes dels temps. “Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats”.

6. Avui sabem que l’Univers és tan immens que ens resulta difícil pensar que nosaltres, o fins i tot el nostre minúscul sistema solar, hi puguem tenir la més mínima rellevància. Astronòmicament parlant, no tenim cap mica d’importància.

Amb tot, el sentiment de no estar “perduts” en l’Univers sinó de ser-hi “estimats”, ens ve a la ment tan bon punt intuïm que aquest incommensurable Univers no és només una immensa màquina sinó també un “llibre”; un llibre que “parla” precisament als minúsculs éssers intel·ligents que vulguin aprendre a “llegir-lo”. Són innombrables les persones que han vist i veuen l’Univers com un gran poema d’amor que Algú ha escrit precisament per als únics capaços de “llegir-lo”: els éssers amb intel·ligència.

7. L’aparició de l’Home.

Si no ho recordo malament, al museu Dalí de Figueres hi ha una gran pintura que, vista de prop, està composta de petits dibuixos, taques, ombres,... Però si us n’allunyeu suficientment, hi apareix amb tota claredat el retrat d’una persona (A. Lincoln). De manera semblant, quan “mirem” el món amb suficient perspectiva, podem descobrir-hi un “poema d’amor” que ens descriu l’Home com a coronament de tot. Això ens invita a pensar que la nostra història personal i la Gran Història no són pas històries cegues, una simple successió d’esdeveniments, sinó el fruit d’un “projecte”. Així ho expressa explícitament l’inici de l’evangeli de Joan: “Al principi hi havia la Paraula (el Projecte)”. Per això en diem “Història Sagrada”.

Evidentment, quan aquí parlem de “història” no li donem pas el significat que aquesta paraula té modernament com a “coneixement documentat de fets passats”, sinó que té una significació molt més profunda. Quan diem “història” estem parlant d’una manera de ser, d’una manera d’existir. Volem indicar que ens entenem a nosaltres mateixos, juntament amb l’Univers, com una realitat que té un inici i que va avançant vers un horitzó obert, encara desconegut, però ja intuït com a plenitud de tots en el Tot.

C. MISSATGE.

8. El missatge està directament expressat en les mateixes paraules que hem llegit: ”Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats”.

Al començament d’un nou curs litúrgic no sabem quines experiències ens tocarà de viure-hi. Podem suposar que n’hi haurà de bones i de dolentes, perquè estem en una història que té un bon terme, però, a vegades, un mal camí. Fins i tot, sota l’efecte multiplicador dels mitjans de comunicació, podem tenir la sensació de que “tot s’enfonsa”.

Noteu que això no ha pas de ser necessàriament entès com una mala sensació.  Per a fer un món nou pot ser una bona cosa que primer el “terreny” on construir-lo quedi net. Bellament, i amb profunditat, ho expressa el científic i poeta David Jou:

Què vols que esperem ara de Tu

sinó camí,

molt de camí,

la llibertat que queda després de caure tots els regnes,

d’enfonsar-se tots els poders,

d’ensorrar-se tots els somnis de glòria?

En aquest buit que queda,

quant d’espai per a néixer altra vegada!

Ben cert: “En aquest buit que queda, quant d’espai per a néixer altra vegada!”

D: RESPOSTA.

9. També la resposta ens ve directament donada per les paraules de l’evangeli d’avui: “Estigueu atents sobre vosaltres: Que l’excés de menjar i beure o la preocupació dels negocis no afeixugués el vostre cor... Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home.

“Drets davant el fill de l’Home”. L’Home en plenitud és l’horitzó de la Gran Història. L’Home és el criteri de l’èxit i del fracàs: d’èxit, per tot aquell que ha “fet humanitat”; de fracàs, per tot aquell que ha “desfet humanitat” bloquejant-ne el “camí” per fixar-hi la seva estada.

En aquesta tasca de “fer humanitat” no existeix atur, ni jubilació forçada, ni incapacitat permanent... Sempre podem estar creativament “en actiu”.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Com us afecta la sensació difusa de que tot s’està enfonsant? Dit d’una altra manera: Si creiem que “un altre món és possible”, no podria tenir alguna cosa de bo que “tot s’enfonsi”?

2. Advent. Preparació del Nadal. Quin, Nadal?

3. Feu-vos un comentari o reflexió sobre el vers de D. Jou “En aquest buit que queda, quant d’espai per néixer altra vegada!”. O dit d’una altra manera: Per Nadal, qui pot néixer de nou: Jesús, nosaltres o les dues coses?

Crist Rei. Últim diumenge de l'any B

>> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Daniel  7,13-14).

Tot mirant aquella visió de nit,

vaig veure venir enmig dels núvols del cel

com un Fill d’home,

s’acostà al vell venerable,

el presentaren davant d’ell

i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa,

i tots els pobles, tribus i llengües li faran homenatge.

La seva sobirania és eterna, no passarà mai;

la seva reialesa no decaurà.

2ª LECTURA (Apocalipsi de sant Joan 1,5-8).

Jesucrist és el testimoni fidel,

el primer ressuscitat d’entre els morts,

el sobirà dels reis de la terra.
Ell ens estima

i ens ha alliberat dels nostres pecats amb la seva sang

per fer de nosaltres una casa reial,

uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare.

Que li sigui donada la glòria

i el poder pels segles dels segles. Amén.

Mireu, ve sobre els núvols,

i tothom el veurà amb els propis ulls,

fins aquells que el van traspassar,

i totes les famílies de la terra es lamentaran per ell.

Sí, amén.

Jo sóc l’Alfa, la primera lletra de l’alfabet,

i l’Omega, que és la darrera,

diu el Senyor Déu, el qui és, el qui era i el qui ha de venir,

el Déu de l’univers.

EVANGELI. (Joan 18,33b-37).

En aquell temps, Pilat digué a Jesús:

«Ets tu el rei dels jueus?»

Jesús contestà:

«Surt de vós això que em pregunteu,

o són d’altres els qui us ho han dit de mi?»

Respongué Pilat: «Jo, no sóc pas jueu.

És el teu poble i els mateixos grans sacerdots

els qui t’han entregat a les meves mans.

He de saber què has fet.»

Jesús respongué:

«La meva reialesa no és cosa d’aquest món.

Si fos d’aquest món,

els meus homes haurien lluitat

perquè jo no fos entregat als jueus.

I és que la meva reialesa no és d’aquí.»

Pilat digué: «Per tant, vols dir que ets rei.»

Jesús contestà:

«Teniu raó: jo sóc rei.

La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat;

per això he nascut i per això he vingut al món:

tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.»

B. LLENGUATGE.

1. Hem arribat al final de l’Any litúrgic, i el Missal ens proposa, com a resum, la festa de Jesucrist, rei de tot el món. És una festa instituïda per Pius XI, i en un principi era celebrada l’últim diumenge d’octubre. El concili Vaticà II la va posar com a final de l’any litúrgic.

El “llenguatge” de la festa en si mateixa, en una societat plural com la nostra, és força discutible. Sobre aquest punt podeu llegir els APUNTS corresponents a l’Any A (Crist Rei).

2. Fixant-nos en el text evangèlic que hem llegit, veiem que s’hi usa la paraula “rei” amb dos significats diferents. Hi ha els reis “segons aquest món”. Aquests reis necessiten soldats i súbdits que els defensin i els sostinguin. De fet, és com si es tractés de “reis de mentida”. No són reis; són només persones usades per fer de reis.

Jesús no és d’aquesta classe de reis. Jesús mateix posa el contrast en la Veritat.

3. Jesús és “rei de veritat”; però només s’adonen i es beneficien de la seva reialesa els qui són buscadors i seguidors de la veritat.

Però, què és la veritat?

Aquesta és la rèplica que fa Pilat (no recollida en el Missal, avui). Aquesta és la pregunta decisiva, perquè la nostra vida entera depèn de la resposta que hi donem.

Què és la veritat?

C. MISSATGE.

4. Hi ha una veritat sobre l’Home. Hi ha la veritat que hem anat descobrint, gustant i celebrant durant tot l’any litúrgic, any rere any. Diumenge passat la contemplàvem en forma de “fill de l’Home que arriba sobre els núvols amb gran poder i majestat”. És la veritat que ens fa adonar que tots junts, amb relacions mútues de fraternitat i de servei, hem estat cridats a ser reis de la creació, associats a l’obra d’amor iniciada per Déu. Aquesta és la veritat. Jesús és l’Home, i l’Home és “rei de la Creació”, sense súbdits, i amb una meravellosa missió: ser testimonis d’aquesta veritat. Com Jesús, “per a això hem nascut i per a això estem al món”.

D: RESPOSTA.

5. Avui aquesta expressió “l’Home, rei de la Creació” s’ha tornat molt sospitosa a causa de la destrossa que hem fet i estem fent en el nostre “regne”. Són massa els qui han entès “rei de la Creació” com si volgués dir ser els “amos i explotadors” dels altres i de la natura.

Realment, com a reis de la Creació, una gran majoria de nosaltres mereix un suspens total i absolut. Potser tenen raó aquells que volen desposseir l’Home d’aquest títol que hem deshonrat.

6. Però és evident que, amb títol o sense, actualment l’espècie humana té a les seves mans, i cada vegada més, el destí de la Terra i dels vivents que l’habitem.

Amb títol o sense o amb altres títols, és absolutament necessari i urgent salvar el Planeta. Ho hem de fer per fidelitat a la missió rebuda, i també per nosaltres mateixos. El nostre planeta no és només el magatzem que som capaços de “saquejar” sinó també el vaixell que ens sosté i ens alimenta.

Sembla clar que, almenys avui dia, no pot haver-hi una autèntica resposta que no sigui a la vegada una resposta ecològica.

(En aquest sentit, podria ser interessant llegir la famosa Resposta del líder indi Seattle al president dels Estats Units. Últimament també el papa Francesc, en la seva encíclica sobre l’Ecologia, ens urgeix a prendre consciència de la greu situació en què ens trobem.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En una societat religiosament plural, us sembla coherent amb el missatge evangèlic parlar de “Jesucrist, rei de tot el món”?

2. Actualment, i en la vostra opinió, quina relació i quins vincles hi ha entre fe i ecologia?

3. Què estaríeu disposats a fer, individualment i com a comunitat, per “salvar-nos amb el planeta”, com diu l’Agenda llatinoamericana mundial del 2010?

Diumenge 33. B.

>> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Daniel 12,1-3).

En aquell temps

es presentarà Miquel, comandant dels exèrcits celestials,

que vetlla pels fills del teu poble;

hi haurà un temps de desgràcies

com no se n’havien vist

des que existeixen les nacions fins aquell moment.

Però en aquell moment serà salvat el teu poble,

tots els qui estaran inscrits en el llibre.

La multitud dels qui dormen a la pols de la terra

es desvetllarà,

uns per a la vida eterna,

altres per a la vergonya d’una reprovació eterna.

Els justos resplendiran com la llum del firmament,

els qui hauran conduït el poble pel bon camí

brillaran com els estels per sempre més.

2ª LECTURA (Hebreus 10,11-14.18).

Tots els sacerdots oficien diàriament

i ofereixen sovint unes víctimes semblants,

que mai no poden treure els pecats.
Però Jesucrist,

després d’oferir-se una sola vegada

com a víctima pels pecats,

s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu,

esperant que Déu faci dels seus enemics

l’escambell dels seus peus.

Amb una sola oblació

ha consagrat del tot i per sempre

els qui havien de ser santificats.

Un cop Déu ha perdonat els pecats,

ja no cal presentar cap més ofrena

per obtenir-ne el perdó.

EVANGELI. (Marc 13,24-32).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Aquells dies, després d’aquelles desgràcies,

el sol s’enfosquirà,

la lluna no farà claror,

les estrelles aniran caient del cel

i els estols que dominen allà dalt trontollaran.

Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols

amb gran poder i amb gran majestat.

Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits,

que vindran de tots quatre vents,

des dels extrems més llunyans de la terra i del cel.

Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó:

quan les seves branques es tornen tendres

i neixen les fulles

sabeu que l’estiu s’acosta.

Igualment, quan vosaltres veureu tot això,

sapigueu que ell s’acosta,

que ja és a les portes.

Us dic amb tota veritat

que no passarà aquesta generació

sense que s’hagi complert tot això.

El cel i la terra passaran,

però les meves paraules no passaran.

Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res,

ni tan sols els àngels ni el Fill;

només ho sap el Pare.»

B. LLENGUATGE.

1. Ja fa temps, vaig llegir en algun lloc que els Evangelis són “relats de la Passió de Jesús amb una llarga introducció”.

Per entendre la mort resurreccional de Jesús és necessari un procés previ de conversió. Per això els Evangelis hi posen la llarga introducció.

2. L’Evangeli de Marc acaba aquesta llarga introducció posant en boca de Jesús un discurs, anomenat “escatològic” (de skaton = temps finals) o “apocalíptic” (que revela un secret). S’hi usa un llenguatge sorprenent i difícil d’entendre, sobretot si es llegeix separat del relat de la Passió (com sol passar). A pesar de la seva dificultat, aquest discurs escatològic, posat immediatament abans del relat de la Passió, té una gran importància, ja que se’ns hi ofereix la clau per interpretar el significat resurreccional de la mort de Jesús i de la mort de tots els “crucificats”.

3. Resumint-lo molt i simplificant-lo més, podríem dir que aquest discurs presenta tot el Mal i el Sofriment de la Humanitat i les Convulsions de l’Univers com si fossin “els dolors de part” que anuncien l’infantament de l’Home en plenitud. Al final d’aquest discurs escatològic s’hi troben les paraules que hem llegit en l’evangeli d’avui, on hi destaca l’afirmació més important: “Llavors veuran venir el “fill de l’Home” (l’Home) sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat”.

4. Aquesta “visió” ens prepara per entendre el moment més significatiu de la Passió: l’aparició de Jesús a la Creu, després que “es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda”. En aquesta “escenificació”, Jesús no apareix com un moribund sinó com un home ple de força, fent dos grans crits.

És cert que la majoria dels assistents són massa “cecs” per notar la foscor i per descobrir el sentit de l’espectacle dels crucificats, però Marc ens hi presenta Jesús com la visió avançada del fill de l’home venint sobre els núvols amb gran poder i majestat.

5. El significat de “la foscor estesa per tota la terra”, en el relat de la Passió, ja ve suggerit per les paraules del discurs escatològic: “Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran”. Són una referència explícita a l’inici, abans de la creació, quan “les tenebres cobrien la superfície de l’oceà” i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües (Gènesi 1,2). Déu, amb sa paraula (“crit”) trenca les “tenebres” creant la Llum i tota la Resta, fins arribar a l’Home.

6. A la Passió, dos grans crits de Jesús també trenquen la “foscor” que s’havia estès per tota la Terra (Marc 15,33).

El primer crit, dirigit a Déu, és certament el crit del crucificat que experimenta la gran soledat de la seva situació; però és també el crit de sorpresa i de basarda de qui pren consciència de ser el “primogènit de Déu”, convertit en “hereu” de tota la Creació. Com a primogènit, Déu li traspassa tota la seva Obra. A partir d’ara, tot és posat a les seves mans, com explícitament afirma l’evangeli de Mateu: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra” (Mateu 28,18). També St. Pau, en la seva carta als Colossencs, diu: “Perquè en Jesucrist resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat, i vosaltres heu arribat a la plenitud gràcies a ell, que és cap de totes les potències i autoritats” (Colossencs, 2,9).

7. El segon crit marca l’inici de l’actuació del nou Senyor. Està en paral·lel amb la paraula de Déu Creador: “Déu digué”. Fins a nou vegades es repeteix aquesta expressió en el relat de la creació (Gènesi 1).

Amb aquest segon crit, Jesús “expira”; és a dir: “vessa” el seu Esperit, que és la seva força, la seva vida. Ha començat el “nou Regne”. És el Regne de la vida-que-es-dóna. És la manifestació de l’Home Nou, o millor: l’esclat de l’Home, que ha passat de ser simple “creatura” a ser “fill primogènit”. En l’home-Jesús la relació dels éssers humans amb Déu deixa de ser només de “dependència vital” per esdevenir també i sobretot una relació de “resposta lliure i amorosa”; una relació filial. Fills en el Fill.

8. “Quan serà tot això?...”

“Del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare”.

Hi ha el “temps de la Història”. En el llenguatge bíblic, Jesús és presentat com “el moment” en què tot això succeirà. Jesús a la Creu, aixecat entre terra i cel, és l’espectacle que assenyala el pas d’una situació a l’altra. “Ara arriba la condemna d'aquest món, ara el príncep d'aquest món serà llançat a fora. I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi” (Joan 12,31).

Però hi ha també un “temps personal”. A cada un de nosaltres arriba el moment de l’elecció: o optem per l’Home, o menyspreem l’Home.

Quan serà això? Déu ho sap, però per la nostra part allò que se’ns demana és vigilar, estar atents. “Vigileu” és l’expressió més repetida en aquest discurs escatològic de Jesús. El menyspreu de l’Home sempre ve dissimulat sota la capa de “valors importants”: “justícia”, “llibertat”, “democràcia”, “legalitat”, “ordre públic”,  “progrés”, “pau social”,...

La capacitat per distingir entre els valors-excusa i l’opció per l’Home, arriba quan arriba...

C. MISSATGE.

9. Al final de l’Any litúrgic se’ns presenta la figura sorprenent del “fill de l’Home” venint sobre els núvols amb gran poder i majestat. És la culminació reeixida del projecte de Déu: “Fem l’Home a imatge i semblança nostra”.

L’infantament com a fills de Déu no és una tasca simple a causa de la inèrcia dels humans a fer-nos “déus” pel nostre compte. Moguts pel nostre instint més primari, pretenem alliberar-nos de Déu constituint-nos nosaltres mateixos en “déus” per sobre dels altres. Hem introduït en el món creat per Déu el “regne” del Domini i de la Mort. Així el món ha quedat convertit en un espai de lluita entre l’Esperit humanitzador i el Poder deshumanitzador. A pesar dels enganys, de les obres espectaculars i de les aparents victòries dels “poderosos”, tot està orientat a la rehabilitació esplendorosa dels “oprimits”. “Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!” (Mateu 5,10). Els “dolors de part” acabaran feliçment.

D: RESPOSTA.

10. Tots, en un primer moment, ens trobem situats en el bàndol dels Poderosos o perquè tenim Poder o perquè creiem en el Poder i el desitgem. I si naixem esclaus, intentem compensar-ho creant els nostres propis espais de domini sobre altres de més febles.

Però arriba un moment en què, si no hem decidit continuar en la foscor (“ser cecs”), descobrirem la fal·làcia i la injustícia dels comportaments de domini, i, d’una manera o altra, sentirem la crida a solidaritzar-nos amb els qui pateixen, amb els oprimits, amb els crucificats. És aquest el moment en què ens ho juguem tot, segons que escoltem o no aquesta crida. 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Repassant la vostra vida personal, hi descobriu moments concrets en què se us va fer especialment visible el “fill de l’Home”? Dit d’una altra manera: recordeu moments concrets en què se us van “enfonsar” determinats “valors” que us impedien veure realment l’Home?

2. Com interpreteu el moment actual de l’Església? Allò que “s’enfonsa” us ajuda a descobrir l’Home?

3. “Aprenent la lliçó de la figuera”, segons el que diu l’evangeli, com interpreteu els moments actuals de la nostra Humanitat?