Dedicació de St. Joan de Laterà.

1ª LECTURA (Ezequiel 47,1-2.8-9.12)

En aquells dies,
l’àngel em va fer tornar a l’entrada del santuari,
i vaig veure que sota el llindar del santuari que mira a orient
naixia, al costat dret, una font d’aigua,
i s’escolava cap a l’orient, passant a l’esquerra de l’altar.
Em va fer sortir per la porta del nord,
em va conduir per fora
fins a l’exterior de la porta que mira a l’orient,
i vaig veure que l’aigua rajava del costat dret.
Llavors em digué:
«Aquesta aigua corre per les valls orientals,
baixa a l’Arabà i desemboca a la mar Morta.
Entra dins les aigües salades i les saneja.
A tot arreu on penetrarà l’aigua d’aquest riu,
hi viurà tota mena d’animals que neden dintre l’aigua,
i el peix serà molt abundant,
perquè on arribi aquesta aigua, la mar serà sanejada.
Allà on arribi l’aigua del riu, tot viurà.
A banda i banda del riu creixerà tota mena d’arbres fruiters.
No perdran mai la fulla i sempre tindran fruit.
Cada mes donaran fruits primerencs,
perquè l’aigua que els rega neix del lloc sant.
Els seus fruits donaran aliment,
i les seves fulles seran un remei.»

2ª LECTURA   (1ª Corintis  3,9b-11.16-17).

Germans,
vosaltres sou un edifici construït per Déu.
Jo, com a bon arquitecte,
amb la gràcia que Déu m’ha donat,
he posat el fonament, i d’altres continuen construint.
Que cadascú miri bé com construeix.
De fonament, ningú no en pot posar cap altre
que el que està posat: Jesucrist.
¿No sabeu que sou un temple de Déu
i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?
Si algú profana el temple de Déu,
Déu li’n demanarà compte,
perquè el temple de Déu és sagrat,
i aquest temple sou vosaltres.

 

EVANGELI  (Joan 2,13-22)

Quan s’acostava la pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem,
i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms
i els canvistes asseguts.
Llavors es va fer un fuet de cordes,
i els tragué tots, moltons i vedells, a fora del temple,
escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules,
i digué als venedors de coloms:
«Traieu això d’aquí,
no convertiu en mercat la casa del meu Pare.»
Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura:
«El zel del vostre temple em consumia.»
Llavors els jueus el van interrogar:
«¿Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?
Jesús els contestà:
«Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies.»
Els jueus respongueren:
«Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció,
¿i tu el vols reconstruir en tres dies?»
Però ell es referia al santuari del seu cos.
Quan Jesús ressuscità d’entre els morts,
els deixebles recordaren que ell deia això,
i cregueren en l’Escriptura
i en aquesta paraula de Jesús.

LLENGUATGE.

1. La Lectura d’avui és treta de l’evangeli de Joan. És un dels pocs relats que es troben en els quatre evangelis. Amb tot, aquest Episodi del Temple té un significat diferent en els tres Sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) i en Joan.
En els Sinòptics, d’aquest episodi podria dir-se’n “la Purificació del Temple”. Al final de la seva obra, Jesús puja a Jerusalem on hi és rebut pel Poble com a Messies. Segons les Escriptures del Jueus, la 1ª feina del Messies era purificar el Temple. Jesús ho fa expulsant-ne els qui venien i compraven, i que l’havien convertit en una cova de lladres (Marc 11,17).
2. Però en l’evangeli de Joan aquest episodi, posat al començament, porta un missatge més radical: no es tracta de purificar el Temple sinó d’anul·lar-lo, substituint-lo per l’Home. Per això Jesús, en el relat de Joan, no expulsa els mercaders sinó que fa sortir tots els animals (ovelles i  vedells, amb els coloms) destinats a ser-hi sacrificats. El Temple s’havia convertit en un àmbit d’esclavitud per al Poble (representat en les ovelles i vedells): Jesús el fa sortir, com Moisès havia fet sortir el Poble d’Israel de la Terra d’esclavitud. Evidentment, els responsables del Temple no acceptaran quedar-se sense víctimes (esclaus). L’evangelista Joan anirà teixint el relat de tot el seu Evangeli de manera que, de fet, l’anyell que “sacrificaran” serà el mateix Jesús; però no al Temple, que ja ha perdut tota legitimitat, sinó a “fora la ciutat” (Marc 15,20). Joan Baptista ja havia presentat Jesús dient: “Mireu l’Anyell de Déu” (Joan 1,36).
Aquest episodi del Temple prepara la declaració més explícita que farà Jesús quan, responent a la pregunta de la Samaritana sobre on cal adorar el Senyor, li dirà: “Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem, … els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat” (Joan 4,21).
3. La referència al fuet té per finalitat deixar clar que, a qui Jesús fa sortir del Temple és a les ovelles i vedells, amb els coloms ( >Joan 10,3). És també un gest messiànic, doncs se solia representar el futur Messies amb un fuet a la mà per reconduir el poble a la pràctica de la vertadera religió (“Bon pastor”).
4. L’evangelista vol que ens fixem en aquest canvi de perspectiva en relació als evangelis Sinòptics. Ho fa posant-hi dues “interpretacions” per part dels mateixos deixebles. En un primer moment, aquests interpreten l’acció de Jesús segons la “mentalitat normal”: apliquen a Jesús els sentiments d’Elies: “El zel del vostre temple em consumia” (1 Reis 19,10; Salm 69,10). És una interpretació errònia. Jesús no es comporta com Elies, extremadament violent (1 Reis 18,40). L’autèntica interpretació del gest de Jesús la dóna Ell mateix: “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies. … Ell es referia al santuari del seu cos”.
Aquest significat profund de l’acció de Jesús, els deixebles no el van copsar fins més tard: “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’escriptura i en aquesta paraula de Jesús”.
5. L’acabament de la Lectura d’avui és realment sorprenent: “Molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots”…
¿En què creuen els qui creuen en Jesús? Creuen  “que Ell és el Messies”. Però imaginen un “Messies” totalment al revés de com és Jesús. St. Pau ben gràficament als cristians de Corint: Els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd;…” (1ª Corintis 1:22-25).
La Fe no és “creure que Jesús és el Messies” sinó creure que la manera que té Jesús de viure i donar la vida, el fa “Messies”. En el primer cas, la fe no seria res més que aplicar a Jesús les nostres idees. En realitat no seria “creure en Jesús sinó en nosaltres mateixos. En canvi, en el segon cas, la fe és acollir la nova realitat que Jesús ens proposa i acceptar-la com la veritat que salva la nostra vida.
Aquesta equivocació en la manera d’entendre el “Messies” explica que la mateixa multitud que aclamava Jesús el Diumenge del Ram, al Divendres Sant, quan Pilat pregunta a qui volen que deixi lliure,  respongui: “Aquest no; volem Barrabàs”. Per això conclou l’evangelista: “Ell (Jesús) sabia prou què hi ha a l’interior de cada home” (No llegit en el fragment d’avui).

MISSATGE.

6. El Relat d’avui ens ofereix un missatge amb dues cares pràctiques:
a). El Temple ha acabat el seu temps. No cal purificar-lo sinó sortir-ne i substituir-lo per l’Home. És en l’Home que dóna la seva vida pels altres on Déu es fa present i visible.
b). Creure en Jesús-messies (“Jesu-crist”) no és creure en un líder que solucionarà els problemes a la nostra manera, sinó creure que “donar la vida pels altres amb amor” és l’autèntica vida a la qual som invitats, participant de la Vida mateixa de Déu. Això significa que el missatge no és només “sobre Jesús” sinó també sobre la “vida dels humans”, visualitzada ja en aquest home anomenat Jesús de Natzaret.

RESPOSTA.

7. a) Moltes de les Comunitats Cristianes, esdevingudes una nova religió, han “re-instaurat” grans i magnífics temples. Entre nosaltres, la quasi totalitat dels grans temples s’ha convertit, en alguns aspectes, en una servitud. Només per mantenir-los, ja hem de negociar amb els poderosos de torn i dependre d’ells. Molts d’aquests edificis han de ser considerats “propietat del poble”. ¿No seria oportú trobar la manera de retornar-los al Poble ara que, si som realistes, ens fan més nosa que servei?
8. b) L’autèntic “temple” capaç de visualitzar i encarnar la presència de Déu és el “cos ressuscitat de Jesús”; és a dir: la Comunitat que neix de la pràctica de la Comunió. “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mateu 18,20). Això implica que, per al seguidor de Jesús, el vertader culte és la pràctica de l’amor solidari amb tots els humans. La missa del diumenge hauria d’expressar aquest culte, i celebrar la vida que inclou. I cal reconèixer que festes com la d’avui no ajuden precisament a aquest canvi de visió.

PREGUNTES per al diàleg.

1. És freqüent parlar de l’edifici de l’església com d’un “espai sagrat”. Què en penseu? ¿Què el faria sagrat?
2. Considereu que les nostres esglésies son adequades per a reunions comunitàries?
3. Quan parlem de persones “practicants”, a qui solem referir-nos: als qui assisteixen als “temples” (edificis) o als qui practiquen la solidaritat?

Diumenge 32. Any A

1ª LECTURA.  (Saviesa 6:12-16).

La saviesa és resplendent i no s’apaga mai.

Els qui l’estimen, arriben fàcilment a contemplar-la;

la troben tots els qui la cerquen:

ella mateixa es fa conèixer als qui la desitgen.

Si algú matineja per sortir a buscar-la,

no s’hi haurà de cansar:

la trobarà asseguda a les portes de casa.

Pensar-hi sempre, ja és tenir l’enteniment madur,

i, si per trobar-la, hi ha qui passa nits en vetlla,

aviat perd el desfici, perquè ella ronda sempre

buscant els qui se la mereixen;

generosament se’ls apareix pels camins

i els surt al pas en tot el que es proposen.

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 4:13-18).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Germans:

no podeu desconèixer què serà dels difunts:

no voldríem pas que us entristíssiu,

com ho fan els altres que no tenen esperança.

Tal com creiem que Jesús morí i ressuscità,

creiem també que Déu s’endurà amb Jesús

els qui han mort en ell.

D’acord amb la paraula del Senyor, us diem

que nosaltres,

si encara quedàvem amb vida quan arribarà el Senyor,

no serem primers que els qui han mort,

perquè, a un senyal de comandament,

al crit d’un arcàngel, al toc del corn de Déu,

el Senyor mateix baixarà del cel,

i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer;

llavors, els qui d’entre nosaltres quedem en vida,

serem enduts juntament amb ells pels aires,

en els núvols,

per sortir a rebre el Senyor,

i així estarem amb ell per sempre.

Consoleu-vos, doncs, els uns als altres,

amb aquestes paraules.

EVANGELI. (Mateu 25:1-13).

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

“Passarà amb el Regne del cel com en deu noies,

que sortiren amb torxes a rebre l’espòs.

N’hi havia cinc de prudents,

i les altres cinc eren desassenyades.

Les desassenyades no s’emportaren oli per les torxes,

però cadascuna de les prudents

se’n proveí d’una ampolla.

Com que el nuvi trigava, els vingué son,

i totes s’adormiren.

Ja era mitjanit quan se sentí cridar:

L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l.

Aquelles noies es despertaren

i començaren a preparar les seves torxes.

Les que no tenien oli digueren a les altres:

Doneu-nos oli del vostre,

que les nostres torxes no s’encenen.

Però les prudents els respongueren:

Potser no n’hi hauria prou per a totes;

val més que aneu a comprar-ne.

Mentre hi eren, arribà el nuvi,

i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa.

I la porta quedà tancada.

Finalment arribaren també les altres,

i deien des de fora:

Senyor, Senyor, obriu-nos.

Però ell els respongué:

Us dic amb tota veritat que no us conec.

Vetlleu, doncs,

perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

LLENGUATGE.

1. Sorprèn la duresa del nuvi en aquesta paràbola. És cert que tota ella està pensada per posar de relleu una de les coses que més ens demana l’evangeli: estar apunt. Però, no obrir la porta a aquelles cinc noies una mica despistades, sembla una actitud massa intolerant. Aquesta intolerància resulta més sorprenent si tenim en compte que aquestes noces representen les “noces de Crist amb la seva Església”.
Aquelles noies no han fet cap mal; simplement han estat massa distretes. Fins i tot diríem que són precisament les altres cinc les que han estat males companyes en no voler compartir la seva ampolla d’oli. No obstant això, aquestes no són censurades i poden entrar tranquil·lament a la Festa.

2. Fa quatre diumenges ens vam trobar amb un cas semblant: aquell invitat que va anar a les noces del fill del rei sense el vestir de noces, i que el rei el va treure fora, expulsant-lo del convit.

També l'evangeli de diumenge que ve mostra una gran duresa.

¿Podríem dir que els evangelis comencen presentant-nos un Jesús molt bona persona, però que, al final, es torna una persona dura, molt dura? ¿I aquesta “duresa” caldria aplicar-la també a Déu, ja que Jesús ens fa visible la manera de ser de Déu?

3. Estem a finals de l’any litúrgic. L’any litúrgic va resseguint el camí de Jesús, que és també el camí dels seus seguidors.

Els relats evangèlics ens deixen clara una cosa: el camí de Jesús porta a participar de la vida-festa-felicitat de Déu mateix.

Aquesta participació en la vida-felicitat de Déu és un do gratuït. Podem acceptar-lo o no. Però, què passa si no l’acceptem?

Segurament aquesta és la gran pregunta que ens ajudarà a entendre la “duresa” d’aquest Déu bo que ens invita a participar de la seva mateixa Vida.

4. Què passa si no acceptem la invitació de Déu?

La resposta és que no passa res, perquè al marge de l’obra de Déu no hi ha res.

Solem pensar que nosaltres som o tenim alguna classe de realitat al marge de Déu. Però, com diu l’evangeli de Joan: “Per ell tot ha vingut a l’existència, i res no hi ha vingut sense ell” (Joan 1,3).

Què passa si el rierol refusa l’aigua que li ofereix la font? −No passa res, perquè no hi hauria rierol.

Què passa si una bombeta es nega a connectar-se a la font d’electricitat? −No passa res, perquè no hi hauria bombeta.

Què passa si un ocell no es deixa sostenir per l’aire? −No passa res, perquè no hi hauria ocell.

La nostra relació amb Déu no és una qüestió de tracte sinó d’existència. No és una relació bilateral sinó una seqüència de Vida.

5. Parlo d’aquella experiència directa i profunda que ens fa sentir que som unes “realitats” que no tenim en nosaltres mateixos la base de la nostra existència. Podríem no existir. Si existim és perquè “algú ens aguanta en l'existència”. I el missatge de l’Evangeli és: deixeu-vos aguantar, per poder viure; deixeu-vos estimar, per poder ser,...

6. Deixar-se aguantar significa estar oberts a aquell que ens aguanta. “Aguantar-nos” és un acte d’amor. Qui ens aguanta, ens aguanta per amor i amb amor. I nosaltres ens deixem aguantar acceptant ser estimats i fent-nos amadors. Si no, no passa res: simplement quedem “fora”, a la “fosca”, en el “no-res”.

7. L’acció de Déu és com un estira i arronsa entre Vida i no-vida; entre Ser i no-ser; entre Llum i tenebra (Joan 1,5).

Déu no fa el seu “do” a algú que ja existeix. L’existència és el do. I només des d’una existència ja donada i rebuda podem negar-nos a continuar acceptant-la, i anar-nos pansint com la branca que es desprèn de l’arbre.

En la “duresa de Déu” els Evangelis ens mostren el perill de la nostra pròpia “duresa de cor” o del nostre orgull: no acceptar ser aguantats per l'Amor.

8. En els Evangelis, Jesús (l’Home-mostra, perquè ha donat un sí total al qui l’aguanta, al Pare) ens ho diu servint-se de diferents llenguatges. Fa quatre diumenges, amb el símbol del vestit de noces; en l’evangeli d’avui, amb el símbol de l’oli per les torxes; diumenge que ve, amb el símbol d’un talent desaprofitat. A l’últim diumenge de l’any litúrgic, ja no hi haurà símbols. Serà el moment dels resultats.

Què passa si una torxa no s’impregna d’oli? No passa res: simplement, no hi ha torxa, perquè és l’oli que converteix en “torxa” el pal que l’aguanta.

Què passa si unes noies no s’han preparat per entrar a la Sala de Festes? No-res: simplement queden “fora”.

9. I si canvien? I si es converteixen i corregeixen la seva “distracció”?

Tot el missatge de Jesús és una crida a la conversió. Tots estem invitats a la conversió, fins i tot aquells que ho han deixat per a “la última hora” (Mateu 20,5).

Però en la paràbola que hem llegit avui, el nuvi ha esperat fins a l’últim moment per arribar; ha esperat fins a la “mitjanit”. Abans, hi havia hagut tot el temps per preparar les torxes. Hi havia temps per esperar i, fins i tot, per adormir-se. En els evangelis “adormir-se” significa la mort. “Totes s’adormiren”.

10. Dóna la impressió que aquelles noies realment no esperaven ningú. Ni tan sols s’havien adonat que hi havia una festa (“vida”) a la qual eren esperades per ser-hi llum. Les altres no els poden donar oli del seu perquè cada “torxa” necessita el seu “oli”, aquell en què la pròpia vida s'ha anat convertint.

MISSATGE.

11. La nostra vida és el temps que se’ns ofereix per dir “sí” a la Vida. També podem dir “no”, i quedar-nos “fora”, perquè, arribat el nuvi a la mitjanit (o sigui: al final dels temps), la “porta queda tancada”.

RESPOSTA.

12. Estigueu apunt.

Estar apunt no és encendre les torxes al moment en què arriba el nuvi sinó haver-se proveït d’oli abans que ell arribi.

“Proveir-se d’oli” no vol dir dedicar uns minuts de la vida per anar a comprar-lo, i ja està. No. Proveir-se d’oli és entendre i viure la vida tensionada per l’espera del nuvi. La Festa amb el Nuvi és l’horitzó, el sentit, el mòbil, la fita de la vida. Proveir-se d’oli vol dir “fer-se oli”, fer-se aroma, perfum, llum, obsequi, do. “Rebem la vida com un do, i la mereixem donant-la” (R. Tagore).

Proveir-se d’oli és fer-se oli i anar amb l’ampolla destapada, de manera que una ferida s’hi pugui amorosir; un alè ressec s’hi pugui perfumar; o un esquelet que grinyola s’hi pugui untar... I és aquest “l’oli” que el nuvi pren per fer-ne “torxa”.

PREGUNTES per al diàleg.

1. La paràbola acaba amb aquestes paraules “Vetlleu, doncs,

perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”. A quin “dia i hora” es refereixen? Al moment de la mort? A algun moment molt especial de la nostra vida? Es tracta de “moments imprevistos” que només descobrirem si vetllem contínuament?

2. Això del “dia i la hora” va només per a les persones individuals o convé entendre-ho també de les comunitats, de l’Església i, fins i tot, de la Humanitat? En aquest cas, com interpreteu el moment actual de la Humanitat i de l’Església?

3. Sentiu la vostra vida “marcada” per la invitació a entrar a la Festa?