1ª LECTURA. (Èxode 17,3-71).
En aquells dies,
el poble passava tanta set que deia,
murmurant contra Moisès:
«Per què ens has fet pujar d’Egipte!
Vols matar-nos de set
amb els nostres fills i el nostre bestiar?»
Moisès s’exclamà al Senyor:
«Què puc fer per aquest poble?
Una mica més i m’apedregaran.»
El Senyor li respongué:
«Passa al davant del poble
i emporta’t alguns ancians d’Israel;
pren la vara amb què vas tocar el Nil
i posa’t en camí.
Jo estaré allà davant teu dalt la roca, a l’Horeb.
Tu dóna un cop a la roca i en sortirà aigua,
i tot el poble podrà beure.»
Moisès ho va fer així davant els ancians d’Israel.
I donà a aquell lloc els noms de Massà i de Meribà,
perquè els israelites havien discutit
i havien posat a prova el Senyor quan deien:
«El Senyor, és amb nosaltres o no hi és?»
2ª LECTURA (Romans 5,1-2.5-8).
Germans,
ara que ja som justos,
com a creients que som, estem en pau amb Déu,
gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor.
És per ell que la fe ens ha donat entrada
en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm,
i és per ell que tenim la satisfacció
d’esperar la glòria de Déu.
I l’esperança no pot defraudar ningú,
després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant,
ha vessat en els nostres cors el seu amor.
Adoneu-vos bé d’això:
Quan nosaltres érem encara incapaços de tot,
Crist va morir pels qui érem dolents.
Qui trobaríem disposat a morir per un home honrat?
Potser sí que per un home bo
trobaríem qui tingués la valentia de donar la vida.
Doncs bé,
Déu donà prova de l’amor que ens té
quan Crist morí per nosaltres,
que érem encara pecadors.
EVANGELI. (Joan 4,5-42).
Nota: En blau allò que correspon a la
versió llarga.
En aquell temps,
Jesús arribà a una població samaritana
que s’anomena Sicar,
prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep.
Allà hi ha el pou de Jacob.
Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar,
s’estava assegut bonament a la vora del pou.
Els deixebles havien anat al poble
a comprar provisions.
Arribà una dona samaritana,
que venia a treure aigua.
Jesús li diu: «Dóna’m aigua.»
Li diu la samaritana:
«Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi,
que sóc una dona samaritana?»
Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans.
Jesús li respongué:
«Si sabessis què vol donar-te Déu
i qui és el qui et demana que li donis aigua,
ets tu qui li hauries demanat aigua viva,
i ell te l’hauria donada.»
Ella li diu:
«Senyor, aquest pou és fondo
i no teniu res per treure aigua.
D’on la traieu, l’aigua viva?
Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou
i en bevia tant ell,
com els seus fills, com el seu bestiar.
Sou més gran vós que no pas ell?»
Jesús li respongué:
«Els qui beuen aigua d’aquesta
tornen a tenir set,
però el qui begui de la que jo li donaré,
mai més no tindrà set;
l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font
que brollarà sempre dintre d’ell
per donar-li vida eterna.»
Li diu la dona:
«Senyor, doneu-me aigua d’aquesta:
que no tingui mai més set
ni hagi de tornar mai més aquí
a treure aigua del pou.»
Ell li diu:
«Vés a cridar el teu marit i torna.»
La dona li contesta: «No en tinc, de marit.»
Li diu Jesús:
«Tens raó: n’has tingut cinc,
i l’home que ara tens no és el teu marit.
Això que has dit: “No en tinc, de marit”, és veritat.»
Ella li diu:
«Senyor, veig que sou un profeta.
Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya,
però vosaltres, els jueus,
dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem.»
Jesús li respongué:
«Creu-me, dona:
s’acosta l’hora que el lloc on adorareu el Pare
no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem.
Vosaltres no sabeu qui adoreu;
nosaltres sí que ho sabem,
perquè la salvació ve dels jueus.
Però s’acosta l’hora,
més ben dit, és ara mateix,
que els bons adoradors adoraran el Pare
en esperit i en veritat.
Aquests són els adoradors que vol el Pare.
Déu és esperit.
Per això els qui l’adoren
han de fer-ho en esperit i en veritat.»
Li diu la dona:
«Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l’Ungit.
Quan ell vingui, ens ho explicarà tot.»
Ell li respon:
«El Messies sóc jo, que parlo amb tu.»
Llavors mateix arribaren els deixebles.
S’estranyaren que parlés amb una dona,
però cap d’ells no gosà preguntar-li
què volia o de què parlava amb ella.
La dona deixà estar la gerra
i se n’anà al poble a dir a la gent:
«Veniu a veure un home
que m’ha dit tot el que he fet.
No serà el Messies?»
La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.
Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo:
«Mengeu, rabí.»
Però ell els contestà:
«Jo, per menjar, tinc un altre aliment
que vosaltres no sabeu.»
Els deixebles es preguntaven entre ells:
«És que algú li ha portat menjar?»
Jesús els diu:
«El meu aliment és
fer la voluntat del qui m’ha enviat
i acomplir la seva obra.
Vosaltres dieu:
“Quatre mesos més i ja serem a la sega.”
Doncs jo us dic:
Alceu els ulls i mireu els camps:
ja són rossos, a punt de segar.
El segador ja rep la part que li toca
i recull el gra per a la vida eterna,
perquè s’alegrin plegats el sembrador i el segador.
En aquest cas té raó la dita
«un és el qui sembra i un altre el qui sega».
Jo us he enviat a segar
on vosaltres no havíeu treballat.
Són altres, que van treballar-hi;
vosaltres sou sobrevinguts,
en el treball que ells havien fet.»
Molts samaritans d’aquell poble
van creure en ell
per la paraula de la dona que assegurava:
«M’ha dit tot el que he fet.»
Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo,
li pregaven que es quedés amb ells.
I s’hi va quedar dos dies.
Després de sentir-lo parlar a ell mateix,
encara molts més van creure,
i deien a la dona:
«Ara ja no creiem només pel que tu deies;
nosaltres mateixos l’hem sentit,
i sabem que aquest és de debò el Salvador del món.»
LLENGUATGE.
1. Passem de l’Evangeli de Mateu a l’Evangeli de Joan en
aquests diumenges que queden de Quaresma i els diumenges de Pasqua.
L’Evangeli de Joan ens presenta Jesús a través de l’aliança:
l’aliança de Déu amb la Humanitat,
prefigurada en l’aliança amb el poble d’Israel. El llenguatge
d’aquesta aliança s’inspirava en el llenguatge de l’aliança matrimonial.
Déu seria l’espòs, i la Comunitat del
poble elegit seria l’esposa.
(Aquí cal tenir en compte que l’aliança matrimonial en aquell temps era força diferent de com és
avui entre nosaltres. La dona anomenava “senyor” al seu marit, qui, d’alguna
manera, “salvava” la dona quan l’escollia o l’acceptava per esposa. Hi havia
amor, però també dependència. Era una societat patriarcal en la qual el marit tenia tota la iniciativa).
2. Així, doncs, la relació de dependència i d’amor entre Déu i
l’Home solia expressar-se amb el llenguatge propi de l’aliança matrimonial.
Evangeli de Joan, en part, fa seu aquest llenguatge, però
corregint-lo. Per això fa començar l’obra de Jesús amb les Noces de Canà de Galilea (Joan 2,1). Amb
tot, en aquestes noces, Jesús encara
no és l'espòs. De moment només hi és com a convidat, i declara explícitament
que “encara no ha arribat la meva hora”.
3. Una dona samaritana...
L’evangeli d’avui també ha de ser entès en el marc d’aquest llenguatge
de l’aliança. La Samaritana personifica una altra comunitat, separada de la comunitat jueva. Probablement, en la intenció del Quart Evangeli,
representi tota la Humanitat per contrast amb la particularitat del Poble elegit. El relat insisteix en
anomenar a la Samaritana la dona.
És la dona que, després d’haver
tingut cinc marits (“marit=senyor”)
finalment ha assolit la llibertat suficient per trobar-se amb el vertader i
definitiu espòs: Déu, que se li fa
present en la persona del Messies. L’expressió “cinc marits” podria fer
referència a la pluralitat de déus en
la Humanitat o a l’experiència religiosa de la Comunitat Samaritana amb pluralitat de temples o santuaris.
4. S’acosta l’hora...
Quin és el temple o santuari on Déu vol ser adorat? Cada “déu” té
el seu temple, i cada poble té el seu Déu o déus. Però, quin és el vertader?
Amb qui Déu està?
La resposta de Jesús és realment sorprenent perquè supera la
qüestió sobre quin lloc o quin temple és l’adequat per donar culte a Déu. “Creu-me, dona: s’acosta l’hora que el
lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem.
Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve
dels jueus. Però s’acosta l’hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons
adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat”.
5. A pesar de dirigir-se a la Samaritana dient-li “dona”, Jesús,
quan es refereix a Déu no parla del “Déu-Espós” sinó del “Déu-Pare”. Aquest
canvi de llenguatge és significatiu. L’aliança matrimonial es queda curta a
l’hora d’expressar les relacions que Déu vol establir amb la Humanitat. El culte que Déu vol no s’inspira en les
relacions marit-muller, les quals,
encara que eren d’amor, no excloïen, la servitud. Els culte que Déu vol s’assembla sobretot a la relació Pare↔Fill hereu que, a més de l’amor,
inclou la participació en una mateixa activitat i vida. “Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en esperit i en
veritat”.
6. En les noces de Canà Jesús havia declarat que “encara no ha arribat la meva hora”. Israel encara no estava preparat per
anar més enllà d’una aliança
fonamentada en la llei (representada en l’aigua de les gerres
destinades a les purificacions legals). En canvi a la Samaritana se li
diu que “ja ha arribat l’hora”.
L’Evangeli de Joan fa servir la mateixa paraula per designar la gerra de la Samaritana i les gerres de les purificacions
legals. Allà, en les Noces de Canà, les gerres
encara van ser necessàries, si bé ja anunciaven la “nova hora” (aigua convertida en vi); en canvi aquí, la Samaritana simplement “deixa allà la gerra” i se’n va a anunciar a la gent del seu Poble
la trobada amb el Messies. No els
porta “l’aigua treta del pou” sinó
“l’aigua viva” (=l’Esperit) que ha rebut del Messies.
7. En Esperit i Veritat...
Hi ha una gran diferència entre l’aigua del pou i l’aigua viva que
dóna Jesús. L’aigua viva es torna una
font dins nostre. L’Esperit desperta
en nosaltres la nostra pròpia resposta.
Encara que la dona ha trobat el
Messies, no ho diu a la gent directament sinó només en forma de pregunta (No serà el Messies?), perquè la resposta ha de brollar d’ells
mateixos; com de fet diran després explícitament: “Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l’hem
sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món”.
L’expressió “en Esperit i
Veritat” assenyala un important pas endavant. En els seus inicis, el culte és sobretot un acte d’obediència.
L’aliança de Déu amb Israel
inicialment pren forma de llei. Però no és aquest el propòsit de Déu. La
llei no respon al projecte de Déu sinó a la nostra incapacitat
inicial de viure plenament com a fills.
Passa com en l’ordre natural: els fills, mentre són petits, viuen l’educació
com una llei que demana obediència.
Però la plenitud no està en l’obediència sinó en la filiació
adulta que dóna lloc a una altra forma de relació: la comunió en
l’amor i en l’acció. “Tot allò que és meu
és teu, i allò que és teu és meu” (Joan 17,10).
Déu, en crear l’Home, no busca súbdits sinó fills
que rebin la seva vida fins arribar a compartir-la plenament. “De la seva plenitud tots en rebem dons i més
dons” (Joan 1,16).
8. “S’estranyaren que parlés amb una dona”...
Els deixebles de Jesús, jueus,
s’estranyen de que parli amb una dona.
Anava contra les normes. Amb la
"dona" hi parlava el seu marit. També inicialment la dona s’estranya de que un home jueu parli amb ella, una dona, i samaritana. Anava contra les normes.
Però Jesús actua mogut per l’Esperit. “El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i acomplir la
seva obra”. Les normes tenen per
finalitat preparar-nos a acollir l’Esperit; després, ja no valen.
L’obra de Déu, vista des de nosaltres, és la humanitat. Als
deixebles jueus, ancorats encara en
la Llei, els és difícil fer el pas des de l’obediència
a la filiació adulta. En aquest relat serveixen sobretot de contrapunt per a posar en relleu la
disponibilitat i la resposta dels Samaritans
i dels Pagans. “Alceu els ulls i mireu els camps: ja són
rossos, a punt de segar”.
MISSATGE.
9. Tots comencem, d’una manera o altra, en la “religió”, però
estem cridats a la Filiació. Les religions ens separen els uns dels
altres per la rivalitat de cultes, normes, temples, dogmes, sacerdots, ritus...
En canvi la Filiació ens uneix en un
mateix horitzó: la col·laboració filial en la construcció de la humanitat, fins a la plenitud de germanor, en què la vida és també gaudi o comunió. Jesús
marca l’hora de passar de ser adoradors de Déu en l’obediència religiosa (Llei) a ser adoradors del Pare en la col·laboració
filial i fraternal (Llibertat
creativa).
RESPOSTA.
10. Sortosament, sembla que va desapareixent d’entre nosaltres la rivalitat religiosa. La majoria trobem
bé el dret a la llibertat religiosa i
el diàleg interreligiós. Acceptem
Jerusalem, la Muntanya de Samaria, La Meca, Roma, Benarés, la Mare Terra, el
Gran Esperit, el Yin-Yang...
Però sembla que l’Evangeli ens invita a anar més enllà. “Ve l’hora que ni a Jerusalem ni en aquesta
Muntanya”... De les Religions a
la Filiació-Germanor. Això no vol pas
dir necessàriament abandonar les religions
sinó viure-les com a llenguatge de filiació
i de fraternitat universal. Som cridats a no “ancorar-nos” en la pròpia religió i a obrir-nos per oferir a
tothom l’horitzó d’una Humanitat en construcció. Cadascú amb les
seves eines, amb el seu llenguatge religiós o no, amb la seva
aportació específica. Cal passar de la tolerància a la col·laboració.
Cal “polir” els nostres llenguatges
perquè la seva legítima i necessària varietat no impedeixi ni amagui la comunió
de fons de tots els humans.
PREGUNTES
per al diàleg.
1. L’església o l’espai on ens reunim, fins a quin punt és un temple? Dit d’una altra manera: Quan ens
reunim, és per “trobar-nos” amb Déu, o
amb els altres?
2. "L'arribada de l’hora”
que anuncia Jesús ens ajuda a entendre una mica millor allò que està passant en
la Societat (i, per tant, en l’Església) actual?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada