27 de
durant l’any.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Gènesi 2,18-24).
El Senyor-Déu digué:
«No seria bo que l’home estigués sol.
Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi.»
El Senyor-Déu modelà amb terra
totes les bèsties salvatges i tots els ocells,
i els presentà a l’home,
a veure quin nom els donaria:
el nom que l’home donava a cada un dels animals
era el seu nom.
L’home donà el nom a cadascun dels animals
domèstics i salvatges
i a cadascun dels ocells,
però no en trobà cap capaç d’ajudar-lo
i fer-li companyia.
Llavors el Senyor-Déu
va fer caure l’home en un son profund.
Quan quedà adormit,
li prengué una de les costelles
i omplí amb carn el buit que havia deixat.
Després, de la costella que havia pres,
el Senyor-Déu va fer-ne la dona,
i la presentà a l’home.
L’home digué:
«Aquesta sí que és os dels meus ossos
i carn de la meva carn.
El seu nom serà l’esposa,
perquè ha estat presa de l’espòs.»
Per això l’home deixa el pare i la mare
per unir-se a la seva esposa,
i des d’aquell moment ells dos formen una sola família.
2ª LECTURA (Hebreus 2,9-11).
Germans, Jesús, abaixat,
va ser posat un moment per sota dels àngels,
però ara, després de la passió i la mort,
el veiem coronat de glòria i de prestigi,
perquè Déu, que ens estima,
va voler que morís per tots.
Déu, que ho ha creat tot
i ho ha destinat tot a ell mateix,
volia portar molts fills a la glòria,
i convenia que aquell
qui els havia de guiar a la salvació
fos consagrat pels sofriments.
Tant el qui santifica com els qui són santificats
tenen un mateix pare,
i per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans.
EVANGELI. (Marc 10,2-16).
(Nota. En blau allò que correspon a la versió llarga)
En aquell temps,
els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo,
i li preguntaren si el marit
es podia divorciar de la seva dona.
Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?»
Li respongueren:
«Moisès permet de donar a l’esposa
un document de divorci i separar-se.»
Jesús els digué:
«Moisès va escriure aquesta prescripció
perquè sou tan durs de cor.
Però al principi, Déu creà l’home i la dona.
Per això deixa el pare i la mare,
per unir-se a la seva esposa,
i ells dos formen una sola família.
Per tant, ja no són dos, sinó una sola família.
Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.»
Un cop a casa, els deixebles
tornaren a preguntar-lo sobre això mateix.
Jesús els digué:
«Aquell qui es divorcia de la seva dona
i es casa amb una altra
comet adulteri contra la primera,
i si la dona es divorcia del seu marit
i es casa amb un altre, comet adulteri.»
La gent portava a Jesús uns nens
perquè els imposés les mans,
però els deixebles renyaven els qui els havien portat.
A Jesús li sabé greu que els renyessin,
i els digué:
«Deixeu venir els nens, no els exclogueu,
el regne de Déu és per als qui són com ells.
Us ho dic amb tota veritat:
Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen,
no hi entrarà pas.»
I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.
B.
LLENGUATGE.
1. ...El marit es pot divorciar de la seva dona?...
Seria un greu error pensar que l’evangelista Marc va escriure
aquesta escena per solucionar un problema
legal. La resposta de Jesús preguntant als fariseus sobre allò que els va manar Moisès no vol pas
cridar l’atenció sobre la Llei sinó
sobre l’aliança de Déu amb
el Poble d’Israel. De fet, resulta sorprenent aquesta referència a Moisès si
després es desautoritza “allò que ell va permetre”.
Però precisament aquesta referència a allò que va ordenar Moisès ens indica que la discussió de Jesús amb
els fariseus (i amb els deixebles!)
té un doble nivell de significació: un nivell legal, que és utilitzat
com a llenguatge per portar-nos a un
altre nivell molt més profund, el teològic.
2. Nivell teològic.
Abans d’allò que hem llegit avui, es diu que Jesús, en el seu camí, anà al territori de Judea, “a l’altra banda del Jordà”. Tothom sabia que Judea no està “a l’altra banda del Jordà” sinó a la banda d’ençà.
Per altra part, no serveix de res dir a quina banda del Jordà està Judea, a no ser que es vulgui donar a
aquesta expressió (“errònia” en si mateixa) algun significat especial. I
aquest és el cas. El riu Jordà marcava el límit simbòlic per “entrar” a la Terra Promesa (Judea). La Terra Promesa havia de ser un lloc de Llibertat, per oposició al lloc d’Esclavitud
d’on Moisès havia fet sortir (“Èxode”) el Poble d’Israel. Aquest era
l’objectiu de l’Aliança.
Però Judea, de fet, no
era per als Israelites una terra de llibertat sinó també un lloc
d’esclavitud; d’una esclavitud
generada per la prepotència del Temple i de les seves Autoritats.
Així, doncs, els Israelites, tot i estar físicament a Judea, no
havien “entrat” encara a la Terra promesa de la Llibertat. Per això Jesús, amb la multitud (Marc 10,1), està a l’altra banda del Jordà, a punt
de completar l’Èxode. Però l’Èxode de Jesús ja no s’acaba passant el Jordà i entrant a Judea, sinó que el camí de Jesús continua, passant
per Jerusalem, passant per la Mort
(vida que es dóna) fins arribar a la
Nova Vida (Resurrecció), autèntica i
definitiva “Terra Promesa”.
3. Les primeres Comunitats Cristianes, formades sobretot per jueus
expulsats de les sinagogues, tenien un important problema a l’hora d’entendre
la seva relació amb Déu. Quin era, ara, el Poble elegit: Israel o els Cristians? ¿Com quedava Israel
després de refusar Jesús, i crucificar-lo? ¿ Com quedava Israel després de proclamar, per boca dels grans sacerdots: “Nosaltres no tenim cap altre rei fora del
Cèsar”? (Joan 19,15).
L’Aliança de Déu amb el Poble Elegit era expressada amb el llenguatge de l’aliança matrimonial.
Déu era l’espòs; Israel era l’esposa.
¿Havia, Déu, “repudiat” la seva esposa infidel, i l’Església
esdevenia ara la seva nova esposa?
4. Aquesta era la qüestió de fons, important als inicis del
Cristianisme, i també avui.
Per contrast amb la Llei
introduïda per Moisès, Jesús apel·la a allò que és “des del principi”. Igual que la unió home–dona és indissoluble, l’aliança Déu–Israel
és igualment indissoluble.
“I si una dona es casa amb
un home ja casat, comet adulteri contra la primera”. Aquesta possibilitat,
absolutament inimaginable en el pla legal i pràctic, és un advertiment seriós
contra el perill de pensar que Déu ha “repudiat” Israel, i l’ha “substituït”
per l’Església.
5. De cap manera l’Església pot considerar-se a si mateixa la nova esposa de Déu, substituint la primera (Israel). Déu és
fidel a Israel. Més encara: en Jesús, cent per cent israelita, l’aliança
de Déu amb Israel arriba a la
seva plenitud obrint-se a tothom.
L’Església és el “cos de Crist”; i Crist és “Israel en plenitud”. A pesar de la infidelitat de les autoritats, Déu és fidel a Israel.
La “nova aliança”, com
és anomenada alguna vegada, no és nova
perquè Déu hagi canviat d’esposa sinó
perquè l’esposa de sempre esdevé mare de tots els fills (de tots els creients),
com tan solemnement declara Jesús des de la Creu: “Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell
estimava, digué a la mare: -Dona, aquí tens el teu fill. Després digué al
deixeble: -Aquí tens la teva mare. I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir
a casa seva” (Joan 19,26). Maria
representa l’Israel fidel, i el Deixeble
estimat representa la Comunitat cristiana.
6. Nivell legal.
En aquest cas, el nivell legal també és important i té
entitat pròpia.
La permissió de Moisès
de rebutjar l’esposa era per acomodar-se a la “duresa del cor humà”,
però anava contra la voluntat de Déu. La Llei no fa bona ni legal la duresa de cor. Es tracta d’una Llei dolenta, però convenient
per disminuir els efectes perniciosos de la duresa
de cor. La duresa de cor ha
portat a considerar la dona com un objecte que el marit pot adquirir o
rebutjar; però la intensió de Déu en crear l’Home (home i dona) no era de cap
manera aquesta. El vincle home-dona és tan fort que “ja no són dos”. És un
vincle més fort fins i tot que els vincles de la sang: “Per això l’home deixa el pare i la mare”. L’expressió llegida en la
primera Lectura “perquè ha estat presa de
l’espòs” no indica dependència ni desigualtat sinó igualtat i unicitat: “aquesta sí que és os dels meus ossos i carn
de la meva carn”.
El “matrimoni”, com a
institució legal, no pot afegir res a la unitat home–dona. Només la “duresa de cor” pot fer
convenient “intervenir-hi”.
C.
MISSATGE.
7. Sentit teològic.
Déu és fidel a Israel, i
amb Israel, és fidel a tota la
Humanitat.
La fidelitat de l’Església envers Déu inclou la fidelitat també
envers Israel. De cap manera
l’Església “desplaça” Israel, sinó que és la seva corona.
8. Sentit legal.
En la relació home-dona, la Llei
de Moisès no és bona perquè, tot i servir per evitar mals pitjors, manté la duresa de cor. La intenció de Déu és que
home-dona arribin a formar un sol ésser, en comunió, a semblança de Déu
mateix (Gènesi
1,27).
Haver deduït de les paraules de Jesús la necessitat d’una legislació eclesiàstica sobre el Matrimoni
ha estat segurament una de les grans equivocacions de les Jerarquies Eclesiàstiques.
Jesús no és un “legislador”. Ell es situa en allò que és des del principi, “abans
de la Llei”; d’una Llei que Ell desautoritza perquè prové
de la duresa de cor. Creant un “Dret
Matrimonial” propi, l’Església s’ha ficat
en bucs; uns bucs d’abelles,
d’aquelles que piquen... Les
contradiccions i el sofriment que el Dret
Matrimonial Eclesiàstic ha provocat en molts fidels han sigut realment grans. Cal reconèixer-ho; i corregir-ho.
D:
RESPOSTA.
9. Sentit teològic.
Cada cristià, com a
persona individual i com a membre de l’Església, hem de revisar les nostres
idees sobre el Judaisme (i les altres
Religions). No som els macos de la
pel·lícula! Tots els humans som “macos”,
si no hem optat per ser “lletjos”.
Tots els humans, amb les nostres Religions i amb les nostres Cultures, som escollits i estimats de Déu.
I en la nostra resposta
no podem pas prescindir, per demanar-ne perdó i per compensar-ho en el
possible, del secular antisemitisme
de tants cristians i de l’Església: segurament la taca més greu i repugnant de
les que afecten la nostra Història.
10. Sentit legal.
Des de que el virus del
Poder va infectar l’Església, les Autoritats
religioses han caigut en la temptació de legislar sobre la unió home-dona.
Vista l’experiència, no es pot pas dir que les lleis de l’Església siguin millors que les de Moisès. També
responen a la duresa de cor.
Potser, quan estàvem en situació de cristiandat, les lleis de l’Església sobre el
Matrimoni eren més o menys convenients a causa de la duresa de cor persistent. Però avui dia no passen de ser una complicació
afegida en la vida de molts fidels.
Aquest és un d’aquells àmbits en què té aplicació la denúncia de Jesús: “Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per
mantenir les tradicions dels homes” (Marc.
7,8).
11. La unió home-dona és quelcom molt més sagrat i originari que
les Lleis que pretenen consagrar-la,
legitimar-la, validar-la o invalidar-la. La unió home-dona forma part de la responsabilitat
creativa de cada ésser humà. Déu no va acabar la creació de l’Home
ja que el cridava a una vida de comunió semblant a la d’Ell mateix, i la
“comunió” no és pot “crear” ja que és
un obsequi del cor. Déu fa el cor de
l’Home capaç de comunió. Quan l’home opta generosament per la comunió amb algú altre o altres, continua en
ell mateix l’obra de Déu. És la vocació i la responsabilitat de cadascú. “Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot
separar”. Tampoc l’Església.
Durant centenars d’anys, dintre l’Església, no va existir això que
ara anomenem “matrimoni canònic”. Els Cristians
es casaven seguint els costums dels seus Pobles. És cert que en aquests costums
hi deuria tenir també molta influència la duresa
de cor, escampada arreu. Però aquesta duresa
no està pas tampoc absent de les formes que l’Església ha assumit i, a vegades,
imposat.
La missió de l’Església no és pas legislar sobre Dret
Matrimonial sinó ser testimoni de la fidelitat de Déu, la
qual, per contrast, posa en evidència i denuncia la duresa de cor encara
present precisament allà on tot hauria de ser tendresa.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Sembla clar que la duresa
de cor inclou, entre moltes altres coses, el masclisme. Però el masclisme
no està pas limitat a l’àmbit de la parella. Es manifesta també en l’àmbit
eclesial?
2. El sentit teològic
de l’evangeli d’avui ens porta a replantejar-nos la manera com entenem el
Judaisme, i també les altres Religions. Quins punts hauríem de replantejar-nos
sobretot?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada