Diumenge vinent, Ascensió de Jesús al cel.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat). 

Banyar-se.      Baptisme.     Batejar.      Cel.     Condemnar ... Salvar.   Creure.      Dreta (mà dreta).       Esperit.      Evangelitzar (“Dormir”).              Miracles.     Onze (els Onze).     Paraula (amb Déu).      Salvar-se.

  

 

→  Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional.

 

 

→ Veure també: RELECTURES: Ascensió de Jesús. B 

LECTURES 

 

1ª LECTURA.  (Fets 1:1-11).

En la primera part del meu llibre, Teòfil,

he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar,

des del principi fins al dia que fou endut al cel,

després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant,

la seva missió als apòstols que ell havia elegit.

 

Després de la passió se’ls presentà viu,

i ho comprovaren de moltes maneres,

ja que durant quaranta dies se’ls aparegué,

i els parlava del Regne de Déu.

Estant reunit amb ells,

els manà que no s’allunyessin de Jerusalem

i els digué:

«Espereu aquí la promesa del Pare

que vau sentir dels meus llavis

quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua;

vosaltres, d’aquí a pocs dies,

sereu batejats amb l’Esperit Sant.»

Els qui es trobaven reunits li preguntaven:

«Senyor, ¿és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»

Ell els contestà:

«No és cosa vostra de saber

quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare,

però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres,

rebreu una força que us farà testimonis meus

a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria

i fins als límits més llunyans de la terra.»

 

Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells,

i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista.

Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava,

quan es presentaren dos homes vestits de blanc,

que els digueren:

«Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel?

Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel,

tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar

que se n’anava al cel.» 

 

 

2ª LECTURA (Efesis 4:1-13).

Germans,

jo, pres per causa del Senyor,

us prego que visqueu com ho demana

la vocació que heu rebut,

amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència,

suportant-vos amb amor els uns als altres,

no escatimant cap esforç

per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau.

Un sol cos i un sol esperit,

com és també una sola l’esperança

que neix de la vocació rebuda.

Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme,

un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tot,

actua a través de tot i és present en tot.

 

Però, cadascun de nosaltres ha rebut la gràcia

segons la mesura de la generositat del Crist.

Per això diu l’Escriptura:

«Pujà cel amunt, s’endugué un seguici de captius,

repartí dons als homes».

Si va «pujar»

vol dir que abans havia baixat del cel a la terra.

 

És ell mateix qui, després d’haver baixat,

ha pujat més amunt de tots els cels,

per portar a plenitud tot l’univers.

És ell qui ha fet a uns el do de ser apòstols,

a d’altres el de ser profetes,

a d’altres el de ser evangelistes, pastors o mestres,

i així ha preparat els qui formen el seu poble sant

per a una obra de servei,

per edificar el cos de Crist,

fins que ens trobarem units uns i altres constituint tots,

en la unitat de la fe i del coneixement del Fill de Déu,

l’home perfecte,

l’home que arriba a la talla de la plenitud del Crist.

 

 

EVANGELI. (Marc 16:15-20).

En aquell temps,

Jesús s’aparegué als onze i els digué:

«Aneu per tot el món

i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’Evangeli.

Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran;

els qui no creuran, seran condemnats.

Els qui hauran cregut faran miracles com aquests:

expulsaran dimonis pel poder del meu nom,

parlaran llenguatges nous;

si agafen serps amb les mans o beuen metzines

no els faran cap mal,

els malalts a qui hauran imposat les mans,

es posaran bons.»

 

Jesús, el Senyor, després de parlar-los,

fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu.

Ells se n’anaren a predicar per tot arreu,

i el Senyor hi cooperava

confirmant la predicació de la paraula

amb els miracles que la seguien.

 

B. LLENGUATGE.

 

1. La festa de l’Ascensió, igual que la de la Pentecosta, no es basa en un relat evangèlic sinó en un relat de Fets (o Actes) dels Apòstols, que és la 2ª part de l’obra de Lluc.

El relat de l’Ascensió és una escenificació de la “nova vida” del Ressuscitat. Només Lluc ens ofereix aquesta escenificació. La posa a l’inici de Fets dels Apòstols, però ja hi fa referència al final del seu Evangeli (Lluc 24,50s). Diríem que fa de xarnera entre les dues parts de l’OBRA DE LLUC: L’Evangeli (“l’obra de l’Esperit que actua en Jesús”) i els Fets dels Apòstols (“l’obra de l’Esperit de Jesús que actua en les Comunitats Cristianes”).
 
En la gran majoria d’edicions del Nou Testament, aquestes dues parts de l’Obra de Lluc es presenten separades. (Sortosament nosaltres disposem de “Demostració a Teòfil” de Josep Rius-Camps / Jenny Read Heimerdinger. Fragmenta. Ed. 2009, que conté, en un sol volum, tota l’Obra de Lluc amb el text grec i la traducció al català en planes paral·leles. És un bon ajut per entendre l’Obra de Lluc, ja que les dues parts es complementen i s’expliquen mútuament).
 

 

“Fets, o Actes, dels Apòstols”.

2. Escenificant la “vida ressuscitada” de Jesús com una ascensió al cel, Lluc l’enriqueix amb una gran quantitat de detalls significatius: - “pujar” al cel, com a “lloc de Déu” en el llenguatge popular;
- el “núvol” que el fa invisible als ulls dels deixebles;

- els “dos personatges” vestits de blanc, representant Moisès i Elies, que “s‘interposen” entre Jesús i els deixebles;

- la promesa de que “tornarà de la mateixa manera que l’han vist pujar al cel”...

El punt clau d’aquest relat és la notificació de Jesús mateix de que “el veuran tornar” dintre pocs dies com ara “l’han vist pujar al cel”. Es  refereix a la vinguda de l’Esperit Sant, presentat ara com “l’Esperit de Jesús”. 

Lluc destaca aquesta vinguda, com ja l’havia destacada en la Concepció de Jesús, a l’inici del seu Evangeli (Lluc 1,35). Els deixebles acaben de veure que un núvol “agafa” Jesús fent-los-el “invisible”. El núvol significa la presència de Déu Pare que l’acull. També suggereix “tempesta”, “vent“, “força“, “esperit“,... formes variades que els deixebles, en la Pentecosta i al llarg de tota la Història, l’aniran “retrobant”; com abans l’havia rebut Maria, per engendrar el Fill de l’Altíssim, i com el va rebre Jesús mateix, en el baptisme, constituint-lo “Messies” (Lluc 3,22).

 

3. L’Ascensió de Jesús està en funció de la Pentecosta.

Tot és obra de l’Esperit, el qual:
- en Adam (Ésser humà) modelat en fang, es va fer “ésser vivent” (Gènesi 2:7);

- en Moisès que, congregant les “12 tribus”, en fa un Poble, i esdevé la seva “Llei” (Èxode 20:1ss);

- en Maria es fa “fecunditat” (Lluc 1:35); i

- en Jesús es fa “comunitat d’amor”, com Déu mateix (Lluc 3:22). “Fem l’home a imatge i semblança nostra” (Gènesi 1:26).

 

 

4. L’Ascensió és un “llenguatge simbòlic” que serveix a Lluc per expressar experiències importants i profundes de la vida humana. No l’hem d’entendre com la narració d’un fet objectiu sinó com l’expressió d’una experiència subjectiva. Jesús no puja enlaire com un globus o un coet o un projectil. “Enlaire” i “avall” són llenguatges que volen expressar vivències humanes.
 
Sentim la nostra vida “posada” en l’espai i en el temps. Però “Espai” i “temps” no tenen realitat en si mateixos; són esquemes mentals que ens ajuden a situar‑nos en el món. Per això tenen tanta força com a llenguatge simbòlic.

 

Dissortadament pot passar que ens quedem en l’escenificació, sense atendre a allò que se’ns vol dir, com aquells que, quan algú els assenyala les estrelles amb el dit, es queden mirant-li el dit. “Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel?”

El missatge d’aquest relat no és la “pujada al cel” sinó la “transformació” que, en la seva relació amb Jesús, experimentaran els seus deixebles: la seva nova forma de presència.
És com si Jesús els digués: Em faig “invisible” per vosaltres com a “Mestre i Senyor”; em podreu “veure” com a “Força” i “Llum”.

 

 

EVANGELI.

5. Durant l’Any B, toca llegir l’Evangeli de Marc.
Veiem que Marc també parla de l’Ascensió. Amb tot, els estudiosos estan d’acord en que aquest relat no pertany a l’Evangeli de Marc original sinó que hi va ser afegit, ja al segle II, per algú que va pensar que aquest Evangeli havia quedat inacabat. Per això va posar-hi “un final”, inspirant-se en els “Escrits” de St. Pau i ens els altres Evangelis.
No obstant, per la seva antiguitat, des de sempre s’ha considerat que formava part de l’Evangeli de Marc.

 

 

6. A part de l’Ascensió en si mateixa, aquest relat conté unes sentències que, si s’interpreten malament, poden resultar força escandaloses. Una d’elles és quan Jesús diu als deixebles: “Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran; els qui no creuran, seran condemnats”.

Aquestes paraules van ser escrites quan els creients en Jesús encara no formàvem una Nova Religió, ni estava previst. Aquí, “batejar-se” no significa “apuntar-se” a una determinada Religió sinó “morir a l’home vell per ressuscitar a l’home nou”, com escriu St. Pau:
“Despulleu-vos de l’home vell que es va destruint rere els desigs seductors; renoveu espiritualment el vostre interior i revestiu-vos de l’home nou...” (Efesis 4,22). O també: “Tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort” (Romans 6,3).
 
“Morir a l’home vell” vol dir apartar-se de tot allò que genera divisió, separació, superioritat, indiferència, domini,... “Néixer a l’home nou” és obrir el cor a tots els homes; és sentir-se “connectat” al Cep Veritable (Joan 15,5); és ser un branquilló del gran Arbre de la Humanitat. I això és possible des de qualsevol religió o no-religió, perquè és la resposta de cadascú al do de la Vida.

 

7. “Creure” no significa acceptar allò que, amb el temps, ha esdevingut la Doctrina Cristiana o els Dogmes de l’Església, sinó una actitud positiva davant la Vida, davant cada home, i, sobretot, davant cada “crucificat” d’aquest món.
 
La doctrina i els dogmes poden donar-nos llenguatge per a la nostra Fe. El llenguatge és molt important, però no és la Fe.
És davant cada crucificat on se’ns ofereix la possibilitat de la Fe: si hi creiem, serem salvats; si no hi creiem, ens condemnem. Recordem l’examen final, segons l’Evangeli de Mateu: “Tenia fam i em donàreu menjar...” (Mateu 25,35ss); o bé el Relat del Samarità que es compadeix de l’home mig mort que troba pel camí (Lluc 10,33ss).

 

8. Jesús i els primers deixebles eren de religió jueva i ens parlen amb el llenguatge i els símbols d’aquesta Religió. Però el seu missatge és sobre l’Home, i té per objectiu no pas la “Religió” sinó la Llibertat (Salvació) de l’Home.

 

Aquest alliberament està expressat, en aquest (suposat) relat de Marc, d’una manera provocadora: “Els qui hauran cregut faran miracles com aquests:

- expulsaran dimonis pel poder del meu nom,

- parlaran llenguatges nous;

- si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal,

- els malalts a qui hauran imposat les mans, es posaran bons” (Marc 16,16ss).

Quatre “miracles”: dos a favor dels altres, i dos per al propi gaudi.
 

- A favor dels altres: treure dimonis i curar les malalties.
 

- Per al propi gaudi: parlar llenguatges nous (coneixement profund) i ser invulnerables davant les serps i el seu verí.

Amb la referència a les “serps” i al “verí”, es vol relacionar aquest “final” amb “l’inici” de la Humanitat.
Al “Paradís terrenal” Adam i Eva van deixar-se enredar per la “serp” que va incitar-los a menjar un “fruit” que era “verinós” per als humans: El “coneixement” (determinació) del bé i del mal (Gènesi 3,1ss). Aquest “fruit verinós” és font de inhumanitat i de mort.
 
L’autor del relat vol presentar-nos una espècie de “cap i cua” que emmarca tota la Història de la Salvació, des d’Adam i Eva fins a Jesús i la nova Comunitat (Humanitat). Així, l’Home Jesús “ha pujat més amunt de tots els cels, per portar a plenitud tot l’univers”. I cada deixeble està cridat a “edificar el cos de Crist, fins que ens trobarem units uns i altres constituint tots, en la unitat de la fe i del coneixement del Fill de Déu, l’home perfecte, l’home que arriba a la talla de la plenitud del Crist” (Efesis 4:12) (2ª Lectura).

 

 

C. MISSATGE.

9. El missatge de la festa d’avui ve expressat per les mateixes paraules de l’evangeli: “Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’Evangeli”. Així havia començat també la predicació de Jesús a Galilea (Marc 1,15).
Cal, però, entendre correctament el mot “Evangeli”. Cal no entendre’l com un conjunt de fets i paraules de Jesús, sinó com la visualització d’un fet extremadament significatiu: Déu se situa del costat dels “crucificats” i acull amb Ell les seves vides.
 

El missatge també esdevé un advertiment. Davant cada “crucificat” només hi ha dues actituds: la compassió i solidaritat (que genera salvació), o la indiferència culpable (que ens manté fora de l’àmbit de la Vida).

 

D: RESPOSTA.

10. Evidentment, la resposta adequada a una bona notícia és deixar-se inundar per l’optimisme i per l’alegria del seu contingut. Jesús, “l’home pels altres“, ressuscita i “puja al cel” per convertir-se en “esperit” que serà vessat sobre tots aquells que tinguin el cor obert.
Com ens demana St. Pau en el fragment que hem llegit en la 2ª Lectura: “Us prego que visqueu com ho demana la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i mansuetud, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, no escatimant cap esforç per estrènyer la unitat de l’esperit amb els lligams de la pau” (Efesis 4,1ss).

La nostra “Resposta” no seria correcta si “ens quedàvem mirant el cel”. “Us convé que jo me’n vagi”, ja havia dit Jesús als deixebles (Joan 16,7).
 
El nostre punt de referència no està al “cel” sinó a la “terra”. És aquí on ens cal realitzar el Regne de Déu. No pas com els regnes d’aquest món sinó com un àmbit de comunió. És per això que Jesús s’ha fet “vida donada”, força, esperit...

El “cel” no representa un lloc més amunt de la terra, sinó la nova manera d’estar amb nosaltres.

 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Els “dos homes vestits de blanc” diuen als deixebles: “Per què us esteu mirant al cel?”. ¿Penseu que avui dia també se’ns podria fer aquest retret? Com ho concretaríeu amb paraules actuals?

 

2. S’observa en la nostra societat laica un retorn de la religiositat (encara que al marge de les institucions tradicionals). Ho considereu positiu? Podria ser perillós?
L’experiència ens ensenya com n’és de fàcil caure en una religiositat alienant. Existeix avui aquest perill?

  

Diumenge vinent, 6è. de Pasqua. Any B.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

Amics.     Feliços.     Manament.     Pare.     Pròxim. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). 

 

→ Veure també: RELECTURES: 6è. diumenge de Pasqua. 

 LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 10:25-26.34-35.44.48).

Així que Pere entrà,

Corneli sortí a rebre’l i es prosternà als seus peus.

Pere el féu aixecar dient-li:

«Posa’t dret, que jo sóc home igual que tu.»

Llavors Pere prengué la paraula i digué:

«Ara veig de veritat que Déu no fa diferències

a favor d’uns o altres;

Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé,

de qualsevol nacionalitat que sigui.»

Mentre Pere deia això,

l’Esperit Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la seva predicació.

Els jueus creients que havien vingut amb Pere

s’estranyaren molt en veure

que el do de l’Esperit Sant era vessat

fins i tot sobre els qui no eren jueus.

De fet, els sentien parlar en llenguatges misteriosos

i proclamar les grandeses de Déu.

Llavors Pere digué:

«Qui pot excloure de l’aigua del baptisme

aquests que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres?»

Tot seguit manà que els bategessin en el nom de Jesucrist.

Després li pregaren que es quedés amb ells uns quants dies.  

 

2ª LECTURA (1ª Joan 4:7-10).

Estimats meus,

hem d’estimar-nos els uns als altres,

perquè l’amor ve de Déu.

Tothom qui estima és fill de Déu;

ha nascut d’ell i el coneix.

Els qui no estimen no coneixen Déu,

perquè Déu és amor.

Hem vist clarament l’amor que Déu ens té

quan ell ha enviat al món el seu Fill únic,

perquè visquem gràcies a ell.

L’amor és això:

no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu;

ell ha estat el primer d’estimar-nos,

tant, que ha enviat el seu Fill

com a víctima propiciatòria pels nostres pecats.  

 

EVANGELI. (Joan 15:9-17).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Jo us estimo tal com el Pare m’estima.

Manteniu-vos en l’amor que us tinc.

Si observeu els meus manaments,

us mantindreu en l’amor que us tinc,

com jo també observo els manaments del meu Pare

i em mantinc en l’amor que em té.

Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena.

El meu manament és que us estimeu els uns als altres

tal com jo us he estimat.

Ningú no té un amor més gran

que el qui dóna la vida pels seus amics.

Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano.

 

Ja no us dic servents,

perquè el servent no sap què fa el seu amo.

A vosaltres us he dit amics,

perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare.

No sou vosaltres, els qui m’heu escollit.

Sóc jo qui us he escollit

per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu

i donar fruit, un fruit que durarà per sempre.

I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu.

Això us mano: que us estimeu els uns als altres.»

 

B. LLENGUATGE. 

1. Vivim convivint. Però la convivència pot quedar-se en una relació de superioritat-dependència, o podem fer el pas vers una relació d’igualtat-amistat.

Tots, com a vivents, hem començat en una relació de superioritat-dependència. És la forma “inicial” de conviure. Des dels inicis apareix la “lluita per la vida”.
 

Jesús accepta, només com a punt de partida, l’actitud de dependència dels seus deixebles en relació a ell mateix. “Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc” (Joan 13,13). Però la seva “lliçó” consisteix en ensenyar-nos a passar des d’aquesta relació inicial de dependència a una nova relació d’igualtat-amistat: “Ja no us dic servents... A vosaltres us he dit amics” (Joan 15,15).

Els humans som invitats a “entrar en la convivència de Déu” on queden excloses les relacions de superioritat-dependència. Podríen no ser-ne excloses, però ho són. “No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit...” (Joan 15,16).
L’acceptació d’aquesta oferta per part nostra té caràcter de resposta, i de resposta lliure.

La iniciativa comença en Déu. Per tant, tampoc en aquest punt no hi ha d’haver relacions de dependència entre nosaltres. “No us feu dir “rabí”, perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare” aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist” (Mateu 23,8s).

 

2. Però cal reconèixer que les relacions de superioritat-dependència estan a la base dels “Regnes d’aquest món”.
Els “superiors”, per mantenir la seva superioritat, solen utilitzar sobretot dos camins: la força i el secret. El camí més directe i eficaç és la força bruta.
Tots els Estats actuals són producte, directe o indirecte, d’una guerra, expressió màxima de la força bruta.

 
Però no sempre els “superiors” disposen de més “força bruta” que els “súbdits”. Per això s’ha creat el “secret”, que es converteix en una nova eina de domini.
El secret genera inseguretat en aquells que no coneixen com “funciona” una “convivència programada”.
El secret pot prendre diferents formes. Actualment, una de les més esteses, eficaces, perverses i irracionals és la burocràcia.

 

3. Jesús ens invita a una altra forma de convivència. La Comunitat de Jesús té com a vincle la dinàmica de l’Amor: “Jo us estimo tal com el Pare m’estima”. L’Amor exclou les eines del Domini: la força i el secret: “A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare” (Joan 15,15).

 

4. L’amistat entre Jesús i els deixebles no és només una relació bilateral. Comporta un canvi radical en la nostra forma de convivència. No es pot ser amic de Jesús i mantenir amb algú altre relacions de superioritat-dependència i de secret: “Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano”. I allò que ens “mana” són relacions d’amistat: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Joan 15,17).

 

C. MISSATGE.

5. Som invitats a entrar en l’àmbit de l’amor, on ja ha entrat plenament Jesús fent-se “un de nosaltres”.
És un àmbit transparent, on no hi ha lloc per als secrets. Aquesta entrada en “l’àmbit de l’Amor” és escenificada en la l’Ascensió a la dreta del Pare, que celebrarem diumenge que ve.

 

D: RESPOSTA.

6. El procés de jerarquització que ha patit la Comunitat Cristiana, l’ha feta, estructuralment, molt semblant als “regnes d’aquest món”.

Sembla que en l’Església actual hem renunciat ja a la força bruta, però s’hi manté encara una gran dosi de secret i de burocràcia. Com totes les “jerarquies”, també l’eclesiàstica funciona de tal manera que el secret hi ha esdevingut “indispensable”. El “respecte” més elemental a les persones concretes ho demana... Pensem en els nomenaments de bisbes, rectors, o d’altres responsables eclesiàstics...

 

7. És pràcticament impossible que una societat s’organitzi “jeràrquicament” sense generar la necessitat de secret. I és precisament la necessitat de secret allò que posa de manifest la seva semblança amb els regnes d’aquest món.

 

La nostra resposta podria consistir en fer el que puguem per corregir aquesta situació. No es tracta de que allò que ara és secret es faci sigui públic. El que cal és trobar aquella forma d’organització en què el secret no hi sigui necessari i en quedi exclòs.

 

8. Per aconseguir això, és urgent “invertir” el flux de la vida eclesial.
Sovint es dóna per suposat (i acceptat) que la vida de l’Església segueix aquest procés: Jesucrist (al cel) → Papa (Vicari de Crist a la Terra) → Cardenals → Bisbes → Capellans → Poble Cristià.
Però aquest procés, estructuralment jeràrquic, contradiu directament l’obra de Jesús, i és un calc dels regnes d’aquest món.
 
Si l’Església hagués de funcionar així, resultaria inútil, i més aviat faria nosa en la nostra societat(com, de fet, ja ho pensen molts), perquè, per funcionar així, ja en tenim prou (i de sobres!!!) amb els Estats i altres organitzacions jeràrquiques.

 

9. El lloc de la presència i acció de Déu és l’Home, el qual, en la mesura que acull l’obra de Déu, es fa comunitat o poble (“Poble de Déu”). “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mateu 18,20).

És normal que l’exercici de la comunió vagi demanant serveis concrets, sense secrets ni estratègies ni burocràcia.
És en la (petita) Comunitat on hi ha “l’inici” del flux de la vida eclesial perquè Jesús s’ha fet “COMUNIÓ” (“Emmanuel”. Mateu 1,23)

 

I no es tracta de “democratitzar” l’Església.
La “Democràcia” (de demós = poble, i kratos = poder) és una manera d’originar i legitimar el Poder. Però a l’Església no hi ha d’haver cap classe de Poder, perquè és un àmbit de comunió.
 
La comunió demana i ofereix serveis, però exclou tota forma de secret i de dependència (excepte la “dependència funcional” dels qui han estat escollits per a fer un servei, un cop l’han acceptat lliurement).

 

10. En una societat “religiosa”, és possible que una religió estructurada jeràrquicament  hi tingués una certa “utilitat”: servir de “contrapoder”. Encara que no és aquesta la missió de l’Església. Però en una societat laica i democràtica com la nostra (encara que sigui només formalment democràtica), una Església jerarquitzada es converteix en una complicació afegida, tant per a “Societat” com per als “Fidels”.

11. Cal un canvi. I no hem d’esperar que aquest canvi comenci primer “des de dalt”. En l’Església, “els de dalt” sempre tenen menys llibertat que “els de baix”. Per això sovint els companys que estant “a dalt” necessiten el nostre ajut per gaudir, també ells, del vertader goig de la germanor, alliberant-se de les “limitacions” d’una submissió deguda.

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Per la manera com està organitzada l’Església, sobretot a nivell mundial, hi ha persones que consideren que s’assembla a una màfia. Vosaltres, què en penseu?

 

2. En alguns llocs van sorgint grups o petites comunitats que es reuneixen per llegir la Bíblia i compartir. Què en penseu?

 

3. Com valoreu la “possibilitat” de que el “servei presbiteral” d’una parròquia vingués dissenyat i escollit dintre la pròpia comunitat, confirmat després pel bisbe en senyal de comunió eclesial?

 

Diumenge vinent, 5é. de Pasqua. Any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

 “Jo sóc”.    Demanar (Pregar).       Sarment. 

 

→  Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional. 

 

→ Veure també: RELECTURES: Diumenge 5è. de Pasqua. 

 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Fets 9:26-31).

En aquell temps,

Saule arribà a Jerusalem,

i allà intentava incorporar-se als creients,

però ells no creien que s’hagués convertit,

i tots el defugien.

Llavors Bernabé el prengué pel seu compte,

el presentà als apòstols,

i els contà com, pel camí,

el Senyor se li havia aparegut i li havia parlat,

i amb quina valentia havia predicat a Damasc

el nom de Jesús.

 

Des d’aquell moment convivia amb ells

a Jerusalem amb tota llibertat,

predicava amb valentia el nom del Senyor,

conversant i discutint amb els jueus de llengua grega.

Aquests es proposaren de matar-lo,

però els germans, que ho saberen,

l’acompanyaren a Cesarea i el feren marxar a Tars.

 

L’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria.

Així creixia, s’anava edificant,

i vivia constantment a la presència del Senyor,

confortada per l’Esperit Sant. 

 

 

2ª LECTURA (1ª de Joan 3:18-24).

Fillets,

que el nostre amor no sigui només de frases i paraules,

sinó de fets i de veritat.

Llavors coneixerem que ens mou la veritat

i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu.

Perquè si la nostra consciència ens acusa,

pensem que Déu és més gran que la consciència,

i que ell ho sap tot.

Estimats,

si la consciència no ens acusa,

podem acostar-nos a Déu amb tota confiança,

i obtindrem el que li demanem,

perquè complim el que ens mana

i fem allò que és del seu grat.

 

El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist

i que ens estimem els uns als altres

tal com ens ho té manat.

Si complim els seus manaments,

ell està en nosaltres i nosaltres en ell.

I, per l’Esperit que ens ha donat,

coneixem que ell està en nosaltres.

 

 

EVANGELI. (Joan 15:1-8).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater.

La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla,

i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja

perquè encara en doni més.

Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat.

Estigueu en mi i jo en vosaltres.

Així com la sarment, si no està en el cep,

no pot donar fruit,

tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi.

Jo sóc el cep i vosaltres les sarments.

Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit,

perquè sense mi, no podríeu fer res.

Si algú se separa de mi, és llançat fora,

com ho fan amb les sarments,

i s’asseca.

Les sarments, un cop seques,

les recullen, les tiren al foc i cremen.

Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres,

podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu.

La glòria del meu Pare és

que vosaltres doneu molt de fruit

i sigueu deixebles meus».

 

B. LLENGUATGE. 

1. De certes persones diem que són “uns manetes”: poden arreglar-nos tant un rellotge antic, com una làmpada, una porta, una persiana, un endoll...

Qui és Jesús? No sabem si era un manetes, però, segons l’Evangeli de Joan, ell és tot allò que els altres necessiten.
Per als qui se senten perduts, ell és el bon pastor (Joan 10,11); per als qui es troben aclaparats per la mort, és resurrecció i vida (Joan 11,25); per a les persones assedegades, és font d’aigua viva (Joan 4,10); per a la multitud famolenca, és pa de vida (Joan 6,35); per als cecs, és llum (Joan 8,12); per als paralítics, és camí (Joan 14,6);...

 

2. Qui és Jesús? És l’home pels altres.
També ho podríem dir al revés: Els “homes pels altres”, en els Evangelis, venen personificats en Jesús. Per això no es pot fer una “biografia” de Jesús a partir dels Evangelis. Aquests exclouen que ens quedem en un sol individu, concret i singular. Els Evangelis ens parlen de Jesús per parlar-nos dels Humans.

Posant aquests complements a l’expressió nuclear “jo sóc” (que és el nom de Déu. Èxode 3,14), l’Evangeli de Joan, amb un llenguatge diferent, repeteix allò que ens diu també l’Evangeli de Mateu: Jesús és Emmanuel (“Déu amb nosaltres” Mateu 1,23).

3. “Jo sóc...  el cep veritable”...

Si som “sarments”, necessitem un cep.

La ciència actual ha descobert que tots els humans, amb tots els vivents de la Terra, formem una única Vida, que ha anat evolucionant prenent formes molt diverses. Tots plegats som com un únic i gran arbre de moltes branques que té el seu inici en una primera i única cèl·lula.

Això que la ciència moderna ha descobert, el missatge cristià ho havia intuït, pel que fa als humans, quan ens diu que “tots som germans”.

Com a vivents, tots experimentem que la vida no comença ni acaba en nosaltres. Som petits branquillons del gran arbre de la Humanitat. Estar units a l’arbre vol dir participar de la seva vida; separar-se’n, significaria separar-se de la vida. La solidaritat no és només una qüestió moral sinó vital.

 

4. L’evangeli d’avui ens parla del gran arbre de la Humanitat concretant-lo en el cep.

El “cep” i la “vinya” eren un dels símbols importants de la predilecció de Déu pel Poble Elegit. “La vinya del Senyor de l’univers sou vosaltres, poble d’Israel. Vosaltres, gent de Judà, éreu la seva plantació predilecta” (Isaïes 5,7).
 
En l’evangeli de Joan veiem que aquesta predilecció s’estén a tota la Humanitat. “Jo (l’Home) sóc el cep veritable” (Joan 15,1).

 

Com a membre del poble d’Israel, Jesús acompleix la missió del Poble Elegit de ser en el món testimoni de la predilecció de Déu. “El meu Pare és el Vinyater”.

 

Com a Home, Jesús personifica la NOVA HUMANITAT que, com un cep, vincula i vivifica totes les sarments.

 

5. El cep és una planta que destaca per l’abundància del seu fruit. Les sarments neixen i creixen per donar fruit. Cal netejar-les i podar-les cada any perquè donin més fruit; si no, la saba del cep es “gasta” en les sarments velles, que només poden oferir penjolls esquifits.

L’expressió: “La sarment que no dóna fruit, el Pare la talla”, pot semblar dura. Si pensem en la sarment tallada, sembla un abús. Pot suggerir la idea d’un vinyater que “explota” les sarments (que som nosaltres).
¿Només se’ns valora pel nostre rendiment?

 

6. En aquell temps tothom coneixia l’acció experta del vinyater, ja que moltes famílies tenien la seva pròpia vinya, per petita que fos, o almenys una parra a l’entrada de casa.

Cal distingir dues accions diferents: tallar una sarment, i podar-la.
 

Una sarment només es talla quan ja és morta. El senyal de que ja és morta és que no dóna fruit. Tallant-la, el vinyater ni la mata ni li fa cap mal, perquè ja no rebia vida del cep.

Aplicant això a la comunitat, la sarment que no dóna fruit és que s’ha separat del cep: no té vida ni pot donar fruit. Tallant-la no se li fa cap mal perquè, en realitat, ja no forma part del cep. D’aquí l’afirmació de Jesús: “Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi, no podríeu fer res” (Joan 15,5).

 

7. Una altra cosa és podar. Es poda una sarment perquè doni més fruit, i així pugui rebre més vida. La quantitat de fruit donat marca la quantitat de saba que es pot rebre. La quantitat de vida donada marca la quantitat de vida rebuda. Passa com en un conductor elèctric: si s’hi connecta una bombeta de 500 watts, rep 500 watts; si s’hi connecta una bombeta de 10 watts, rep 10 watts.

És per això que es poda una sarment: perquè, donant més fruit, rebi més vida.

Amb el llenguatge de la poda, Jesús està també oferint als seus deixebles la interpretació de la seva Passió i Mort. Recordem que aquest relat està posat després del comiat de Jesús i mentre van cap a l’hort de Getsemaní on començarà la seva Passió (la Poda).

També ofereix la interpretació de les persecucions que patia la comunitat cristiana.

Seria un error pensar que “donar fruit” significa només “fer coses per als altres”. El fruit és la nostra mateixa vida en la mesura que pren la forma de vida que es dóna. Jesús a la creu és l’expressió màxima de la vida feta “fruit”. Un malalt immobilitzat en el seu llit pot ser igualment imatge d’una vida que es dóna. El criteri del fruit no és l’eficàcia externa sinó l’amor.

 

8. ...podreu demanar tot el que desitgeu...

Els nostres desigs poden prendre dues direccions oposades:

-a) mantenir i guardar la nostra pròpia vida, independentment de la resta.
Són desigs sense futur perquè estan en contradicció amb el projecte creador de Déu; o
 

-b) associats a Jesús, connectar amb el projecte de Déu. “Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu”. Hi ha coincidència entre els nostres desigs i el projecte de Déu. Som “socis i beneficiaris” d’una mateixa i gran empresa que no farà fallida. Més encara: els horitzons de l’empresa van molt més enllà de tot allò que ara puguem desitjar.

 

C. MISSATGE.

9. La solidaritat amb la Humanitat és la condició indispensable per viure. Dit al revés: viure és “viure pels altres”. Viure pels altres comporta, de fet, acceptar que la nostra vida inicial  (la “vida tinguda”) vagi essent “podada” en molts punts, fins a convertir-se plenament en “vida donada”. Un cop s’ha entrat en la dinàmica de la vida donada, els nostres desigs es faran realitat, fins i tot més enllà del que som capaços de desitjar.

 

D: RESPOSTA.

10. En la mesura que anem descobrint què vol dir realment viure, podem decidir fer-ho amb generositat, i gaudir-ne. “Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa” (Joan 15,11).

A vegades sembla que en la nostra església està sorgint un pessimisme mal dissimulat sobre el futur. ¿No serà que confonem el cep amb les sarments? ¿No serà que no entenem que la sarment que dóna fruit, el Pare l’esporga i la neteja perquè encara en doni més? ¿No ens estarà passant com a aquells dos deixebles que, recordant Jesús cadàver, no el reconeixien com a Crucificat vivent? (Lluc 24,13).
  

Avui, a l’Església, estem en temps de poda. La poda és un bé; un bé urgent. Cal podar moltes sarments alliberant-les de residus inútils d’una situació de Cristiandat que ja ha passat; i disposar-se a rebre saba nova per viure, i donar molt de fruit.

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. Sentint-nos cristians adults, pensem quines sarments de l’Església o de la nostra comunitat o de nosaltres mateixos caldria “podar”.

2. En la nova situació de pluralisme religiós, ¿veiem les altres Religions com una competència o com una oportunitat? Si hi veiem una oportunitat, en què consisteix aquesta oportunitat? És una oportunitat per a “convertir-los” o per a “convertir-nos”? Què entenem per “convertir-se”?