Diumenge 2on. d'Advent. Any C.

Pere Torras.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Baruc 5, 1-9).

Jerusalem,

treu-te el vestit de dol i d’aflicció,

i engalana’t per sempre amb la glòria de Déu.

Vesteix-te amb el mantell de la bondat de Déu,

posa’t al front per diadema la glòria de l’Etern.

Déu farà que sota el cel

es vegi pertot arreu la teva resplendor

i tindràs per sempre aquest nom, que Déu t’imposarà:

Possessió-pacífica-del-bé i Glòria-del-culte-a-Déu.

Alça’t, Jerusalem,

guaita des del cim cap a l’orient

i veuràs com, per ordre del Sant,

es reuneixen els teus fills de llevant i de ponent;

canten d’alegria recordant l’obra de Déu.

Quan van sortir de tu,

caminaven escortats d’enemics,

però ara Déu te’ls retorna

portats gloriosament com en un tron reial.

Déu ordena que s’abaixin els turons més alts

i les muntanyes perpètues,

que s’omplin les fondalades i s’anivelli la terra,

perquè Israel camini segur sota la glòria de Déu.

Fins els boscos i tots els arbres aromàtics

faran ombra a Israel per manament de Déu.

Déu conduirà Israel, ple d’alegria,

a la llum de la seva glòria,

amb aquella bondat i aquell amor

que li són propis.

2ª LECTURA (Filipencs 1, 4-6.8-11).

Germans,

sempre que prego per vosaltres,

la meva oració és plena de goig

pensant en tot el que heu contribuït

a la causa de l’evangeli des del primer dia fins avui.

Estic segur d’una cosa:

Déu, que ha començat en vosaltres un bon treball,

acabarà de dur-lo a terme fins al dia de Jesucrist.

Déu és testimoni de com us enyoro, a tots vosaltres,

per l’amor entranyable que us té Jesucrist.

I el que jo demano en la pregària

és que el vostre amor s’enriqueixi més i més,

fins a vessar, ple de coneixement i de finor d’esperit,

perquè sapigueu apreciar els valors autèntics

i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist,

carregats d’aquells fruits de justícia

que donem per Jesucrist, a glòria i lloança de Déu.

EVANGELI. (Lluc 3, 1-6).

L’any quinzè del regnat de l’emperador Tiberi,

mentre Ponç Pilat era procurador romà de la Judea,

Herodes era tetrarca de Galilea,

Felip, el seu germà, ho era d’Iturea i de la regió de Traconítida

i Lisànies ho era d’Abilena,

durant el pontificat d’Anàs i Caifàs,

Joan, fill de Zacaries,

rebé la paraula de Déu al desert,

i anà per tota la comarca del Jordà

predicant un baptisme de conversió

per obtenir el perdó dels pecats.

Complia el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaïes:

«Una veu crida en el desert:

Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí.

S’alçaran les fondalades

i s’abaixaran les muntanyes i els turons;

la serralada es tornarà una plana,

i el terreny escabrós serà una vall,

i tothom veurà la salvació de Déu».

B. LLENGUATGE

NOTA.

Per a preparar el Nadal, la Litúrgia ens proposa la figura de Joan Baptista, el precursor. Però la missió de Joan com a precursor es situa en la vida pública de Jesús. Aquesta barreja de moments (naixement – vida pública) pot crear una certa confusió. És un dels inconvenients d’una lectura fragmentària i desordenada dels diferents Evangelis.

Però aquest inconvenient pot tenir un efecte positiu: comprendre millor els anomenats Relats d’infantesa, que es llegeixen en les festes de Nadal.

1. S’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes...

No es tracta de l’acció de màquines gegants que destrossin els nostres paisatges sinó d’alçar els “homes enfonsats” i d’abaixar els “homes enlairats”.

2. Com els ordinadors que usem cada dia, també el cervell humà, des de fa milers d’anys, ha creat molta realitat virtual “infectada” pel virus del domini.

En la realitat real apareix clar que tots els humans som iguals en dignitat. Com sol dir una professora de matemàtiques, “d’home a home hi va zero”.

A pesar d’això, entre tots hem anat creant una realitat virtual fonamentada en relacions de superioritat-inferioritat. D’aquí que la nostra societat, de fet, no pugui “funcionar” si prescindim del “virus del domini” d’uns sobre els altres.

3. Cada Poble ha tingut els seus profetes que han denunciat aquesta situació injusta. Però estem tan “posseïts” pel virus del domini que ni tan sols se’ns ha acudit de treure’l, sinó que, com a màxim, hem intentat transformar-lo (cosa que s’adiu moltíssim a la naturalesa dels virus!).

- Uns intenten invertir-lo, passant de dominats a dominadors.

- Altres intenten compensar el domini que pateixen exercint un domini sobre d’altres més dèbils.

- Altres intenten contrarestar el domini que pateixen “creient” en un Déu que destruirà els seus dominadors... Però res de tot això és vàlid.

El “baptisme de conversió” que predica Joan contempla només una possibilitat vàlida: treure el virus. Treure el virus del domini dels nostres ordinadors cerebrals!!!. És a dir: abaixar les muntanyes i alçar les fondalades. Tota la resta és pura trampa.

4. ...la paraula de Déu al desert...

Sorprèn la “solemnitat” amb què Lluc ens presenta la predicació de Joan Baptista, el precursor, indicant amb exactitud les circumstàncies de temps i de lloc. És una manera de remarcar un contrast. Els temps i els llocs venien determinats pels Poderosos de cada moment. No hi havia calendaris domèstics ni plànols com els que tenim ara. Els “anys” es comptaven segons el regnat del propi emperador o del rei a qui cadascú estava sotmès; i els “llocs” venien assenyalat pels límits dels dominis de l’amo de torn.

Doncs bé: després de fer-nos una detallada i solemne presentació dels Poderosos, ens diu que la Paraula de Déu ressona precisament al desert (on els Poderosos no hi busquen res. Encara no es coneixia el petroli...), i va dirigida a un pobre homenot que hi fa la viu-viu, alimentant-se de llagostes i mel boscana (Mateu 3,4). 

C. MISSATGE.

5. El desert és un territori, però significa principalment una situació del cor i de la ment. Al desert hom es troba cara a cara amb si mateix i amb les seves possibilitats i limitacions. La carència de tot dóna importància a qualsevol cosa: una font, una pedra, un bri d’herba, un animal silvestre, una cova, l’ombra d’un arbre, un company... Qualsevol troballa pot ser sentida com un do de Déu o com una conquesta pròpia. Per això el desert és també el “lloc de la prova”: cal decidir-se entre fidelitat i rebel·lia; entre germanor i traïdoria; entre esperança o desesperació; entre fe o solitud.

Tot ésser humà que hagi decidit viure “fidel a la Vida” es trobarà un moment o altre, i potser en molts moments, en situació de desert, i per tant també en situació de prova; i haurà de decidir. I a vegades “decidir” es converteix en la prova més difícil!

Al desert, Joan hi ha fet l’experiència de la generositat de Déu, i ara va per la regió del Jordà (el límit que separa desert i societat) i ofereix aquesta experiència a qui vulgui escoltar-lo. “Tothom veurà la salvació de Déu” si accepta que s’alcin les “fondalades” i s’abaixin les “muntanyes”.  

D: RESPOSTA.

6. Cal renunciar a ser “homes enlairats” i “homes enfonsats”. També cal ser conscients que no hi hauria “enlairats” si no fossin enlairats per altres humans; ni hi hauria “enfonsats” si no fossin enfonsats per altres humans, perquè en la realitat “d’home a home hi va zero”. Només assumint aquesta equació matemàtica podem anar preparant el naixement de l’Home en plenitud.

7. Aquest aplanament és molt necessari i urgent en tots els camps, i sobretot en l’Economia i en la Política, convertides en la “Religió del Poder”: amb els seus ídols i grans sacerdots, amb les seves festes sagrades i dogmes, i, dissortadament, també amb víctimes sacrificades. És urgent fer una denúncia implacable de la creixent absolutització del Poder.
Però aquí ens toca fixar-nos especialment en la nostra Església, perquè s’hi dóna una gran contradicció: mentre per un cantó ens fa arribar el missatge radicalment “aplanador” de Joan (i de Jesús), per un altre cantó ella mateixa crea “muntanyes” enlairant alguns dels seus membres per sobre els altres, i genera “fondalades” marginant la majoria en “obediències” paralitzants.   

És sorprenent la dosi immensa de falsa obediència que ha aflorat (i aflora encara) en la nostra Església! Conseqüència d’aquesta obediència paralitzant ha estat l’esmorteïment de les Comunitats, convertides en “fondalades” sense dignitat ni iniciativa pròpies.

La “jerarquització” de les Comunitats eclesials dóna per suposat que la vida va de dalt a baix. Però això està directament oposat al missatge de la “encarnació”. En les Comunitats, la vida es genera per l’eficàcia de la comunió interna. “On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (Mateu 18,20).
Cal respectar aquesta vida. Potenciar-la i defensar-la és la missió confiada als escollits com a servidors de la comunitat. Només respectant la dinàmica de la comunió interna anirà sorgint la Comunió de tots amb tots.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Dintre l’ambient de Nadal propi d’aquests dies, què significa per vosaltres “fer desert”?

2. Muntanya, en l’evangeli d’avui, vol dir superioritat. Quines superioritats us abasseguen més en aquestes Festes de Nadal?

3. La manera com estan organitzades les nostres esglésies (bancs, altar, presbiteri,...), ¿fa visible que s’han alçat les “fondalades” i abaixat les “muntanyes”? 

Vocabulari.

Baptisme.  Cèsar (Emperador).  Compliment.  Desert.   Joan (Baptista) Paraula.  Profeta.  Quinzè (Any quinzè).    

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Galilea. Herodes.    Jordà. Judea.  Pontificat.  Pilat.