Diumenge 8è de l'any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 49,14-15).

Sió diu:

«El Senyor m’ha abandonat,

el meu Déu s’ha oblidat de mi.»

¿Creus que una mare

s’oblidarà del nen que té al pit,

i no s’apiadarà del fill de les seves entranyes?

Però, ni que alguna se n’oblidés,

jo no m’oblidaria mai de tu.

2ª LECTURA (1Corintis 4,1-5).

Germans,

que la gent no vegi en nosaltres

més que uns servidors de Crist,

administradors del que Déu s’ha proposat.

Doncs bé,

dels administradors l’únic que n’esperem

és que siguin fidels.

A mi, el que menys em preocupa

és que em judiqueu vosaltres

o qualsevol tribunal humà.

Ni tan sols jo, no em judico.

La meva consciència no m’acusa de res,

però això no vol dir que jo sigui irreprensible.

El meu jutge és el Senyor.

Per tant, no judiqueu res abans d’hora.

Espereu que vingui el Senyor:

ell farà llum sobre tot allò que s’amaga en les tenebres,

i farà conèixer les intencions de cada cor.

Llavors, l’elogi que es mereix cadascú vindrà de Déu.

EVANGELI. (Mateu 6,14-34).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Ningú no pot servir dos amos:

Si estima l’un, no estimarà l’altre,

si fa cas de l’un, no en farà de l’altre.

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.

Per això us dic:

No us neguitegeu per la vostra vida,

pensant què menjareu o què beureu,

ni pel vostre cos, pensant com us vestireu.

¿No val més la vida que el menjar,

i el cos, més que el vestit?

Mireu els ocells que volen lliures pels aires:

no sembren, ni seguen, ni guarden res als graners,

però els alimenta el vostre Pare celestial.

¿I no valeu més vosaltres que ells?

¿Qui de vosaltres, per més que es neguitegi,

és capaç d’allargar, ni un minut,

el temps de la seva vida?

I pel que fa al vestit, ¿per què us neguitegeu?

Mireu com creixen els lliris dels prats:

no treballen ni filen,

però us asseguro que ni Salomó,

amb tota la seva magnificència,

no es vestia com cap d’aquests.

I si Déu vesteix així l’herba dels prats,

que hi és avui i demà ja la tiren al foc,

com no ho farà encara més amb vosaltres,

gent de poca fe?

Per tant,

no us neguitegeu pensant què menjareu,

o què beureu,

o com us vestireu.

Anar darrere de tot això és propi dels pagans.

El vostre Pare celestial

sap molt bé la necessitat que en teniu.

Busqueu per damunt de tot

el regne de Déu i ser justos.

No us neguitegeu, doncs, pensant en demà.

El demà ja tindrà les seves preocupacions.

Cada dia en té prou amb els seus maldecaps.»

LLENGUATGE.

1. S’entén fàcilment que no puguem servir dos senyors a la vegada. Potser també s’entén que no puguem servir Déu i les Riqueses, tot i que és Déu qui ens ha ofert els béns de l’Univers. En canvi, deduir d’això que no ens hàgim de neguitejar per la vida perquè el nostre Pare celestial sap molt bé les necessitats que tenim, sembla una mica exagerat. I més quan els fets demostren el contrari. ¿No ens diuen els informatius que diàriament moren de gana milers de persones? ¿Com es pot dir “no us neguitegeu pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu” si centenars de nens estan morint a causa de la fam o de catàstrofes naturals? Tan poc atent està, Jesús, al fracàs de tantes vides!

2. La contradicció entre la proposta de Jesús i l’experiència de cada dia és tan evident i tràgica, que bé podem pensar que tot això ha de tenir algun altre significat. De fet, el mateix evangeli expressa aquesta contradicció en la persona de Jesús a la Creu clamant: “Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?” (Mateu 27,46).

Què ens vol dir l’evangeli de Mateu quan posa en boca de Jesús unes primeres paraules que seran després contradites tan cruament per unes altres?

3. Els evangelis Sinòptics ens presenten Jesús experimentant la fam ja des del començament de la seva vida pública, després de quaranta dies de dejuni al desert. Davant aquesta situació, el diable li fa la proposta més lògica i assenyada: Converteix aquestes pedres en pans” (Mateu 4,3).

Això és precisament el que fem cada dia els humans amb el nostre treball: de les pedres fer-ne pans. La mateixa Bíblia ens ho imposa com una sentència: “Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front”; és a dir: treballant la terra (Gènesi 3,19).

Però l’evangelista posa en boca de Jesús una resposta sorprenent a aquesta proposta del diable: “L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”. Què vol dir, això? De quin “viure” se’ns està parlant? La “paraula de Déu” es pot considerar realment un aliment per a la nostra fam?

4. Reflexionem-hi una mica.

Els humans no podem simplement “viure”. Sentim la vida com a força, capacitat, acció, creativitat... Per això, per als humans, viure vol dir “viure per”. Només “viure”, ens provocaria un avorriment mortal. Viure de debò és viure per. Això fa que la nostra vida no sigui un simple do rebut sinó també una creació pròpia.

5. Per a què podem viure?

La resposta més primària i instintiva a aquesta pregunta és: viure per a viure. És a dir: dedicar la vida a “guanyar-se la vida”.

Però l’experiència de cada dia ens diu que viure per a viure és un cercle tancat que, a més, sempre acaba trencant-se. “Ningú és capaç d’allargar, ni un minut, el temps de la seva vida”. Potser sí que podem manipular una mica la nostra data de caducitat desconeguda, però mai no podem controlar-la del tot o evitar-la...

6. Davant aquest fet, l’evangeli ens fa una altra proposta: Viure per al Regne.

¿És bona, una proposta com aquesta? No converteix la nostra vida en un simple mitjà? ¿No va contra la nostra dignitat? ¿La vida, no és la cosa més valuosa, tant que no ha d’estar al servei de res, sinó al contrari, tot ha d’estar al servei de la vida?

7. Ben cert: la vida és la cosa més valuosa, i no ha de ser mitjà per a res. Ella és un fi en si mateixa. Però la nostra vida no comença en plenitud. Comencem dèbils, petits i desvalguts. La vida en plenitud ens queda en l’horitzó. És una crida, una invitació; i també una recerca.

El Regne és el camí cap a la Plenitud; un Regne que no és exterior a nosaltres sinó que l’assolim en la mesura que el construïm. En la mesura que construïm el Regne es va convertint en l’àmbit vital on la nostra vida particular pot “viure”, i viure en plenitud. “Viure per al Regne” és com construir la casa on viurem.

8. Viure per al Regne té dues conseqüències importants:

a) Ens allibera del neguit que comportaria viure per a viure, entenent això com l’esforç per superar la petitesa i la inseguretat inicials, confiant només en nosaltres mateixos.

b) En el Regne, la nostra vida individual s’incorpora a la vida en plenitud, que té forma de comunitat. Passant del Jo al Nosaltres, no es perd el Jo. Al contrari: el Jo troba la seva plenitud en el Nosaltres, com cada un dels nostres ossos només pot viure dintre el conjunt del cos.

MISSATGE.

9. No hi ha desconeixement de la realitat en les paraules de Jesús. Al contrari: les seves paraules són i volen ser una bona notícia precisament per a tots aquells que, com Jesús mateix, “perden” o “han perdut” la pròpia vida per al Regne. En el Regne troben el seu suport ple i segur. Hi descobreixen que la seva, no és una vida perduda sinó donada, i que la vida donada viu en la VIDA.  Donar-se és la manera normal i espontània de viure. Només un refús explícit de donar-se pot situar-nos “al marge de la VIDA” que a tots se’ns ofereix. Això vol dir que també la vida dels qui no han arribat a la capacitat de decidir sobre ells mateixos, no s’ha separat mai de la Font de la Vida, i, per tant, de cap manera queden fora de la PLENITUD.

RESPOSTA.

10. Viure per al Regne comporta no preocupar-se per la pròpia vida sinó per la Vida, que se’ns fa trobadissa sobretot en la vida dels altres. Podria semblar que només es substitueix un neguit per un altre. Però es tracta de dos “neguits” totalment diferents:

- El neguit per la pròpia vida neix de la por i de la inseguretat; i de la constatació creixent de que mantenir la nostra vida no està a les nostres mans.

- El neguit per als altres neix de l’amor envers els altres i envers la Vida. Inclou la Pau que neix de la certesa del Projecte de Déu. El clam de Jesús a la creu “Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?” prové de la seva sintonia amb tots els oprimits. Jesús fa seu el clam dels oprimits, i el presenta al Pare com una pregària que té efectes immediats: ... El centurió, veient tot el que havia passat, deia: realment aquest era fill de Déu (Mateu 27,54).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Viviu neguitosos? Heu examinat mai la vertadera causa dels vostres neguits? Valen realment la pena?

2. Si heu repetit alguna vegada el crit de Jesús a la creu (“Déu meu, per què m’heu abandonat”), ho heu fet com una pregària confiada o com una acusació?

3. Recordeu alguna ocasió concreta en què, en la vostra opinió, vau sentir la presència amorosa de Déu? Hi heu pensat, alguna vegada?