Diumenge 32 de durant l’any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Segon llibre dels Macabeus 7,1-2,9-14).

En aquells dies,

set germans, que havien estat detinguts amb la seva mare,

eren forçats pel rei, sota la tortura d’assots i de fuets,

a menjar carn de porc, que la Llei prohibia.

Un d’ells, parlant per tots, digué:

«Què vols saber de nosaltres amb aquest interrogatori?

Estem disposats a morir

abans que violar les lleis rebudes dels nostres pares.»

El segon, a punt d’expirar digué:

«Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí,

però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis,

ens ressuscitarà a una vida eterna.»

Després d’aquests va ser torturat el tercer.

Tragué la llengua de seguida, tan bon punt li ho demanaren,

estengué les mans sense por

i digué amb una noble generositat:

«Les havia rebudes del cel,

però per fidelitat a les lleis del cel no les planyo

i espero recobrar-les d’allà dalt.»

El rei mateix i els de la seva comitiva

quedaren corpresos de la valentia d’aquell noi,

que tenia per no res el dolor de les tortures.

Mort aquest, turmentaren el quart amb la mateixa crueltat.

A punt d’expirar deia:

«Ara que morim a mans dels homes,

és bo de confiar en l’esperança

que Déu ens dóna de ressuscitar-nos,

perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida.»

2ª LECTURA (2ª als Tessalonicencs 2,16-3,5).

Germans,

que Jesucrist mateix, el nostre Senyor,

i Déu, el nostre Pare,

que ens ha estimat tant

i ens ha concedit per la seva gràcia

un consol etern i una bona esperança,

conforti els vostres cors

i els faci constants en tota mena d’obres bones

i de bona doctrina.

Finalment, germans, pregueu per nosaltres:

que la Paraula del Senyor es propagui pertot arreu

i sigui glorificada com ho ha estat entre vosaltres,

i que Déu ens alliberi dels homes irresponsables i dolents,

perquè no tothom té la fe.

El Senyor és fidel.

Ell us farà constants i us guardarà del Maligne.

Us tenim tota la confiança en el Senyor,

i sabem que tot això que us recomanem ja ho feu

i continuareu fent-ho.

Que el Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu

i sofrir amb constància com ho féu Jesucrist.

EVANGELI. (Lluc 20,27-38).

En blau, allò que correspon a la versió llarga

En aquell temps,

uns saduceus anaren a trobar Jesús.

Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar.

Per això li proposaren aquesta qüestió:

«Mestre, Moisès ens va prescriure

que si un home casat mor sense fills,

el seu germà es casi amb la dona del difunt,

per donar descendència al seu germà.

Doncs bé:

hi havia set germans.

El primer, que era casat, morí sense fills.

El segon, el tercer, i així fins al setè

es van casar amb la dona del difunt

i moriren sense deixar fills.

Finalment ella també morí.

Aquesta dona, per tant, en la resurrecció,

de quin dels set serà l’esposa?

Perquè tots set s’hi havien casat.»

Jesús els respongué:

«En el món present els homes i les dones es casen,

però els qui Déu considerarà dignes

de tenir un lloc en el món que vindrà

i en la resurrecció dels morts

no es casaran,

perquè ja no podran morir mai més.

Pel fet de tenir part en la resurrecció

són iguals que els àngels

i són fills de Déu.

I que els morts han de ressuscitar,

Moisès mateix ho deixa entendre

en el passatge de la Bardissa que no es consumia,

quan diu que el Senyor

és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob.

Déu no és Déu de morts, sinó de vius,

perquè, per a ell tots viuen.»

B. LLENGUATGE.

1. El camí de jesús ja ha arribat a Jerusalem.

L’evangelista ens ha presentat el relat simbòlic de la seva entrada triomfal (com llegíem el Diumenge del Ram). Jesús s’ha dirigit directament al temple per “purificar-lo”. Aquesta era una de les feines que, segons les profecies, assenyalaven l’arribada del Messies.

Però del temple se n’havien fet amos els poderosos de torn, i aquests defensaran la seva “propietat” amb totes les forces. Inútilment, perquè la purificació que realitza Jesús consisteix en substituir els temples de pedres per l’autèntic i definiu “temple” on Déu vol ser adorat: cada ésser humà.

2. Lluc posa els diferents relats d’enfrontament dintre una llarga inclusió repetint la mateixa frase al començament i al final d’aquests relats: “Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els principals del poble buscaven de fer-lo morir, però no sabien com fer-s'ho, perquè tot el poble estava pendent d'ell i l'escoltava (Lluc 19,47 - Lluc 22,2).

Així, doncs, tota l’activitat de Jesús a Jerusalem està situada en l’horitzó de la seva mort.

Aquesta activitat està dividida en dues parts. En la primera, són els representants del temple els qui ataquen, buscant de comprometre Jesús per desprestigiar-lo davant el poble. En la segona, és Jesús mateix qui ataca, posant en evidència la incoherència i la malícia dels dirigents del poble.

3. El relat que hem llegit avui marca el final de la primera part: les insídies dels dirigents. No és casual que, en l’horitzó de la mort de Jesús, Lluc ens presenti la qüestió de la resurrecció.

Lluc es serveix de la pregunta capciosa dels Saduceus per posar en boca de Jesús l’ensenyament central del seu missatge: la resurrecció.

Lluc elabora la resposta de Jesús no tant pensant en els Saduceus com en les comunitats cristianes, les quals experimentaven en la seva pròpia pell la persecució i la mort violenta, continuació de les de Jesús.

4. Hi havia set germans...

Quan Lluc escriu el seu Evangeli, els Saduceus ja no existeixen. L’any 70 de la nostra era els exercits romans havien destruït Jerusalem i el seu temple. Això comportà la desaparició dels Saduceus, sacerdots descendents del Gran Sacerdot Sadoc, i gent important. Lluc es serveix d’aquests personatges i dels seus arguments per posar en relleu, i per contrast, el missatge de la resurrecció.

L’argument dels Saduceus per negar la resurrecció era clar i popular. Lluc el redacta de tal manera que ens recordi des del primer moment un altre relat que s’havia fet molt popular: el martiri heroic dels “set germans” que no van dubtar a morir manifestant explícitament la seva fe en la resurrecció (1ª Lectura. 2on. Macabeus 7:1ss).

5. L’objectiu primer de l’aparellament de l’home i la dona, en el Judaisme, era mantenir la vida a través dels fills. Tenir fills significava perdurar; no tenir fills significava desaparèixer del tot al moment de la mort. D’aquí venia la norma que va donar Moisès: Si un home mor sense fills, el germà que el segueix s’ha de casar amb la viuda, i el primer fill que vingui s’ha de considerar legalment fill del germà difunt (Deuteronomi 25:5). “Hi havia ser germans... De quin serà l’esposa?”. La pregunta és enginyosa, però no té sentit perquè aplica al món futur les mateixes condicions del món present.

6. El món futur...

Lluc mesura bé les paraules que posa en boca de Jesús.

En un primer moment, Jesús no parla de dos móns, sinó de persones “trobades dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts”. El món que vindrà i la resurrecció són fruit de la manera de viure en aquest món.

El món que vindrà i la resurrecció ja han estat inaugurats en la mort resurrecciosa de Jesús, el primogènit de la nova creació. I els qui s’associen a la seva mort també queden associats a la seva resurrecció. No es pot parlar de dos móns independents, l’un després de l’altre, sinó d’un sol món en què estem tots, i que podem anar transformant en un món que vindrà; com el músic transforma la fressa en simfonia, o com el pintor transforma els colors en una obra d’art. Així també es pot dir que qui estima transforma la vida-tinguda-temporal (món present) en Vida-donada-eterna (món que vindrà).

La vida-tinguda es pot mantenir temporalment tenint fills. En canvi la Vida-donada es manté per sempre perquè està connectada directament a la Font de la Vida. “Són iguals que els àngels i són fills de Déu”.

7. No obstant, un cop ens ha dit això, l’evangelista pensa que una resurrecció així podria semblar reservada només a algunes persones: aquelles que “en són trobades dignes”. Per això vol eixamplar la resurrecció servint-se dels “escrits” del mateix Moisès (els únics que els Saduceus acceptaven com a revelats). A Moisès, Déu se li va presentar com “el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob” (Èxode 3:6). Com que Déu no és Déu de morts sinó de vius, podem deduir que, per a Déu, Abraham, Isahac i Jacob són vius. L’argument manifesta la incongruència de creure en Déu i, en canvi, no creure en la resurrecció, com feien els Saduceus.

C. MISSATGE.

 La mort resurrecciosa de Jesús inaugura “el món que ha de venir”, posant de manifest que Déu no és Déu de morts, precisament perquè Ell és Font de Vida.

D: RESPOSTA.

Si creiem en Déu, la cosa més normal és creure també en la resurrecció. La dificultat sol venir de la manera d’imaginar-la. Imaginem la mort com un pas en fals en el camí de la vida; i després imaginem la resurrecció com un pas enrere per “tornar” a la vida d’abans. Però ens adonem que les coses no funcionen així ni hi poden funcionar.

La resurrecció no és tornar a la vida sinó una nova manera de viure que comença ja abans de la mort. És passar de la vida-tinguda a la vida-que-es-dóna, convertint la mort en la plenitud de la donació. Com el gra de blat que, a l’espiga, és vida-tinguda, però, fet pa sobre la taula, és vida-que-es-dóna.

El marc que ens ajuda a entendre la resurrecció és la Pasqua. Podeu llegir, si us sembla, en aquest mateix blog els apunts de Pasqua de l’Any B i de l’Any C.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Busqueu, en la natura o en alguns objectes, exemples de coses que “viuen donant-se”.

2. En el nostre temps d’explosió demogràfica, veure el matrimoni en funció de la procreació, seria un anacronisme. Quins altres significats, potser més importants, pot tenir avui dia el matrimoni?