PASQUA. B.

DIUMENGE DE PASQUA.

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 10, 34a. 37-43).

En aquells dies,

Pere prengué la paraula i digué:

«Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus,

començant per la Galilea,

després que Joan havia predicat a la gent

que es fessin batejar.

Parlo de Jesús de Natzaret.

Ja sabeu com Déu el consagrà

ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder,

com passà pertot arreu fent el bé

i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable,

perquè Déu era amb ell.

Nosaltres som testimonis de tot el que va fer

en el país dels jueus i a Jerusalem.

Després el mataren penjant-lo en un patíbul.

Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia,

i concedí que s’aparegués, no a tot el poble,

sinó a uns testimonis que, des d’abans,

Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres,

que hem menjat i hem begut amb ell

després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts.

Ell ens ordenà que prediquéssim al poble

assegurant que ell és

el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.

Tots els profetes donen testimoni a favor seu

anunciant que tothom qui creu en ell

rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»

2ª LECTURA (Colossencs 3, 1-4).

Germans,

ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist,

cerqueu allò que és de dalt,

on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu;

estimeu allò que és de dalt,

no allò que és de la terra.

Vosaltres vau morir,

i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist.

Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida,

també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.

O bé  (1Corintis 5, 6b-8)

Germans,

¿no sabeu que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta?

Netegeu-vos bé del llevat que éreu abans

perquè sigueu una pasta nova.

 Vosaltres heu de ser com pans sense fermentar,

ara que Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat.

Per això, celebrem Pasqua cada dia,

no amb el llevat que érem abans,

el llevat de la dolenteria i de la malícia,

sinó amb pans sense fermentar,

vivint amb sinceritat i veritat.

EVANGELI. (Joan 20, 1-9).

Nota:

La visita al sepulcre, de Pere i de l’altre deixeble, forma part d’un relat més llarg centrat en la figura de Maria Magdalena, i és molt difícil entendre el seu significat si se separa d’aquest relat més ampli. Per això aquí hi afegeixo en vermell el tros del relat que no es troba en el missal.

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí,

quan encara era fosc,

i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.

Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble,

aquell que Jesús estimava tant, i els diu:

«S’han endut el Senyor fora del sepulcre

i no sabem on l’han posat.»

Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre.

Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà

i arribà primer al sepulcre,

s’ajupí per mirar dintre

i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però no hi entrà.

Darrera d’ell arribà Simó Pere,

entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però el mocador que li havien posat al cap

no estava aplanat com el llençol,

sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l’altre deixeble

que havia arribat primer al sepulcre,

ho veié i cregué.

Fins aquell moment encara no havien entès que,

segons les Escriptures,

Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

I els dos deixebles se'n tornaren a casa.

Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre.

Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre

i veié dos àngels vestits de blanc,

asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús,

l'un al cap i l'altre als peus.

Ells li diuen:

-Dona, per què plores?

Ella els respon:

-S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat.

Així que acabà de dir aquestes paraules,

es girà enrere i veié Jesús allà dret,

però no s'adonava que fos ell.

Jesús li diu:

-Dona, per què plores? Qui busques?

Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon:

-Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat,

i jo mateixa me l'enduré.

Li diu Jesús:

-Maria!

Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:

-Rabuni -que vol dir «mestre».

Jesús li diu:

-Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare.

Vés a trobar els meus germans i digues-los:

"Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare,

al meu Déu, que és el vostre Déu."

Maria Magdalena anà a trobar els deixebles

i els anunciava: «He vist el Senyor.»

També els va contar el que ell li havia dit.

B. LLENGUATGE.

1. El conjunt del relat és tan inversemblant que això sol ja ens indica clarament que no es tracta de la crònica d’un fet objectiu sinó d’un llenguatge plenament simbòlic per expressar una realitat tan profunda que no pot ser dita amb llenguatge directe. Aquests relats no ens volen dir què va passar objectivament. Això ja ho podem suposar perquè era i és una experiència diària. Allò que intenten els relats evangèlics és fer-nos descobrir i celebrar la realitat més profunda i joiosa de la vida humana: que la vida-donada s’endolla en la VIDA mateixa de Déu.

Cada evangelista expressa aquesta realitat amb un llenguatge simbòlic tret del seu entorn i de la vivència de la seva Comunitat. Dos mil anys després, és bo que ens ajudem mútuament a entrar en el significat d’aquests símbols i, així, poder gaudir millor de la bona notícia que contenen, i celebrar-la.

2. En primer lloc, penso que és convenient llegir tot el relat; és a dir: el tros que ens ofereix el missal i el següent (que jo he copiat en vermell).

3. La Bíblia expressa la relació de Déu amb la Humanitat usant el llenguatge de l’aliança matrimonial: Déu és l’espòs i la Humanitat és l’esposa. En l’evangeli de Joan, Déu-espòs ve personificat en Jesús, i l’Humanitat-esposa ve personificada en Maria Magdalena. El relat d’avui ens presenta la resurrecció de Jesús com el trobament de l’esposa amb l’espòs, inspirant-se sobretot en el poema bíblic el Càntic dels càntics, cap. 3.

4. Maria Magdalena, com tota bona esposa, va al “sepulcre” a plorar la mort del seu Senyor: Però veu que ha estat treta la pedra de l’entrada, aquella que separa el “món dels morts” del “món dels vius”. Ella ho interpreta pensant que han robat el cos del seu espòs. Com a esposa, busca i reclama el cadàver per a ella.

Avisa de seguida els amics de l’espòs. La presència de Pere i l’altre deixeble suggereix que la cambra sepulcral, sense la pedra que la separa del món dels vius, ja no és un lloc de mort sinó que s’ha convertit en la cambra nupcial, que està a punt per a la Nova Aliança. El “llençol” ja no és per amortallar un cadàver sinó per a l’abillament propi de la cambra nupcial. En canvi el “sudari”, símbol de mort, ja no “lliga” el cap de Jesús sinó un (altre) “lloc” (en el llenguatge popular sinònim del “temple”). La traducció que ofereix el Missal no sembla gaire correcta quan hi afegeix la paraula “mateix” (...lligat encara al mateix lloc) dificultant de comprendre la substitució que vol suggerir. La resurrecció de Jesús deixa en evidencia la “mort” del temple. Els altres Evangelis diuen això mateix amb l’expressió “la cortina del temple es va esquinçar pel mig” (Mateu 23:45).

5. Cal notar la delicadesa del deixeble que Jesús estimava de no “entrar” directament a la cambra nupcial, i, per contrast, la barroeria de Pere que hi entra de seguida, sense el degut respecte. El significat d’aquestes accions potser es podria entendre millor si coneguéssim bé els costums nupcials d’aquell temps i el paper que hi jugaven els amics del nuvi. O potser simplement vol dir que Pere encara és del tot incapaç de veure allà cap cambra nupcial. Per a ell allò només és un sepulcre buit...

6. Pere i l’altre deixeble no es diuen res perquè, sense Jesús, no tenen res en comú fora del desig de descobrir què ha passat. Només del segon s’afirma que “veié i cregué”, tot i que “fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts”.

“Havia de ressuscitar d’entre els morts”.

7. Per què Jesús va morir, si havia de ressuscitar? Per què els evangelistes no apliquen a Jesús el model bíblic del profeta Elies, que va ser endut directament al cel? (2 dels Reis 2,11).

Sovint entenem la resurrecció com un pas enrere. Imaginem la vida com un camí que avança, i la mort seria com caure en un pou que ens priva de continuar endavant. Aleshores imaginem que la “resurrecció” seria com sortir del pou i retornar al camí de la vida. Dintre d’aquesta manera d’entendre les coses, és lògic preguntar-se per què Jesús va morir si havia de ressuscitar.

8. Però, precisament, el que intenten els evangelis és fer-nos veure que les coses no van així. L’espiga és la plenitud del gra de blat enterrat, però no és un retorn a allò que era abans. La resurrecció no és un retorn a la situació anterior, sinó el pas (“pasqua”) a la plenitud. No es pot arribar a la plenitud si no es passa per la donació total (“mort”, si es mira des de fora).

Per això Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

9. Però la resurrecció de Jesús no té un significat purament individual. Ell és l’espòs d’una nova aliança amb la Humanitat (esposa). Ell i la Humanitat formem un sol Cos. Ell és el cap del Cos. En la resurrecció del Cap, tot el Cos hi és vivificat. Només qui es separa del Cos queda privat de la vida renovada.

“Dona (esposa), per què plores?”...

10. Sembla una pregunta innecessària. ¿Com no ha de plorar l’esposa que ha perdut el seu espòs i senyor? I, no obstant, la pregunta es repeteix dues vegades perquè Maria Magdalena s’adoni que ja no hi ha motiu per plorar sinó que ha arribat l’hora d’alegrar-se. Si ella no “veu l’espòs” és perquè el busca com a cadàver. L’hortolà (?) li permetrà recordar que Jesús ha estat enterrat en un “hort”, com es fa amb les llavors. Dona, qui busques? L’evangeli de Lluc diu: “Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? (Lluc 24,5).

Quan Jesús la crida pel seu propi nom “Maria”, ella el reconeix immediatament i s’hi abraça. Són el Nou Adam i la Nova Eva, els nous “pares” de la Humanitat plenament Vivent.

La nostra dificultat per entendre la resurrecció ve del fet que no entenem la vida. La qualitat de la vida que hem rebut i la plenitud a què estem cridats condueixen per si mateixes a la resurrecció. La resurrecció no és un “miracle” sinó l’expressió de l’amor de Déu a la Humanitat que comença en la Creació i acaba en la “divinització”. “Al principi existia la Paraula (“el Projecte”); la Paraula estava en Déu, i la Paraula era Déu” (Joan 1,1).

11. Potser resulta una mica sorprenent que alguns directors de cinema o novel·listes actuals hagin estat més perspicaços que molts estudiosos dels Evangelis per adonar-se de la intensitat amorosa del llenguatge del Quart Evangeli. Llàstima que a vegades ho hagin utilitzat per posar-hi una mica de morbositat.

C. MISSATGE.

12. Maria Magdalena representa la Humanitat. Per això a l’abraçada segueix immediatament la missió: “Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare; al meu Déu, que és el vostre Déu."

L’abraçada de Jesús és l’abraçada de Déu mateix a tota la Humanitat i a cada un dels seus membres.
A cada un de nosaltres, posats davant l’experiència de la mort, són dites aquestes paraules: “Dona, per què plores?”.

La resurrecció de Jesús és sobretot l’abraçada de Déu a la Humanitat sofrent. “Avui estaràs amb mi al Paradís” (Lluc 23,43).

I és també un advertiment a tots els “Poderosos”: “que sàpiga de cert tothom que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar” (Fets dels Apòstols 2,36).

La resurrecció, experimentada ja en Jesús, ho capgira tot. Sense resurrecció, l’última paraula seria dels qui tenen el poder de jutjar, condemnar i matar. Res ens podria deslliurar d’ells. Però, si Crist ha ressuscitat, és que hi ha resurrecció (1ª Corintis 15,12ss), i la última paraula no la tenen els Poderosos sinó Déu.

Així, doncs, “no cal tenir por dels qui, després de matar el cos, ja no poden fer res més” (Lluc 12,4). Més encara: els crucificats es converteixen en els “jutges” definitius. Al final serem examinats d’amor (Mateu 25,40-46).

D: RESPOSTA.

13. La resposta ens ve indicada per la mateixa Maria Magdalena: “Rabuni!” (que vol dir “mestre meu!”). “I anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor.» També els va contar el que ell li havia dit”.

Jesús diu a Maria Magdalena “deixa’m anar” que encara no he pujat al meu Pare. Qui ha fet l’experiència del Ressuscitat no s’hi ha d’abraçar amb sentit possessiu. El Ressuscitat no és “propietat privada” de ningú, ni tan sols de la Comunitat. “Vés a anunciar als meus germans...”. És de tots els humans que Jesús és germà.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. ¿Considereu la resurrecció com “una altra vida” que podrem tenir després de morir, o més aviat la considereu com una nova manera de viure la única vida que tenim ja ara?

2. Segurament haureu sentit dir que la resurrecció de Crist és un fet real però no històric. Com ho enteneu, això? Es pot aplicar a la nostra vida?

3. ¿La resurrecció de Jesús comporta la revivificació del seu mateix cos, o vol dir una altra cosa? Dit d’una altra manera: Com és que els Evangelis ens parlin de Jesús “present”, però que els seus deixebles no el reconeixen?

Vocabulari
Creure.    Diumenge.    Escriptures.   Fe.   Maria.   Pedra.   Pere.   Sepulcre.   Tres dies.   Veure.