Diumenge 24. B.

Pere Torras.

 A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 50,5-9a).

El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella

i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere:

he parat l’esquena als qui m’assotaven

i les galtes als qui m’arrancaven la barba;

no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades.

El Senyor Déu m’ajuda:

per això no em dono per vençut:

per això paro com una roca la cara

i sé que no quedaré avergonyit.

Tinc al meu costat el jutge que em declara innocent.

Qui vol pledejar amb mi? Compareguem plegats.

Qui vol ser el meu acusador? Que se m’acosti.

Déu, el Senyor, em defensa: qui em podrà condemnar?

2ª LECTURA (Jaume 2,14-18).

Germans meus,

si algú deia que té fe

i no ho demostrava amb les obres,

de què serviria?

A un home així, la fe el podrà salvar?

Suposem que algun dels nostres germans o germanes

no tingués ni vestits ni l’aliment de cada dia,

i algú de vosaltres li digués:

«Vés-te’n en pau, abriga’t bé i alimenta’t»,

però no li donés res del que necessita,

quin profit li faria?

Doncs, amb la fe passa igual:

si no hi ha obres, la fe tota sola és morta.

Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres.

Doncs bé,

si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe,

que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe.

EVANGELI. (Marc 8,27-35).

En aquell temps,

Jesús, amb els seus deixebles,

se n’anà als poblets de Cesarea de Felip,

i pel camí preguntava als seus deixebles:

«Qui diuen la gent, que sóc jo?»

Ells li respongueren:

«Uns diuen que sou Joan Baptista,

d’altres, que sou Elies,

d’altres, que sou algun dels profetes.»

Llavors els preguntà:

«I vosaltres, qui dieu que sóc?»

Pere li respon: «Vós sou el Messies.»

Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

I començà a instruir-los dient:

«El Fill de l’home ha de patir molt:

els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei

l’han de rebutjar,

ha de ser mort,

i al cap de tres dies ressuscitarà.»

I els ho deia amb tota claredat.

Pere, pensant fer-li un favor,

es posà a contradir-lo.

Però Jesús es girà,

renyà Pere davant els deixebles i li digué:

«Fuig d’aquí, Satanàs!

No penses com Déu, sinó com els homes.»

Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué:

«Si algú vol venir amb mi,

que es negui ell mateix,

que prengui la seva creu i m’acompanyi.

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi i per l’evangeli,

la salvarà.»

B. LLENGUATGE.

Nota.

Estem a l’Any B. Excepcionalment, aquest relat ja va ser llegit els diumenges 21 i 22 de l’Any A, en la versió, una mica diferent, de Mateu. També és llegit en la festivitat dels sants Pere i Pau. Fent clic als vincles, podeu trobar-hi altres comentaris.

1. Hem arribat al bell mig de l’evangeli de Marc. Segons els especialistes, l’Evangeli de Marc està estructurat en dues parts ben definides: la 1ª està centrada en el Mar de Galilea; la 2ª pren la forma d’un Camí.

El primer paràgraf que hem llegit avui fa de xarnera entre les dues parts: és a la vegada el final de la 1ª  i l’inici de la 2ª.

Amb la seva pregunta, Jesús provoca que els deixebles donin resposta a la pregunta que ells mateixos s’havien fet al començament: “Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?” (Marc 4,41). Ara els deixebles, per boca de Pere, responen amb convicció: “Vós sou el Messies”.

2. Sorprèn la reacció de Jesús. Sembla que hauria de manifestar la seva alegria pel fet que, finalment, els deixebles sàpiguen qui és. En comptes d’això, Jesús “els prohibí severament que ho diguessin a ningú”.

Jesús no contradiu la resposta de Pere, però deixa clar que és una resposta perillosa, i per això no es pot dir.

La resposta és perillosa per dos motius:

a) Perquè la idea que els deixebles tenen del “messies” és del tot inacceptable per Jesús. (Podeu llegir “Messies”, al Glossari)

b) Perquè la figura del Messies fa referència sobretot a l’alliberament del Poble d’Israel; en canvi Jesús és l’Home, i la seva missió fa referència a tota la Humanitat, i no es queda en un simple alliberament d’un sol poble.

3. L’autèntica resposta a la pregunta de Jesús no es farà visible fins al “final del Camí”; i no la formularà Pere ni cap dels deixebles sinó el Centurió romà que ha dirigit la Crucifixió: “El centurió, que estava enfront d'ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: És veritat: aquest home era Fill de Déu” (Marc 15,39). Jesús no nega que sigui el Messies, però és sobretot “el Crucificat, Fill de Déu”.

4. Més encara: el Camí de Jesús no acaba a la Creu, ni al sepulcre. Les dones, quan hi vagin per ungir el cadàver de Jesús, trobaran el sepulcre buit. “No és aquí. Ha ressuscitat”, els dirà el jove amb túnica blanca (Marc 16,6) (Sobre el significat d’aquest “jove” podeu llegir els Apunts del diumenge del Ram, 9).

Així doncs, a la pregunta de Jesús “I vosaltres, qui dieu que sóc?”, la resposta correcta seria: “Tu ets el Crucificat-ressuscitat, Fill de Déu”.

... se n’anà als poblets de Cesarea de Filip, i pel camí...

5. “Jesús, amb els seus deixebles, se n’anà als poblets de Cesarea de Filip, i pel camí preguntava als seus deixebles”...

Jesús ha iniciat el seu camí. Però aquí hi ha un detall estrany i sorprenent perquè sempre s’ha entès que el camí de Jesús va cap a Jerusalem, i en canvi aquí es diu que va cap a Cesarea de Filip, que es troba a l’extrem oposat.

Cal recordar que, en l’evangeli de Marc (i també en els altres) els itineraris no tenen tant un significat geogràfic com religiós. Els “llocs” hi són utilitzats sobretot com a llenguatge religiós.

Cesarea de Filip era sobretot una ciutat pagana, al nord de la Galilea pròpiament dita, la més “allunyada” de Jerusalem. Capital d’aquella regió, havia estat edificada en honor al Cèsar de Roma per Filip, un fill d’Herodes.

6. Jesús fa la seva pregunta als deixebles pel camí de Cesarea. No es diu pas que hi arribessin. Amb aquest simple detall Marc ens diu una cosa extraordinàriament significativa: el “camí de Jesús” no acaba a Jerusalem. De fet, a Jerusalem, a pesar de l’entrada triomfal que li van preparar els deixebles (Marc 11,1ss), no el van rebre, i el van treure fora (Marc 15,20). No solament el van fer fora de la ciutat sinó que també van pretendre fer-lo fora del “món dels vius”, matant-lo.

Però Jerusalem i la Mort no són el final del camí. Jesús només ha “passat” (“Pasqua”) per Jerusalem i per la Mort, però el seu camí continua cap a “Cesarea de Filip”, cap el món (pagà). Així ho recordarà a les dones, el jove del sepulcre: “No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l'havien posat. Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir” (Marc 16,6).

Aquesta era la missió d’Israel com a Poble elegit: fer arribar als oprimits de tot el món l’amor alliberador de Déu (Èxode 3,16). Jesús, cent per cent jueu, acompleix aquesta missió, a pesar de l’oposició dels Responsables del Poble. Pere té raó quan diu que Jesús és el Messies. Com a Messies d’Israel, ell acompleix la missió universal del seu Poble. I els Representants del Poble, sense adonar-se’n, hi van col·laborar precisament “fent-lo fora” del seu poble particular.

7. Fuig d’aquí, Satanàs!...

La resposta dels deixebles era correcta però ells no l’entenen pas correctament. Jesús els explica quin serà el seu itinerari: Jerusalem, judici, condemna, mort... i resurrecció. Els deixebles queden perplexos i pensen que Jesús s’equivoca. Per a ells, el “camí del Messies” l’ha de portar a Jerusalem per posar-hi ordre i ser-hi investit “Rei d’Israel”! Què vol dir això de ser rebutjat i mort? A través de Pere, intenten fer-li prendre consciència del que comporta “ser el Messies”.

Però la resposta de Jesús és enèrgica i tallant: “renyà Pere davant els deixebles i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs!”.

“Satanàs” significa “enemic”. Més concretament significa el fiscal acusador en un tribunal.

L’evangeli de Marc enfronta tres vegades Jesús amb “Satanàs”:

- a l’inici de la seva vida pública: les Temptacions (Marc 1, 13);

- a l’inici del seu “camí”, en aquest relat que hem llegit (Marc 8,33),

- i al final de la seva vida, davant el tribunal del Sanedrí, on Jesús és l’acusat. “Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?” (Marc 14,60).

Són les temptacions que Jesús haurà de vèncer. La última és especialment llarga i maliciosa: “El Messies, el rei d'Israel! Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!” (Marc 15,32).

8. Les temptacions que sofreix Jesús són les de cada home, i és sempre la mateixa: escollir entre “Poder” i “Vida”. “No penses com Déu, sinó com els homes”, li diu Jesús a Pere.

- Per als humans, la “vida” és “Poder”.

- Per a Déu, la Vida és Amor; i el Poder és anti-vida; és homicida. “Germans, nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort. Tothom qui odia el seu germà és un assassí” (1ª de Joan 3,14s).

C. MISSATGE.

9. És normal que els humans pensem “com els homes”, a no ser que hàgim rebut la invitació a ser semblants a Déu! (Gènesi, 1,26).

Aquest és el missatge radical dels evangelis, concretant el missatge de tota la Bíblia: som invitats a participar de la manera de ser de Déu.

Jesús no és Messies per a vèncer els enemics amb el poder de Déu, sinó per portar la Humanitat a participar de la Vida de Déu: única vida realment “VIDA” (“Vida eterna” en el llenguatge de Joan). Qualsevol altre “alliberament” es quedaria curt perquè no porta fins a la VIDA. “Senyor, ens heu fet per a Vós, i el nostre cor no troba repòs fins que us troba a Vós” (Inici de les “Confessions”, de St. Agustí).

D: RESPOSTA.

10. El mateix Jesús ens diu quina és la resposta: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”. D’entrada no sembla una resposta gaire engrescadora. Això de prendre la creu... Però la creu no és el final del camí. A més: després de la resurrecció de Jesús, la creu no significa un instrument de tortura sinó un estil de vida: viure la vida donant-la. I “donar la vida” és la única manera de viure. “Qui vulgui salvar (mantenir per a ell sol) la seva vida la perdrà; però el qui la perdi (la doni) per mi i per l’evangeli, la salvarà” (Marc 8,35).

En el nostre món, la Vida de Déu no ve visualitzada en l’acció dels Poderosos, sigui quina sigui la forma de Poder, sinó en els “crucificats” per haver superat la temptació del Poder.

La resposta que se’ns suggereix és doble:

- a) No “venerar” els Poderosos per raó del seu Poder, i

- b) Renunciar a tota forma de domini sobre els altres.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En l’amor verdader hi ha una estranya barreja de Vida i de “mort”; de “vida tinguda” i “vida donada”. Parleu de com ho experimenteu això en relació amb les persones que més estimeu.

2. ¿Normalment, tenim més tendència a imaginar Déu com a “poderós”, o com a “amorós”? Dit d’una altra manera: ¿Com és que a l’Església s’ha sacralitzat tant el Poder, i, en canvi, s’ha vulgaritzat tant l’Amor?

3. El paternalisme, s’assembla més a l’Amor, o al Poder?

VOCABULARI.

Creu  (Prendre la Creu).    Elies.    Fill de l’home.     Jesús (Qui sóc?).    Joan Baptista.      Messies.    Nicodem (Mestres de la Llei).     Pere.     Profeta.      Ressuscitar.  Salvar-se.     Satanàs.      Tres dies.  

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Messies.    Profeta.   Satanàs.