Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data
que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8
dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
Els altres (Pròxim). (Primer) Manament.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional):
Mestre de la Llei.
A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Deuteronomi 6,2-6).
En aquells dies, Moisès digué al poble:
«Reverencia el Senyor, el teu Déu,
compleix durant tota la vida els manaments que et dono,
tant tu, com els teus fills i els fills dels teus fills.
Així viureu anys i més anys.
Escolta, Israel,
mira de posar en pràctica això que et mano;
així seràs un poble feliç i nombrós
en un país que regalima llet i mel,
tal com el Senyor ho va prometre als teus pares.
Escolta, Israel:
El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic.
Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,
amb tota l’ànima, amb totes les forces.
»Guarda en el teu cor les paraules dels manaments
que avui et dono.»
Nota prèvia per a la 2ª Lectura d’aquest diumenge.
Treta de la Carta als Hebreus que
llegim aquets diumenges finals de l’Any B,
aquesta Lectura ens parla de Jesús
com a “Summe Sacerdot”.
En aquests moments en què la nostra Església “pateix” per una (suposada) manca
de “sacerdots”, és fàcil interpretar equivocadament el contingut de la Carta als
Hebreus.
Per això suggereixo, si us sembla bé, llegir
“Sacerdots?”
del Vocabulari.
Seria bo iniciar una “discussió” sobre aquest punt que, presumptament, esdevindrà “clau” per al
futur de l’Església.
2ª LECTURA (Hebreus 7,23-28).
Germans,
els sacerdots de l’antiga aliança van ser molts,
perquè la mort els impedia de continuar en les seves funcions.
Però Jesús, que viu per sempre,
no traspassa a ningú les funcions sacerdotals.
Per això té el poder de salvar definitivament
tots els qui per ell s’acosten a Déu,
ja que viu intercedint per sempre a favor d’ells.
Un sacerdot així és el que ens calia:
sant, innocent i sense taca;
per això va ser tret d’enmig dels pecadors
i enlairat més amunt del cel.
Ell no necessita, com els altres, oferir víctimes cada dia
tant pels seus propis pecats com pels pecats del poble:
es va oferir a si mateix una sola vegada.
La Llei havia fet sacerdots uns homes plens de febleses,
però els termes del jurament que ha substituït la Llei
han consagrat el Fill,
que serà per sempre un sacerdot perfecte.
EVANGELI. (Marc 12,28b-34).
En aquell temps,
un dels mestres de la Llei anà a trobar Jesús
i li va fer aquesta pregunta:
«Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?»
Jesús li respongué:
«El primer és aquest: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre
Déu,
el Senyor és l’únic.
Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima,
amb tot el pensament, amb totes les forces.”
El segon és:
“Estima els altres com a tu mateix.”
No hi ha cap altre manament més gran que aquests.»
El mestre de la Llei li digué:
«Molt bé, mestre.
És veritat que Déu és un de sol i que no n’hi ha cap altre fora
d’ell.
I que estimar-lo amb tot el cor, amb tot el pensament i amb totes
les forces,
i estimar els altres com a si mateix
és millor que tots els sacrificis i totes les ofrenes cremades a
l’altar.»
Jesús, en sentir aquesta resposta tan assenyada li digué:
«No ets lluny del regne de Déu.»
I ningú no s’atreví a fer-li cap més pregunta.
B. LLENGUATGE.
1. L’episodi que hem llegit, situat en aquest lloc de l’Evangeli
de Marc, resulta sorprenent. Jesús, seguint el seu camí, ha arribat a Jerusalem on s’ha hagut d’enfrontar a
tot el sistema del Poder político-religiós
que estava esclavitzant el Poble en nom de Déu.
L’enfrontament ha estat radical: per part de Jesús: expulsió dels “mercaders”
del Temple; per part dels grans sacerdots
i mestres de la Llei: decisió de matar Jesús (Marc 11,15ss).
I precisament en aquest ambient tan tens, l’evangelista ens presenta un mestre de la Llei que fa a Jesús, “sense
segones intencions”, una pregunta clau: “Quin
és el primer de tots els manaments
de la Llei?”
La pregunta no és per
veure si Jesús coneixia o no la resposta.
La resposta a aquesta pregunta la saben de memòria tots els Jueus, ja que
constitueix la pregària bàsica de cada dia: “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l’únic.
Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el
pensament, amb totes les forces” (Deuteronomi 6,4s).
2. Però la pregunta demana més
del que sembla; i Jesús respon més
del que la pregunta demana.
Aquí “primer manament”
no vol dir només aquell que està posat en primer lloc en la “llista” dels Manaments, sinó que és refereix a aquell
manament
que és la font i l’origen de tots els altres. És com si la
pregunta fos: “Quin és el fet o la situació de la qual provenen tots els Manaments?”.
Aquest “fet”, origen de
tots els Manaments, és que “el
Senyor és el nostre Déu”. Però ho és de tal manera (com a “Pare”) que tots
els Humans quedem convertits en mútuament
germans.
3. Per això Jesús diu no solament el “primer” dels manaments sinó també el “segon”: “Estima els altres
com a tu mateix”.
En realitat, el que fa Jesús és destacar que aquests “dos manaments” són les dues cares d’un únic manament, que, en la pràctica, pren diferents formes (que
seran els altres manaments).
“Estimar els altres com a tu
mateix” era un manament ja conegut entre els jueus (Levític 22,39), però no era
considerat “el segon” unit amb el primer.
En la versió de l’Evangeli de Mateu es diu més explícitament afegint: “El segon és “semblant” al primer”; o millor: el segon és la semblança del primer (Mateu 22,39).
4. El mestre de la Llei
reconeix la bona resposta de Jesús i, fins i tot, en fa una aplicació
sorprenent quan diu que l’amor als altres
és més important que les “pràctiques
cultuals” d’amor a Déu. La sintonia entre Jesús i el mestre de la Llei és total, i Jesús en deixa constància: “No ets lluny del Regne de Déu”.
Que l’Evangeli de Marc posi de manifest aquesta sintonia en un moment de gran tensió
entre Jesús i els Mestres de la Llei
és molt significatiu. Vol dir que Jesús no s’oposa als mestres de la Llei per principi, i com a Col·lectiu.
Per tant, formar part del grup dels mestres
de la Llei no comporta de per si estar enfrontat a Jesús. Depèn de la
decisió de cadascú.
Els Evangelis ens presenten bones
persones pertanyents a “col·lectius adversos” a Jesús; com també males persones pertanyents a “col·lectius
favorables”. Així ens presenta la bondat
d’aquest mestre de la Llei; o de
Josep d’Arimatea, membre destacat del Sanedrí (Marc 15,43); o del Centurió
romà que va presidir la Crucifixió de
Jesús, però que acaba confessant la seva divinitat (Marc
15,39). Per contra, també diu explícitament que “el Traïdor” era “un dels Dotze” (Marc 14,34).
C. MISSATGE.
5. El MISSATGE d’aquest evangeli és doble, segons es miri el contingut
de les paraules o les circumstàncies del relat en si mateix.
a) Missatge del contingut.
Tota la Llei neix de “dues” fonts,
que en realitat són dos aspectes d’una sola: l’amor de Déu, el
qual genera en nosaltres l’amor als altres. Aquí “els altres” no han de
ser entesos d’una manera teòrica i genèrica sinó ben concreta: “amor al
pròxim”.
b) Missatge de les circumstàncies.
No s’ha de “valorar” una persona pel col·lectiu a què pertany, o per “l’etiqueta” que exhibeix o que se li ha imposat.
D: RESPOSTA.
6. També la Resposta pot ser doble:
a) Tenint en compte el contingut.
Cal no separar el primer manament del
segon, ni el segon del primer. Només
podem estimar Déu estimant el proïsme; i només estimem realment el proïsme si
ho fem en l’horitzó de l’amor a Déu.
Aquesta expressió “en
l’horitzó de l’amor a Déu” podria entendre’s malament en una societat
“post-religiosa” com la nostra.
No és necessari entendre-la en sentit
religiós o confessional. Cal entendre-la en sentit existencial: valorant l’altre
com una realitat digna en si mateixa, independentment dels nostres
conceptes, judicis, valoracions,...
La “trobada” amb l’altre crea vincles.
En la trobada “respectuosa” no s’utilitzen mai aquests vincles per lligar l’altre, sinó que són un compromís a
favor de la seva plena i creixent llibertat. En llenguatge “no-religiós” diríem:
Valorar i respectar l’altre per si mateix.
Valorar l’altre “per si mateix” comporta considerar-lo
digne del nostre respecte més absolut. En aquest sentit, el considerem com a més important que nosaltres mateixos.
Aquest “plus” que es posa en la
persona valorada i respectada per si
mateixa, en el llenguatge religiós
pot dir-se’n perfectament “amor a Déu”.
Déu no l’ha vist mai ningú. Però tots ens en fem una “idea” (més o menys errònia), i segons les “nostres” experiències.
Aquestes “experiències” poden venir del tracte amb persones “que diuen creure
en Déu”. La “nostra” idea de Déu pot ser que sigui derivada
d’allò que veiem en els que es diuen o consideren “creients”.
Pot donar-se el cas de persones que “afirmen” que no creuen en Déu, i que, no obstant això, estimin realment els altres.
Aquest seu amor pot ser considerat “amor a Déu” (encara que potser serà
millor no dir-ho així, per respecte a qui vol considerar-se “ateu”, “agnòstic” o
“no-creient”).
b) Tenint en compte les circumstàncies.
Ens cal valorar cada persona anant més enllà del col·lectiu a què pertany o en què nosaltres l’hem inclòs. De fet,
potser és precisament això el que vol significar la paraula “proïsme”. La “proximitat” que comporta consisteix en
mirar la persona en si mateixa, retallant-la, com si diguéssim, del marc en què prèviament l’havíem posat o
que ell mateix fa servir per definir-se. (Aquí podria ser un bon moment per
llegir la Paràbola del Bon Samarità (Lluc 10,25. Diumenge
15 de l’Any C).
E. PREGUNTES per al
diàleg.
1. Quina incidència tenen els “prejudicis” en la teva relació amb les
persones amb qui et trobes o amb qui convius?
2. Què penses de les lleis
discriminatòries que hi ha a l’Església, sobretot les relacionades amb el Culte? (Dones, altres religions, separats,...).
3. Com influeix l’amor a Déu
en la teva manera d’estimar el proïsme?
