Diumenge 6è. B

1ª LECTURA.  (Levític 13,1-2.44-46).

El Senyor digué a Moisès i a Aharon:

«Si algú té a la pell una inflor, crostes o erupcions

que facin témer el mal de la lepra,

serà portat al sacerdot Aharon

o a un dels seus fills sacerdots.

Els qui pateixen del mal de la lepra han d’anar escabellats,

amb els vestits esquinçats,

tapats fins a la boca,

i han de cridar: “Impur, impur!”

Mentre el mal persisteixi són impurs,

i han de viure sols, fora del campament.»

2ª LECTURA (1ª Corintis 1Co 10,31-11,1).

Germans,

quan mengeu o begueu, o feu alguna altra cosa,

feu-ho tot a glòria de Déu.

No sigueu mai ocasió d’escàndol,

ni per als jueus,

ni per als grecs,

ni per a l’Església de Déu,

tal com ho faig jo,

que en tot procuro d’adaptar-me a tots,

i no busco allò que em convé a mi,

sinó allò que convé als altres,

perquè se salvin.

Seguiu el meu exemple,

tal com jo segueixo el de Crist.

EVANGELI. (Marc 1,40-45).

En aquell temps,

es presentà a Jesús un leprós,

s’agenollà i li digué, suplicant-lo:

«Si voleu, em podeu purificar.»

Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué:

«Sí que ho vull: queda pur.»

A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur.

Tot seguit Jesús el va fer marxar,

després de recomanar-li seriosament

de no dir-ho a ningú,

sinó d’anar a fer-se examinar pel sacerdot,

oferir per la seva purificació

el que Moisès havia ordenat

i certificar que ja era pur.

Però ell, així que se n’anà,

començà de proclamar-ho davant la gent

i de fer-ho conèixer pertot arreu,

tant, que Jesús ja no podia

entrar manifestament als pobles

i havia de quedar-se a fora,

en llocs despoblats.

Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.

B. LLENGUATGE.

1. L’esperit maligne, possessiu, pot provocar un efecte que sembli oposat a la possessió: l’exclusió, apartant el posseït de l’àmbit de convivència.

Als relats dels dos diumenges anteriors hem vist l’esperit maligne sobretot en la seva forma possessiva. Al relat d’avui se’ns presenta en la seva forma excloent, en la persona del “leprós”.

2. La situació dels leprosos era realment tràgica. Ho hem llegit a la 1ª Lectura. L’aspecte visual que presenta el leprós, juntament amb la possibilitat de contagi, havien convertit aquesta malaltia en un símbol dels efectes del “pecat”, i del “càstig de Déu” sobre el pecador. El leprós era declarat impur. Exclòs de la convivència, no podia entrar al temple ni participar en les reunions de la sinagoga. Havia de viure apartat de la societat, i anar cridant “impur! impur!” perquè ningú casualment no es trobés amb ell. Si algú el tocava, també quedava impur. El leprós era un cadàver vivent; la seva “vida” consistia en viure la seva pròpia mort, apartat dels homes, “castigat per Déu”.

3. El trobament.

El relat del trobament de Jesús i el leprós està carregat de detalls significatius. Jesús va pels camins, de poble en poble. El leprós, en veure’l, crida perquè Jesús s’aparti d’aquell lloc contaminat. Però Jesús no s’aparta. S’entrecreuen les mirades. Com deuria ser la mirada de Jesús, que el leprós se li acosta, s’agenolla i li diu: “Si ho voleu, em podeu purificar”.

 4. “Compadit”.

Segons els estudiosos de la Bíblia, la paraula grega original que el missal tradueix per “compadit”, en el Nou Testament només s’aplica a Jesús o a Déu-Pare. Ens recorda les paraules de Déu a Moisès: “He vist l’opressió del meu poble... per això he baixat a alliberar-lo” (Èxode 3,8).

Aquesta “com-passió” no consisteix només en sintonitzar amb el sofriment de l’altre, sinó sobretot en actuar per alliberar-lo del mal que li causa dolor.

Jesús fa dues coses per alliberar el leprós d’aquella situació:

5. Primera.

“El tocà amb la mà”. Literalment: “va estendre la mà i el tocà”. Aquesta acció recorda el gest mític de Moisès obrint el mar Roig perquè els Israelites poguessin sortir del país on eren esclaus: Moisès va estendre la mà cap al mar... i les aigües es van partir, i els israelites van passar a peu eixut pel mig del mar (Èxode 14,21). Jesús repeteix sobre el leprós el gest mític de Moisès sobre les aigües, obrint un pas per sortir d’aquella situació d’esclavitud.

6. L’evangelista s’ha servit del llenguatge d’allò que passava amb els leprosos per denunciar uns sentiments molt profunds i malignes en les relacions humanes: “no tocar”, “no escoltar”, “posar al marge”, “sentiments de superioritat” basats en qualsevol cosa que assenyali una diferència de raça, sexe, aspecte físic, salut, país, llengua, religió, cultura, nivell econòmic, nacionalitat,... Sentiments que afloren també avui en expressions tan “normals” com “tercer món”, “quart món”, “immigrant”, i tantes altres que tots coneixem, i que no vull repetir aquí per no ajudar a mantenir un vocabulari marginador.

7. Però, aquell cadàver vivent ha vist en Jesús la presència de la Vida. No d’una vida propietat privada de Jesús, sinó de la “Vida que es dóna”. D’alguna manera el leprós ha descobert en Jesús que la Vida també s’encomana. Ell, leprós, pot encomanar la “lepra”, i això fa impur. Però la Vida també s’encomana, i purifica. “Tocant-lo”, Jesús li “contagia” Vida.

8. Segona.

“Tot seguit el va fer marxar”. Literalment: “de seguida el va fer sortir”.

La traducció del Missal (“Tot seguit el va fer marxar”) resulta una mica ambigua. No és que Jesús se’l tregui de sobre. Recordem altra vegada l’acció de Moisès quan va estendre la mà sobre el Mar Roig: les aigües es van partir per deixar pas lliure als israelites perquè sortissin del país que els posseïa com esclaus. “El Senyor va dir a Moisès: Ordena als israelites que es posin en marxa” (Èxode 14,16).

Jesús “ordena” al leprós que “surti de seguida”. D’on ha de sortir? ¿Com es pot dir a un que “ha d’estar fora”, a un “marginat”, que surti?!

9. La possessió té diferents nivells. Al País d’esclavitud, els israelites eren exclosos com a ciutadans, però posseïts i utilitzats com a esclaus. El leprós és un exclòs i, a la vegada, un posseït a través de la seva pròpia mentalitat. Ell s’identifica com a membre del Poble Elegit, però com a membre exclòs. Per això la seva exclusió no comporta un alliberament de l’àmbit que l’exclou sinó un càstig: marginat per la mateixa ideologia que ell ha acceptat com a base de la seva identitat.

10. Jesús estén la mà i el toca per tallar aquesta espècie de “cordó umbilical” que el manté exclòs però posseït. Ara el leprós se sent purificat. Veu la seva situació des de fora de la ideologia que el feia sentir impur.

Jesús l’envia al sacerdot no pas com un signe de submissió o perquè necessiti que un sacerdot “certifiqui que ja és pur” (aquí la traducció del Missal torna a ser ambigua), sinó “perquè, com solem dir, se n’enterin”. “Com una prova contra ells”, tradueixen alguns (com quan Moisès va ser “enviat” al faraó per assabentar-lo de que Déu havia fet “lliure” el poble que ell volia esclau).

11. De fet, l’ex-impur, un cop “ha sortit”, ja no pensa ni en el sacerdot ni en l’advertiment de Jesús de no dir-ho a ningú, sinó tot el contrari. No és desobediència sinó experiència exultant de la llibertat.

I aquí l’evangelista apunta a una sorprenent permuta de situacions: ara és el “purificat” qui comença a proclamar (el regne de Déu en) l’experiència que ha tingut, i, en canvi, Jesús “havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats”. Jesús li ha encomanat la vida; el leprós li ha “encomanat” la marginació. Aquest és el “preu” de la solidaritat. “Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: Ell va portar les nostres febleses i prengué damunt seu les nostres malalties” (Mateu 8,17). No es tracta de “miracles” sinó de solidaritat; o, si ho voleu, del miracle de la solidaritat.

C. MISSATGE.

12. L’esperit maligne (recordem-ho: l’home mateix en situació d’alienat) posseeix i esclavitza; en casos extrems, posseeix i esclavitza a partir de la mateixa consciència religiosa del posseït. És la corrupció de la religió.

Jesús, el nou Moisès, trenca el cercle viciós del marginat, que havia assumit com a identitat la seva pròpia marginació. El Regne de Déu no és un “pedaç” al Regne del maligne sinó que és un “altre regne”, per gaudir del qual primer s’ha de trencar amb el regne (ideologia, valors, criteris...) d’aquest món. “Surt de seguida!”

D: RESPOSTA.

13. Suggereixo una resposta en dues direccions:

a). Totes les religions (també la nostra) tenen el perill de caure en la temptació en què va caure la sinagoga: dividir la realitat en dues parts: allò pur i allò impur; i, a partir d’aquí, declarar impures determinades persones excloent-les de la comunitat, sense permetre que se sentin lliures.

Quan una religió cau en aquesta corrupció, deixa de ser legítima, i, si no es pot corregir, és urgent abandonar-la “com una prova contra ells” (contra els seus dirigents).

És una qüestió de fidelitat, encara que serà interpretada pels “dirigents” com una mostra d’orgull i de rebel·lia, mereixedora de càstig. Tots aquests marginats han de poder comptar amb la nostra solidaritat eficaç.

Aplicant això a casa nostra, ens permet entendre positivament, com un “signe del temps”, el gran èxode de tanta gent en relació a les pràctiques religioses i a la mateixa Institució. Estem cridats a la llibertat; si per a algú la Religió no és font de llibertat, que en surti; a menys que tingui alguna possibilitat, o vocació, d’ajudar a corregir aquesta situació maligne.

b). Jesús, abans de fer sortir el leprós de la ideologia maligne que el feia sentir impur, “el tocà”, perquè la Vida, més encara que la lepra, s’encomana.

“Contagiar Vida”: heus aquí, en resum, l’obra de Jesús. Heus aquí la “resposta” dels “tocats” per Jesús.

Nota.

Les malalties contagioses són una realitat que no podem passar per alt. Evidentment cal protegir-se’n i evitar la seva propagació. És una qüestió sanitària que s’ha de tractar amb criteris mèdics. Cal agrair a la Medicina i als seus experts els avenços que hi ha hagut en aquest camp. També ens fa adonar de com n’és de bona la superació d’una mentalitat mítica que tot ho relacionava amb la religió, i portava a veure el malalt com una persona culpable i, per això, castigada per Déu. Jesús va denunciar aquesta manera de pensar com una perversió de la religió. La Religió només és vàlida si genera un plus de solidaritat. Si no, és millor sortir-ne i fer-ne sortir.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. “Pur” i “impur” són conceptes que ens han arribat des del camp de la Religió, però que tenen el seu origen sobretot en la vida social. Dissortadament en les societats no-religioses no hi ha pas menys marginació. ¿Com es manifesta en la nostra societat actual? ¿Quines paraules es fan servir per dissimular-la o legitimar-la?

2. Sortosament la nostra societat ha assumit molta de l’acció solidària que fins ara es veia com a més pròpia d’Institucions religioses. ¿Creieu que aquest fet hauria de fer canviar alguna cosa en l’acció de l’Església?

3. ¿Hi ha entre nosaltres persones posades al marge de la societat? Quines? Com hi hem de respondre com a ciutadans i deixebles de Jesús?