1ª LECTURA. (Actes 8,5-8.14-17).
En aquells dies,
Felip baixà a la província de Samaria,
i predicava el Messies als de la regió.
Unànimement la gent feia cas de Felip,
després de sentir-lo i de veure els prodigis que feia:
els esperits malignes sortien de molts posseïts,
xisclant tant com podien,
i molts invàlids o paralítics recobraven la salut.
La gent d’aquella província se n’alegrà molt.
Quan els apòstols, a Jerusalem,
Quan els apòstols, a Jerusalem,
sentiren dir que Samaria havia acceptat la paraula de Déu,
els enviaren Pere i Joan.
Hi anaren, doncs, i pregaven per ells,
perquè rebessin l’Esperit Sant,
que encara no havia vingut sobre cap d’entre ells;
només havien estat batejats en el nom de Jesús, el Senyor.
Pere i Joan els imposaven les mans, i rebien l’Esperit Sant.
2ª LECTURA (1ª Pere 3,15-18).
Estimats,
reverencieu de tot cor el Crist com a Senyor.
Estigueu sempre a punt per donar una resposta
a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu;
però feu-ho serenament i amb respecte.
Guardeu neta la vostra consciència;
així els qui critiquen la vostra bona conducta de cristians
s’hauran d’avergonyir d’haver-ne malparlat.
Si és voler de Déu,
val més sofrir per haver obrat bé
que per haver obrat malament.
També Crist morí una vegada per raó dels pecats.
Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu.
El seu cos va ser mort,
però per l’Esperit va ser retornat a la vida.
EVANGELI. (Joan 14,15-21).
En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments;
jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor,
l’Esperit de la veritat,
perquè es quedi amb vosaltres per sempre.
El món no el pot rebre,
perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo,
però vosaltres sí que el coneixeu,
perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres.
No us deixaré orfes: tornaré a venir.
D’aquí a poc, el món ja no em veurà,
però vosaltres sí que em veureu,
perquè jo visc, i vosaltres també viureu.
Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare,
i vosaltres en mi, i jo en vosaltres.
El qui m’estima
és aquell que té els meus manaments i els compleix;
el meu Pare l’estimarà,
i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament.»
LLENGUATGE.
1. L’evangeli d’avui és continuació del fragment que vam llegir
diumenge passat. Aquí Jesús parla d’un altre
Defensor. Per als deixebles, Jesús era el (primer) Defensor, donat que seguir-lo comporta sovint anar
contracorrent, i això és perillós.
Però ara “se’n va”, i els promet un altre
Defensor. La paraula original “paràclit” que, segons els entesos, pot tenir
diferents traduccions: defensor, advocat, consolador, acompanyant, guia, revelador, amic... Però, sigui quina
sigui la traducció més correcta, una cosa sembla clara: aquest nou defensor no substituirà
Jesús. És cert que la mort de Jesús
serà experimentada pels deixebles com una absència; però en realitat es
tracta d’un canvi de presència. Fins ara Jesús havia estat present
entre ells com a mestre i senyor. Hi era
un més: si ells eren dotze, amb Jesús
eren tretze.
2. Però, què pensaríeu d’un mestre
que es mantingués sempre necessari? El millor mestre és aquell que
aconsegueix que els seus alumnes arribin a no necessitar-lo. Jesús mateix ja
els havia advertit: “Us convé que jo me'n
vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si
me'n vaig, us l'enviaré” (Joan 16,7). La presència del nou Defensor
només és possible si Jesús es fa “absent”
com a mestre, d’una manera semblant a com l’hereu no esdevé realment
“hereu” fins que el pare no es retira.
3. La retirada de Jesús
no és un simple anar-se’n per deixar
el protagonisme als seus deixebles. L’acció de Jesús s’assembla a la d’aquells
pares que reparteixen l’herència als seus fills no pas quan moren sinó quan els
fills són capaços de rebre-la, administrar-la i gaudir-ne. En aquests casos, el
repartiment de l’herència es converteix en l’acte d’amor més important i
definitiu dels pares envers els fills. Aquests esdevenen hereus perquè els pares els donen tot el que són i tenen, en
un acte suprem d’amor.
4. El nou Defensor que Jesús promet als deixebles és precisament el
desvetllament en ells mateixos d’allò que ell els ha donat: la seva pròpia vida
de comunió amb el Pare. Recordem-ho una vegada més: la mort de Jesús al
Calvari és la visualització de la seva vida donada. I “deixebles” són tots aquells que acullen
aquesta donació. Perquè aquesta vida
donada sigui plenament activa en ells, Jesús marxa “com a Mestre i Senyor”. Aleshores la vida donada que els deixebles han
acollit es fa plenament activa. “Marxar
com a Mestre i Senyor” serà la manifestació més clara i definitiva de
l’amor de Jesús als deixebles. “Ell, que havia estimat els seus que eren al
món, els estimà fins a l'extrem” (Joan 13,1).
5. Però el Calvari no és
només la manifestació màxima de l’amor de Jesús a l’Home, sinó també la manifestació màxima de la inhumanitat
del Poder i els seus sequaços: el
“món”. Aquí “món” significa el conjunt
d’humans que, creient en l’eficàcia del Poder,
han creat una societat basada en relacions
de domini-subjecció. Aquest és el “món” que ha dictat sentència contra
Jesús, i que no pot rebre l’Esperit de la
veritat perquè ha proclamat com a “veritat” la seva pròpia mentida.
6. En la nostra vida de cada dia, conviuen la mentida del Poder i la veritat
de l’Home. En els Dotze ha quedat
ben clar que l’ésser humà sent l’impuls
del món de mentida i sent també l’esperit
de veritat. Acceptar ser deixeble
de Jesús comporta optar per l’esperit de
veritat, que permet vèncer l’impuls
del “món”. “D’aquí a poc, el món ja
no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també
viureu”.
7. Hi ha una única realitat: el Pare. I, en Ell, l’Home. I, en
l’Home, cada un dels humans en la
mesura que som solidaris de la Humanitat. Fora d’aquí, cap altra cosa és
realment real. “Per Ell tot ha
vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense Ell” (Joan 1,3). La
foscor i la mort existeixen només com a contrapunt de la Llum i de la
Vida, com una ombra, que no té altra
“realitat” que el fet d’assenyalar l’espai on no arriba la Llum per
l’opacitat del cos il·luminat.
I no obstant...
8. El Pare us donarà un altre Defensor...
Per a què el necessitem un altre Defensor?
L’existència de l’amor provoca, per contrast, l’experiència
del des-amor. I podem caure en la
temptació de donar consistència a aquest des-amor. Donar consistència al des-amor:
heus aquí el perill del qual hem de ser defensats,
sobretot quan el des-amor pren formes
tan seductores com el domini sobre els altres, el triomf, la fama, el
prestigi, l’arrogància,...
9. “Pregueu per no caure en
la temptació”, havia insistit Jesús als seus deixebles (Lluc 22,40). Però
hi van caure. La seva fe encara era massa “infantil”. El nou Defensor els permetrà fer-se adults. L’Esperit de Jesús donat als deixebles, s’encarna en ells, i
en cada ésser humà que l’acull (“que
guarda els seus manaments”). Aquesta nova situació comporta la rica i
joiosa experiència de saber que “jo
(Jesús) estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres”. Tot i
haver-hi una sola i única realitat, és una realitat viva, diferenciada i
vinculada per relacions de comunió.
MISSATGE.
10. Com en la vida natural es va passant de la infantesa a
l’adultesa, així també la comunió amb el Pare va passant d’una situació
“infantil” a una adultesa creixent per l’acció de l’Esperit, vessat abundosament sobre nosaltres (Titus 3,6).
Comencem petits, necessitats de Lleis i Manaments. El compliment d’aquests mostra la nostra disponibilitat
a rebre la vida donada de Jesús, fins que aquesta es fa activa en
nosaltres. És el nou Defensor, aquell
que ens defensa de la mentida de
donar consistència al Poder.
RESPOSTA.
11. Actualment moltes persones s’han situat al marge de
l’Església. ¿És perquè no necessiten cap nou
Defensor o perquè no troben en l’Església el clima adequat on aquest nou Defensor pugui actuar en ells? ¿No
podria ser que molts hagin abandonat
l’Església precisament impulsats per l’Esperit
de veritat que els mou a buscar una Llibertat que no troben en l’Església?
12. En relació a les anomenades societats cristianes, ¿no podria ser que hagués arribat el moment en
què la “Església” hagi de canviar la seva forma de presència retirant-se “com a mestra i senyora”, i fent-se present com a ferment (segurament no gaire visible) d’Humanitat? ¿La presència institucional de l’Església no
resulta sovint massa pesada, formant part d’un Sistema bàsicament opressor? ¿La anomenada crisi de valors, no
serà una reacció contra la mentida
del nostre “món”? ¿No serà que l’altre
Defensor que Jesús ha promès continua
actuant en més persones de les que imaginem?
PREGUNTES
per al diàleg.
1. La superació de la situació de cristiandat pren formes i
maneres molts diferents segons cada lloc i cada àmbit sociològic. En el vostre
ambient ¿queden trets de Cristiandat
que, en la vostra opinió, haurien de canviar?
2. Com a persones, experimenteu la vostra pertinença a l’Església
com un ajut o com un obstacle per a la Llibertat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada