Festa de TOTS SANTS.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

(Jesús) Assegut.     Deixebles.     Feliços.     Justos.     Multitud.      Muntanya.  Recompensa.     Regne de Déu (del Cel).     

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

Veure també   → Entrevistes amb Fid’ho:   Tots Sants.

 

LECTURES

(Anys A, B, i C).

1ª LECTURA.  (Apocalipsi 7:2-4, 9-14).

Jo, Joan,

vaig veure un àngel que pujava de sol ixent

i tenia la marca del Déu viu,

i cridà amb totes les forces

als quatre àngels que havien rebut

el poder de fer mal a la terra i al mar:

«No feu cap mal a la terra,

ni al mar, ni als arbres,

fins que haurem marcat al front

els servents del nostre Déu».

 

Llavors vaig sentir el nombre

dels qui havien estat marcats:

eren cent quaranta-quatre mil

de totes les tribus d’Israel.

 

Després vaig veure una multitud tan gran

que ningú no l’hauria poguda comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races, i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans,

i cridaven amb totes les forces:

«Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell».

I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron,

dels ancians i dels quatre  vivents, 

i es  prosternaren davant el tron

amb el front fins a terra, adorant Déu,

i deien: «Amén.

Lloança, glòria, saviesa,

acció de gràcies, honor, poder i força

al nostre Déu pels segles dels segles. Amén». 

Llavors un dels ancians em va preguntar:

«Aquests que van vestits de blanc,

¿qui són i d’on vénen?»  

Jo li vaig respondre: 

«Senyor meu, vós ho sabeu». 

Ell em digué: 

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs».

 

2ª LECTURA (1ª Joan 3:1-3).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus,

i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

 

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que, quan es manifestarà,

serem semblants a ell,

perquè el veurem tal com és.

I tothom que té aquesta esperança en ell, 

es purifica, tal com Jesucrist és pur.

 

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

 

LLENGUATGE.

1. Tots Sants és una de les celebracions religioses que el Calendari laboral manté com a festiva pel fet d’estar tan unida a la Diada dels Difunts, molt popular, i que ja comença a la tarda abans.

En tot cas, per a l’Església, és una festivitat important i molt antiga. A Occident, aquesta festa es relaciona amb la cristianització d’un important temple de Roma dedicat a Tots els déus, anomenat Panteó (del grec pan (tots) + theos (déus). L’any 609 va ser dedicat a Santa Maria i Tots els Màrtirs (Sants).

 

2. De les tres Lectures d’avui, la més pròpia d’aquesta Festa és la primera, treta de l’Apocalipsi, en la qual se’ns descriu, amb un llenguatge simbòlic i solemne, una Litúrgia Celestial, presidida per l’Anyell (Jesús mort i ressuscitat) i amb la participació de tots els salvats (tots els sants): gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües, a més dels 144.000 (12 x 12 x 1000. 12=xifra del “poble elegit”) de totes les tribus d’Israel. S’estaven drets, davant el tron i davant l’Anyell...

 

3. Convé no entendre aquesta festa com un intent de “no descuidar-se de ningú” en la Memòria que l’Església Catòlica fa de les persones “santes”. Més aviat cal entendre-la com la visió i degustació anticipades de la festa permanent a la qual Déu convida la Humanitat.

Estem arribant al final de l’Any litúrgic; com si diguéssim, al final de Curs (segons el calendari litúrgic). També en el ritme de les estacions estem en plena tardor (en l’hemisferi nord), pressentint l’hivern.

Aquesta visió (apocalipsi) serveix per refermar-nos en l’èxit final de la Humanitat, i confortar-nos en èpoques de persecucions o de crisis.

 

4. L’evangeli d’avui és el de les Benaurances (llegides també el diumenge 4rt.de l’any A, on podeu trobar-hi altres Apunts).

En l’Evangeli de Mateu les Benaurances ocupen el mateix lloc que ocupaven els 10 Manaments per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.

Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús. Moisès puja tot sol a la muntanya per rebre de Déu les “taules de la Llei”. Jesús hi puja “i els deixebles se li acostaren”. Jesús “s’asseu a la muntanya” i dóna el seu MISSATGE, que és el de Déu mateix

Sobretot canvia el llenguatge: ja no es tracta de “manaments” sinó de “benaurances”.

 

5. Amb tot, convé no posar oposició entre els Manaments i les Benaurances. Al contrari: les Benaurances són la visualització dels fruits del compliment dels Manaments. Les Benaurances són els mateixos Manaments vistos des de l’experiència de qui els compleix. I així com tots els Manaments es poden resumir en un de sol: rebre l’amor de Déu estimant els altres, així també totes les benaurances es poden resumir en una de sola: feliç el qui es refia del Senyor perquè res no podrà separar-lo d’Ell.

 

6. Aquesta era la finalitat dels Manaments. Déu no mana per manar, sinó que amb els seus manaments ens va guiant perquè puguem participar de la seva mateixa Felicitat. L’objectiu dels Manaments és la felicitat de qui els rep. (Llegiu Gàlates, 3,23ss).

 

Cal entendre les Benaurances a partir dels Manaments; igualment, cal entendre els Manaments amb l’esperit de les Benaurances. Per això Mateu estableix un paral·lelisme tan marcat entre Manaments i Benaurances.

 

7. Però també deixa clara la gran diferència: els Manaments eren com la “Constitució” per a un Poble concret que ja existia: els descendents de Jacob i d’Abraham. Amb aquest “Poble” Déu fa una aliança, i li dóna la Llei (Els Manaments) com a signe i garantia d’aquesta aliança.
 

En canvi les Benaurances són ofertes a tothom, sigui del Poble que sigui. Tots els pobres (en esperit: és a dir: aquells que no anhelen “ser com els rics”) són cridats a ser “ciutadans del Regne de la Felicitat”. Tots els qui estan de dol, tots els qui ploren, tots els qui tenen fam...

 

Nota. Llegint en profunditat el missatge de la Bíblia, veiem que Déu fa aliança amb Israel perquè “veu la opressió que està patint” (Èxode 3,7). D’aquí cal deduir que, segons la Bíblia, Déu fa aliança alliberadora amb cada Poble que sofreix opressió.

 

8. L’Evangeli de Mateu estableix una clara inclusió entre les Benaurances i l’escena del Judici final (Mateu 25,31-46). Tota la predicació de Jesús queda inclosa entre aquestes dues escenes que tenen per centre Jesús (el Fill de l’Home) “assegut”, primer com a mestre i després com a jutge. La “llista” de les  Benaurances està al començament de l’activitat pública de Jesús; la “llista” dels comportaments objecte del Judici, i que determinen entrar o no al Regne, es troba al final (just abans del Relat de la Passió).

Per això és convenient llegir les Benaurances juntament amb el capítol 25 de Mateu. 

 

Nota:
La inclusió "Benaurances – Judici final" es fa dintre una inclusió més gran formada pel concepte “amo d’aquest món”, que, al començament, s’atribueix Satanàs i que, al final, s’atribueix Jesús ressuscitat (Mateu 4,8 ↔ Mateu 28,18).

 

MISSATGE.

9. El missatge de la festa de Tots Sants és l’esperança. El “projecte d’amor” que Déu té sobre els Humans no quedarà frustrat, si bé assumir-lo o no, és responsabilitat de cadascú.

Com es llegeix a la segona Lectura: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som (1Joan 3,1)

 

RESPOSTA.

10. Déu dóna per a tothom les riqueses de la Terra. Hem estat creats “per a ser rics”. Si, a pesar d’això, resulta que hi ha pobres, és que alguna cosa funciona malament. Si hi ha persones pobres és que deu haver-n’hi de massa riques. Això és injust i contrari al pla de Déu. En aquesta situació, Déu està de la part dels pobres perquè siguin “rics” (no “com els rics”).

Déu ens ha creat per a la vida. Si hi ha gent que està de dol és que alguna cosa ha generat mort. Si hi ha mort, és que hi ha algú que mata. Déu està de la part dels “matats” i dels que estan de dol perquè puguin gaudir de la vida (no “com els que maten”).  ...

 

11. Les Benaurances neixen per contrast amb una realitat que no ve de Déu; neixen d’una humanitat partida: hi ha pobres perquè hi ha rics massa rics; hi ha qui plora perquè hi ha qui ofèn; hi ha perseguits perquè hi ha qui persegueix; ...

Donada aquesta situació real, no volguda per Déu, cadascú ha de decidir on es situa; de quina part està.

 

12. En tot cas se'ns fa saber de quina part està Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...” (Mateu 25, 31ss).

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. No solament les persones es divideixen en “pobres” i “riques”; també els països. Com valorem i assumim el fet de pertànyer a “països rics”?

 

2. Les Benaurances són “benaurances”. Les heu utilitzat alguna vegada per imposar-les o exigir-les com si fossin “manaments”?

 

3. En la 2ª Lectura es contraposa “ser fills de Déu” i “ser del món”. ¿Com experimenteu aquesta contraposició amb “el món actual”? Què s’entén, aquí, per “mon”?

Diumenge vinent, 31è. de durant l'any C.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

VOCABULARI.  (> Índex general).

Fill de l’home.    Gentada.     Pecador.    Riqueses (ric).    Salvar-se.    Veure.    Zaqueu.  

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):
Jericó.   Publicà (cobrador d’impostos).

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 31. C.

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Saviesa 11,23-12,2).

Senyor,

el món tot sencer davant vostre

és com un gra que tot just inclina la balança,

com un esquitx de rosada que cau a terra al matí.

Justament perquè ho podeu tot

us apiadeu de tothom

i dissimuleu els pecats dels homes

perquè puguin penedir-se.

És que vós estimeu tot allò que existeix

i no abomineu res d’allò que heu creat,

ja que no heu fet res sense estimar-ho.

Com persistiria res si vós no ho volguéssiu?

Què continuaria existint si no rebés la vostra invitació?

I vós, Senyor que estimeu la vida, tot ho planyeu,

sabent que tot és vostre,

ja que el vostre alè immortal és present en tots.

Per això repreneu una mica els qui es desencaminen

i, servint-vos d’allò mateix amb què han pecat,

els amonesteu i els recordeu les seves culpes,

perquè s’allunyin del mal i creguin en vós, Senyor.

 

2ª LECTURA (2ª als Tessalonicencs 1,11-2,2).

Germans,

sempre preguem per vosaltres,

demanant que el nostre Déu

us faci dignes de la vocació cristiana

i amb el seu poder dugui a terme

tots els bons propòsits i totes les obres que la fe us inspira.

Així el nom de Jesús, el nostre Senyor,

serà glorificat en vosaltres,

i vosaltres en ell,

per la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist, el Senyor.

Pel que fa a l’adveniment de Jesucrist, el nostre Senyor,

i a la nostra reunió amb ell,

us preguem, germans,

que no perdeu el seny ni us alarmeu,

encara que una suposada revelació de l’Esperit

o una dita o carta que passés com si fos nostra

anunciessin que el dia del Senyor és imminent.

 

EVANGELI. (Lluc 19,1-10).

En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó.

Un home que es deia Zaqueu,

cap de cobradors d’impostos i ric,

intentava de veure qui era Jesús,

però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura.

Llavors, per poder-lo veure,

corregué endavant i s’enfilà en un arbre

al lloc on Jesús havia de passar.

Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué:

«Zaqueu, baixa de pressa,

que avui m’he de quedar a casa teva.»

Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content.

Tothom qui ho veié criticava Jesús

i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador.

Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor:

«Senyor,

ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns,

i a tots els qui he defraudat

els restitueixo quatre vegades més.»

Jesús li digué:

«Avui s’ha salvat aquesta casa,

ja que aquest home també és un fill d’Abraham.

És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar

allò que s’havia perdut.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. El relat d’avui té com a protagonista, a part de Jesús, Zaqueu: un caragirat que s’havia enriquit abusant del poder que li donaven els dominadors romans per cobrar els impostos que oprimien el seu propi poble. Zaqueu és vist per la gent com un individu menyspreable.

Però sorprenentment Lluc el descriu de tal manera que ens resulta simpàtic des del primer moment. L’escena és d’una gran vivesa i amb una certa dosi d’infantilisme que ens la fa pròxima i humana. Zaqueu és petit d’estatura, i no pot veure Jesús perquè la gentada li privava la vista. Tot i ser un home important i ric, fa el mateix que faria qualsevol vailet espavilat: enfilar-se a un arbre. L’escena resulta un xic còmica, però així s’aconsegueix fer-nos-el simpàtic. I també ens el fa simpàtic el seu afany per veure Jesús.

 

2. Encara que el Missal diu que Zaqueu s’enfila “a un arbre”, el text original diu que es tracta d’un sicòmor: una classe de figuera grossa i silvestre. Possiblement aquí hi hagi un doble sentit ja que la figuera, juntament amb la vinya, era un dels símbols usats per representar el poble d’Israel. Zaqueu, exclòs de la gentada (poble) a causa del seu ofici menyspreable, vol compensar aquesta exclusió enfilant-se a una figuera, símbol d’Israel. És a dir: busca mostrar-se integrat al Poble.

 

3. Intentava de veure qui era Jesús...

El camí de jesús acabarà amb un gran “espectacle” al Calvari: la solemne exhibició de Jesús com “home - imatge de déu” (Lluc 23:48). Però pocs seran capaços de reconèixer-lo en aquell espectacle.
 

Pedagògicament Lluc ens va preparant. Jericó és l’última etapa abans d’arribar a Jerusalem. A l’entrada de Jericó, Lluc ens presenta un cec que hi vol veure. “Senyor, fes que hi vegi” (Lluc 18,35. Episodi recollit al Missal en la versió de Marc, any B, diumenge 30). També ara se’ns diu de Zaqueu que volia veure (qui era) Jesús.

Voler veure Jesús significa estar disposat a veure l’home. Del cec es diu que va poder veure-hi, i que seguia Jesús. De Zaqueu es diu que dona als pobres la meitat dels seus béns i que “avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham” (Lluc 19,9). En els dos casos es tracta de “veure l’Home”.

 

4. “Tothom qui ho veié criticava Jesús”.

No tothom està disposat a veure l’home. Sorprèn que precisament tota la gent critiqui Jesús pel seu comportament amb Zaqueu. És que aquesta multitud no segueix Jesús per a veure l’home sinó per a veure el seu “rei”, com posaran de manifest en l’entrada triomfal que li estan preparant (Lluc 19,28ss). Però quan s’adonaran que es tracta d’un rei que refusa tota forma de domini sobre els altres, tots cridaran: Mata'l, aquest! Deixa'ns lliure Barrabàs! (Lluc 23,18).

 

5. Jericó.

El camí de jesús cap a Jerusalem és un camí espiritual. Lluc fa servir la geografia com a llenguatge. Aquí ens parla de Jericó.

La ciutat de Jericó està carregada de simbolisme, tant per la seva història com per la seva ubicació. Va ser la primera ciutat de la terra promesa conquerida per Josué (Josué 6:20ss). Noteu que “Josué” i “Jesús” són el mateix nom, l’un en hebreu i l’altre en grec. En el camí cap a Jerusalem, Jericó és l’última estació. A partir d’aquí el camí va pujant fins al cim de la muntanya de les Oliveres des d’on ja es pot veure l’esplendorosa ciutat de Jerusalem i el seu famós temple.

Els pelegrins feien nit a Jericó per arribar l’endemà a la Ciutat on hi havia l’únic temple d’Israel.

6. Josué, més de mil anys abans, havia començat la conquesta de la Terra Promesa gràcies a una dona “pecadora” (prostituta) de Jericó que va acollir a casa seva els espies d’Israel (Josué 2:1ss). Lluc, dient-nos que Jesús és acollit per un “pecador” (publicà), ens vol recordar la conquesta de Josué. També el camí de Jesús acabarà amb una conquesta, encara que molt diferent de la de Josué. Aclamat pels seus seguidors, Jesús entrarà com a nou “rei” a la Capital i es dirigirà al temple per “purificar-lo”. Era per culpa de la corrupció del temple que la Terra Promesa s’havia convertit en nova Terra d’Esclavitud. Però la victòria de Jesús no serà sobre ningú: ni sobre els dominadors romans ni sobre els opressors religiosos. De fet, per a Jesús, els esclavitzadors són tan esclaus com els mateixos esclavitzats. La “victòria” de Jesús serà directament sobre la l’esclavitud i la seva principal causa: una perversa degeneració del temple, del qual no en quedarà pedra sobre pedra (Lluc 21,6).

7. ...ha vingut a salvar allò que s’havia perdut.

Lluc ens va perfilant la novetat de Jesús; d’un Jesús que escandalitza els seus deixebles allotjant-se a casa d’un pecador. I és que hi ha dues maneres de salvar: la dels humans i la de Déu.

Els humans pretenem fer avançar la salvació (la realització del projecte home) separant els dolents i condemnant-los. En canvi Déu salva “contagiant” la seva bondat també als “dolents”, si volen, els quals així es poden tornar bons. La presència de Jesús fa que el “lladre” Zaqueu reparteixi els seus béns. “Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més” (Lluc 19,8).

 

8. La reacció dels “bons” serà condemnar també Jesús. En l’exercici d’aquesta condemna es posarà de manifest que també ells, els “bons”, tenen dolenteria, i necessiten igualment deixar-se “contagiar” de la bondat de Déu oferta en la bondat de tantíssimes persones que estan al nostre costat.

 

Dissortadament el Missal, després de presentar-nos durant força diumenges el camí de jesús cap a jerusalem, canvia de perspectiva. Allò que correspondria a l’arribada de Jesús a Jerusalem ja va ser llegit, en part, durant la Quaresma i Setmana Santa; per això ara el Missal no ho repeteix. 

 

C. MISSATGE.

9. La Bondat i la Dolenteria s’encomanen. Però hi ha una gran diferència: la Dolenteria ens repugna; la Bondat ens encanta. Per això acabarà imposant-se la Bondat. En realitat, només la Bondat roman per sempre perquè neix contínuament de la seva Font inesgotable. En canvi la Dolenteria és un simple subproducte ocasional que els Humans segreguem per compensar les mancances ocasionals de Bondat.

 

D: RESPOSTA.

“No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.”, recomana St. Pau en la seva carta als Romans (Romans 12:21).

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En la pràctica de cada dia, ¿sou més propensos a actuar segons la justícia  humana (que condemna), o segons la justícia de Déu (que justifica)?

 

2. La gentada que va amb Jesús impedeix Zaqueu de veure qui és realment Jesús. ¿Creieu que, potser, també avui pot passar el mateix? ¿Seria cristià considerar Jesús propietat privada dels Cristians?

 

3. Es pot acollir realment Jesús essent membre d’una altra Religió?