Festa de TOTS SANTS

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 (Jesús) Assegut.     Deixebles.     Feliços.     Justos.     Multitud.      Muntanya.  Recompensa.     Regne de Déu (del Cel). 

     

Veure també Entrevistes amb Fid’ho:  Tots Sants.

 

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

LECTURES

(Anys A, B, i C).

 

1ª LECTURA.  (Apocalipsi 7:2-4, 9-14).

Jo, Joan,

vaig veure un àngel que pujava de sol ixent

i tenia la marca del Déu viu,

i cridà amb totes les forces

als quatre àngels que havien rebut

el poder de fer mal a la terra i al mar:

«No feu cap mal a la terra,

ni al mar, ni als arbres,

fins que haurem marcat al front

els servents del nostre Déu».

 

Llavors vaig sentir el nombre

dels qui havien estat marcats:

eren cent quaranta-quatre mil

de totes les tribus d’Israel.

 

Després vaig veure una multitud tan gran

que ningú no l’hauria poguda comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races, i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans,

i cridaven amb totes les forces:

«Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell».

I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron,

dels ancians i dels quatre  vivents, 

i es  prosternaren davant el tron

amb el front fins a terra, adorant Déu,

i deien: «Amén.

Lloança, glòria, saviesa,

acció de gràcies, honor, poder i força

al nostre Déu pels segles dels segles. Amén». 

Llavors un dels ancians em va preguntar:

«Aquests que van vestits de blanc,

¿qui són i d’on vénen?»  

Jo li vaig respondre: 

«Senyor meu, vós ho sabeu». 

Ell em digué: 

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs».

 

2ª LECTURA (1ª Joan 3:1-3).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus,

i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

 

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que, quan es manifestarà,

serem semblants a ell,

perquè el veurem tal com és.

I tothom que té aquesta esperança en ell, 

es purifica, tal com Jesucrist és pur.

 

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

 

LLENGUATGE.

1. Tots Sants és una de les celebracions religioses que el Calendari laboral manté com a festiva pel fet d’estar tan unida a la Diada dels Difunts, molt popular, i que ja comença la tarda abans.

En tot cas, per a l’Església, és una festivitat important i molt antiga. A Occident, aquesta festa es relaciona amb la cristianització d’un important temple de Roma dedicat a Tots els déus, anomenat Panteó (del grec pan (tots) + theos (déus). L’any 609 va ser dedicat a Santa Maria i Tots els Màrtirs (Sants).

 

2. De les tres Lectures d’avui, la més pròpia d’aquesta Festa és la primera, treta de l’Apocalipsi, en la qual se’ns descriu, amb un llenguatge simbòlic i solemne, una Litúrgia Celestial, presidida per l’Anyell (Jesús mort i ressuscitat) i amb la participació de tots els salvats (tots els sants): gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües, a més dels 144.000 (12 x 12 x 1000. 12=xifra del “poble elegit”) de totes les tribus d’Israel. S’estaven drets, davant el tron i davant l’Anyell...

 

3. Convé no entendre aquesta festa com un intent de “no descuidar-se de ningú” en la Memòria que l’Església Catòlica fa de les persones “santes”. Més aviat cal entendre-la com la visió i degustació anticipades de la festa permanent a la qual Déu convida tota la Humanitat.

Estem arribant al final de l’Any litúrgic; com si diguéssim, al final de Curs (segons el calendari litúrgic). També en el ritme de les estacions estem en plena tardor (en l’hemisferi nord), pressentint l’hivern.

Aquesta visió (apocalipsi) serveix per refermar-nos en l’èxit final de la Humanitat, i confortar-nos en èpoques de persecucions o de crisis.

 

4. L’evangeli d’avui és el de les Benaurances (llegides també el diumenge 4rt.de l’any A, on podeu trobar-hi altres Apunts).

En l’evangeli de Mateu les Benaurances ocupen el mateix lloc que ocupaven els 10 Manaments per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.

Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús. Moisès puja tot sol a la muntanya per rebre de Déu les “taules de la Llei”. Jesús hi puja “i els deixebles se li acostaren”. Jesús “s’asseu a la muntanya” i dóna el seu MISSATGE, que és el de Déu mateix

Sobretot canvia el llenguatge: ja no es tracta de “manaments” sinó de “benaurances”.

 

5. Amb tot, convé no posar oposició entre els Manaments i les Benaurances. Al contrari: les Benaurances són la visualització dels fruits del compliment dels Manaments. Les Benaurances són els mateixos Manaments vistos des de l’experiència de qui els compleix. I així com tots els Manaments es poden resumir en un de sol: rebre l’amor de Déu estimant els altres, així també totes les benaurances es poden resumir en una de sola: feliç el qui es refia del Senyor perquè res no podrà separar-lo d’Ell.

 

6. Aquesta era la finalitat dels Manaments. Déu no mana per manar, sinó que amb els seus manaments ens va guiant perquè puguem participar de la seva mateixa Felicitat. L’objectiu dels Manaments és la felicitat de qui els rep. (Llegiu Gàlates, 3,23ss).

 

Cal entendre les Benaurances a partir dels Manaments; igualment, cal entendre els Manaments amb l’esperit de les Benaurances. Per això Mateu estableix un paral·lelisme tan marcat entre Manaments i Benaurances.

 

7. Però també deixa clara la gran diferència: els Manaments eren com la “Constitució” per a un Poble concret que ja existia: els descendents de Jacob i d’Abraham. Amb aquest “Poble” Déu fa una aliança, i li dóna la Llei (Els Manaments) com a signe i garantia d’aquesta aliança.
 

En canvi les Benaurances són ofertes a tothom, sigui del Poble que sigui. Tots els pobres (en esperit: és a dir: aquells que no anhelen “ser com els rics”) són cridats a ser “ciutadans del Regne de la Felicitat”. Tots els qui estan de dol, tots els qui ploren, tots els qui tenen fam...

 

Nota. Llegint en profunditat el missatge de la  Bíblia, Déu fa aliança amb Israel perquè “veu la opressió que està patint” (Èxode 3,7). D’aquí cal deduir que, segons la Bíblia, Déu fa aliança alliberadora amb cada Poble que sofreix opressió.

 

8. L’evangeli de Mateu estableix una clara inclusió entre les Benaurances i l’escena del Judici final (Mateu 25,31-46). Tota la predicació de Jesús queda inclosa entre aquestes dues escenes que tenen per centre Jesús (el Fill de l’Home) “assegut”, primer com a mestre i després com a jutge. La “llista” de les  Benaurances està al començament de l’activitat pública de Jesús; la “llista” dels Comportaments que determinen entrar o no al Regne, es troba al final.

Per això és convenient llegir les Benaurances juntament amb el capítol 25 de Mateu. 

 

Nota:
La inclusió "Benaurances – Judici final" s’inclou dintre una inclusió més gran formada pel concepte “amo d’aquest món”, que, al començament, s’atribueix Satanàs i que, al final, s’atribueix Jesús ressuscitat (Mateu 4,8 ↔ Mateu 28,18).

 

MISSATGE.

9. El missatge de la festa de Tots Sants és l’esperança. El “projecte d’amor” que Déu té sobre els Humans no quedarà frustrat, si bé assumir-lo o no, és responsabilitat de cadascú.

Com es llegeix a la segona Lectura: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som (1Joan 3,1)

 

RESPOSTA.

10. Déu dóna per a tothom les riqueses de la Terra. Hem estat creats “per a ser rics”. Si, a pesar d’això, resulta que hi ha pobres, és que alguna cosa funciona malament. Si hi ha persones pobres és que deu haver-n’hi de massa riques. Això és injust i contrari al pla de Déu. En aquesta situació, Déu està de la part dels pobres perquè siguin “rics” (no “com els rics”).

Déu ens ha creat per a la vida. Si hi ha gent que està de dol és que alguna cosa ha generat mort. Si hi ha mort, és que hi ha algú que mata. Déu està de la part dels “matats” i dels que estan de dol perquè puguin gaudir de la vida (no “com els que maten”).  ...

 

11. Les Benaurances neixen per contrast amb una realitat que no ve de Déu; neixen d’una humanitat partida: hi ha pobres perquè hi ha rics massa rics; hi ha qui plora perquè hi ha qui ofèn; hi ha perseguits perquè hi ha qui persegueix; ...

Donada aquesta situació real, no volguda per Déu, cadascú ha de decidir on es situa; de quina part està.

 

12. En tot cas se'ns fa saber de quina part està Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...” (Mateu 25, 31ss).

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. No solament les persones es divideixen en “pobres” i “riques”; també els països. Com valorem i assumim el fet de pertànyer a “països rics”?

 

2. Les Benaurances són “benaurances”. Les heu utilitzat alguna vegada per imposar-les o exigir-les com si fossin “manaments”?

 

3. En la 2ª Lectura es contraposa “ser fills de Déu” i “ser del món”. ¿Com experimenteu aquesta contraposició amb “el món actual”? Què s’entén, aquí, per “mon”?

 

Diumenge vinent, 31è. de durant l'Any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

Els altres (Pròxim).     Manament (Primer).

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):
Mestre de la Llei.

 

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Deuteronomi 6,2-6).

En aquells dies, Moisès digué al poble:

«Reverencia el Senyor, el teu Déu,

compleix durant tota la vida els manaments que et dono,

tant tu, com els teus fills i els fills dels teus fills.

Així viureu anys i més anys.

Escolta, Israel,

mira de posar en pràctica això que et mano;

així seràs un poble feliç i nombrós

en un país que regalima llet i mel,

tal com el Senyor ho va prometre als teus pares.

Escolta, Israel:

El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic.

Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb totes les forces.

»Guarda en el teu cor les paraules dels manaments

que avui et dono.»

 

 

2ª LECTURA (Hebreus 7,23-28).

Germans,

els sacerdots de l’antiga aliança van ser molts,

perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions.

Però Jesús, que viu per sempre,

no traspassa a ningú les funcions sacerdotals.

Per això té el poder de salvar definitivament

tots els qui per ell s’acosten a Déu,

ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells.
Un sacerdot així és el que ens calia:

sant, innocent i sense taca;

per això va ser tret d’enmig dels pecadors

i enlairat més amunt del cel.

Ell no necessita, com els altres, oferir víctimes cada dia

tant pels seus propis pecats com pels pecats del poble:

es va oferir a si mateix una sola vegada.

La Llei havia fet sacerdots uns homes plens de febleses,

però els termes del jurament que ha substituït la Llei

han consagrat el Fill,

que serà per sempre un sacerdot perfecte.

 

 

EVANGELI. (Marc 12,28b-34).

En aquell temps,

un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús

i li va fer aquesta pregunta:

«Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?»
 

Jesús li respongué:

«El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu,

el Senyor és l’únic.

Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima,

amb tot el pensament, amb totes les forces.”

El segon és:

“Estima els altres com a tu mateix.”

No hi ha cap altre manament més gran que aquests.»

 

El mestre de la Llei li digué:

«Molt bé, mestre.

És veritat que Déu és un de sol i que no n’hi ha cap altre fora d’ell.

I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes les forces,

i estimar els altres com a si mateix

és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a l’altar.»
 

Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué:

«No ets lluny del regne de Déu.»

I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.

B. LLENGUATGE.

 

1. L’episodi que hem llegit, situat en aquest lloc de l’Evangeli de Marc, resulta sorprenent. Jesús, seguint el seu camí, ha arribat a Jerusalem on s’ha hagut d’enfrontar a tot el sistema de Poder político-religiós que estava esclavitzant el poble en nom de Déu.

L’enfrontament ha estat radical: per part de Jesús: expulsió dels “mercaders” del Temple; per part dels grans sacerdots i mestres de la Llei: decisió de matar Jesús (Marc 11,15ss). I precisament en aquest ambient tan tens, l’evangelista ens presenta un mestre de la Llei que fa a Jesús, sense segones intencions, una pregunta clau: “Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?”

Certament la pregunta no és per veure si Jesús coneixia o no la resposta. La resposta a aquesta pregunta la saben de memòria tots els jueus ja que constitueix la pregària bàsica de cada dia: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces” (Deuteronomi 6,4s).

 

2. Però la pregunta demana més del que sembla; i a més, Jesús respon més del que la pregunta demana.

Aquí “primer manament” no vol dir només aquell que està posat en primer lloc en relació als altres manaments, sinó que és refereix a aquell manament que és la font i origen de tots els altres. És com si la pregunta fos: “Quin és el fet o la situació de la qual provenen tots els manaments?”.

Aquest fet, origen de tots els manaments, és que “el Senyor és el nostre Déu”. Però ho és de tal manera que tots els humans quedem convertits en mútuament germans.

 

3. Per això Jesús formula no solament el “primer dels manaments” sinó també el segon: “Estima els altres com a tu mateix”.
En realitat, el que fa Jesús és destacar que aquests “dos manaments” són les dues cares d’un únic manament, que, en la pràctica, pren diferents formes (que seran els altres manaments).

“Estimar els altres com a tu mateix” era un manament ja conegut entre els jueus (Levític 22,39), però no era considerat “el segon” unit amb el primer. L’evangeli de Mateu ho diu més explícitament quan afegeix: “El segon és semblant al primer”; o millor: el segon és la semblança del primer (Mateu 22,39).

 

4. El mestre de la Llei reconeix la bona resposta de Jesús i, fins i tot, en fa una aplicació sorprenent quan diu que l’amor als altres és més important que les pràctiques cultuals d’amor a Déu. La sintonia entre Jesús i el mestre de la Llei és total, i Jesús en deixa constància: “No ets lluny del Regne de Déu”.

 

Que l’evangeli de Marc posi de manifest aquesta sintonia en un moment de gran tensió entre Jesús i els mestres de la Llei és molt significatiu. Vol dir que Jesús no s’oposa als mestres de la Llei com a col·lectiu.
Pertànyer al grup dels mestres de la Llei no comporta automàticament estar enfrontat a Jesús. Depèn de la decisió de cadascú. Els evangelis ens presenten “bones persones” pertanyents a col·lectius adversos; com també “males persones” pertanyents a col·lectius favorables. Així ens presenta la bondat d’aquest mestre de la Llei; o de Josep d’Arimatea, membre destacat del Sanedrí (Marc 15,43); o del Centurió romà que presideix la crucifixió de Jesús, però que acaba confessant la seva divinitat (Marc 15,39). Per contra, també diu explícitament que el traïdor era un dels Dotze (Marc 14,34).

 

C. MISSATGE.

5. El MISSATGE d’aquest evangeli és doble, segons es miri el contingut de les paraules o les circumstàncies del fet en si.

a). Missatge del contingut. Tota la Llei neix de “dues” fonts, que en realitat són dos aspectes d’una sola: l’amor de Déu, el qual genera en nosaltres l’amor als altres. Aquí “els altres” no han de ser entesos d’una manera teòrica i genèrica sinó ben concreta: “amor al pròxim”.

b). Missatge de les circumstàncies. No s’ha de valorar una persona només pel col·lectiu a què pertany.

 

D: RESPOSTA.

6. També la resposta pot ser doble:

a). Tenint en compte el contingut.
Cal no separar el primer manament del segon, ni el segon del primer. Només podem estimar Déu estimant el proïsme; i només estimem realment el proïsme si ho fem en l’horitzó de l’amor a Déu.

L’expressió “en l’horitzó de l’amor a Déu” es pot entendre malament en una societat com la nostra. No és necessari entendre-la en sentit religiós o confessional. Cal entendre-la en sentit existencial: valorar la realitat de l’altre com una realitat digna en si mateixa, i independent dels nostres conceptes, judicis, valoracions,...
L’estimació crea vincles. En l’amor verdader, qui estima no usa mai aquests vincles per lligar l’estimat sinó que són un compromís a favor de la seva plena i creixent llibertat. Amb un llenguatge no religiós diríem: estimar l’altre per si mateix.

“Estimar algú per si mateix” comporta considerar-lo digne de dedicar-li la nostra pròpia vida. En aquest sentit el considerem més important que nosaltres mateixos.
Aquest “plus” que l’amor ens fa veure en la persona estimada, en el llenguatge religiós pot ser anomenat perfectament “amor a Déu”. Déu no l’ha vist mai ningú; l’estimem en els altres. Així doncs, pot donar-se el cas de persones que afirmen que no creuen en Déu, i que, no obstant, estimin realment els altres. Aquest amor, vist per un creient, pot ser considerat “amor a Déu”, encara que haurà d’abstenir-se de dir-ho, per respecte a qui vol ser tingut per ateu o no creient.

 

b). Tenint en compte les circumstàncies.
Ens cal valorar cada persona anant més enllà del col·lectiu a què pertany o en què l’incloem. De fet, potser és precisament això el que vol significar la paraula “proïsme”. La “proximitat” consisteix en mirar la persona en si mateixa, retallant-la, com si diguéssim, del marc en què prèviament l’havíem posat o que ell mateix fa servir per definir-se. (Aquí podria ser un bon moment per llegir la Paràbola del Bon Samarità (Lluc 10,25. Diumenge 15 de l’Any C).

 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Quina incidència tenen els prejudicis en la teva relació amb les persones amb qui et trobes o amb qui convius?

 

2. Què penses de les lleis discriminatòries que hi ha a l’Església, sobretot relacionades amb el culte (litúrgia)? (Dones, altres religions, separats,...).

 

3. Com influeix l’amor a Déu en la teva manera d’estimar el proïsme?