1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 3,13-15.17-19).
En aquells dies, Pere digué al poble:
«El Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob,
Déu dels nostres pares,
ha glorificat Jesús, el seu Servent,
que vosaltres vau entregar i vau negar,
quan Pilat creia que l'havia de deixar
lliure.
Ell era l'innocent i el sant,
però vosaltres el vau negar
i vau demanar a Pilat que us indultés un
assassí,
mentre matàveu el qui ens obre el camí de la
vida.
Però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts.
Nosaltres en som testimonis.
Ja sé, germans, que ni vosaltres
ni els vostres dirigents no sabíeu què fèieu,
però així Déu ha complert allò que havia
anunciat
per boca de tots els profetes:
que el seu Messies havia de patir.
Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos,
i seran esborrades les vostres culpes.»
2ª LECTURA (1 Joan 2,1-5a).
Fillets,
us escric això perquè no pequeu.
Però si algú pecava,
recordeu que tenim prop del Pare un defensor,
Jesucrist, que és just.
Ell mateix és la víctima propiciatòria pels
nostres pecats.
I no només pels nostres,
sinó pels de tot el món.
Per saber si coneixem Jesucrist,
mirem si complim els seus manaments.
Els qui diuen que el coneixen,
però de fet no compleixen els seus manaments,
són mentiders, no diuen pas la veritat.
Però els qui fan cas de la paraula de
Jesucrist
han arribat de debò a estimar Déu perfectament.
EVANGELI. (Lluc 24,35-48).
En aquell temps,
els deixebles contaven el que els havia
passat pel camí,
i com l'havien reconegut quan partia el pa.
Mentre parlaven d'això,
Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els
digué:
«La pau sigui amb vosaltres.»
Ells, esglaiats, van creure que veien un
esperit.
Jesús els digué: «¿Per què us alarmeu?
¿Per què us vénen al cor aquests dubtes?
Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix.
Palpeu-me i mireu bé;
els esperits no tenen carn i ossos com veieu
que jo en tinc.»
I mentre deia això, els ensenyava les mans i
els peus.
Veient-los sorpresos,
i que de tanta alegria encara no acabaven de
creure-ho,
els digué: «¿No teniu aquí res per a menjar?»
Ells li donaren un tall de peix a la brasa,
i se'l menjà davant d'ells.
Després els digué:
«Quan encara era amb vosaltres,
us havia dit que s'havia de complir
tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de
la Llei de Moisès,
i en els dels Profetes i dels Salms.»
Llavors els obrí els ulls
perquè comprenguessin el sentit de les
Escriptures,
i els digué: «Així ho diuen les Escriptures:
El Messies havia de patir
i de ressuscitar d'entre els morts el tercer
dia,
i calia predicar en nom d'ell a tots els
pobles,
començant per Jerusalem,
la conversió i el perdó dels pecats.
Vosaltres en sou testimonis.»
B. LLENGUATGE.
1. No ens ha de sorprendre la no coincidència dels tres relats
d’aparicions que trobem com acabament dels evangelis de Mateu, Lluc i Joan.
(Recordem que en l’Evangeli de Marc no hi ha aquests relats. Els que hi ha no
són originals sinó afegits més tard).
Aquests relats no són la crònica d’un fet objectiu sinó narracions
surrealistes destinades a expressar i celebrar els efectes que la resurrecció
de Jesús genera en els creients. Amb un “llenguatge de superfície”
s’expressa una realitat profunda. Aquesta és expressada necessàriament
amb llenguatges molt diferents perquè
és una realitat subjectiva; és a dir: té els seus efectes en
l’interior de cada persona, i en cada persona hi provoca ressonàncies
diferents.
2. A vegades pensem que “real” i “subjectiu” s’exclouen; però no
és així. Al contrari: la realitat subjectiva és la més pròpia i
constitutiva de l’ésser humà. Cada ésser humà és certament un “ésser
objectiu”, però que esdevé “subjecte”
o persona.
Quan es diu que la resurrecció
de Jesús no és un fet objectiu sinó subjectiu, es vol dir que no és un fet superficial, externament visible,
controlable. Si en aquells temps hi haguessin hagut reporters gràfics, cap
d’ells no hauria pogut “filmar” que una gran pedra s’apartava de l’entrada del sepulcre, ni que un cadàver es reanimava, ni el jove vestit de blanc que van “veure” les
dones. Tampoc no hauria tingut ocasió de filmar
l’arribada de les dones al sepulcre, o el seu esglai. Tot això és llenguatge de superfície per expressar una
realitat molt més profunda i interior.
3. Els autors dels Evangelis no són “cronistes” sinó “evangelistes”; és a dir: anunciadors
d’una bona notícia dirigida
directament al cor de la persona, i que en cada persona tindrà ressonàncies
diferents. En la Comunitat dels creients,
aquestes ressonàncies poden generar
una simfonia meravellosa que converteix la trobada
en celebració. Per això el Evangelis poden ser considerats també Guions
de celebració.
4. El relat d’avui, tret de l’Evangeli de St. Lluc, ve preparat
per un altre d’anterior: el relat dels
Deixebles d’Emaús. Aquest, pròpiament, no és un relat d’aparició perquè quan els dos deixebles “veuen” Jesús, no el
reconeixen; i quan el reconeixen, deixen de “veure’l”. Però serveix perquè
retornin a la Comunitat, i, en la Comunitat, sí que poden veure el “Crucificat ressuscitat”. “Mireu-me
les mans i els peus: sóc jo mateix”.
En la Comunitat, la presència de Jesús és real i visible; no és una fantasia (“un esperit”). “Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que
jo en tinc”. “Tenir carn i ossos” és una manera d’expressar la realitat
de la presència de Jesús. Però no hem d’imaginar aquesta presència real com una conseqüència de
la “reanimació” del seu cadàver. Aquell que “veuen” els creients no és un
“cadàver reanimat”, sinó Jesús mateix en forma de vida donada, assumida en la Vida de Déu, i feta corporalment visible en la Comunitat i a
través de la Comunitat. La Comunitat és el cos de la vida
donada. La referència al “peix a la brasa” i al “sentit de les Escriptures”
posen de manifest que aquesta vivència dels deixebles correspon a la trobada setmanal de la Comunitat
en què es compartia l’aliment i es llegien les Escriptures.
5. La trobada
setmanal no és la simple coincidència d’una colla d’amics en un lloc
determinat. És una trobada per fer
visible que la vida donada està connectada a la VIDA mateixa de Déu. A
través de la trobada s’experimenta la
presència de Déu amb el Crucificat assegut
a la seva dreta. Per això la trobada
setmanal es revesteix d’un cert ritual, que li permet expressar
millor aquest significat profund. El ritu hi té una funció important. El
llenguatge ritual manifesta que la trobada no es queda a un nivell
superficial i anecdòtic sinó que s’hi expressa una realitat més profunda: la
comunió entre tots els humans, i entre aquests i Déu. El llenguatge, en els
ritus, adquireix un significat que el transcendeix.
Però els ritus
són ambivalents. Si són presos com a llenguatge, expressen allò que
signifiquen; però si són presos com a actes màgics, es converteixen en ritualisme.
El ritualisme
no és llenguatge; no és comunicació; no fa comunitat.
El ritualisme és una forma d’alienació. És
una forma d’idolatria.
En el ritualisme, la fe en Jesús és substituïda
per la fe en els ritus.
No són els ritus que fan present el Ressuscitat
en la Comunitat reunida. La presència de Jesús és conseqüència de la seva vida donada acollida per nosaltres (fe).
...
perquè comprenguessin el sentit de les
“Escriptures”.
6. A vegades es diu que el Cristianisme és una “Religió del Llibre”, juntament amb el
Judaisme i l’Islam.
En certa manera és veritat: les Escriptures són importants,
però només, si no perdem de vista la clau
per interpretar-les correctament. Els deixebles s’havien fet una falsa idea del
Messies, tot i que ells es pensaven que seguien les Escriptures.
Igualment els grans sacerdots van creure que aplicaven la seva Llei Escrita
quan van condemnar Jesús. L’experiència ens ensenya que podem fer de les
Escriptures un ús realment pervers. Les Escriptures només són il·luminadores si
són enteses des de l’experiència i acceptació dels crucificats. Els crucificats
són la clau per la seva correcta interpretació. Ho reconeixen els
mateixos grans sacerdots quan Pilat
els diu que jutgin Jesús “segons la seva Llei”, i ells responen: “A nosaltres no ens és permès d'executar
ningú” (Joan 18,31). Les Escriptures no serveixen per executar, ni matar,
ni jutjar, ni marginar ningú, sinó que expressen la voluntat salvadora del Déu
de la Vida i de l’Amor. Només en aquest sentit són “paraula de Déu”, dirigida
sobretot a les múltiples i variades víctimes dels “prínceps d’aquest món” (Èxode 3,7-10).
Segons
les Escriptures, el Messies havia de patir...
7. Seria un greu error entendre això com si Déu hagués decidit que
Jesús havia de patir i morir. Qui van turmentar i matar Jesús van ser els Poderosos i els seus aliats; i ho van
fer contra la voluntat de Déu. La Passió i la Crucifixió és la resposta
dels Poderosos a l’Amor: a l’amor de
Déu, a l’amor de Jesús, i a l’amor de tots aquells que estimen com Jesús. Allò
que “estava escrit” en relació al
Messies era la seva fidelitat a l’Amor, fins i tot si això li comportava
sofriment i mort.
Jesús va patir la temptació
a no ser-hi fidel. La temptació provenia
dels poderosos (Mateu 4,8-10) i dels
mateixos deixebles (Mateu 16,23).
Però Jesús va vèncer totes les
temptacions. I la seva victòria
ha entrat al nostre món i ha començat a transformar-lo. “Calia predicar en nom d'ell a tots
els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats.
Vosaltres en sou testimonis”.
C.
MISSATGE.
8. El missatge és
semblant al de diumenge passat i del diumenge de Pasqua: la Comunitat és el nou
“cos de Crist” on la seva vida donada
es fa visible en la germanor dels
seus membres. La Comunitat no és només fruit de la vida donada de Jesús sinó que en si mateixa esdevé també “vida que
es dóna”.
D:
RESPOSTA.
9. La “vida que s’imposa”
ha perdut el monopoli del triomf en
el nostre món, ja que també s’ha fet present i visible el triomf de la “vida que
es dóna”. Ara cadascú es troba davant l’alternativa: dedicar-se a “guardar
la seva vida” (imposant-se als altres) o dedicar-se a “donar-la” (Mateu 16,25).
Si escollim dedicar la pròpia vida als altres, generem comunitat.
10. Avui la paraula comunitat s’ha posat de moda. Però cal
distingir dos nivells de comunitat:
el primer nivell correspon a
persones que “tenen en comú”
determinades coses; el segon nivell
apareix quan hi ha persones que “posen
en comú” la seva vida, amb allò que tenen.
La comunitat de primer nivell és tancada: allò que uneix els seus
membres també els separa dels altres. En aquest sentit es pot parlar de
comunitat de propietaris, comunitat de llengua, comunitat política, comunitat
religiosa, comunitat de sang,... Aquí hi queda molt clar qui pertany o no a una
determinada comunitat.
En canvi, la comunitat
de segon nivell és oberta:
les diferències no es converteixen en
separació sinó en vincle. Per això és una comunitat sense
límits. Posar en comú la pròpia vida
porta a engendrar comunitat amb tothom,
per diferent que sigui. Les diferències són enriquidores: són punts de diàleg i
d’intercanvi. “L’Oceà no té altres límits
que la costa de les illes”.
11. Quan es parla de comunitat cristiana, cal estar atents
a no quedar-se en el primer nivell, descuidant el segon. En el camp religiós,
una comunitat que es quedi en el primer
nivell esdevé secta. En les sectes, allò que uneix a uns, a la vegada separa
dels altres.
Per evitar aquest perill, directament oposat al missatge de l’Encarnació, avui dia ens cal canviar
moltes coses, i abans que tot el llenguatge: paraules, ritus, accions,
festes, símbols...
Siguem-ne conscients: en la nostra societat religiosament plural i
laica, el llenguatge confessional
sempre és entès per la resta com un llenguatge
sectari.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. ¿L’estil i el tarannà de les nostres trobades setmanals (“missa”)
expressen amb suficient claredat que som “cos” de la vida-que-es-dóna, és a dir, “cos
de Crist”?
2. Avui dia, a molts cristians, els costa parlar en públic de la
seva fe. ¿Considereu que això és degut a covardia,
o podria ser degut a la intuïció de que el seu llenguatge no podrà ser ben interpretat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada