1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 10, 34a. 37-43).
En aquells dies,
Pere prengué la paraula i digué:
«Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus,
començant per la Galilea,
després que Joan havia predicat a la gent
que es fessin batejar.
Parlo de Jesús de Natzaret.
Ja sabeu com Déu el consagrà
ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder,
com passà pertot arreu fent el bé
i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del
diable,
perquè Déu era amb ell.
Nosaltres som testimonis de tot el que va fer
en el país dels jueus i a Jerusalem.
Després el mataren penjant-lo en un patíbul.
Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia,
i concedí que s’aparegués, no a tot el poble,
sinó a uns testimonis que, des d’abans,
Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres,
que hem menjat i hem begut amb ell
després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts.
Ell ens ordenà que prediquéssim al poble
assegurant que ell és
el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.
Tots els profetes donen testimoni a favor seu
anunciant que tothom qui creu en ell
rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»
2ª LECTURA (Colossencs 3, 1-4).
Germans,
ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist,
cerqueu allò que és de dalt,
on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu;
estimeu allò que és de dalt,
no allò que és de la terra.
Vosaltres vau morir,
i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist.
Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida,
també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
O bé (1Corintis 5, 6b-8)
Germans,
¿no sabeu que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta?
Netegeu-vos bé del llevat que éreu abans
perquè sigueu una pasta nova.
Vosaltres heu de ser com pans sense fermentar,
ara que Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat.
Per això, celebrem Pasqua cada dia,
no amb el llevat que érem abans,
el llevat de la dolenteria i de la malícia,
sinó amb pans sense fermentar,
vivint amb sinceritat i veritat.
EVANGELI. (Joan 20, 1-9).
Nota:
La visita al sepulcre, de Pere i de l’altre deixeble forma part
d’un relat més llarg centrat en la figura de Maria Magdalena, i és molt difícil
entendre el seu significat si es separa d’aquest relat més ampli. Per això aquí
hi afegeixo
en vermell
el tros del relat que no es troba en el missal.
El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí,
quan encara era fosc,
i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.
Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble,
aquell que Jesús estimava tant, i els diu:
«S’han endut el Senyor fora del sepulcre
i no sabem on l’han posat.»
Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre.
Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà
i arribà primer al sepulcre,
s’ajupí per mirar dintre
i veié aplanat el llençol d’amortallar,
però no hi entrà.
Darrera d’ell arribà Simó Pere,
entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar,
però el mocador que li havien posat al cap
no estava aplanat com el llençol,
sinó lligat encara al mateix lloc.
Llavors entrà també l’altre deixeble
que havia arribat primer al sepulcre,
ho veié i cregué.
Fins aquell moment encara no havien entès que,
segons les Escriptures,
Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.
I els dos deixebles se’n tornaren a casa.
Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre.
Mentre plorava, s’ajupí per mirar dins el sepulcre
i veié dos àngels vestits de blanc,
asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús,
l’un al cap i l’altre als peus.
Ells li diuen:
-Dona, per què plores?
Ella els respon:
-S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat.
Així que acabà de dir aquestes paraules,
es girà enrere i veié Jesús allà dret,
però no s’adonava que fos ell.
Jesús li diu:
-Dona, per què plores? Qui busques?
Ella, pensant-se que era l’hortolà, li respon:
-Si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat,
i jo mateixa me l’enduré.
Li diu Jesús:
-Maria!
Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:
-Rabuni -que vol dir «mestre».
Jesús li diu:
-Deixa’m anar, que encara no he pujat al Pare.
Vés a trobar els meus germans i digues-los:
“Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare,
al meu Déu, que és el vostre Déu.”
Maria Magdalena anà a trobar els deixebles
i els anunciava: «He vist el Senyor.»
També els va contar el que ell li havia dit.
LLENGUATGE.
Nota.
1. Com tot l’Evangeli de
Joan, també el relat de
l’experiència del Crucificat-vivent té dos nivells de llenguatge: un de superficial, sorprenent i increïble, tan absurd que mou el
lector a buscar i descobrir un altre nivell profund
que, quan es descobreix, resulta extraordinàriament humanitzador. És un llenguatge
essencialment simbòlic.
El llenguatge simbòlic
és entès diferentment per cada persona que el rep, ja que cada persona l’ha de completar
des de la seva pròpia experiència. És, per tant, un llenguatge també subjectiu.
2. Com és el llenguatge
subjectiu?
Imaginem un endoll qualsevol de casa nostra: si hi connectem una
bombeta, fa llum; si hi connectem un ventilador, fa aire; si hi connectem una
nevera, fa fred; si hi connectem una estufa, fa calor... L’electricitat és
sempre la mateixa, però els seus efectes depenen de l’aparell que hi connectem.
Així també, el missatge de la resurrecció té efectes
diferents segons el subjecte que el
rep. És una bona notícia, però pot entendre’s també com un absurd, un
engany, un problema...; fins hi tot pot ser vist com una notícia perillosa que cal prohibir severament!
3. A partir de la mort de Jesús, els diferents evangelistes
continuen el relat de maneres ben diverses. Cada evangelista s’expressa amb el llenguatge del seu entorn i segons les
vivències de la seva Comunitat. Amb aquests relats
no ens volen dir allò que va passar materialment amb el cadàver de
Jesús. Això ja ho podem imaginar des de l’experiència de cada dia. Allò que
pretenen els diferents relats evangèlics és fer-nos descobrir i
celebrar la realitat més profunda de la vida humana: que la vida-donada
no és perd sinó que “s’endolla” en la
VIDA mateixa de Déu.
4. ... el mocador estava
lligat al "lloc "...
En el relat d’avui hi ha un “detall” estrany. S’hi diu que el llençol d’amortallar estava aplanat;
és a dir: no hi havia cap cadàver a sota. En canvi el mocador que lligava el cap no estava aplanat sinó que continuava ple,
lligant un “lloc” (Noteu que la traducció que ens ofereix el Missal és
força deficient en aquest punt quan parla del “mateix” lloc. “Mateix” és
un afegit).
Quin “lloc”?
Segons alguns comentaristes (Evangelio de Juan, de
J. Mateos y J. Barreto. pag.
848), “lloc” era una paraula
usual entre els jueus per designar el temple
de Jerusalem. De manera que el significat d’aquest “detall” seria que el sudari mortuori amb què s’havia pretès
lligar el “cap” de Jesús, ara lligava
el temple. És a dir: la resurrecció
de Jesús posa de manifest que allò que està mort de debò és el “cap” de la institució que el va condemnar: el temple. Els grans sacerdots, condemnant a mort l’Home, han provocat la mort
de la seva pròpia institució.
5. “... havia de ressuscitar d’entre els morts”.
“Fins aquell moment encara
no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre
els morts”. Ara, el deixeble estimat
ja ho ha entès; Pere encara no.
No hi ha resurrecció sense passar per l’experiència de la mort. Això no s’ha d’entendre
com un inconvenient. Si “resurrecció” és “vida plenament donada”, no és cap
inconvenient assolir aquesta plenitud. Ho descobrim en la mateixa vida de cada
dia: gaudim de la vida sobretot quan la donem (quan actuem per amor). “Qui
busca la seva vida, la perd”. Ho diu l’Evangeli, però és també una
experiència comuna. La vida es viu donant-la, i només des d’una “vida que es
dóna” (“que va morint”) és possible
fer l’experiència d’una vida plena (Resurrecció).
El simbolisme del “sepulcre buit” no ens ha de fer pensar com si
el cos físic de Jesús “recuperés” la vida que havia donat. La resurrecció no és el contrari de la mort, com la mort no és el contrari de la vida. Per a nosaltres, el cos físic és la mostra d’una “vida
tinguda”; però, quan es tracta d’una “vida donada”, només la comunitat
dels qui la "reben" pot fer-li de “cos”.
6. Per la comunió, tots
els humans formem una única gran
comunitat que inclou també, evidentment, tots aquells que ens han precedit,
i dels quals hem rebut la vida que tenim. Ells ja són “vida donada”. La resurrecció de Jesús no té un significat
purament individual sinó també i sobretot representatiu:
representa la vida donada de tots els
qui ens han precedit. Així Jesús esdevé “el
fill de l’Home”, cap de la vella i de la nova Humanitat. Com a fill de
l'Home, ell acull l’amor creador de Déu, i, responent-hi filialment,
porta tota la Vida Humana a la Plenitud.
MISSATGE.
7. “Jo no crec en la resurrecció
de la carn“, va dir-nos una vegada una bona companya que sol participar a
la missa. Ella donava per suposat que, dient això, estava negant una de les
creences més comunes de la Doctrina cristiana. Però una altra companya li va
contestar: “Això que tu no creus, els altres tampoc no ho creiem”.
L’expressió “Resurrecció de
la carn” s'ha tornat poc adequada per expressar allò que els Evangelis ens
volen dir quan parlen de la resurrecció.
En realitat, cap llenguatge no és del tot adequat. Però, parlant-ne, ens podem
ajudar a trobar paraules i expressions que ens portin a entendre-ho cada
dia una mica més. Anem comprenent la VIDA en la mesura que vivim i creixem. I
aquest creixement en la comprensió
ens va canviant també el llenguatge.
El llenguatge és fonamental, però
l’hem d’anar renovant al ritme del nostre creixement personal i de l’evolució
de la Societat.
RESPOSTA.
8. “Dona, per què plores?”,
pregunta Jesús a Maria Magdalena.
Hi ha molt de plor en la
Humanitat. I són molts els intents per apaivagar aquest plor. Com a deixebles
de Jesús, la nostra manera d’ajudar a treure tant de plor és viure i anunciar a
tothom allò mateix que tant va “consolar” Maria Magdalena: “He vist el Senyor!”. És com si digués: “He descobert que la vida humana té horitzó
de plenitud, i val la pena dedicar-se a la seva realització. Tothom hi és
convidat, i l’èxit està assegurat per Déu mateix”.
9. La nostra Església,
amb els seus dos mil anys d’història, ha anat acumulant molta crosta: arts, llenguatges, ritus, dogmes, papers,
festes, temples, vestidures,... Moltes coses que potser podrien servir per
fer un bon museu, però que avui sovint són obstacle per portar endavant la
“feina” que se’ns ha encomanat.
“Llàtzer, surt a fora!”,
va cridar Jesús al seu amic. “Església, surt a fora!”, crida una
infinitat de persones avui dia. Hi ha molta més fe de la podria semblar; una fe
que demana créixer, fer-se adulta, alliberada i alliberadora.
10. Potser no cal perdre temps desmuntant velles carcasses. Els apòstols, un cop convertits, no van pas
dedicar-se a reformar el temple. “Deixa
que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu”,
havia dit Jesús a un que havia convidat a seguir-lo (Lluc
9,60).
PREGUNTES per al
diàleg.
1. Segurament sense pretendre-ho, els mitjans de comunicació
estant aconseguint posar de moda la mort.
Si creieu en la vida, heu pensat de
reaccionar-hi d’alguna manera? De quina?
