Diumenge vinent, 4rt. de Pasqua. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Bons (“bons del tot”).    Conèixer.     Pare.    Pastor (i Ovelles).

 
 

→ Veure també: RELECTURES: Diumenge 4rt. de Pasqua.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Pastor. 

 Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això ha comportat que, en tots els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços quedin canviats. Ara, clicant l’enllaç d’una cita bíblica, anireu a la Pàgina d’Inici. Després escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 4:8-12).

En aquells dies, Pere, inspirat per l’Esperit Sant, digué:

«Magistrats i notables del poble,

si avui ens demaneu compte

d’això que hem fet en bé d’un invàlid,

i voleu saber qui l’ha posat bo,

sapigueu, vosaltres i tot el poble d’Israel,

que aquest home, el teniu sa davant vostre

pel poder del nom de Jesucrist, el Natzarè.

Vosaltres el vau clavar a la creu,

però Déu el va ressuscitar d’entre els morts.

Ell és “la pedra que vosaltres, els constructors, havíeu rebutjat,

i ara corona l’edifici”.

La salvació no es troba en ningú més,

perquè, sota el cel,

Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos.» 

 

2ª LECTURA (1 Joan 3:1-2).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.

Per això el món no ens reconeix

com no l’ha reconegut a ell.

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que quan es manifestarà,

serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

 

 

EVANGELI. (Joan 10:11-18).

En aquell temps, Jesús parlà així:

«Jo sóc el bon pastor.

El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles.

El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal,

quan veu venir el llop,

fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves.

És que ell només treballa pel jornal,

i tant se li’n dóna de les ovelles.

Llavors el llop les destrossa o les dispersa.

 

Jo sóc el bon pastor.

Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare,

jo reconec les meves ovelles,

i elles em reconeixem a mi,

i dono la vida per elles.

 

Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat.

També les he de conduir jo,

i faran cas de la meva veu.

Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor.

 

El Pare m’estima perquè dono la vida

i després la recobro.

Ningú no me la pren.

Sóc jo qui la dono lliurement.

Tinc poder de donar-la i de recobrar-la.

Aquesta és la missió que he rebut del Pare.»    

 

B. LLENGUATGE.

1. Sorprèn la radicalitat de les paraules que l’Evangeli de Joan posa en boca de Jesús. L’expressió “Jo sóc el bon pastor” es contraposa a unes paraules anteriors (no llegides avui) en què Jesús declara que “tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers” (Joan 10,8). Com si digués: fins ara no hi ha hagut autèntics “pastors”, sinó aprofitats i explotadors. En canvi, “jo sóc el bon pastor” perquè “el bon pastor dóna la vida per les seves ovelles”.

Abans havia dit: “Jo sóc la porta de les ovelles” (Joan 10,7). Fins a Jesús no hi havia hagut “porta” per acostar-se a les ovelles, i els que de fet s’hi acostaven, era per aprofitar-se’n (No entraven per la “porta” sinó que assaltaven la pleta o el corral).

 

2. Que Jesús sigui la porta de les ovelles vol dir que l’única manera correcta i legítima d’acostar-se a les ovelles és compartint amb elles la pròpia vida. Acostar-se a elles per manar, dirigir, adoctrinar, colonitzar, convertir, aprofitar-se’n,... és ser lladre o bandoler.

3. “Donar la vida per les ovelles” és la missió que Jesús ha rebut del Pare. Per això Jesús coneix i és conegut pel Pare. Anomenem “pare” a aquell que és la font de la nostra vida. Jesús, donant la vida per les ovelles, també les coneix i és conegut vitalment per elles.

Donant la vida, Jesús no és només model de l’autèntic pastor sinó també model de l’autèntic ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu-Pare.

 

4. “Tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat...”

La traducció del Missal queda molt ambigua quan tradueix amb una mateixa paraula, “ramat”, dues paraules que en l’original grec tenen significats diferents: “aulés” (que significa corral, clos, pleta...) i “poimen” (que significa ramat).
Després que els creients en Jesús hem format, de fet, una nova Religió (la Religió Cristiana), hi ha el perill d’entendre aquestes paraules com si tothom hagués de formar part d’aquesta Religió, constituint així “un sol ramat amb un sol pastor”. Però les paraules que l’Evangeli posa en boca de Jesús no tenen un significat confessional o de pertinença a una determinada Religió, sinó que tenen un significat humà. La traducció podria ser: “Tinc altres ovelles que no són d’aquesta pleta. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor”.

Hi ha diferents “pletes” (És a dir: diferents Religions, Cultures, Pobles,...). Des de cada pleta es pot “escoltar” la veu de l’Home. Jesús és l’Home. La seva “veu” no és exclusiva de cap Religió, i invita tots els humans a relacionar-nos entre nosaltres donant cadascú la seva vida pels altres. Així es fa un sol ramat; és a dir: una sola Humanitat, unida pels vincles de la generositat. I també hi haurà un “sol pastor”: Jesús, no pas entès com a fundador d’una determinada Religió sinó com aquell que (en el nostre llenguatge) personifica “tots els humans” (dones i homes) que donen la vida per fer Humanitat.

5. Res no impedeix que hi hagi diferents “pletes” o “corrals”; és a dir: diferents Cultures i Religions; i que tinguem diferents Esquemes mentals i Llenguatges. El que importa és constituir un sol “ramat” (una sola Humanitat) en què les diferències no hi siguin utilitzades per separar sinó per completar. Així les diferències es converteixen en motiu de diàleg, de col·laboració i de mutu enriquiment.

Això exclou tota intenció proselitista o colonitzadora. En si mateixes, les Religions no són ni vertaderes ni falses. Són llenguatges.
A través d’elles allò que expressem és el que cadascú té al cor. Podem tenir-hi sentiments alienants i injustos, o sentiments de fidelitat a Déu i a l’Home. Els diferents comportaments religiosos esdevindran bons o dolents segons allò que el cor hi expressi. Per això, en els Evangelis, “convertir-se” no significa canviar de Religió sinó canviar de cor, obrint-lo als altres.

 

6. "... dono la vida i després la recobro".
Aquestes paraules no signifiquen fer un pas enrere donant, primer, la vida i reprenent-la després. La “mort” no és un joc. Jesús dona realment la seva vida per les ovelles, i és precisament aquesta vida donada la que serà la seva nova vida o resurrecció.
La vida de cada un de nosaltres comença sempre essent una vida rebuda. En cada un de nosaltres esdevé vida tinguda. I la vivim en plenitud quan en fem vida donada.
La vida humana no és mai una realitat purament individual. Sempre la vivim rebent-la i donant-la. Només podem “viure” convivint. I, evidentment, els qui reben la nostra vida donada ens fan un gran regal, ja que fan possible la nostra existència com a vivents.
En l’evangeli d’avui Jesús s’aplica a si mateix la màxima dita per a tothom: “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà” (Lluc 9,24).

 

7. NOTA.

El llenguatge “pastor/ovelles” és molt clar, però pot resultar una mica perillós. Jesús no va reclamar mai el títol de “pastor”, ni mai va considerar als altres “ovelles”. Va ser la Comunitat cristiana que, un cop feta l’experiència de la resurrecció de Jesús, va anar aplicant-li aquells títols que millor expressaven la seva fe en Ell: “Senyor”, “Bon Pastor”, “Camí, Veritat i Vida”, “Llum”... Aquests títols concreten l’expressió forta del “Jo sóc”, que és el nom de Déu mateix: “Jahvé” = “Jo sóc”.

La Comunitat Cristiana, aplicant a Jesús noms divins, ni el deshumanitza ni el “divinitza” com si hi haguessin dos Déus. És una manera d’expressar que els humans som invitats a participar de la Vida mateixa de Déu, i que la plenitud d’aquesta participació s’ha fet "visible" en l’Home-Jesús.

Aquest llenguatge aplicat a Jesús de cap manera pot legitimar que hi hagi categories entre els germans o membres de la Comunitat. En concret, no serveix per establir-hi dos nivells: “pastors” i “ovelles”. En tot cas, tots som pastors, perquè tots donem la vida, i tots som ovelles, perquè tots rebem la vida, de Jesús i els uns dels altres. I d’aquest intercanvi ningú no n’ha de quedar exclòs, encara que no sigui de la nostra pleta (Marc 9,38).

C. MISSATGE.

8. Viure donant i rebent la vida, des de la llibertat i excloent tota forma de servitud, és allò que ens fa autènticament “humans”, deixebles i imitadors de l’Home (per nosaltres, personificat en Jesús). Cap altre nom, d’aquells que confereix el món (rei, dirigent, pastor, mestre, amo, senyor, pare,...) no ens ha estat donat per poder realitzar-nos (1ª Lectura: Fets 4,12). Compareu també amb Mateu 23,8).

 

 D: RESPOSTA.

9. La nostra resposta, en aquest cas, podria ser doble:

A) Viure en la confiança d’estar guiats per un bon pastor, el qual no està pendent d’aprofitar-se del ramat sinó de com ajudar totes i cada una de les ovelles. Els relats evangèlics, que ens presenten l’exemple de Jesús, són una autèntica “guia per la nostra vida”, interpretats des de la vivència de la “vida que es dóna” (Comunitat).

B) Sembla que entre nosaltres hi ha hagut un autèntic abús de la paraula “pastor” creant categories dintre el ramat.
Cal corregir-ho. El component de passivitat, implícit en la idea de “ovelles”, no s’adiu amb persones adultes, cridades a ser imatges de Déu-Creador.

La fidelitat a l’Únic Pastor ens urgeix a repensar les relacions personals dintre la nostra Església a fi que siguin realment de fraternitat. I això s’ha de fer tant per part dels qui encara som considerats “pastors”, com dels qui encara s’empenyen en considerar-se (només) “ovelles”.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Existeixen les autoritats civils. A vegades també es parla de les autoritats eclesiàstiques. ¿Quines diferències hi ha entre aquestes dues classes d’autoritats?

2. En les comunitats que tenen assignat un mossèn, ¿aquest és un subaltern del bisbe per fer allò que el bisbe disposa, o és un enviat del bisbe per servir la vida de la Comunitat? Dit d’una altra manera: l’obediència del mossèn ha d’anar dirigida directament “al bisbe” o “a (la vida de) la Comunitat”?