A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Èxode (Ex 17,8-13).
En
aquells dies,
els
amalequites anaren a Rafidim
per
atacar el poble d’Israel.
Moisès
digué a Josuè:
«Recluta
homes de guerra
i
demà al matí surt a combatre contra els amalequites.
Jo
m’estaré dret dalt el turó
amb
la vara de Déu a la mà.»
Josuè
complí les ordres de Moisès
i
començà la batalla contra els amalequites.
Moisès,
Aaron i Hur pujaren dalt el turó.
Mentre
Moisès mantenia les mans alçades,
guanyava
Israel,
però
quan abaixava les mans per reposar,
guanyaven
els amalequites.
A
la fi les mans ja li pesaven massa
per
poder mantenir-les alçades.
Llavors
li acostaren una pedra, s’hi assegué,
i
Aaron i Hur, un a cada banda,
li
aguantaven les mans.
Així
pogué mantenir les mans immòbils
fins
a la posta del sol,
i
Josuè derrotà els amalequites
i
abaté els seus homes amb l’espasa.
2ª LECTURA (2ª de Timoteu 3,14-4,2).
Estimat,
persevera
en la doctrina que has après
i
has acceptat amb tota confiança,
recordant
qui són els qui te l’han ensenyada;
des
de menut coneixes les sagrades Escriptures
que
tenen el poder de donar-te la saviesa
que
duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist.
Tota
l’Escriptura és inspirada per Déu
i
és útil per ensenyar, convèncer, corregir
i
educar en el bé,
perquè
l’home de Déu sigui madur,
sempre
a punt per a tota obra bona.
Davant
de Déu i de Jesucrist,
que
ha de judicar els vius i els morts,
i
pensant en la seva manifestació i en el seu Regne,
t’adverteixo
formalment
que
proclamis la paraula de l’evangeli:
insisteix
en tot moment,
tant
si és oportú com si no ho és,
mira
de convèncer la gent,
reprèn,
anima’ls, esperant amb tota paciència,
com
un mestre que sap ensenyar.
EVANGELI. (Lluc 18,1-8).
En
aquell temps,
Jesús
deia als deixebles aquesta paràbola,
per
ensenyar que hem de pregar sempre,
sense
perdre mai l’esperança:
«En
una ciutat hi havia un jutge
que
desconeixia tot temor de Déu
i
tota consideració als homes.
A
la mateixa ciutat hi havia una viuda
que
l’anava a trobar sovint i li deia:
“Feu-me
justícia
contra
aquest home que pledeja contra mi.”
El
jutge durant molts dies no li’n feia cas,
però
a la fi pensà:
“A
mi no em diu res el temor de Déu
ni
la consideració als homes,
però
aquesta viuda és tan pesada
que
li hauré de fer justícia;
si
no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.»
I
el Senyor digué:
«Fixeu-vos
què diu aquest jutge sense entranyes.
¿I
vosaltres creieu que Déu,
ni
que esperi pacientment,
no
farà justícia als seus elegits
que
li reclamen de nit i de dia?
Us
asseguro que els farà justícia molt aviat.
Però
quan el Fill de l’home vindrà,
creieu
que trobarà fe a la terra?»
B.
LLENGUATGE.
1.
...quan el Fill de l’home vindrà...
Però quan el Fill de l’home
vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?
Segurament
aquest final tan sorprenent del relat que hem llegit avui ens doni la clau de
la seva interpretació.
2.
Tots els evangelis ens presenten la crucifixió-mort
de Jesús com un gran “espectacle”. En el seu significat superficial, l’espectacle és denigrant; però en el seu significat profund, aquest “espectacle”
constitueix la manifestació esclatant de l’home
plenament realitzat (el fill de l’home). No és quan feia miracles o quan predicava o quan es
passejava per sobre les aigües... que Jesús feia visible l’home, sinó quan es va “exhibir” com a vida que es dóna. És precisament a la Creu on la fe ens
permet “veure” Jesús com a imatge de Déu.
Perquè Déu és vida que es dóna
i el veiem reflectit en tots aquells que viuen donant la seva vida. I aquesta és la fe que ens salva, si la
practiquem.
3.
Lluc dedica una llarga secció del seu Evangeli al camí de jesús cap a jerusalem (del capítol 9 al 20). És un
“camí” interior que usa l’anada a Jerusalem com a llenguatge. Lluc, amb paraules que posa en boca de Jesús, adverteix
als deixebles que aquest “camí” està
arribant a terme. Un terme absolutament sorprenent: la plena
manifestació de l’home en el crucificat (vida que es dóna).
Però
Lluc sap que quan arribi aquesta esplendorosa manifestació de l’home, ningú no s’ho creurà. El Relat de la Passió deixarà ben clar que
els humans no hem “entès” gaire res del significat de l’espectacle.
Però
se’ns oferiran tres excepcions ben significatives: dos homes i el grup de les dones.
Els
dos homes encarnen els dos extrems de
la societat i, per tant, d’alguna manera, ens inclouen provisionalment:
-
el Centurió romà, que al Calvari representa l’autoritat imperial. “Quan el centurió veié el que havia passat, donava glòria a Déu i deia:
Realment, aquest home era innocent” (Lluc 23,47). L’Evangeli de Marc és
encara més expeditiu: “És veritat: aquest
home era fill de Déu” (Marc 15,39).
-
un dels dos companys crucificats amb Jesús. “Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne” (Lluc 23,42).
-
el grup de les dones. Les dones que
l'havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s'ho
(Lluc 23,49). A partir d’aquí, elles substitueixen
el grup dels Dotze fins al
descobriment de que el Crucificat
és el Ressuscitat.
4.
Ara comprenem el significat de la sorprenent paràbola en què el Senyor posa de relleu la “justícia”
que imparteix un jutge injust.
“Pregar sempre sense perdre l’esperança”.
És la pregària permanent o viure en situació de pregària allò que
ens permet entendre el significat dels esdeveniments, incloses les injustícies.
La
paràbola evoca la justícia obrada pel
jutge injust (Sanedrí, Pilat...) en la condemna de Jesús (de l’Home). La
injustícia de la sentència serà l’ocasió per posar de manifest la justícia
de Déu. “Que sàpiga de cert tot el poble
d'Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar”
(Actes 2,36).
Déu
fa justícia fins i tot a través de
jutges injustos, perquè la manera de fer justícia de Déu és molt diferent de la dels homes. Els humans fem justícia condemnant, i fent víctimes; Déu fa justícia rehabilitant el condemnat
o exalçant la víctima.
NOTA.
El desenvolupament de l’Any
litúrgic pateix un important desajustament en relació al desenvolupament de
l’obra de jesús en els Evangelis.
En els evangelis, sobretot els tres sinòptics, l’obra de jesús té forma d’un “camí” que
porta a Jerusalem on té la seva
màxima “expressió” en el Calvari. La Pasqua és l’esclat final.
En canvi en l’Any litúrgic,
la “Pasqua” està abans del “camí”, i aquest, per comptes de portar a la Pasqua,
porta al “final dels temps”. Això fa que els “relats del camí”, dintre una
perspectiva canviada, siguin difícils d’interpretar correctament.
Sortosament, amb la festa de Crist
Rei de l’Any C (aquest en què
estem ara), això queda parcialment corregit ja que el Missal ens proposa com a
evangeli del dia precisament el relat de
la crucifixió.
C.
MISSATGE.
5. La justícia de Déu no falta mai, però passa per camins que només
la fe (“pregar sempre sense perdre
l’esperança”) sap descobrir, i es realitza fins i tot a través de jutges
cruels i de sentències injustes.
D:
RESPOSTA.
Els
seguidors de Jesús, sabent que som deixebles d’un condemnat per la justícia humana, però rehabilitat per la justícia de Déu, no ens sentim mai
tractats injustament, perquè la justícia de Déu desacredita tota pretesa
justícia humana. Així, doncs: fora
plets i reivindicacions per part nostra, ni complex
de víctimes.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1.
Què en penseu de la dita: “Massa bo fa ser burro”?
2.
L’expressió de l’evangeli “Pregar sempre,
sense perdre mai l’esperança” es pot entendre de diferents maneres. Com
l’enteneu, vosaltres? Quin significat doneu a “pregar sempre”? Quin significat doneu a “sense perdre l’esperança”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada