Diumenge vinent, Sant Jaume.

 

Sant Jaume.

NOTA.
En els llocs on St. Jaume sigui la festa patronal, és possible que aquesta tingui preferència davant la celebració del diumenge.

Per això poso aquí les LECTURES de les dues celebracions, amb el comentari.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Fill de l’Home. 

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 4,33.5,12.27-33.12,1b.21).

En aquells dies,

el testimoni que els Apòstols donaven

de la resurrecció de Jesucrist

el confirmaven amb el poder que tenien

d’obrar molts miracles i prodigis entre el poble.

Els guardes s’emportaren els Apòstols

i els presentaren al sanedrí.

El gran sacerdot començà així el seu interrogatori:

«Us vam prohibir severament

d’ensenyar res més en el nom de Jesús,

però vosaltres heu omplert Jerusalem de les vostres doctrines

i voleu fer-nos culpables de la sang d’aquest home.»

Pere i els Apòstols contestaren:

«Obeir Déu és primer que obeir els homes.

El Déu dels nostres pares ressuscità Jesús,

que vosaltres havíeu mort penjant-lo en un patíbul.

La dreta de Déu l’ha enaltit com a Capdavanter i Salvador,

per concedir al poble d’Israel la conversió i el perdó dels pecats.

Nosaltres en som testimonis,

i n’és també testimoni l’Esperit Sant

que Déu ha donat a tots els qui l’obeeixen.»

Ells, en sentir això,

s’exasperaven i volien condemnar-los a mort.
Més tard el rei Herodes

féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan.

 

O bé: (Fets dels Apòstols 11,19-21.12,1-2.24)

En aquells dies, els creients de Jerusalem,

dispersats en la persecució que va seguir a la mort d’Esteve,

van arribar fins a Fenícia, Xipre i Antioquia,

i predicaven la paraula, però només als jueus;

tanmateix, n’hi havia alguns de Xipre i de Cirena

que en arribar a Antioquia

anunciaven també als pagans la bona nova de Jesús, el Senyor.

I com que la força del Senyor els afavoria,

n’hi hagué molts que cregueren i es convertiren al Senyor.

En aquells dies el rei Herodes

detingué alguns de l’Església per fer-los mal.

Féu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan.

Però la paraula del Senyor s’anava escampant i difonent.

 

2ª LECTURA (2 Corintis 4,7-15).

Germans,

portem el tresor del ministeri que Déu ens ha confiat

com en gerres de terrissa.

Així queda ben clar que aquest poder altíssim ve de Déu,

i no pas de nosaltres.

Quan les contrarietats ens envolten pertot arreu,

no quedem del tot encerclats;

quan no sabem com escapar-nos,

a la fi trobem la sortida;

quan els qui ens persegueixen ja ens tenen a les mans,

no quedem del tot abandonats;

quan ens trobem per terra en la lluita,

no arribem a perdre-hi la vida.

Sempre i pertot arreu portem la mort de Jesús en el nostre cos,

perquè també en el nostre cos

es manifesti en el seu esclat la vida de Jesús.

És ben bé així:

nosaltres vivim,

però per causa de Jesús sempre estem a mercè de la mort,

i així la vida de Crist es manifesta en la nostra carn mortal.
Jesús manifesta el seu esclat en la nostra carn mortal.

D’aquesta manera,

ni la mort no deixa mai de fer en nosaltres la seva obra,

ni la vida en vosaltres.
L’Escriptura diu: «Em sento ple de fe, i per això he parlat.»

Nosaltres, doncs, que tenim el mateix Esperit de la fe,

també ens sentim plens d’aquesta fe,

i per això parlem,

i sabem que aquell qui ressuscità Jesús, el Senyor,

també ens ressuscitarà a nosaltres amb Jesús

i ens portarà a la seva presència juntament amb vosaltres.

Perquè tot això és en bé vostre;

així la gràcia de Déu,

que es multiplica a mesura que s’estén a molta gent,

farà que sigui desbordant l’acció de gràcies a la seva glòria.

 

 

EVANGELI. (Mateu 20,20-28).

En aquell temps,

la mare de Jaume i Joan, fills de Zebedeu,

anà a trobar Jesús amb els seus fills

i es prosternà per demanar-li un favor.

Jesús li digué: «Què demanes?»

Ella li respongué:

«Maneu que en el vostre Regne aquests dos fills meus

seguin l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.»

Jesús contestà: «No sabeu què demaneu.

Podeu beure el calze que jo he de beure?»

Ells li diuen: «Sí que podem.»

Els diu Jesús:

«És cert, vosaltres beureu el meu calze,

però seure a la meva dreta i a la meva esquerra,

no sóc jo qui ho ha de concedir;

és per a aquells a qui el meu Pare ho ha reservat.»
Quan els altres deu sentiren tot això

s’indignaren contra els dos germans,

però Jesús els cridà i els digué:

«Ja sabeu que, a totes les nacions,

els governants disposen dels seus súbdits

com si en fossin amos,

i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder.

Entre vosaltres no ha de ser pas així:

qui vulgui ser important entre vosaltres

ha de ser el vostre servidor,

i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau,

com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir,

sinó a servir els altres

i a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes.»

  

B. LLENGUATGE.

 1. “No sabeu el que demaneu”.

En dos aspectes els deixebles no saben què demanen:

 

a). No s’adonen de que el que demanen és dolent. El Poder fa mal; mal als altres i mal a un mateix. El Poder, en siguem conscients o no, deshumanitza, i arrossega el mateix poderós en aquesta deshumanització.

b). Els deixebles també s’equivoquen atribuint a Jesús un fals “Poder”, i del qual pretenen “participar-ne”.

El “Poder” que els deixebles atorguen a Jesús com a “Messies” el portarà a la Creu.
Tots els Evangelis ens presenten la Crucifixió com un “espectacle”.  Pilat, amb sorna, proclamarà: “Aquí teniu el vostre rei”.
 

“Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”, diu Jesús des de la Creu (Lluc 23,34). No es refereix només als qui l’han crucificat sinó a tots els qui han fet necessari aquell espectacle.
A Jesús, per “donar la vida”, no li calia la Creu. La Creu la fan necessària tots aquells que, perquè “creuen” en el Poder, busquen de fer-lo “rei”.
Segons Mateu, el primer que va adonar-se del significat de l’espectacle del Calvari va ser el Centurió romà. També les “dones que havien seguit Jesús des de Galilea”. Els Dotze, no hi eren al Calvari... (Marc 15,39ss).
 

Després de l’espectacle, tot va començar a canviar. Crucificat el seu “Messies-Rei”, els deixebles van poder anar descobrint l’autèntic Jesús: “L’Home-Germà”.

 

2. “Entre vosaltres no ha de ser pas així...”

D’una manera breu però exacta, Jesús dibuixa les accions del Poder: ...disposen dels seus súbdits com si en fossin amos...

En temps de Jesús, igual que ara, l’exhibició màxima de Poder es troba en els Estats. Als Estats hi ha poderosos i súbdits. Tant se val la manera com es generen: a través d’una victòria de guerra, o en nom de Déu, o en nom del Poble. El mal del Poder està en si mateix, i en la divisió que provoca entre dominants i dominats.

“Entre vosaltres no ha de ser pas així”, diu explícitament Jesús als seus deixebles.

 

3. ...esclau de tots...

Era ben coneguda la figura de l’esclau. L’afirmació de Jesús està dirigida, per contrast, a “qui vulgui ser el primer”.
Seria un error aplicar-la a tothom. No és el mateix “ser esclau” que “ser servidor”. L’autèntic servei es fa des de la llibertat i la generositat: servint des de l’amor i per amor. No es pot servir des de l’esclavitud. L’esclau només pot “servir” com ho fa una màquina; no fa comunió; simplement és una propietat utilitzada pel seu amo. Explícitament, en aquest punt, Jesús ens diu: “no ha de ser així entre vosaltres”.

 

C. MISSATGE.

4. Hi ha dues maneres oposades de construir la convivència humana:

- creant estructures i relacions de domini-subjecció, o

- sentint-nos tots iguals, i col·laboradors en la gènesi i construcció d’una convivència fraternal.

Jesús exclou explícitament la primera i demana als seus deixebles la segona.

 

D: RESPOSTA.

5. Resulten sorprenents (i escandaloses) les semblances entre la manera de funcionar dels Estats i de la nostra Església. De fet, la mateixa Església ha pres la forma d’un Estat, com és el Vaticà. I, com en tots els Estats, s’hi han generat també Poderosos i Súbdits.

El Poder actua sempre fent necessàries unes estructures de poder; i la primera funció d’aquestes és esdevenir indispensables. Per això, avui dia, una societat sense Estat és inviable.

Cada vegada sembla més evident que l’Administració s’ha convertit en una “andròmina” que, per funcionar, necessita recursos més grans que els “beneficis” que genera. I sovint aquests “beneficis” consisteixen en “oferir” als ciutadans allò que la mateixa Administració els exigirà. Així, per exemple, “l’oferta” de papers que, després, la pròpia Administració exigirà. Així apareix el fenomen pervers de la burocràcia.
 

Una cosa semblant passa en la nostra Església: la “maquinària” eclesiàstica es menja bona part de la vida que s’hi genera. Més encara: Les estructures de poder (clericalisme) bloquegen en bona part el sorgiment de comunitats autènticament adultes, creadores de COMUNIÓ.

Sortosament, la vida cristiana no es genera des del vèrtex de la piràmide, sinó que es genera i es viu en la mateixa base.
El Crist ressuscitat  es fa visible i experimentable “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom” (Mateu 18,20).

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 1. El relat de l’evangeli d’avui no va ser escrit per donar-nos dades biogràfiques sobre Joan i Jaume sinó per advertir a les Comunitats del perill de crear estructures de Poder. Pensant en l’Església i en la vostra comunitat concreta, ¿hi descobriu comportaments de domini semblants als que trobem en els Estats?

 

2. La Jerarquia Catòlica sovint ha caigut en l’error de sacralitzar no solament el seu propi Poder sinó també el Poder dels Estats? Què en penseu?