A. LECTURES.
1ª LECTURA. (1Reis 19,4-8).
En aquell temps,
Elies caminà durant un dia pel desert,
s’assegué a l’ombra d’una ginestera
i demanà la mort, pregant així:
«Ja n’hi ha prou, Senyor. Preneu-me la
vida;
no he de ser més afortunat que els meus
pares.»
Després s’ajagué sota aquella ginestera
i s’adormí.
Mentre dormia, un àngel el tocà i li
digué:
«Aixeca’t i menja.»
Llavors veié al seu capçal un pa cuit
sobre pedres
i un càntir d’aigua.
Menjà i begué, i s’adormí altra vegada.
L’àngel del Senyor el tornà a tocar i
li digué:
«Aixeca’t i menja, que tens molt de
camí a fer.»
Ell s’aixecà, menjà i begué,
i amb la força d’aquell aliment
caminà quaranta dies i quaranta nits,
fins que arribà a l’Horeb, la muntanya
de Déu.
2ª LECTURA (Efesis 4,30-5:2).
Germans,
no entristiu l’Esperit Sant amb què Déu
us ha marcat
per reconèixer-vos el dia de la
redempció final.
Lluny de vosaltres tot malhumor, mal
geni, crits,
injúries i qualsevol mena de
dolenteria.
Sigueu bondadosos i compassius els uns
amb els altres,
i perdoneu-vos tal com Déu us ha
perdonat en Crist.
Sou fills estimats de Déu: imiteu el
vostre Pare.
Viviu estimant com el Crist ens estimà;
ell s’entregà per nosaltres,
oferint-se a Déu com una víctima d’olor
agradable.
EVANGELI. (Joan
6,41-51).
En aquell temps,
els jueus murmuraven de Jesús
perquè havia dit que era el pa baixat
del cel,
i es preguntaven:
«Aquest, ¿no és Jesús, el fill de
Josep?
Nosaltres coneixem el seu pare i la
seva mare,
¿i ara diu que ha baixat del cel?»
Jesús els digué:
«No murmureu entre vosaltres.
Ningú no pot venir a mi si no l’atreu
el Pare que m’ha enviat.
I els qui vénen a mi, jo els
ressuscitaré el darrer dia.
Diu el llibre dels Profetes
que tots seran instruïts per Déu.
Tots els qui han sentit l’ensenyament
del Pare
i l’han après,
vénen a mi.
No vull dir que algú hagi vist mai el
Pare:
només l’ha vist el qui ve de Déu;
aquest sí que ha vist el Pare.
Us ho dic amb tota veritat:
els qui creuen tenen vida eterna.
Jo sóc el pa que dóna la vida.
Els vostres pares,
tot i haver menjat el mannà en el
desert,
moriren,
però el pa de que jo parlo
és aquell que baixa del cel
perquè no mori ningú dels qui en
mengen.
Jo sóc el pa viu, baixat del cel.
Qui menja aquest pa, viurà per sempre.
Més encara: El pa que jo donaré és la
meva carn:
perquè doni vida al món.»
B. LLENGUATGE.
1. Tot el capítol sisè de l’evangeli de Joan està dedicat a
l’Eucaristia. Comença amb l’escena dels pans
i peixos compartits, continua amb la mala interpretació que en fa la gent
(“volien fer-lo rei”) i acaba amb el trencament dels deixebles en
relació a Jesús. Trencament solucionat per la fidelitat de Jesús, que va
a trobar-los quan ells estaven en plena
nit (Joan
6:16ss).
Després segueix un llarg diàleg-discussió.
Aquest diàleg-discussió presenta un
procés semblant: primer dialoguen Jesús i la gent; després la gent murmuren
entre ells, sense dirigir-se a Jesús; després es barallen entre ells
a causa de la paraules de Jesús; i finalment ve el trencament (Ho
llegirem dintre dos diumenges. Joan
6,66).
També aquí Jesús manté la seva fidelitat a fi de
“solucionar” el “conflicte”. Però acaba fent a tots (i més directament als Dotze)
una pregunta-límit: “Vosaltres també em
voleu deixar?” (Joan
6,67).
2. L’Eucaristia constitueix el moll
de l’os del missatge cristià i de la nostra resposta. No hi ha lloc per a l’ambivalència: o s’accepta o es
refusa. L’evangelista posa en boca de Jesús unes paraules que deixen clara
aquesta radicalitat. Jesús respon a les murmuracions
de la gent carregant encara més les tintes.
Per a la murmuració, la gent
“juga” amb l’origen particular de Jesús: “coneixem
el seu pare i la seva mare”. Per a respondre’ls, Jesús “juga” amb l’origen
de la Humanitat, la plenitud de la
qual ell personifica. “No vull dir que algú hagi vist
mai el Pare: només l’ha vist el qui ve de Déu”. I l’únic que “ve de Déu” és l’Home, ja que és obra
de Déu. Per això l’Home és l’únic àmbit de visió del Pare; l’únic “espai” des d’on i cap a on cada ésser humà
pot donar contingut a la seva vida individual. Només en la “fidelitat a
l’Home” cada persona individual pot connectar amb la “Vida eterna”. “Els qui creuen en mi tenen Vida eterna.”
(Glossari: ￫ Vida eterna).
3. No hi ha altre “pa” que doni aquesta Vida eterna: ni el “pa” de Moisès, ni el “pa” de la Llei, ni el
“pa” eucarístic entès només ritualment.
Només el “pa de la Humanitat”.
I no es tracta de la Humanitat entesa
d’una manera global i genèrica sinó de la humanitat que habita en cada
home concret de carn i ossos. “El pa
que jo donaré és la meva carn”.
La paraula “carn” es refereix a l’home concret, individual, de carn i
ossos. Donar la pròpia carn significa donar la pròpia vida personal i
concreta que inclou la vida biològica.
Es tracta de “creure en la Humanitat” no solament com ideal de futur
sinó també i sobretot com a tasca concreta de la pròpia vida. Donar la pròpia vida genera Humanitat en els altres i en nosaltres (ens
alimenta).
4. L’evangelista, posant aquestes paraules tan radicals en boca de
Jesús, està pensant en la vida de les comunitats
cristianes. I això en un doble sentit:
a) Només hi ha comunitat en la mesura que cadascú es fa
aliment per als altres. L’evangelista vol corregir una manera desviada d’anar a missa per menjar el pa de l’eucaristia, però sense convertir-se,
un mateix, en aliment. Així la missa quedaria reduïda a un simple ritual buit (“la carn no serveix per
a res”. Joan
6:63).
b) Jesús va ser un home real, concret, de carn i ossos, que va
donar realment la seva vida per als altres (mort).
L’eucaristia consisteix en associar-nos a la “mort real” de Jesús acompanyat
i acompanyant els altres condemnats a
mort (Joan
19,18). L’eucaristia és un memorial
dels milers i milions de crucificats,
passats i actuals. Es comprèn que aquest llenguatge resulti “inacceptable”
per a tothom qui encara no s’hagi decidit a favor de l’Home.
5. Amb aquest llenguatge
de l’evangeli de Joan, també es volen desautoritzar tota una sèrie
d’interpretacions que van anar apareixent molt aviat entre alguns cristians en el sentit de negar la
realitat corporal de Jesús.
Cal recordar que una bona colla de “comunitats cristianes” es trobaven en zones
fortament impregnades per la filosofia de la Gnosi, de caràcter dualista. Dintre aquesta filosofia, l’esperit és bo i la carn és dolenta. La temptació de desvirtuar la realitat carnal
de Jesús entenent-la d’una manera gnòstica
era molt gran, i de fet van ser moltes les comunitats
gnòstiques “cristianes”.
6. L’evangeli de Joan va ser escrit en bona part per corregir
aquestes desviacions. A pesar d’això, la gnosi
(que significa “coneixement”. Els gnòstics pretenien tenir un “coneixement directe de Déu”), tot
i ser declarada “no-cristiana”, va tenir una gran influència en tota
l’Església; i encara avui en queden reminiscències importants. Encara avui és
freqüent caure en l’equivocació de contraposar “matèria” i “esperit”; “cos” i
“ànima”; facultats “superiors” (intel·ligència) i “inferiors” (sexualitat).
C.
MISSATGE.
7. Com ja vaig fer notar comentant l’evangeli de Marc ( Diumenge
14B, Jesús va al “seu poble”,
i la seva gent s’escandalitza), també l’evangeli de Joan, en un context totalment
diferent, ens ofereix el mateix missatge:
“creure en Déu” és “creure en l’Home com a obra de Déu”. I creure en l’Home és veure en cada ésser
humà de carn o ossos un germà, un dels nostres.
En la comunitat cristiana, cadascú és “comensal” i
“aliment”. L’amor fraternal
substitueix la Llei; el germà substitueix el líder o sacerdot; la taula substitueix l’altar; la comunitat
substitueix el temple.
D:
RESPOSTA.
8. En el camp de l’Eucaristia ens queda encara molt camí a fer:
redescobrir la taula, superant l’altar; redescobrir el servei fraternal superant el servei sacerdotal; redescobrir el diàleg superant l’adoctrinament. “Tots seran
instruïts per Déu”, diu Jesús citant el llibre dels Profetes (Joan
6,45).
L’Eucaristia constitueix el moll de l’os de la Vida. Desviar-se en
aquest punt és desviar-se en allò que és essencial; és a dir: en allò que és vital.
Potser no és massa greu que els temples es vagin quedant
buits! Caldria saber quanta gent, amb temple o sense, viu fent de la seva vida
un aliment per als altres. Això és el que val. “Tenia fam, i em donàreu de menjar” (Mateu
25, 35). La nostra resposta no
s’ha de quedar en el ritu sinó que ha de ser vida (Encara que la
vida no exclou necessàriament el ritu).
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Jesús fa notar que aquells que van menjar el mannà, tot i això van morir. Però també
avui podríem dir que aquells que mengen el pa
de l’eucaristia, igualment moren. O no?
Quin significat doneu a les paraules de Jesús: Qui menja d’aquest pa viurà per sempre?
2. En l’Església catòlica la feina de “ensenyar” sol quedar reservada
als bisbes, en sintonia amb el bisbe de Roma. A l’evangeli hem llegit: “Tots seran instruïts per Déu”. Quins
comentaris us suggereix, això?
3. Us heu preguntat mai pel grau de coincidència, en les vostres trobades, entre el ritu de
l’eucaristia i allò que significa?
Vocabulari.
(Del Vocabulari de la
BCI: Mannà.).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada