Diumenge vinent, 28è de durant l'Any A.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI. 

Casament.     Festa.      Regne de Déu.      Vestit. 

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”. 

 

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”. 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Deixeble.

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 28. A.

 

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 28 de l’any A. 

 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 25:6-9).

En aquesta muntanya, el Senyor de l’univers

prepararà per a tots els pobles

un convit de plats gustosos i suculents,

de vins rancis clarificats.

Farà desaparèixer en aquesta muntanya

el vel del dol que cobreix tots els pobles,

el sudari que amortalla les nacions;

engolirà per sempre la mort.

 

El Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els homes

i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra.

Ha parlat el Senyor.

Aquell dia diran:

aquí teniu el nostre Déu

de qui esperàvem que ens salvaria:

alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat,

perquè amb tota certesa la mà del Senyor

reposarà sobre aquesta muntanya. 

 

2ª LECTURA (Filipencs 4:12-14 19-20).

Germans,

sé viure enmig de privacions,

i sé viure igualment en l’abundància.

Estic avesat a tot:

a menjar bé i a passar fam,

a tenir de tot i a trobar-me mancat d’allò que necessito.

Em veig amb cor per a tot,

gràcies a aquell que em dóna forces.

Però heu fet molt bé d’ajudar-me,

ara que vivia en l’estretor.

El meu Déu satisfarà les vostres necessitats

d’acord amb l’esplendidesa de la seva glòria en Jesucrist.

A Déu, Pare nostre,

sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén. 

 

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).  

Nota.

En la versió catalana que ofereix el Missal de l’evangeli d’avui es realitza allò de “traduttore traditore”.

La versió del Missal, gramaticalment possible, no transmet el significat real del relat.

Els “convidats” no són “convidats” a la festa de casament sinó a ser l’altra part en el “casament del Fill del Rei”. És a dir: globalment, ells són la núbia. Per això porten (han de portar) “vestit de noces”.

 

He escrit el text conservant la versió del Missal. Però escrivint en vermell les paraules que no estan en el text original o que són mal traduïdes, i en taronja la seva correcció.
(Mireu també, si voleu, en versió de la BCI).

 

(Està posat en blau allò que correspon a la versió llarga de Missal).

 

En aquell temps,

Jesús proposà aquesta altra paràbola

als grans sacerdots i als notables del poble.

“Passa amb el Regne del cel

com amb un rei que celebrava el casament del seu fill:

envià els seus homes a avisar els convidats,

però no hi volien anar.

Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:

Ja tinc preparat el banquet,

he fet matar els vedells i l’aviram.

Tot és apunt: veniu a la festa (al casament).

 

Però ells no en feren cas:

l’un se n’anà al seu camp,

l’altre als seus negocis,

i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.

 

El rei, en veure això, s’indignà,

i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins

i incendiar-los la ciutat.

Mentrestant, digué als seus homes:

El banquet de casament és a punt,

però els convidats no se’l mereixien.

Per tant, aneu a les sortides dels camins

i convideu a la festa (al casament) tothom que trobeu.

 

Ells hi anaren,

i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.

I la sala del banquet s’omplí dels convidats.

 

Quan el rei entrà a veure els convidats,

s’adonà que un home dels que eren allí

no duia el vestit de festa (de noces), i li digué:

Company, ¿com és que has entrat sense vestit de festa (de noces)?

Ell va callar.

Llavors el rei digué als qui servien:

Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Els cridats són molts, però no tants els elegits”.

 

 

LLENGUATGE. 

1. Hi ha en l’evangeli d’avui diferents matisos que demostren que es tracta d’un text molt elaborat.

 

2. - El banquet de noces.

El llenguatge de les “noces” ha servit sovint als profetes per designar l’Aliança de Déu amb el Poble elegit. Cal, però, tenir en compte que, en aquell temps, el matrimoni no tenia el mateix significat d’ara.
Actualment, entre nosaltres, és un pacte entre persones iguals en llibertat, drets, autonomia... En canvi, en aquell temps, a Israel, d’alguna manera el baró “salvava la dona” en acceptar-la com a esposa i mare dels seus fills. La dona anomenava “senyor” al marit, i havia de guardar-li fidelitat i obediència. Evidentment això no excloïa l’amor ni la intimitat entre ells.

 

Així com l’esposa era la dona que havia estat escollida per a ser estimada, honorada i defensada (donat que sola, era molt dèbil) pel seu marit, així també Déu havia escollit el Poble d’Israel per a ser estimat, honorat i defensat (donat que era un poble petit, dèbil i esclavitzat. (Èxode 3,7).

 

3. No podem descuidar que la paràbola va dirigida als grans sacerdots i notables del “Poble”. La seva negativa a participar en el “banquet de noces del fill del rei” representa un menyspreu a l’elecció i amor de Déu al poble d’Israel.
L’esposa no podia abandonar el seu marit, i, en cas de fer-ho, es quedava sola, feble, indefensa, abandonada i a mercè dels aprofitats. Si Israel, per obra dels seus representants, refusa l’Aliança que Déu li ofereix, es queda sol, abandonat i a mercè dels seus enemics.

 

L’Evangeli de Mateu va ser escrit després de la destrucció de Jerusalem, amb el seu temple, l’any 70. És possible que aquí es faci al·lusió a aquesta ruïna total, suggerint, en la línia dels profetes, que era la conseqüència directa d’haver “trencat” l’Aliança amb Déu. No es tractaria d’un “càstig diví” sinó del “resultat normal” d’haver abandonat aquell que era el seu escut i la seva força (2Samuel 22,3).

 

4. - Les noces “del Fill del Rei”.
És un matís propi de l’Evangeli de Mateu. És una al·lusió clara i directa al mateix Jesús.

Jesús, fill de Déu i fill d’Israel (Mateu 1,1), personifica en si mateix l’Aliança entre Déu i el Poble elegit. No obstant, el refús dels “convidats” a participar en les “noces del Fill”, serà l’ocasió per a estendre l’Aliança a tota la Humanitat.
Jesús no és només el “fill d’Israel” sinó també el “fill de l’Home”, i com a tal personifica la Nova Aliança, prefigurada en la primera.
“Convideu tothom qui trobeu”.
La Nova Aliança no és “substitució” de la Primera, sinó la seva “ampliació” a tota la Humanitat.

 

5, - El vestit (de noces).

L’evangeli d’avui té una segona part, de lectura optativa en el Missal, i també exclusiva de Mateu, que resulta sorprenent: l’home que no portava el vestit noces (el Missal diu vestit de festa).

Sorprèn la duresa del rei amb aquest “convidat”.
Per què tanta duresa?

Segurament Mateu vol fer al·lusió a alguna “situació provocadora” que deuria donar-se en algunes Comunitats cristianes.
Ja en la 1ª carta de St. Pau a les Comunitats de Corint (1Corintis 11,17ss) se’ns parla d’abusos en el compartir la taula.
El “vestit” per a aquesta Nova Aliança és la pròpia vida feta “pa i vi” (vida donada i compartida) (Mateu 26,26ss). També podria ser una al·lusió a la permanent presència dels “Judes” en els “banquets de germanor” (Mateu 26, 20ss).

Tothom és invitat a les noces.
Per celebrar la festa, cal estar disposat a gaudir de l’alegria del compartir. Pensar en els altres. El “vestit de noces” no és una “qüestió d’etiqueta” sinó de “vida rebuda, donada i compartida”. No hi ha “noces” o “casament”, sense aportar-hi la pròpia persona.

En aquesta Nova Aliança, “l’esposa” és la HUMANITAT. Per això s’insisteix en què hi era “tothom”: bons i dolents.
Tothom, per participar-hi, ha de portar “vestit de noces”. Tots constituïm “la núbia” d’aquest “Casament” o “Aliança”!

 

Les noces són la festa de la mútua donació. Presentar-se a la festa i no participar-hi, seria enganyar tothom (com el bes de Judes a Jesús: Mateu 26,48ss).
Per fer-ho així, seria millor “quedar-se fora”...

 

6. “Traieu-lo fora: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents”.

És una expressió repetida en l’Evangeli de Mateu (Mateu 8,12; 13,42;  13,50;  22,13;  24,51;  25,30).
Segurament manifesta la situació de qui s’adona d’allò que ha perdut estúpidament. És la barreja de ràbia, enveja i frustració que ens envaeix quan comprovem que d’altres gaudeixen d’un Bé destinat també a nosaltres, i que hem perdut per haver-lo menyspreat.

 

MISSATGE.

7. La Vida pren forma de festa.
La “festa” no és un afegit. No són dues ofertes, com si fos possible “viure’n una” sense “participar en l’altra”. Déu Pare és “l’única font” de la Vida. Una Vida que ens és oferta com un do festiu.
Rebutjar-lo vol dir quedar-se fora, a les tenebres, al “ves a saber”. D’alguna manera els Evangelis ens descriuen la possibilitat positiva. De la “negativa”, ens “avisen” de la seva “possibilitat”...

 

RESPOSTA.

8. Usant el llenguatge de la mateixa paràbola, la “resposta” que se’ns demana és doble:
‒a) acceptar la invitació, i
‒b) portar el vestit de noces.

 

‒Acceptar la invitació de Déu comporta també acceptar la companyia dels altres convidats. Els convidats, com a conjunt, però amb diversitat de comunitats, som la “núbia” de les “Noces del Fill del Rei”, prefiguració de les Noces definitives, en el Fill, de Déu amb la Humanitat.

Insistint en la Resposta, potser convindria revisar això en els “banquets de noces” que les comunitats cristianes celebrem cada diumenge (missa), per fer-hi les adaptacions oportunes.
 
‒Portar vestit de noces vol dir “anar a missa” pensant en els convidats. No es “va a missa” per “alimentar” la nostra ànima. La missa no pot ser reduïda a un acte de pietat individual. Ha de mantenir el caràcter de “fer festa de tots i entre tots”. Encara que, si és festa “cada dia”, ja no és “festa”...

 
Potser el costum de la missa diària en les Esglésies Occidentasl no sigui gaire congruent amb allò que vol significar la missa... Els cristians de l’Església Oriental ens ho critiquen. Segurament, amb raó.
 
Participar a la missa significa acceptar la invitació de Déu a viure i celebrar la germanor en l’àmbit d’una comunitat concreta. Per això es fa (o s’hauria de fer) “a taula” (i no davant o darrere d’un “altar”, objecte destinat als “sacrificis”, més aviat exclosos en el missatge cristià).
 
Tampoc, segons els Evangelis, s’hi necessita de cap “intermediari” o “sacerdot”, ja que Déu mateix, en Jesús, s’hi fa present en forma de “vida donada per a ser compartida” (Mateu 18,20). En realitat, la presumpta necessitat d’un sacerdot desvirtua el “significat” de la presència real del Ressuscitat.

També cal estar atents a que la “missa” no esdevingui, de fet, un “signe de divisió”, quan, en una Comunitat real, és per a uns i no per a uns altres...
Sembla com si una excessiva ritualització de la “missa” hagi facilitat també un ús excessiu d’aquesta “celebració” en situacions que no són “expressió de comunió”...

 

9. “Ell va callar”...

Per què l’evangelista hi posa aquest “detall”, que sembla superflu

per al “significat” de la Paràbola?

 

Tractant-se d’un relat tan elaborat, és segur que aquest detall vol indicar alguna cosa especialment “significativa” per a les primitives Comunitats Cristianes...

En tot cas, pot tenir un significat important, i no pas positiu, si pensem en les nostres reunions. Penso en el gran i empobridor “silenci” en les nostres “misses”, després de la lectura de la Paraula de Déu; i sobretot, de l’evangeli.

Per poc que ens hi fixem, ens adonarem que els relats evangèlics, d’una senzillesa extrema, ens fan “present” una Paraula que demana “respostes personals”.
Posar en comú, segons el desig o la necessitat de cadascú i de Comunitat, (algunes de) aquestes “respostes”, ajudaria molt a la maduresa personal.
 
Els relats evangèlics demanen de ser interpretats des de l’experiència de cadascú. En si mateixos, “diuen” només el 50% de la “Paraula” que rebem. L’altre 50% està ja al nostre interior.

Que només el “mossèn” o “responsable” interpreti per a tots la Paraula escoltada ha portat, segurament, a l’actual i greu “anorèxia” de moltes de les Comunitats Parroquials, mantenint-les en un infantilisme impropi de la situació actual.

Recordem la situació de la “Filla de Jaire” quan va arribar “als 12 anys” (Marc 5,42). Jesús els diu “que donessin menjar a la noia”... Se sobreentén: Perquè ja no era una “nena” sinó una “noia”, necessitada de l’aliment dels adults. Veure també (Hebreus 5,12s). 

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Com es concreta, en el vostre cas, això de “anar a missa” amb vestit de noces?

 

2. L’espai físic i material, la disposició dels bancs, els llums,... ¿són adequats perquè la missa sigui realment un “banquet de noces”? Com s’hi fan “presents i visibles”, els dos nubis?

 

3. El llenguatge parlat és important, ja que “pensem amb paraules”. Comenteu quina mentalitat apareix en frases tan habituals com: “Oir missa”. 
“¿A quina hora fa la missa, mossèn?”  
“He arribat tard a missa. Em val?” 
“¿Val, la missa, sense capellà?”
“M’acuso de no haver anat a missa, diumenge passat”.
“Quan val, perquè em diguin una missa per al meu pare?” 
...
...