Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data
que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8
dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
Creure. Desert.
Fam. Fill
de l’home. Menjar
... Beguda. Miracles (Prodigis). Pa. Vida
eterna.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Mannà.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Èxode 16:2-4,12-15).
En aquells dies,
tota la comunitat del poble d’Israel
murmurà en el desert contra Moisès i Aharon.
El poble d’Israel els deia:
«Tant de bo la mà del Senyor
ens hagués fet morir tots al país d’Egipte,
quan encara sèiem al voltant de les olles de carn
i menjàvem tant de pa com volíem.
Ens heu fet sortir cap aquest desert
perquè tot aquest poble mori de fam.»
El Senyor digué a Moisès:
«Mira, jo us faré ploure pa del cel.
Que tothom surti cada dia a recollir-ne,
però només el que necessiten per a aquell dia.
Vull veure si compleixen o no el que jo els mano.
»He sentit aquestes murmuracions del poble d’Israel.
Digue’ls, doncs:
Aquest vespre menjareu carn,
i demà al matí tant de pa com voldreu,
i sabreu que jo, el Senyor, sóc el vostre Déu.»
Aquell vespre, doncs, arribà un núvol de guatlles
que cobrí el campament,
i l’endemà al matí, tot el campament era ple de rosada.
Quan la rosada s’esvaí,
quedà per tot el desert una cosa granulada,
fina com la capa de gebre que cobreix la terra.
Els israelites, en veure-ho, es deien l’un a l’altre:
«Manhu», que vol dir, «¿Què és això?»
Perquè no sabien què era.
Moisès els digué:
«Això és el pa que el Senyor us dóna per aliment.»
2ª LECTURA (Efesis 4:17,20-24).
Germans,
us dic, i insisteixo en el Senyor,
que no visqueu més com viuen els pagans.
Es guien per criteris que no valen.
Però el Crist, tal com vosaltres heu après,
no és res de tot això.
¿No us l’han predicat tal com és?
¿No us han ensenyat la veritat sobre Jesús?
Doncs, deixeu la vostra antiga manera de viure.
Despulleu-vos d’aquesta naturalesa envellida;
els desigs que la sedueixen la porten a la seva destrucció.
Que es renovi el vostre esperit
i tota la vostra manera de pensar!
Revestiu-vos d’aquesta nova naturalesa
que Déu ha creat a imatge seva:
porteu una vida justa, bona i santa de veritat.
EVANGELI. (Joan 6:24-35)
Nota.
Afegeixo aquí i al final, en vermell, els versets (Joan, 6,16-23) que el Missal se salta, però que són significatius per entendre la
“incomprensió” que, d’entrada, hi ha entre Jesús
i els Deixebles.
16 Al capvespre, els seus deixebles van baixar al llac 17 i s’embarcaren en
direcció a Cafarnaüm, a l’altra riba. Ja s’havia fet fosc i Jesús encara no
s’havia reunit amb ells;18 a
més, com que el vent bufava fort, el llac s’anava encrespant. 19 Quan havien remat unes
dues o tres milles, van veure que Jesús s’acostava a la barca caminant
sobre l’aigua, i es van esglaiar. 20 Ell els diu:
—Soc jo, no tingueu por.
21 Volien
fer-lo pujar a la barca, però tot seguit la barca tocà terra al lloc on anaven.
L’endemà, la gent encara era a l’altra
banda del llac. * Llavors s’adonaren que allí només hi
havia hagut una barca i que Jesús no hi havia pujat amb els seus deixebles,
sinó que ells se n’havien anat tots sols. 23 Altres
barques havien arribat des de Tiberíades fins a prop de l’indret on havien
menjat després que el Senyor digués l’acció de gràcies.
(En aquell temps,)
quan la gent s’adonà que Jesús no era allà,
ni tampoc els seus deixebles,
s’embarcaren i anaren a Cafar-Nahüm a buscar Jesús.
Quan el trobaren a l’altra banda del llac, li preguntaren:
«Rabí, ¿quan heu vingut?»
Jesús els respongué:
«Us ho dic amb tota veritat:
Vosaltres no em busqueu
pel que signifiquen els prodigis que heu vist,
sinó perquè heu menjat pa i heu quedat satisfets.
No us afanyeu tant per aquest aliment que es consumeix,
sinó pel que dura sempre i dóna la vida eterna,
per l’aliment que el Fill de l’home us proporciona.
Penseu que és Déu, el Pare, qui l’acredita.
Ells li pregunten:
«¿Què hem de fer per complir el que Déu vol?»
Jesús els respon:
«El que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat.»
Li contestaren:
«¿Quin senyal prodigiós ens doneu
perquè nosaltres us creguem? ¿Què podeu fer?
Els nostres pares, estant en el desert,
menjaren el mannà, tal com diu l’Escriptura:
“Els donà l’aliment del seu blat celestial”.»
Jesús els respongué:
«Us ho dic amb tota veritat:
El pa que us va donar Moisès
no era de debò el pa del cel,
però el meu Pare sí que us dóna l’autèntic pa del cel.
El pa de Déu és el que baixa del cel
per donar la vida al món.»
Li diuen: «Senyor, doneu-nos sempre pa d’aquest.»
Els diu Jesús: «Jo sóc el pa que dóna la vida:
els qui vénen a mi no passaran fam,
els qui creuen en mi no tindran mai set.»
36 Però ja us ho he dit: vosaltres m’heu vist
i encara no creieu. 37 Tots els qui el Pare em
dona vindran a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, 38 perquè
no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha
enviat. 39 I la voluntat del qui m’ha enviat és
aquesta: que jo no perdi res d’allò que ell m’ha donat, sinó que ho ressusciti
el darrer dia. 40 Perquè aquesta és la voluntat del
meu Pare: que tot aquell qui veu el Fill i creu en ell tingui vida eterna. I jo
el ressuscitaré el darrer dia.
B. LLENGUATGE.
1. El relat evangèlic d’avui
resulta força desconcertant.
Comença amb la decepció dels Dotze davant
la renúncia de Jesús a ser proclamat “rei” per la multitud. Per això decideixen
“desfer” l’Exode que havien fet amb
Jesús. Havien “passat” a l’altra riba., però ara, decebuts, desfan el camí per
tornar al lloc d’abans. (Es repeteix la “situació” de Israel en el “primer”
Èxode (Èxode 16,3).
La “multitud” continua “buscant” Jesús, i quan el troben fan preguntes “estranyes”
a Jesús, i ell respon “més estranyament”. Però, aquest és “l’estil” de l’Evangeli de Joan: a través d’un diàleg incoherent ens presenta la “incoherència”
entre la “petitesa” de les nostres esperances
i la “grandesa” de les promeses de
Déu.
Ja sabem que l’Evangeli de Joan té dos nivells de significació: ‒un nivell directe, literal, sovint
contradictori i quasi vulgar, i
‒un nivell profund, que anem
descobrint en la mesura que anem assumint el seu missatge.
2. Situem-nos.
La “multitud” que ha seguit Jesús en la travessia del “mar” de Galilea havia interpretat malament l’acció de Jesús de
“compartir els 5 pans i 2 peixos”.
Ells hi van veure un “miracle” que manifestava el “Poder” de Jesús; i per això “volien
apoderar-se d’ell per fer-lo rei”. En canvi Jesús s’havia “escapolit”,
tornant tot sol a la muntanya.
Els “Dotze”, decebuts de que Jesús no
hagués aprofitat aquella ocasió per a restablir el “regne d’Israel, “l’abandonen”
i pretenen “desfer” la travessia que
havien fet amb ell. Han “agafat la barca” per “tornar” al lloc de partida: Cafarnaüm.
Però no se’n surten, perquè “el vent
bufava fort, el llac s’anava encrespant”, segons diu el relat (Joan 6,18).
Per als deixebles aquesta “situació” és “la
nit”.
No obstant, fins i tot en plena nit, Jesús torna cap a ells, i, gràcies a ell,
poden no “naufragar” i “retornar” a on eren abans. És a dir: han anul·lat el
seu “èxode”.
>Èxode (Joan 6,16ss). (Aquesta 2ª part no està recollida al
Missal).
El diàleg-discussió que
segueix a aquesta escenificació tindrà
lloc, a la Sinagoga de Cafarnaüm. És
a dir: en l’àmbit més contrari a la “novetat” del missatge de Jesús. Però és aquí on, en l’Evangeli de Joan, Jesús
expressarà més clarament la seva identitat
com a “fill de l’Home”, i la seva missió
com a “enviat del Pare”.
(Aquí, permeteu-me una llibertat: intentant el màxim respecte pel significat del Relat Evangèlic, intentaré “reescriure”
aquest “diàleg-discussió” entre Jesús i la Gent, per fer-hi més clares i explícites les seves incoherències. Potser això ens ajudi a “intuir
millor” la conclusió a què ens vol
portar l’evangelista amb aquest llarg i complicat Relat. La Litúrgia (el
Missal) ens el proposa d’una manera una mica fragmentada. En part, he mirat de suplir-ho afegint-hi en vermell els versets
que falten).
3. Diàleg-discussió entre Jesús i la Gent,
(repeteixo) reescrit per mi.
Gent
Mestre: ens estranya que estigueu aquí. No hem vist que “desféssiu” la travessia del mar, com han fet els
vostres deixebles...
Quan heu vingut?
Jesús
No us deu pas estranyar tant com dieu perquè, de fet,
per trobar-me heu vingut cap aquí. Per tant, ja suposàveu que m’hi trobaríeu...
Heu suposat bé. No és pas que hagi “desfet” el meu ÈXODE. Però, no podia pas “abandonar” els meus deixebles!...
Deixeu de preguntar-vos quan
o com “jo” he vingut, i
pregunteu-vos més aviat per què
“vosaltres” em “busqueu”.
Vosaltres no em busqueu perquè hàgiu acollit el significat de la trobada
que vam tenir d’ahir a la muntanya,
sinó perquè, tot i que us hi vau “atipar”,
ara “torneu a tenir gana”...
Doncs bé: permeteu-me que us ho digui clarament: no és aquest aliment el que hauríeu de buscar! Ja ho veieu: només
dóna vida per unes hores. Hauríeu de buscar aquell aliment que dura sempre, ja que va donant VIDA permanentment.
Aquest aliment el trobareu en l’Home.
Així ho ha volgut Déu, el Pare.
Gent
Sí; és clar. Els predicadors sempre ens dieu el mateix: que hem de fer allò que Déu vol; que la “Llei de Déu”
és l’aliment de debò...
Però... Són tantes les “normes” a complir!...
Exactament, què hem de fer per obrar com Déu vol?
Jesús
No, no!
No em refereixo a les “normes” de la
Llei!
Es tracta d’una altra cosa.
Déu no es dedica a donar lleis. El
que Déu està fent és l’Home.
No us n’adoneu? Tots som “obra de Déu”.
I el que Déu ara “necessita” és que cregueu precisament això: que som obra seva. Així Ell podrà anar completant
el “projecte iniciat”.
Sense nosaltres, Ell no pot tirar endavant el seu “projecte”, perquè aquest projecte inclou la nostra resposta lliure.
Ho podeu llegir en les Escriptures que
llegim cada dissabte: Déu ens vol a “imatge
i semblança seva”.
Déu és “lliure”, i en el seu projecte,
només podem ser-hi “lliurement”.
Gent
Això que dius seria un canvi molt gros en la nostra religió!...
Nosaltres estem obligats a fer “allò que Moisès ens mana”. En canvi tu ens dius
que hem de “creure’t” a tu.
Qui ets tu, per parlar així?
Quin senyal pots fer que ens mostri
que vens de Déu?
Moisès ens va donar un “senyal” amb el mannà,
perquè el mannà venia “del cel”.
Jesús
Aquesta sí que és bona!...
Ahir, allà a la muntanya, us vau
atipar fins a saciar-vos, i ara em demaneu un senyal?
Allò d’ahir us va servir com a “senyal” per intentar de fer-me “rei”, i en
canvi avui no us serveix per adonar-vos d’allò que Déu vol?!
I, a sobre, em veniu amb això del mannà
del desert!
Mireu: si l’aliment que us va donar Moisès vingués realment del cel, els
vostres pares no haurien mort al desert!
No, companys. Moisès no us va pas donar un “aliment celestial”! Ja us ho he dit: és el Pare qui us dóna ara “el pa del cel”.
I insisteixo: aquest “pa del
cel” és l’Home; ell és el Do i l’Obra de Déu.
Gent
No
ho acabem d’entendre tot això...
Però, en fi: Dóna’ns “pa” d’aquest...
Jesús
Aquest “pa” no es dona pas com qui dona una cosa des de fora sinó que es
genera dintre vosaltres mateixos. Es tracta de creure en l’Home com a imatge de Déu.
I ja que heu vingut a buscar-me a mi, us ho diré d’una manera directa: “Jo, el “fill de l’Home”, sóc el pa del cel que dona vida: els qui venen a mi, mai més no passaran gana; els qui creuen en mi, mai més no tindran set” (El Relat continuarà 3 diumenges més).
C.
MISSATGE.
I la manera d’acollir aquesta vida
és fer-ne també un do (aliment) per als altres. Per això Jesús
diu que “el pa del cel” és l’Home.
Quan un home esdevé “vida compartida” esdevé “pa” per als
altres, i els altres són “pa” per a ell. Això també es pot expressar dient: els
Humans “vivim” compartint la VIDA.
Passa com en les làmpades elèctriques: no són res si no reben electricitat i l’escampen
cap als altres en forma de llum. Les dues
coses són indispensables i simultànies.
Us imagineu una làmpada que guardés només per a si mateixa la electricitat que
rep? No “viuria”. Allò que la fa viva és estar “connectada” i “encesa”
(escampant la seva llum).
Així passa amb els Humans: vivim
si estem connectats a la Font de la Vida i ens fem aliment
per als altres.
D:
RESPOSTA.
5. La resposta que se’ns demana ve indicada per les
mateixes paraules que l’evangelista posa en boca de Jesús: “El que Déu vol és que cregueu en
aquell que ell ha enviat”. És a dir: creure
en l’Home que Déu va construint (va
“enviant”). Aquí “creure” té un
sentit ple: acceptar el do de Déu i
correspondre-hi des de la nostra llibertat.
6. Voldria posar de relleu la urgència d’aquesta resposta.
Avui dia, a Occident, el
materialisme regnant provoca, com a reacció, una gran fam d’espiritualitat. Tanta fam,
que sovint ens conformem amb coses que només serveixen per “matar la gana”.
En una societat laica com la nostra,
és sorprenent la revifalla que està tenint la “cosa religiosa”. Les “religions” s’estan convertint en
un “bé de consum”: productes destinats a la pròpia
“realització”, a la relaxació, al “alliberament”, equilibri, sintonia amb
l’univers... A vegades es tracta de “religions”
sense Déu”, o d'un “déu” fet a mida de les nostres necessitats (“ídol”).
No és difícil experimentar els “bons efectes” que poden tenir
aquests comportaments religiosos o parareligiosos.
Com he dit abans, són una manera de matar la gana. I la gana “desapareix”.
Però aquí està també el perill:
treta la gana, ja no cal esperar res més. S’hi podrien aplicar les
paraules de Jesús: “Us ho dic amb tota
veritat: El pa que us va donar “Moisès” (que us dóna la “Religió-consum”) no era de debò “pa del cel”. Però
el meu Pare sí que us dóna l’autèntic “pa
del cel” (Joan 6,32).
7. Els humans som ben capaços de crear Humanismes (o Religions)
que tinguin, d’entrada, efectes positius: però estem invitats a una vida molt superior. Per això és certa aquella
afirmació: "El Cristianisme no és
(només) un Humanisme".
(“Missatge” del Diumenge
14B).
Que el Cristianisme no sigui
un Humanisme, no vol pas dir que es contraposin. Al contrari. Potser
seria més exacte dir que el cristianisme
és humanisme amb una dimensió
més. El cristià és cent per cent humà, però amb una nova dimensió. Per
posar un exemple aproximat, podríem pensar en la música.
La música és cent per cent material: vibracions de l'aire. Però aquestes "vibracions"
esdevenen música quan algú les escolta amb plaer. I la “música” ja no és
només una realitat “material”.
També el cristià és i es manté cent
per cent humà, però la presència d’Algú que l’estima i l’acull,
posa una nova dimensió en la nostra vida, que continua essent humana, però no només “humana”.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Comenteu com heu experimentat en les vostres vides això de
“fer-se aliment” per als altres. ¿Busqueu de descobrir com us alimenta “fer-vos aliment”?
2. A la missa, la “vida feta aliment” hi té un format ritual.
Aquest “ritual” us ajuda a viure allò que significa, o el trobeu massa desconnectat de la realitat?
3. Què en penseu de la revifalla
religiosa actual? Per a respondre, no oblideu que Jesús va ser condemnat
precisament per iniciativa de les autoritats religioses.
