Dijous,
Divendres i Dissabte Sants.
INTRODUCCIÓ.
1. Els tres dies del Tríduum
Pasqual estan pensats,
litúrgicament, com una única celebració. Per això es dóna la benvinguda als membres de la comunitat
al començament de la celebració del Dijous, i no són acomiadats fins al final de la celebració del Dissabte.
Entremig, no hi ha ni salutacions al
començament de les trobades, ni comiats
al final.
Considerar els Tres Dies (Tríduum)
com una sola celebració té un significat important: els tres moments constitueixen una única acció
de Jesús.
2. La celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat
profund del Crucificat: “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono
lliurement”. A la taula del Sant
Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment
(pa i vi) ofert a qui vulgui alimentar-se’n. El Sant Sopar expressa en forma
ritual allò que constitueix l’essència mateixa de la vida: viure donant-se com aliment.
No és que el pa i el vi es converteixin en el Cos de Jesús sinó que és Jesús que es fa
“pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de
tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial”. Ho
saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells,
quan estan a taula amb els seus fills, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als fills, dir-los:
“Això és la nostra vida que anem gastant per vosaltres”.
3. Al Divendres, allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real i
tràgica a la Creu. “Sense saber el que es
feien”, els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a
tothom la realitat de la vida donada. En l’espectacle del Calvari, Jesús no hi està sol sinó acompanyat
de milers i milers de “crucificats”
que, potser amb sorpresa, es trobaran que també la seva mort no significa una vida perduda sinó una vida donada, acollida per les mans de
Déu. Aquest és el nucli de la fe cristiana.
4. Al Dissabte, celebrem explícitament aquesta nostra fe. La vida donada no és una vida perduda, sinó una vida que ha estat “endollada” a la Vida
mateixa de Déu. La Vetlla Pasqual és rica en símbols de la vida-que-viu-donant-se: la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi.
Però allò més important és la comunitat.
La vida donada no cau en
el buit. És cert que alguns l’han presa
per “vendre-la” o per “matar-la”, però
són multitud aquells que l’han rebuda com
aliment de la seva pròpia vida que, a la vegada, també es fa aliment per als altres. La comunitat esdevé el cos que fa
visible la vida donada, començant
per la de Jesús. Ell és el “cap
del cos” (Efesis 5,23).
Així, doncs: tres dies, però una única celebració: la vida
que viu donant-se, i així entra en la dimensió divina.
LECTURES
1ª LECTURA. (Èxode 12, 1-8.11-14).
En aquells dies,
el Senyor digué a Moisès i a Aharon
mentre eren al país d’Egipte:
«Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de
l’any.
Digueu a tota la comunitat del poble d’Israel:
“El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa,
prengui un anyell o un cabrit.
Si una família fos massa petita,
que el prengui junt amb la família del veí més pròxim,
fins a completar el nombre de persones.
Compteu quants en calen per menjar-se’l.
Que sigui mascle, sense tara,
i que no tingui més d’un any.
Podeu prendre igual un anyell que un cabrit.
L’heu de guardar fins al dia catorze del mes,
i que tots els qui formen part
de la comunitat del poble d’Israel
el degollin al capvespre d’aquell dia,
que prenguin de la seva sang
i en posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l
menjaran.
Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn,
rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.
Per a menjar-vos-el, aneu cenyits,
amb les sandàlies posades i el bastó a la mà,
i us l’heu de menjar a corre-cuita:
aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor.
Aquella nit passaré pel país d’Egipte
i faré morir tots els primogènits d’Egipte,
tant els dels homes com els dels animals,
i faré justícia contra les divinitats d’Egipte.
Jo sóc el Senyor.
La sang serà un senyal a les cases on vosaltres viviu.
Quan veuré la sang «passaré» enllà i,
al moment que jo castigui el país d’Egipte,
no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini.
Tingueu aquest dia com un memorial,
i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor.
Que totes les generacions el celebrin com una institució
perpètua”.»
2ª LECTURA (1ª Corintis 11, 23-26).
Germans,
aquesta tradició que jo he rebut
i que us he transmès a vosaltres,
ve del Senyor.
Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat
prengué el pa,
i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué:
«Això és el meu cos, ofert per vosaltres.
Feu això per celebrar el meu memorial.»
Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué:
«Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.
Cada vegada que en beureu,
feu-ho per celebrar el meu memorial.»
Així, doncs, cada vegada
que mengeu aquest pa i beveu aquest calze
anuncieu la mort del Senyor fins que torni.
EVANGELI. (Joan 13, 1-15).
Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.
Jesús sabia que havia arribat la seva hora,
la de passar d’aquest món al Pare.
Ell que sempre havia estimat els seus en el món,
ara els demostrà fins a quin punt els estimava.
Durant el sopar,
quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,
fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,
Jesús,
conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,
conscient que venia de Déu i a Déu tornava,
s’aixecà de taula,
es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;
després tirà aigua en un gibrell
i es posà a rentar els peus als deixebles
i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.
Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:
«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»
Jesús li respon:
«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»
Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»
Jesús li contestà:
«Si no et rento, tu no ets dels meus.»
Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,
no em renteu només els peus:
renteu-me també les mans i el cap.»
Jesús li respon:
«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;
ja està net tot ell.
I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»
Jesús sabia qui l’havia de trair;
per això deia que no tots estaven nets.
Després de rentar-los els peus,
quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,
els digué:
«¿Enteneu això que us acabo de fer?
Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,
i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.
Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,
us he rentat els peus,
també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.
Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu
tal com jo us ho he fet.»
COMENTARI GLOBAL.
1. El relat del Rentament
dels peus, amb el contrapunt de Pere
i de Judes, conté un missatge clar.
Però, per si no quedés prou clar, Jesús mateix l’explica amb detall. Rentar els peus era una de les feines
dels servidors i sobretot de
l’esposa, amant servidora del
marit. Les relacions dintre la comunitat
cristiana, i de la comunitat cristiana vers la societat, consisteixen en
ser-nos mútuament servidors, no per
dependència sinó per amor. “Ell, que
sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els
estimava”. I això ho fa conscient que
venia de Déu i a Déu tornava.
2. L’evangeli de Joan, contràriament als Sinòptics, no situa l’Últim Sopar en el marc del Sopar Pasqual. És simplement un sopar de comiat, que permet a
l’evangelista posar en boca de Jesús una llarga reflexió sobre el significat de
la seva Vida, amb la seva Mort, i el Seguiment
dels deixebles.
L’única referència al “menjar” és quan Jesús, responent a una
pregunta del “deixeble que Jesús estimava”,
assenyala el traïdor donant-li un mos de pa sucat, sense que la resta dels
qui eren a taula s’adonin d’aquest assenyalament. En realitat, en aquest sopar ningú no menja. Només de Judes es diu que el mos de pa donat per
Jesús va entrar en ell. En
realitat els deixebles encara no acompanyen realment Jesús. No celebren
la “pasqua dels jueus”, ni tampoc
estan encara en situació de celebrar la “nova
pasqua de Jesús”.
3. En l’evangeli de Joan, l’únic ritual que es fa durant el Sopar
és el rentament dels peus. És
possible que aquesta “desritualització” de la resta sigui intencionada. Quan es
va escriure l’Evangeli de Joan, en algunes comunitats la ritualització de la Cena del
Senyor era prou excessiva com perquè es mantingués el “ritu” sense viure’n
el significat (1ª Corintis 11,17ss).
4. Aquest és el gran perill dels ritus. Segurament per això l’evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Només s’hi
referirà en el context d’una gran discussió al final de la qual Jesús fa
als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?” (Joan 6,67). De fet, tots
l’abandonaren, excepte el “deixeble que
Jesús estimava” que prefigurava la futura comunitat cristiana provinent del Judaisme.
5. M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa
provoca que s’assembli ben poc al Sopar
del Senyor. Crec que ha influït molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver entès aquest
sopar com un “sacrifici”. La “taula”
s’ha convertit en “altar”; els “germans” s’han convertit en “fidels” més o menys espectadors de l’acció
sagrada d’un “sacerdot”; “l’església”
ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert de vestidures
sagrades, ha passat a ser “ministre
del Sagrat”, ben diferenciat de
la comunitat.
Tot això ha ajudat a que molta gent pensés que la missa és cosa de capellans. “Si no hi
ha capellà, no hi ha missa”, se sent dir a algú. La comunitat hi posa només una presència passiva; activament passiva,
ja que ha de fer allò que li diuen que faci: aixequeu-vos; asseieu-vos; saludeu-vos; responeu; canteu...
6. Però Jesús no va fer “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”). La paraula “sacerdot” (sacer donans) suggereix la idea d’algú
encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un “intermediari” entre dos
móns: el món de Déu (i de les coses sagrades) i el món dels humans. Seria com
un “pont” (pontífex) entre aquests dos móns.
7. I aquí està el perill de la idea d’un sacerdoci: pot enfosquir el fet central del missatge cristià: l’encarnació.
Jesús és “Déu amb nosaltres”. La
Paraula de Déu “s’ha fet carn de la
nostra carn”. “El Cel s’ha esquinçat
i l’Esperit
Sant ha baixat com un colom”. El colom
és un ocell que vola pel cel però fa niu a casa nostra. Cel i
terra estan units. A partir de Jesús ja no són necessaris “sacerdots intermediaris”.
8. Va ser per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea
d’un sacerdoci sacrificial. Possiblement sigui testimoni d’això la Carta als hebreus,
dirigida a aquells que encara necessiten
temples, sacerdots i sacrificis. La Carta ve a dir-los: donat que encara
“necessiteu” sacerdots, considereu-hi
Jesús. Ell és el “sacerdot ideal” perquè, essent cent per cent home, ara
està assegut a la dreta mateixa de Déu. I donat que és un sacerdot perfecte i etern, ja no són necessaris altres sacerdots que el substitueixin o
que hagin de compensar-ne possibles deficiències.
La Carta als hebreus pren un to seriós, quasi amenaçador,
ja que considera que la “necessitat” de temples,
ritus i sacerdots està en contradicció amb la única cosa necessària:
la fe en Jesús.
Jesús hi és anomenat “sacerdot
a la manera de Melquisedec”
(Hebreus 7,1ss). És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure
amb la manera com se sol entendre el “ministeri sacerdotal” en les diferents
Religions (Hebreus 8,4).
9. La institució sacerdotal en l’Església ha tingut, i té
encara, un altre efecte que entra ja en el camp de la injustícia: posar una diferència
de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, i, sobretot, entre un sacerdoci masculí i les dones, que, si en la societat
són el cinquanta per cent, en l’Església són una majoria absolutíssima. Com que
es tracta d’una qüestió de justícia,
ningú pot esperar a canviar aquests comportaments incorrectes a què ho disposi l’autoritat competent. L’obediència deguda no deslliura ningú de
l’obligació de tractar tothom amb justícia.
No defenso que s’ordenin
“sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat
entre homes i dones no és que les dones siguin com els homes sinó que els homes
siguem com les dones. Jesús no va fer ni sacerdots
ni sacerdotesses; però mentre es mantingui la diferència
de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, cal practicar una igualtat total i
absoluta entre homes i dones. No fer-ho és simplement injust.
10. Seria bo aprofitar la manca (providencial?) de vocacions al sacerdoci per redescobrir
la realitat de la comunitat cristiana,
fonamentada no pas en el culte sacerdotal
sinó en la pràctica i en el gaudi de la germanor.
No és cert que no hi hagi vocacions. No hi ha les
“vocacions” que nosaltres estem disposats a reconèixer. Segurament ens
passa com a aquell que es queixava que la primavera no fa flors perquè l’arboç
(que floreix a la tardor) no està florit...
1. Estem al centre del Tríduum
Pasqual. Entre el símbol (Dijous) i la realitat profunda
(Dissabte), avui es posa davant nostre la realitat visible del crucificat,
alçat com una senyera de contradicció.
Davant els crucificats, som
interpel·lats a decidir-nos per la solidaritat i a sortir de la indiferència.
Cada ésser humà, cristià o no, fidel d’una religió o d’una altra o sense
religió, és posat davant l’espectacle
de l’home que pateix, és torturat o menystingut, i cal donar-hi una resposta.
Davant els crucificats només
existeixen dues classes de persones: les que es posen a favor de l’Home,
i les que passen de llarg.
2. Passió segons Sant Joan.
Aquest relat està dintre una gran inclusió que ens
permet descobrir el seu significat més profund: comença a l’hort de Getsemaní, i acaba a l’hort
que hi havia vora el Calvari. Els
“horts” poden ser considerats “sepulcres” perquè s’hi enterren les
llavors, però són “sepulcres” al servei de la vida. Posant en un hort la “tomba” de Jesús es vol
indicar que ell és la llavor
de l’autèntica vida.
3. És possible que, relacionada amb aquesta inclusió, n’hi
hagi una altra formada per la paraula “natzarè”.
Els evangelistes juguen amb el fet
que la pronunciació de la paraula aramea corresponent a “natzarè”, a més de
significar “de Natzaret”, pot
significar també “rebrot”. Els
soldats que han anat a agafar Jesús insisteixen en que busquen “Jesús el Natzarè”. La Bíblia
parla sovint del Messies com el “rebrot”
de Jessé, pare del rei David (Isaïes
11,10). Jesús és el “rebrot” que els
Poderosos arrenquen de l’hort, però que després és baixat de la Creu i enterrat en un hort. En la nova
creació (el Diumenge, primer dia d’una nova setmana)
aquest “rebrot” plantat a l’hort ja
és vida madura, i Maria Magdalena, per trobar-lo, preguntarà a “l’hortolà” (Joan 20,15).
4. La Passió segons St. Joan
està marcada per diverses afirmacions que tenen un doble nivell: un nivell
superficial, a vegades de burla o de fracàs, i un nivell profund en
el qual s’hi expressa la realitat més profunda de Jesús. A la Passió és
on es manifesta amb més força la identitat
de Jesús.
5. - Comença amb els soldats que busquen “Jesús el Natzarè” i
Jesús els diu: “Sóc jo” (“Jo sóc” = “Jahvé”.
És el nom de Déu. Per això “retrocediren
i caigueren per terra”).
- Després, Caifàs declara Jesús “salvador del Poble” quan afirma que més val que un home mori pel poble.
- Després, els soldats “vesteixen i saluden Jesús com a Rei”. Ells pensen que fan burla, però
expressen la realitat més profunda.
- Després, Pilat presentarà Jesús al poble dient: “Aquí teniu l’Home” i “Aquí teniu el vostre Rei”.
- També el rètol de la Creu ho reafirma amb autoritat: “Jesús Natzarè, Rei dels jueus”.
6. L’última paraula la té Jesús quan, al final, diu: “Tot s’ha
acabat”. Superficialment, indica la seva mort; però, en un nivell profund,
indica que, amb Jesús donant la seva vida, s’acabat
la creació-generació de l’Home-imatge-de-Déu.
Així s’acaba el dia sisè
(dia de la Creació de l’Home) i comença el gran
repòs, el dissabte.
“Al tercer dia”, quan comenci una nova setmana, tot serà ja diferent: el gra de blat ja s’haurà fet espiga; i el “rebrot de David” haurà inaugurat el seu Nou
Regne, obert a tothom qui s’hi vulgui apuntar.
7. “Dona, aquí tens el teu fill”.
Amb l’expressió “la mare de
Jesús”, l’evangeli de Joan estableix una altra gran inclusió. Només
es parla de la “mare de Jesús” al
començament (Joan 2,1) i al final (Joan
19,26). Jesús mai no li diu “mare” sinó “dona”. La Bíblia sol representar les
relacions entre Déu i el seu Poble
sota el signe de l’aliança matrimonial. Segons el model matrimonial d’aquell
temps, l’home salvava la dona quan
l’elegia entre totes i l’estimava com a esposa. En la pedagogia de la Bíblia,
Déu, en un primer moment, estableix una aliança matrimonial amb la
Comunitat del Poble d’Israel. El signe d’aquesta aliança és la Llei. Vista des de la novetat de Jesús,
és una aliança sense gaire alegria: “No tenen vi” (Joan 2,3). Aquesta aliança té per finalitat preparar, a
través del Poble Elegit, una aliança definitiva amb tota la Humanitat. Maria, la “mare de Jesús”, personifica la
Comunitat del Poble Elegit que és fidel a la missió de la Primera Aliança. Per això Jesús l’anomena “dona”. A les noces de Canà de Galilea, Maria diu als servidors el que han de fer per
preparar l’Aliança Definitiva i Universal.
Al peu de la Creu, Maria és acollida en la comunitat de la Nova
Aliança, representada ara pel “deixeble
que Jesús estimava”. “Dona, aquí tens
el teu fill”. I al deixeble: “Aquí
tens la teva mare”.
1. El gra de blat s’ha fet espiga. La vida donada
de Jesús s’ha fet comunitat.
En la manera jueva d’entendre el temps, el dia acaba amb la posta del sol. El gran repòs (dissabte) ha
acabat en pondre’s el sol, i comença una nova setmana. Comença en plena
foscor, i el Ressuscitat serà la nova
llum, com en el dia primer de la Creació: “Que es faci la llum” (Gènesi 1,3).
2. La comunitat és convocada per la guspira que surt de la pedra, o per la flama que surt del caliu. S’encén el Ciri Pasqual. Cada un dels reunits s’acosta i encén la seva candela
al Ciri Pasqual, i es canta un himne a la Llum i a la Vida.
3. La Vetlla pasqual és rica en símbols. Després de l’Himne
a la Llum es llegeixen unes quantes Lectures.
A part del que diu cada Lectura, el seu conjunt vol suggerir que l’obra
de Déu té forma d’Història:
comença amb la Creació des del no-res,
des de la foscor, des del caos..., i camina cap a la Vida, i arriba
fins a la Llibertat. Amb la Llibertat neix la possibilitat de resposta i
de diàleg; i d’acceptar l’oferta de Déu: ser fills en el Fill.
EVANGELI (Marc 16,1 – 7).
Acabat el repòs del dissabte,
Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé
compraren espècies aromàtiques,
per anar a ungir el cos de Jesús.
El diumenge, molt de matí,
arribaren al sepulcre a la sortida del sol.
Entre elles es preguntaven:
«¿Qui ens farà rodar la pedra
que tanca l’entrada del sepulcre?»
Llavors alçaren els ulls
i s’adonaren que la pedra ja havia estat apartada.
Era una pedra realment molt grossa.
Entraren al sepulcre,
veieren, assegut a la dreta,
un jove vestit de blanc,
i s’esglaiaren.
Ell els diu:
«No tingueu por.
Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat.
Ha ressuscitat, no hi és aquí.
Mireu el lloc on l’havien posat.
I ara aneu a dir als deixebles i a Pere
que anirà davant vostre a Galilea;
allà el veureu, tal com ell us ho ha dit.»
Elles sortiren del sepulcre i van fugir,
plenes d’esglai i tremoloses;
i no digueren res a ningú, perquè tenien por.
Comentari.
1. La Lectura de l’Evangeli és treta de Marc. Molt probablement
aquest Evangeli va ser escrit per a ser llegit tot seguit en les celebracions
baptismals de la Comunitat de Marc.
El tros que hem llegit és el final, però hi falta la última frase. Jo li ha
posada en
vermell,
perquè és significativa.
“Les dones, espantades, no diuen res a ningú”. És una manera de
ressaltar el protagonisme del “jove
vestit de blanc” que les dones han vist.
Aquest jove representa la nova comunitat dels batejats (Mireu, si us sembla,
el comentari sobre aquest “jove” al LLENGUATGE, 3 del dia del Ram). És la Comunitat
dels batejats qui fa visible el Ressuscitat
i qui dóna l’encàrrec: “Anirà davant
vostre a Galilea. Allà el veureu”.
Els nous batejats veuran
el Ressuscitat si segueixen i
acompanyen al “Jesús de Galilea”. És
a Galilea el lloc on Jesús crida els
deixebles a ser “pescadors d’homes”;
és a dir: a dedicar-se a l’alliberament
dels altres. El seguiment per Galilea
permet “veure” Jesús amb els seus vestits
blancs. El vestit blanc
identifica als ressuscitats: primer
Jesús, amb tota plenitud (Transfiguració.
Marc 9,3); després, el jove del sepulcre
buit i tots els batejats.
Que Marc “acabi” el seu Evangeli dient que “les dones no van dir
res a ningú”, és una manera de dir-nos també que, realment, l’Evangeli no acaba
amb la resurrecció de Jesús, sinó que aquesta “resurrecció” és la font d’on neix l’impuls que va movent la història
de la humanització, que
simbòlicament comença a Galilea per
arribar fins a la vida donada, que no
queda reclosa als “sepulcres” (Mateu 27,51) perquè connecta amb la VIDA mateixa de Déu.
2. “La pedra havia estat treta...”
Els humans posem una gran llosa
o pedra per separar el “món dels morts” del “món dels vius” (Marc 15,46. També
Joan 11,38). Això impossibilita la relació entre aquests dos móns. “¿Qui ens farà rodar la pedra que tanca l’entrada del sepulcre?”.
Però van veure que la pedra havia estat
apartada.
No hi ha “dos móns”, a menys que els humans ens empenyem a
mantenir-los. “Morir” pot ja no ser “perdre la vida” sinó “portar-la a la
plenitud de donar-la”. El “sepulcre obert” es converteix en “taula” (Mireu el lloc on l’havien posat); i
“morir” significa “donar la vida fent-se aliment”.
La “vida donada” no “s’acaba” perquè s’endolla a la Vida mateixa
de Déu.
Aquest és el “terme” a
on ens porta la nostra Història.
Al·leluia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada