Solemnitat de la Mare de Déu. B.

1ª LECTURA.  (Nombres 6, 22-27).

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:

«Digues a Aharon i als seus fills:

Beneïu el poble d'Israel amb aquestes paraules:

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi,

que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada

i s’apiadi de tu;

que el Senyor giri cap a tu la mirada

i et doni la pau”.

Així interposaran el meu nom a favor del poble d'Israel,

i jo el beneiré.»

2ª LECTURA (Gàlates 4, 4-7).

Germans,

quan el temps arribà a la seva plenitud,

Déu envià al seu Fill,

nascut d’una dona,

nascut sota la Llei,

per rescatar els qui vivien sota la Llei,

perquè obtinguéssim ja la condició de fills.

I la prova que som fills de Déu és

que l'Esperit del seu Fill que ell ha enviat

crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!»

Per tant, ja no ets esclau, sinó fill;

i si ets fill, també ets hereu,

per gràcia de Déu.

EVANGELI. (Lluc 2, 16-21).

En aquell temps,

els pastors anaren a Betlem

i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora.

Havent-ho vist amb els propis ulls,

van contar el que els havien dit d’aquell infant,

i tothom qui ho sentia

es meravellava del que deien els pastors.

Maria conservava aquests records en el seu cor

i els meditava.

Després els pastors se’n tornaren,

glorificant Déu

i lloant-lo pel que havien vist i sentit;

tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.

Passats vuit dies,

quan hagueren de circumcidar-lo,

li posaren el nom de Jesús;

era el nom que havia indicat l’àngel

abans que el concebés la seva mare.

B. LLENGUATGE.

1. La Festa de Nadal, igual que la de Pasqua, litúrgicament dura tota una setmana: comença amb el Naixement de Jesús i acaba avui. Va ser decisió del concili Vaticà II que la Festa de la Mare de Déu, que abans es celebrava l’11 d’octubre, estigués en relació directa amb el naixement de Jesús, formant una sola i única celebració.

2. Donat que Maria és la mare de Jesús, i Jesús és Déu, podem dir que Maria és “la Mare de Déu”.

No obstant, s’ha de reconèixer que, en una societat laica i plural com la nostra, aquest llenguatge és una expressió dura, i pot quedar, per a una gran majoria de gent, en un simple joc de paraules sense cap significat, suposant que no arribi a ser motiu d’escàndol.

3. És cert que, per als cristians, aquesta expressió, que ja ve del segle IV, està plena de sentit i expressa amb força el nucli central de la nostra fe. Però també és cert que, quan el llenguatge és entre dues parts, no ha de servir només per expressar els propis pensaments sinó que també ha de comunicar-los intel·ligiblement. Si a mi em parleu en xinès, per important i ben dit que sigui allò que em voleu dir, jo no hi entendré res de res, i les paraules seran per mi només fressa.

4. Maria és mare de Déu perquè és la mare de Jesús, cent per cent home i cent per cent Déu. Jesús no és “un altre Déu”, ni una fotografia o fotocòpia de Déu, ni una imatge separada de Déu, ni un home que ens serveix de “model” per imaginar Déu. És la vida mateixa de Déu que en ell pren forma humana. La vida de Jesús és la mateixa vida de Déu, com la vida de les sarments és la mateixa vida del cep; com, en una llanterna, la llum de la bombeta és la mateixa energia de la pila que l’alimenta; com l’aigua de les plantes de la riba és la mateixa que corre pel riu que les fa verdejar.

5. No hi ha “dos Déus” sinó un sol Déu que es dóna. Déu ha decidit donar-se, vessar-se en la Humanitat.

6. Quan venerem Maria com a mare de Déu estem venerant tota la Humanitat passada que, fent-se permeable a la Vida de Déu, ha arribat a engendrar un “fill” plenament home i plenament Déu.

7. Cada un de nosaltres som, a la vegada, “fills de la Humanitat que ens ha precedit”, i “mares de la Humanitat futura”, per engendrar la qual hem rebut, en la mesura que ens hi obrim, la força de l’Esperit (Vida) de Déu. En la Humanitat, Déu hi va prenent la forma de “Déu engendrat” (Joan 1,18). Per això l’expressió: “Maria, mare de Déu” significa també “Humanitat, mare de Déu-engendrat”. En Maria celebrem la fecunditat de la Humanitat.

8. Però aquest llenguatge, teològicament correcte en un àmbit cristià, en una societat com l’actual es converteix en un llenguatge dur i molt equívoc. Per això, quan es vol parlar de Maria, potser seria millor fer servir l’expressió: “Maria, mare de Jesús”. Una altra cosa és quan es parla de llocs, santuaris o festes que ja inclouen des de fa temps l’expressió “Mare de Déu”, Mare de Déu de Núria; Mare de Déu de Montserrat,...

Li posaren el nom de “Jesús”.

9. En la Bíblia, el nom fa la cosa. “Posar el nom” indica autoritat per orientar la vida del qui rep el nom. En el relat de Lluc se’ns diu que Maria ha de posar el nom, però un nom indicat prèviament per Déu (Lluc 1,31). De fet, no era mai la mare sinó el pare qui posava el nom (recordem que aquella societat era masclista). També aquí és el “pare” (“Fill de l’Altíssim”), però ho fa a través de Maria.

10. Noteu que en el relat segons l’evangeli de Mateu, també es fa servir el simbolisme de la “imposició del nom”, però amb un significat diferent. En el relat de Mateu és Josep qui ha de “posar el nom” que li ha estat indicat en el somni (Mateu 1,21).

Si en Lluc es vol ressaltar la idea de “Jesús fill de l’Home i fill de Déu”, en Mateu es vol ressaltar sobretot la idea de “Jesús descendent d’Abraham, i hereu de les promeses” a ell fetes. Per això en el relat de Mateu s’hi destaca el protagonisme de Josep.

11. Potser us preguntareu: ¿així, doncs, qui va posar realment el nom: Josep o Maria?

Aquesta pregunta no té resposta des dels evangelis. Recordem-ho: els evangelis no són ni volen ser “biografies”. Si la curiositat ens pica i volem trobar alguna resposta, hem d’intentar conèixer els costums i normes d’aquell temps, a Palestina. Els evangelis no són “biografies”, però són “documents d’aquella època”, i juntament amb altres documents, relats, monuments, excavacions,... ens poden ajudar a conèixer algunes coses d’aquell temps i arribar a algunes conclusions sempre provisionals. Provisionals, perquè, en Història antiga, qualsevol nova troballa pot canviar-ho tot.

En aquest sentit hi ha un excel·lent llibre, actual i ben escrit,  “Jesús. aproximació històrica”, de José Antonio Pagola, traduït al català per Raimon de P. Pavia, i editat per Claret. 2008.

12. “Jesús”, forma grega del nom hebreu “Josuà o Josué”, significa “Déu salva”.

Tot i que “Jesús” era un nom molt freqüent, la insistència dels evangelis en el nom, vol dir que aprofiten el fet objectiu del nom de Jesús com expressió de la seva missió.

Segurament també volen fer-nos pensar en Josué. Josué va ser qui realment va portar a terme l’obra de Moisès. Moisès no va poder fer entrar el seu poble a la Terra Promesa (Nombres 20,12); ho va fer Josué (Josué 3,1ss). No obstant, vistos els resultats, l’evangeli ens ve a dir que el Poble Elegit realment no havia entrat de debò a la Terra Promesa (Terra de Llibertat) perquè continuava essent esclavitzat pels seus propis explotadors. Per això, sobretot l’evangeli de Mateu, ens presenta Jesús com un nou Moisès; o millor, com l’autèntic “Josué”, que guiarà el seu poble cap a l’autèntica Llibertat.

C. MISSATGE.

13. Maria personifica la Humanitat, com Jesús personifica la Nova Humanitat o Humanitat adulta.

Com a “fills de la Humanitat”, nosaltres som hereus també de l’Esperit de Déu que la fecunda.

Com a “membres de la Humanitat” som invitats a col·laborar en la gestació de l’Home Nou, el “Déu engendrat”, expressió humana de la vida mateixa de Déu (Pare).

D: RESPOSTA.

14. Davant el missatge de la festa d’avui, i de tot el Nadal, segurament la reacció més espontània sigui dir: “Massa gran perquè sigui veritat”! O, com diu la cançó popular del Rabadà: “No serà tant!”. Però, aquest és precisament el missatge rebut.

Per acollir-lo com cal, ens pot servir l’exemple de Maria, que conservava aquests records en el seu cor i els meditava.

Per tres vegades el relat d’infància de Lluc ens diu això de Maria (Lluc 1,29; 2,19; 2,51).

15. La societat actual ens empeny a una vida accelerada. Però, com vaig llegir en algun lloc, “quan es va a cent per hora no es veuen les flors de camí”.

Abans de ser mare, Maria se’n va de presa a ajudar Elisabet que estava de sis mesos (Lluc 1,39). Però quan ja és mare, Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. No és una actitud passiva; tot el contrari: allò que té entre mans és tan important que demana d’ella estar atenta a qualsevol detall.

16. En serem conscients o no, però estem parint una Nova Humanitat. Podem deixar-nos portar per la inèrcia accelerada del món actual o podem “fer silenci dins nostre per escoltar els impulsos de l’Esperit”. Com sempre (i és propi de persones adultes) estem al volant del nostre cotxe. Cadascú ha de decidir. El resultat serà una Humanitat més adulta o més alienada.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En la pietat popular sovint es contraposa la dolcesa de Maria a la justícia de Déu. Què en penseu?

2. Maria és representada amb una gran varietat d’imatges: Mare asseguda amb el Nen, Mare dreta amb el Nen, dreta sense el Nen, la Puríssima, la Dolorosa,... ¿Totes les imatges són igualment coherents amb el missatge de l’evangeli? Si no, quines ho són més i quines, menys?

3. La festa d’avui coincideix amb l’inici d’un Nou Any. Com interpreteu les paraules de la 2ª Lectura: “Quan el temps arribà a la seva plenitud”?

Sagrada Família. B.

1ª LECTURA.  (Gènesi 15,1-6.21,1-3).

En aquells dies,

el Senyor va fer sentir la seva paraula a Abraham en una visió

i li digué:

«No tinguis por, Abraham: jo sóc el teu protector.

La teva recompensa serà molt gran.»

Abraham li respongué:

«Senyor, Déu meu, què em donareu?

Jo me’n vaig sense fills,

i l’hereu de casa haurà de ser Elièzer de Damasc.»

Abraham afegí:

«No m’heu donat descendència

i el meu hereu haurà de ser un dels meus servidors.»

Llavors el Senyor li va fer sentir la seva paraula i li digué:

«No serà pas aquest, el teu hereu:

serà el fill que naixerà de tu.»

Després el Senyor el va fer sortir a fora i li va dir:

«Mira el cel

i posa’t a comptar les estrelles,

a veure si les pots comptar;

doncs, així serà la teva descendència.»

Abraham cregué en el Senyor

i el Senyor ho tingué en compte

per donar-li una justa recompensa.

El Senyor visità Sara tal com havia dit,

i va complir en ella allò que havia promès.

Sara va concebre

i va donar un fill a Abraham a les seves velleses,

just al temps que Déu li havia predit.

Abraham va posar el nom d’Isahac al fill que li havia nascut,

que Sara li havia infantat.

2ª LECTURA (Hebreus 11,8.11-12.17-19).

Germans,

gràcies a la fe,

Abraham, quan Déu el cridà,

obeí a la invitació d’anar-se’n

a la terra que havia de posseir en herència.

Sortí del seu país sense saber on aniria.

Gràcies a la fe,

igual que Sara, que era estèril,

Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge,

tot i la seva edat avançada;

i és que va creure en la fidelitat de Déu que li ho havia promès.

Per això d’un sol home, ja caduc,

en nasqué una descendència tan nombrosa

com les estrelles del cel

i com els grans de sorra de les platges de la mar.

Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova,

oferí el seu fill Isahac.

I era el seu fill únic que oferia,

el que havia rebut les promeses.

Déu havia dit d’ell:

Per Isahac tindràs la descendència que portarà el teu nom.

Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós

per ressuscitar un mort.

Per això recobrà el seu fill,

com una prefiguració d’aquesta veritat.

EVANGELI. (Lluc 2,22-40).

Passats els dies que manava la Llei de Moisès

referent a la purificació,

els pares de Jesús el portaren a Jerusalem

per presentar-lo al Senyor,

complint el que prescriu la Llei,

que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor.

També havien d’oferir en sacrifici

«un parell de tórtores o dos colomins»,

com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem

un home que es deia Simeó.

Era un home just i pietós,

que esperava l’hora en què Israel seria consolat,

i tenia en ell l’Esperit Sant.

En una revelació,

l’Esperit Sant li havia promès

que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor.

Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant,

i quan els pares entraven amb el nen Jesús,

per complir en ell el que era costum segons la Llei,

Simeó el prengué en braços

i beneí Déu dient:

«Ara, Senyor,

deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau,

com li havíeu promès.

Els meus ulls han vist el Salvador

que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles;

llum que es reveli a les nacions,

glòria d’Israel, el vostre poble.»

El seu pare i la seva mare estaven meravellats

d’això que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los

i digué a Maria, la seva mare:

«Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel

i molts d’altres s’alcin;

serà una senyera combatuda,

i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima;

així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.»

Hi havia també una profetessa,

Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser.

Era d’edat molt avançada:

havia viscut set anys amb el seu marit,

però havia quedat vídua fins aleshores,

als vuitanta-quatre anys.

Mai no es movia del temple,

dedicada nit i dia al culte de Déu

amb dejunis i oracions.

Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora,

donava gràcies a Déu

i parlava del nen a tots els qui esperaven

el temps en què Jerusalem seria redimida.

I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor,

se’n tornaren a Galilea,

al seu poble de Natzaret.

El noi creixia i es feia fort,

era entenimentat

i Déu li havia donat el seu favor.

LLENGUATGE.

1. Nadal és festa grossa. La litúrgia li dedica tota una setmana. Els primers dies d’aquesta octava de Nadal estan especialment dedicats a persones “relacionades” amb el Naixement de Jesús.

- El dia 26 està dedicat a St. Esteve, perquè va ser el primer màrtir. Els màrtirs s’associen a la vida de Jesús. Per això, en l’església, el dia del martiri també és anomenat “dies natalis”: dia del naixement.

- El dia 27 està dedicat a St. Joan Evangelista, perquè el seu (suposat) Evangeli és el que expressa amb més profunditat el significat de “l’Encarnació del Verb”, és dir: el significat de la “Vida de Jesús”.

- El dia 28 està dedicat als Sants Innocents. Segons el relat de Mateu, Herodes, que aquí encarna el “Poder Anti­-Home”, mata per mantenir-se al seu tron.

- El diumenge dintre l’octava de Nadal està dedicat a la Sagrada Família. 

La festa de la Sagrada Família és moderna: la va instituir el papa Lleó XIII, fa un centenar d’anys, per contrarestar la “crisi de la família” que començava a perfilar-se.

Sobre el text de l’evangeli.

2. L’evangeli d’avui, pròpiament, no ens parla de “la família”. El missatge del relat que hem llegit va per un altre cantó, i ens afecta molt més directament.

Prenent com a punt de partida les “normes religioses”, representades pel “Temple de Jerusalem”, el relat ens vol preparar per al missatge central de la predicació de Jesús, que es podria expressar així: En la nostra relació amb Déu, no arribem a ser “adults” fins que no anem més enllà d’una religió de “Déu com a Senyor” per trobar-nos amb “Déu com a Pare”, i amb els altres com a germans.

3. Tot i que els pares de Jesús el porten al Temple per complir el que manava la Llei de Moisès o Llei del Senyor, de fet no és això el que ens explica el relat, sinó que hi apareixen dos personatges que, moguts per l’Esperit Sant, “amablement segresten el grup” −el nen i els pares− per parlar-los de qui és realment aquell “nen” i de quina serà la seva Missió. Es tracta de dos personatges “ancians”, que ja han viscut la seva vida (vida d’esperança) i deixen clar que “ara ja poden morir en pau perquè els seus ulls han vist el Salvador de tots els pobles” (no només d’Israel).

4. Un d’ells, Simeó (el nom significa: “el que sap acollir”), diu a Maria unes paraules sorprenents: Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.

Per entendre el significat d’aquestes paraules cal anar al final de la vida de Jesús. Al Calvari, Jesús a la creu és hissat com una senyera combatuda. Posat entre dos criminals: un l’increpa, mentre l’altre l’accepta com a salvador. Al peu de la creu, els representants del temple l’increpen, mentre el centurió l’accepta com a l’Home Just (Lluc 23, 35ss). En ple migdia s’hi fa de nit per donar inici a una nova etapa que ja no estarà presidida pel Temple (“la cortina del temple es va partir pel mig”. Lluc 23,45). Queda a la creu l’Home, que serà des d’ara l’únic criteri per avaluar els sentiments amagats al cor.

5. Si Maria anunciava el futur de Jesús posant-lo en una menjadora, ara, al Temple, en braços de dos ancians, s’anuncia “l’Innocent condemnat” com a “senyera”, combatuda però decisiva i definitiva.

Sobre la festa de la Sagrada Família.

6. Encara que el text llegit no té per finalitat parlar-nos de la "família”, els Relats d’infància ens presenten Jesús com a “fill d’una família”. I això és molt significatiu.

Jesús “el salvador” no és un extraterrestre ni un semidéu o un ésser sobrenatural o celestial... que ve des de fora a “salvar-nos”. Jesús és cent per cent home; és un dels nostres; carn de la nostra carn; història de la nostra història.

7. Una vegada un bon amic em deia: per què els capellans ens parleu tant de “salvació”? De què hem de ser “salvats”? És que naixem “perduts”? Per què estem “perduts”?.

El meu amic es queixava amb raó perquè ni naixem “perduts” ni “estem perduts”.

Només podem parlar de “salvació” després de descobrir la classe de Vida a què estem cridats.

8. Un caminant, només sap el camí que li falta després de  conèixer el terme a on va. És la seva capacitat d’esdevenir papallona allò que permet parlar de “salvació” de l’eruga. Els simples cucs no necessiten “salvació”.

Les cordes d’una guitarra són “salvades” quan les mans d’un artista les converteix en font de música.

9. És la nostra capacitat humana de ser estimats i d’estimar allò que “salva” el cor humà quan és dòcil a les mans de Déu. Sense aquesta capacitat no passaríem de ser, com diu David Jou en el seu Cant espiritual, “una estranya opacitat”.

L’Home no és un ésser perdut que necessita ser salvat des de fora. Jesús, nascut de dona com cada un de nosaltres, i, com cada un de nosaltres, nascut infant, sotmès a la “llei”, es converteix en “salvador” perquè amb ell descobrim que som estimats de Déu, cridats a ser fills seus participant de la seva mateixa Vida. En ell ens descobrim “Família de Déu”.

MISSATGE.

Missatge del relat evangèlic.

10. Naixem i comencem “sota la llei”, tant se val que sigui un edicte del Cèsar o la Llei de Moisès o les lleis de la Religió, o les lleis de la no-Religió o les lleis de l’Ateisme. Naixem sota la Llei, però estem cridats a la Llibertat (“salvació”), encara que això provoqui fortes tensions (senyera combatuda), perquè no sempre estimem la Llibertat. “Una espasa et traspassarà l’ànima”.

Missatge de la Festa.

11. Som família de Déu i germans de tots els homes.

RESPOSTA.

12. En primer lloc convé no utilitzar els Relats d’infància per defensar un determinat model sociològic de família o de societat. Els evangelis no fan “sociologia” sinó “bona notícia” o, si es vol dir així, fan “humanitat adulta”.

13. Posada dintre la celebració del Nadal, la festa de la Sagrada Família és una invitació a sentir-nos família de tots els humans i de tots els vivents, i a treballar perquè les relacions de domini-subjecció vagin essent substituïdes per relacions “familiars”. I cal començar pel nostre mateix entorn: família, poble, comunitat cristiana,...

Això, que és tan bonic i tan fàcil de dir, no és tan fàcil de practicar. El vell Simeó ens ho adverteix d’antuvi: “sentir-se família” vol dir aixecar l’ésser humà com a senyera de referència; i per a això cal  anar més enllà dels manaments religiosos o pseudoreligiosos propis i aliens. “No és l’home pel dissabte sinó el dissabte per  l’home” (Marc 2, 27).

14. En la nostra societat pretesament laica, està ressorgint amb força una antiga (i perversa) “religió” amb les seves “festes” i els seus “escrits sagrats”; amb els seus “sacerdots” i amb els seus “dogmes” i “manaments”. La seva capacitat de domini i d’alienació és extrema. El seu “déu” s’amaga darrera múltiples i embellides màscares. Té mil noms. La seva acció s’oposa directament a que la Humanitat esdevingui “família”, ja que no genera germans sinó (servents) consumidors.

Hem estat transformats en consumidors!
M’uneixo als qui s'esforcen per desapuntar-se'n!

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Convertits en consumidors, tot es converteix per a nosaltres en un “consum”; fins a tot la religió. Descobriu “pràctiques religioses” actuals que més aviat serien simplement “religió de consum”.

2. Actualment hi ha força debat sobre els “models de família”. Feu diàleg sobre les idees que teniu en relació a aquest punt, i en què les fonamenteu.