Dilluns que ve, festa de l'Assumpció de la Mare de Déu.

 

 

L’Assumpció de la Mare de Déu.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Compliment.       Elisabet.       Maria.       Muntanya.        Petitesa.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Aliança.    Israel.   Promesa

 Vegeu també:    →  Tertúlia en espiral
 
                               → Entrevistes amb Fid’ho.

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.   (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

Les Esglésies Orientals anomenen aquesta festa

“Dormició de Maria”,

i són freqüentíssimes les icones que la visualitzen.

Encara que no hi ha cap text bíblic que directament o indirecta ens parli de l’assumpció de Maria al cel, la litúrgia ens ofereix un evangeli per celebrar aquesta festa. Diríem que és una festa d’origen “democràtic” ja que ha nascut de la fe del poble cristià.

Per això hi presento un Apunts doble:

- sobre el text evangèlic, i

- sobre la festa en si mateixa.

 

 

A. LECTURES (Per als cicle A, B i C).

1ª LECTURA.  (Apocalipsi de sant Joan 11,19a.12,1.3-6a.10ab).

 

El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel

s’obrí,

i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu.

Llavors aparegué en el cel un gran prodigi:

una dona que tenia el sol per vestit,

la lluna sota els peus

i duia al cap una corona de dotze estrelles.

 

Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi:

hi havia un gran drac rogenc,

que tenia set caps i deu banyes.

Als set caps duia set diademes,

i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles

i les llançà a la terra.

El drac s’aturà davant la dona

per devorar-li el fill així que nasqués.

 

La dona posà al món un fill,

un noi que ha de governar totes les nacions

amb el ceptre de ferro;

el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial,

i la dona va fugir al desert,

on Déu li havia preparat un lloc.

 

Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força:

«Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu,

l’hora del seu poder i del seu Regne,

i el seu Messies ja governa.»

 

 

2ª LECTURA (1ª Corintis 15,20-27a).

Germans,

Crist ha ressuscitat d’entre els morts,

el primer d’entre tots els qui han mort.

Ja que la mort vingué per un home,

també per un home vindrà la resurrecció dels morts:

tots són d’Adam, i per això tots moren,

però tots viuran gràcies al Crist.

Cadascun al moment que li correspon:

Crist el primer,

després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist;

a la fi, quan ell destituirà

tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder,

com a coronament de tot,

posarà el Regne en mans de Déu, el Pare.

Perquè ell ha de regnar fins que Déu

haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus.

El darrer enemic destituït serà la Mort.

Perquè l’Escriptura diu

que tot ho ha posat sota els seus peus.

 

EVANGELI. (Lluc 1,39-56).

Per aquells dies,

Maria se n’anà decididament a la Muntanya,

a la província de Judà.

Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,

el nen saltà dins les seves entranyes,

i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,

cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor

vingui a visitar-me?

 

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

 

Maria digué:

«La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

El seu nom és sant,

i l’amor que té als qui creuen en ell

s’estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli

i exalça els humils.

Omple de béns els pobres,

i els rics se’n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,

com ho havia promès als nostres pares;

s’ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.»

 

Maria es quedà tres mesos amb ella,

i després se’n tornà a casa seva.

 

 

 

(1) Sobre el text evangèlic.

 B. LLENGUATGE.

1. Els experts que van preparar les Lectures per a aquesta Festa, a l’hora d’escollir un fragment de l’Evangeli, van decidir-se pel text que hem llegit, extret de l’Evangeli de Lluc. Encara que no s’hi parla de l’Assumpció de Maria, conté dues expressions que, d’alguna manera, la poden “il·lustrar”.

 

“Maria se n’anà decididament a la Muntanya...”

2. Una vegada més cal insistir en que els Evangelis no són cròniques d’uns fets objectius. “Anar a la muntanya”, en la Bíblia, té una intenció profundament religiosa. La muntanya representa el lloc de la presència alliberadora de Déu. Així, quan algú va a la muntanya, és per col·laborar directament a l’acció creadora-alliberadora de Déu.

La muntanya per excel·lència en la història d’Israel és el Sinaí, on Déu va fer aliança amb el Poble. També, en relació al temple de Jerusalem, es fa notar que estava a la muntanya de Sió.
 

En l’evangeli d’avui s’hi diu només que Maria anà decididament a la muntanya, a la província de Judà. L’evangelista vol que pensem en Jerusalem, però no vol identificar directament la seva muntanya. De fet, en els Evangelis, i especialment en l’Evangeli de Lluc, es parlarà d’una altra muntanya, contrapunt de la muntanya on hi havia el temple. Aquesta muntanya alternativa, per als cristians, serà la muntanya de les Oliveres, on hi ha Betània (que significa “casal”), la “casa” de la comunitat dels germans (comunitat cristiana), on vivien els “germans” Marta, Maria i Llàtzer” (→ Marta i Maria.  → Llatzer).

 

3. A la muntanya hi ha la casa d’un “sacerdot”. Però Maria no saluda al sacerdot sinó a la seva dona.
Trobada de dones: es tracta d’engendrar humanitat... Però la situació de les dues dones és diferent i, fins i tot contraposada:
‒Elisabet representa la història passada del poble elegit i la seva última gran aportació a la Humanitat. Ja és anciana i “biològicament” esgotada.
 
‒Maria, en canvi, representa la nova història d’Israel en la nova Humanitat. És jove, fecunda i plena de vitalitat. La seva simple presència anima tota l’escena: “Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes” (Lluc 1,41) .

 
A la muntanya, aquestes dues dones fan un pregó sorprenent. Comença Elisabet dirigint-se a la mare de la Nova Humanitat, cridant amb totes les seves forces ( és a dir: fins al final de les forces que li quedaven): “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes”.
I continua Maria explicitant la nova situació amb el famós cant del Magníficat: Déu ha mirat la meva petitesa i ha decidit fer-hi meravelles.

Pujant a la muntanya, Maria entra en l’àmbit de l’acció de Déu. La festa de l’Assumpció al cel és també “pujar” definitivament a l’àmbit diví, com a prefiguració del destí últim de la Humanitat, la qual, en Maria, acull el projecte de plenitud que Déu té sobre ella.

 

“Totes les generacions em diran benaurada...” (Lluc 1,48).

4. També aquesta frase lliga amb la festa de l’Assumpció. Com ja hem dit, en cap lloc de la Bíblia es parla de l’assumpció de Maria. Quan l’any 1950 el papa Pius XII va definir aquesta creença com a dogma, és a dir, com una veritat que forma part integrant de la fe cristiana, ho va fonamentar sobretot en la creença constant del poble cristià.

 

La raó de que totes les generacions proclamin benaurada Maria és perquè “Déu ha mirat la petitesa de la seva serventa” i ha decidit fer-hi meravelles.
Com hem dit, Maria aquí és figura de la Humanitat. Davant els Poderosos, la Humanitat apareix com a “petita” i incapaç per si sola de vida plena. Però Déu ha decidit fer-hi meravelles. Per això, i a pesar de la inhumanitat dels Poderosos que volen substituir el projecte de Déu pel seu propi projecte, Déu hi fa meravelles contínuament.

 

5. Potser podríem dir que es tracta d’unes meravelles una mica estranyes: “Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res” (Lluc 1,52s).
 

No es pot negar que tot això són coses “meravelloses”... Però, són veritat? No són massa optimistes les paraules de Maria? Si mirem el nostre món, dos mil anys després, veiem que els rics continuen essent rics, i els pobres són més pobres que mai. I els poderosos continuen al seu soli, i els humils són reduïts a servitud, com sempre.

 

O, potser, no?

6. Permeteu-me una historieta.

Hi havia una vegada un país on els rics eren cada vegada més rics, i els pobres eren cada vegada més reduïts a servitud. Hi creixia un gran malestar entre tots.

Sorprenentment un dia va esdevenir rei d’aquell país un home noble que estimava de debò el seu poble.

De seguida va convocar els seus consellers i es va informar ben bé dels problemes de la gent. Quan va tenir un coneixement suficient de la situació, va fer un Decret que deia així:

“A partir de les dotze de la nit del dia d’avui queda abolida la moneda actual, tant a l’interior del país com en el comerç exterior.

Segons els càlculs fets, la riquesa real del país correspon a 10 peces de la nova moneda per cada ciutadà. A partir de les sis del matí tothom podrà adquirir, a la Casa de la Vila corresponent, les 10 monedes que li corresponen.
Els qui pretenguin adquirir més monedes del compte seran considerats lladres, i castigats com correspon”.

 

7. El Decret va provocar una gran excitació, però tot estava ben organitzat per fer-lo complir; i així va ser.

Aviat molts pobres, acostumats a compartir, van ajuntar-se en grups de 50, o de 100, o més, i posant en comú les 10 monedes de cadascú, van ser capaços d’organitzar-se, adquirir maquinària i altres eines i crear una economia productiva i creixent.

En canvi, les 10 monedes dels rics aviat es van esgotar i alguns van acabar demanant caritat.

 

8. Després d’escoltar el Cant exultant de Maria, alguns sospitem que ella deuria tenir “informació privilegiada” sobre el canvi de moneda...

 

C. MISSATGE.

9. Amb informació privilegiada o sense, el missatge de l’evangeli d’avui sembla clar: per al Regne de Déu hi ha canvi de moneda; i l’Assumpció de Maria al cel ens permet celebrar-ne els resultats.

 

D: RESPOSTA.

10. El mateix Evangeli de Lluc ens proposa la resposta adequada quan diu en un altre lloc: “Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res” (Lluc 12,33).

I és que l’Evangeli, en el fons, no és res més que això: “Informació privilegiada”.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Consideres que les comunitats cristianes ens ho prenem seriosament això del canvi de moneda? 

2. Creus possible que, amb la devoció a Maria, el Poble Cristià intenta “humanitzar” una excessiva masculinització del missatge cristià? 

3. Quina presència té Maria en la teva vida? ¿Rivalitza amb Jesús o t’ajuda a entendre millor Jesús?

 

 

(2) Sobre la Festa en si mateixa.

 

LLENGUATGE.

1. L’assumpció de maria no es troba directament en la Bíblia. No hi ha cap relat evangèlic que ens en parli.

Per això aquest “Llenguatge” del APUNTS mira directament al nom d’aquesta festa: “Assumpció de Maria en cos i ànima al cel”.

 

2. Quan diem que Maria és “assumpta en cos i ànima al cel”, ja veiem de seguida que no podem pas imaginar el cel com un espai habitat per Éssers Espirituals i amb dos cossos humans, el de Jesús i el de Maria, flotant per allà el mig...

Com cal entendre això de “en cos i ànima al cel”?

Abans de tot cal dir que no es tracta d’un llenguatge científic sinó mític. Dit d’una altra manera: si un periodista hagués estat present en la mort de Maria i hagués anat filmant tot el que passava amb el seu cos, no hauria vist ni filmat res d’especial en relació a com solem morir els humans.

(Sobre el llenguatge científic i mític, llegiu al Glossari: Miracles.

 

3. L’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel, participant de la glòria del seu fill Jesús, pertany a l’àmbit de la fe, i s’ha d’entendre d’acord amb el llenguatge religiós o mític.

Una comparació amb allò que passa en altres camps, com per exemple en la música, podria ajudar la nostra “imaginació”.

Imagineu que heu anat a un concert que us ha agradat molt. Desitgeu poder escoltar-lo altres vegades. Per suposat que no penseu portar l’orquestra a casa vostra... Per altra part, “aquell concert” ja no existeix: la música és una realitat fugaç: unes simples vibracions aèries que coincideixen un instant.

 

4. Però, què passa si algú l’ha gravat amb algun mitjà adequat (Disc, YouTube, Mòbil,...?

La música consisteix en unes vibracions de l’aire que poden ser, d’alguna manera, gravades en un suport diferent del que heu pogut escoltar a la sala del concert.
No hi ha música sense el suport de l’aire que vibra, però podem canviar de suport. Si compreu un disc i el poseu en un aparell reproductor a casa vostra, allà no hi ha ni l’orquestra que us ha emocionat ni l’aire de la sala del concert que ha vibrat a les vostres oïdes; i, no obstant, podeu tornar-lo escoltar.

 

5. De fet, el mitjà no reprodueix la música del concert sinó que provoca en l’aire de la vostra habitació unes noves vibracions aèries semblants a les que els instruments musicals havien provocat en el concert.

Que les vibracions aèries siguin simplement un fenomen físic (fressa) o que siguin també llenguatge (música) no depèn només dels músics, o dels instruments, o de l’aire de la sala, o del disc, sinó també de vosaltres.

Una “música”, per si mateixa, és només vibracions de l'aire. Però si algú l’escolta, l’acull i l’assumeix, es converteix en llenguatge musical. Continua essent cent per cent material, però s’hi ha afegit una nova dimensió.

La música, com tota classe d’art, és “matèria” feta llenguatge, comunicació, comunió. Sense algú que l’aculli, seria simples vibracions de l’aire.

 

6. Els éssers humans som cent per cent materials. Som cos. Som corporals. El cos forma la nostra vida i n’és el suport indispensable. No hi ha vida humana sense cos, com no hi ha música sense vibracions de l’aire.

No obstant, quan vivim davant d’algú que assumeix la nostra existència, continuem essent corporals, però adquirim una nova dimensió: som també llenguatge per a qui ens acull. L’acolliment mutu de les respectives “presències” genera una situació de comunió, que ja no és només material.

 

7. Amb l’expressió “Maria assumpta en cos i ànima al cel” volem dir que la seva vida real, de cos i ànima, ha estat assumida per Déu. Això no vol dir que el seu “cos”, que és el suport indispensable de la vida humana, estigui flotant pels espais celestials. El suport ha canviat.

Així com allò que converteix les vibracions de l’aire en música és el fet de ser “assumida” per algú que l’escolta, així també la nostra realitat corporal passa a ser realitat personal quan és assumida per algú. És el seu nou suport.

 

8. També pot ajudar a la nostra imaginació allò que diu la Física actual. Un “cos” és un flux d’impulsos energètics coincidents en un temps i en un lloc. El cos mai no és igual; mai no està fet dels mateixos elements.

Si mireu una foto vostra de vint anys enrere, podreu dir: Jo sóc aquest, a pesar de que en el vostre cos d’ara no hi hagi absolutament res del que hi havia fa 20 anys.
(Segons els entesos, cada 8 anys, més o menys, es renova tot el “material” que constitueix el nostre cos. Els àtoms que en aquest moment formen el nostre cos poden tenir més de mil milions d’anys, i és totalment segur que abans de formar el nostre braç o el nostre peu o el nostre bigoti... havien format altres cossos o vivents o muntanyes o antigues estrelles... que potser ja no existeixen. Com l’aire de la sala del concert que, abans i després, haurà servit per multitud d’altres concerts, i fresses, i paraules, i crits...

 

MISSATGE. 

9. El missatge de la festa de l’Assumpció és clar, i capaç de generar en nosaltres un sòlid optimisme.

Tots els humans, un moment o altre, ens fem aquesta pregunta: “Estem sols en l’Univers?”

Evidentment, convivim amb moltíssima gent. Però la pregunta va més a fons: els Humans, globalment, vivim sols, o estem davant d’Algú? ¿Som simples “sacs biològics” apareguts per casualitat, i que desapareixem de la mateixa manera, o “interessem” a Algú?

 

10. Imaginem un locutor de ràdio que comença un nou programa. Mentre està parlant, un moment o altre es farà aquesta pregunta: “¿Hi ha algú que m’estigui escoltant?” Perquè la situació és molt diferent si hi ha algú que l’escolti o si no l’escolta absolutament ningú.

Igualment, la nostra vida és radicalment diferent si hi ha o no “algú que ens mira”; si hi ha o no “algú que assumeix la nostra existència”.

 

11. Tenen raó els científics quan ens diuen que som “un sac de reaccions químiques”. És veritat. Es pot comprovar cada dia, a cada instant. Però no és el mateix si aquest sac de reaccions químiques està o no davant d’Algú. Tot és diferent si, quan estem contents, hi ha o no Algú que ens mira complagut; si quan patim, hi ha o no Algú que ens mira amb compassió; si quan estimem, hi ha o no Algú que dóna suport al nostre amor; si quan vivim, hi ha o no Algú que assumeix la nostra vida.

Certament no som res més que un sac de reaccions químiques, però si estem davant d’Algú que assumeix la nostra existència, aquesta passa a ser també llenguatge, comunicació, comunió; com la fressa de les cordes d’un violí es torna música si algú l’acull i l’escolta amb plaer.

 

12. La festa de Maria assumpta en cos i ànima al cel ens diu: la vostra vida, i la vida de la Humanitat, és assumida per Déu.

I això fa que tot sigui diferent: lluminós, interessant, engrescador.

 

13. El missatge de l’Assumpció de Maria és el mateix que el de l’Ascensió de Jesús. En Crist personalitzem l’experiència més radical i positiva de la Humanitat: “Pare, confio el meu alè a les vostres mans” (Lluc 23,46).

Però els cristians ens hem anat creant una imatge de Jesús cada cop més “solemne i divinitzada”. Per això la fe del poble, espontàniament, ha anat creant una nova “personificació” més al nostre nivell: Maria.

I és ben legítim aquest procés ja que, tal com la Bíblia ens presenta Maria, també ella pot ser presa com a “figura de la Humanitat”.

 

14. Els Evangelis no ens parlen de l’Assumpció de Maria, però expressen amb claredat la consciència que ella tenia de ser assumida per Déu, com tan bellament ho expressen les paraules que hem llegit: ”El meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles (Lluc 1,46ss).

 

15. De fet, aquest missatge ja està contingut en el “nom” amb què Déu vol ser conegut. Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu “nom”, la resposta és: “Jo sóc el qui sóc”. O més exactament: “Jo sóc el que hi sóc” (Jahvè, en hebreu. Èxode 3,14). És a dir: Déu és “presència”; El-qui-hi-és; El-qui-ens-mira; El-qui-assumeix la nostra vida fent-la alguna cosa més que un sac de reaccions químiques.

 

16. Bellament expressa aquest sentiment el Cant espiritual, de David Jou, que podeu llegir a l’Apartat TEXTOS.

La primera estrofa diu així:

 

Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament

que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada:

sigues, doncs, clement:

mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment

una plenitud en el Teu amor salvada.

 

RESPOSTA.

17. Evidentment, la resposta adequada a aquest missatge és un optimisme radical, expressat i celebrat. “La meva ànima magnifica el Senyor; el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”.

 

18. Amb un llenguatge o altre, totes les Religions expressen aquest optimisme que respon a l’experiència més profundament humana: sentir-se real. Notem que no som la font de la nostra existència; però existim. Doncs..., Algú ens aguanta en l’existència.

 

19. Però aquí serà bo dir també una altra cosa.

Tots sabem que hi ha “presències” que ens fan sentir més lliures i d’altres que ens abasseguen.

Recordo una persona que em deia en una ocasió: “No crec en Déu: no seria capaç d’aguantar algú que em mira contínuament. M’agrada la solitud”.

Cal reconèixer que, en el marc de les Religions, sovint s’ha aplicat a Déu una forma de “presència” inspirada en les relacions humanes de domini. Més encara: sovint s’ha utilitzat la “presència de Déu” per dominar els altres a través de la por. S’ha ofert una “presència de Déu” fiscalitzadora i controladora.

Una presència així, inspirada en la “vigilància” dels dominadors sobre els seus “súbdits”, no és cap suport de la nostra existència sinó més aviat una llosa que ens esclafa.

 

20. Per aquest motiu, a Occident, sobretot als segles XIX i XX, des de diferents punts de vista, i sobretot des de la Filosofia, s’ha fet una denúncia creixent contra el Cristianisme i contra les Religions en general.

Entesa la “presència de Déu” com una presència rival, molts ho van convertir en un argument per negar l’existència de Déu que es podria resumir així: “Si Déu existís, la seva presència seria tan abassegadora que cap altra cosa podria existir amb un mínim de dignitat. Si Déu existís, tindria una llibertat tan absoluta que faria impossible qualsevol altre llibertat. I donat que els homes podem ser lliures, això demostra que no existeix cap Déu.

 

Jean Paul Sartre fa dir a un dels seus personatges (cito de memòria): “Déu no existeix; però si, per un impossible, existís, tindríem l’obligació de matar-lo per salvar mínimament la nostra dignitat”.

 

Aquests filòsofs prediquen l’ateisme a fi de salvar l’home.

I tenen tota la raó.
No existeix aquest “Déu” que ells neguen; i si existís, per dignitat hi hauríem de lluitar en contra.

 

21. Però no és aquesta la “presència” que l’ésser humà de tots els temps, també d’avui, és capaç d’experimentar en el més profund de si mateix.

Allò que “salva” al locutor de ràdio és que hi hagi algú que l’escolta. Allò que “salva” les vibracions generades per un violí és que hi hagi algú que, escoltant-les, les converteix en música. Allò que “salva” aquest sac de reaccions químiques que som cada un dels Humans és que hi ha una “presència” que ens assumeix.

 

22. La llibertat de Déu no competeix amb la nostra. Al contrari: li obre els horitzons que la fan possible.

¿Podria ser lliure un locutor que ningú no l'escolta? ¿No són precisament els oients els qui el converteixen en locutor i fan possible la seva creativitat? Ben cert: són els oients que fan possible la llibertat creativa d’un locutor. I també la seva responsabilitat.

 

23. La responsabilitat és l’altra cara de la llibertat.

La presència que ens fa lliures també ens fa responsables. La presència de Déu no és una presència neutra: “derroca els poderosos del soli i exalça el humils”. Déu no és rival de l’home. Però l’home que ha decidit fer el mal s’ha fet rival de Déu i refusa el suport de la seva mirada.

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Si el cel fos un “lloc”, el podríem imaginar fàcilment, i parlar-ne. Però no sembla correcte imaginar-lo com un “lloc”. Per això és difícil parlar-ne. No obstant, és bo intentar-ho. ¿Què us suggereix la paraula cel?

2. En la tradició cristiana, sobretot a Orient, de la Mort de Maria se’n diu “Dormició de Maria”. Què us en sembla? Penseu que seria bo dir-ho també de les altres persones quan moren?

3. Els psicòlegs, i la pròpia experiència, ens diuen que “sentir-se sol” és el pitjor dels mals. Us heu sentit sols alguna vegada? Quina solució hi heu trobat?