Nota: Per a les lectures d’avui
el Missal ofereix un bon nombre de textos. Cada comunitat pot seleccionar els
que cregui més oportuns.
EVANGELI. (Mateu).
També hi ha diferents possibilitats per
a l’evangeli. Els que corresponen a l’evangeli de Mateu, que és el que
“toca” per aquest “any A”, són fragments alguns dels quals ja han estat
comentats en alguna ocasió anterior (Tots Sants, diumenges 14A, o 32A).
LLENGUATGE.
Avui aquest apartat no serà sobre
l’evangeli sinó sobre el llenguatge
de la Diada dels difunts en si mateixa.
1. Hi ha una primera cosa que sorprèn:
de les dues celebracions -Tots Sants i Diada dels Difunts- aquella
que és realment popular és la segona; en canvi, el calendari laboral
declara festiva la primera. Sembla un contrasentit.
Aquesta incongruència és un reflex de
la contradicció en què es troba la nostra societat en relació a la Mort. Per
una banda, la Mort és una realitat profundament present en la nostra vida, no
solament perquè tots morim sinó sobretot perquè experimentem la mort de les
persones amb qui convivim.
2. Per altra banda, apartem de la
nostra vida tot allò que tingui relació amb la Mort. Els cementiris són com una
“ciutat apart”, la ciutat dels morts.
Els tanatoris ens faciliten separar el “mon dels vius” del “món dels morts”.
Als nostres infants els amaguen la realitat de la Mort tant com podem.
Potser per això normalment recordem els
nostres avantpassats no tant en la Diada
dels Difunts com en la Festa de Tots
Sants. (Aquest any 2014, però, que coincideix amb diumenge, potser sigui
diferent).
3. En l’àmbit mediterrani, la separació
d’aquests dos mons -el món dels Vius i
el món dels Morts- ve significada per la
llosa que cobreix els
sepulcres o per la làpida que
tanca els nínxols. La cosa ve de lluny i ha influït també en el llenguatge dels evangelis.
Però el missatge cristià, en aquest
punt, té una posició radical. “Traieu la llosa”, mana Jesús a les germanes del difunt Llàtzer. “Deixeu-lo
anar” (Joan
11,39-44). La llosa que separa
els “dos mons”, és obra nostra. Quan els evangelis ens parlen de “morts” no es
refereixen tant als difunts com a
aquells que no viuen l’autèntica vida,
que és l’Amor. “Deixa que els morts
enterrin els seus morts”, respon Jesús a un candidat a deixeble (Mateu
8,22). (Vegeu també 1ª
Carta de Joan 3,14).
4. El “món dels morts” no és creat per
Déu. Déu ha creat només el món dels vius, i aquest és l’únic món real.
Quan demanen a Jesús que visiti una família on ha mort una filla, Jesús els
diu: “la noia no és morta sinó que dorm”
(Mateu
9,24).
Del mateix Jesús ens diuen els
evangelis que, un cop mort, van introduir i tancar el seu cos al món dels morts, fent rodolar a la
entrada una “gran pedra” (Mateu
27,60). Quan les dones hi van per
ungir el cadàver de Jesús, el seu problema és: “qui ens traurà la pedra?”. La “gran pedra” que separa els dos mons
la hi posem els humans, i, un cop posada, ens costa molt de treure... La sorpresa de les dones va ser comprovar que
la gran pedra estava treta (Marc
16,3), i l’àngel que els diu: Per què
busqueu entre els morts aquell qui viu? (Lluc
24,5). No és que Jesús no hagués mort, sinó que la mort no és pas el
contrari de la vida, ni l’exclou.
En el missatge cristià desapareix la llosa que separa els dos mons. No hi ha dos mons sinó un de
sol, creat per a la Vida.
5. En l’esperit de la Litúrgia, aquesta
Memòria dels Difunts, enganxada a la
festa de Tots Sants, implica una idea
difícil d’assumir i més difícil d’explicar en una societat com la nostra tan
centrada en la persona individual.
En la litúrgia catòlica la Diada dels Difunts té, sobretot,
l’objectiu de pregar per aquells que encara no estan del tot preparats per
poder gaudir plenament de la Vida en Déu. I aquí podem preguntar-nos: serveix
d’alguna cosa pregar per als difunts?
Força gent, quan mor un familiar
pròxim, “li fan dir misses” per ajudar-lo. L’ajuden realment? És
possible fer alguna cosa a favor d’una persona morta?
6. Sovint entenem la mort com un mal.
Quan mor un familiar o persona pròxima a nosaltres, sol envair-nos un cert
sentiment de culpa: no l’hem atès prou
bé... No l’hem estimat prou... No hem fet per a ell tot el que podíem...
És la “revolta dels vincles”. Per més
que la cultura actual vagi dient i repetint que “cadascú és cadascú”, la
veritat és que sentim la nostra vida personal vinculada amb les
vides d’aquells amb qui convivim. Cada un de nosaltres és com un nus
d’una gran xarxa. Els fils que formen el nus no comencen ni acaben en
nosaltres. Per més que la ciència ens asseguri que cadascú té un ADN únic i
diferent, tots experimentem que la nostra vida, la nostra manera de ser, de
fer, de respondre... depèn en gran part de la vida dels altres; i la vida dels
altres també depèn en part de la nostra. La solidaritat entre les vides no és
només una actitud moral sinó una experiència existencial.
7. No existeixen moltes vides sinó una
VIDA única, participada per tots els vivents. “Un home mor en mi sempre que un home mor”, diu la cançó. I també:
un home neix en mi sempre que un home neix. Un amor m’arriba sempre que algú
estima. Un impuls vital m’anima sempre que algú es regenera. Patim amb els que
pateixen. Ens alegrem amb els que estan contents. “Tot l’estany “tremola” quan en algun lloc hi cau una petita pedra”.
8. Els éssers humans som intel·ligència
i som cor. Són dos nivells de coneixement. És famosa la sentència d’un
gran intel·lectual, Blaise Pascal: “El cor té raons que la intel·ligència no
comprèn”. Davant la Mort, la intel·ligència ens impulsa a comprendre,
però sense massa èxit. El cor ens permet experimentar. Cal evitar el
perill de la intel·lectualització;
també cal evitar el perill de l’entotsolament
en allò que experimentem.
La mort comporta sempre una certa crisi.
En moments de crisi, ens cal fer servir la intel·ligència perquè ens
ajuda a objectivar-la, conceptualitzar-la i entendre-la més o menys. Però també
ens cal el cor perquè ens permet de viure-la per superar-la.
9. Penso que no serveix de res “fer dir
misses per als difunts” si són simples ritus, i no són vivències de comunió.
No serveix de res “pregar per als difunts” si això no comporta una experiència
de solidaritat. Però si la missa és fer-se aliment per als altres, en
aquests “altres” hi estan inclosos també els difunts, perquè ells no formen pas
un món apart.
Hi ha un misteri de comunió
entre tots els vivents que fa que res no sigui indiferent per a la resta.
Qualsevol bé fa bé a tots; qualsevol mal fa mal a tots.
10. Cada Cultura i cada Religió té el
seu llenguatge (ritus, festes,
celebracions, pregàries...) per expressar i viure aquesta solidaritat. Allò que
importa és que no sigui un llenguatge
buit.
Amb tot, cal reconèixer que sovint és
difícil no barrejar en un mateix llenguatge solidaritat i ritualització.
La ritualització,
o màgia, és pensar que els ritus són eficaços per la seva pròpia
força, com si hi hagués en ells o en la persona que els realitza, alguna
classe de poder sobrenatural.
Per això el llenguatge és una cosa que cal anar purificat constantment.
MISSATGE.
11. La Diada dels Difunts porta
un missatge diferent segons la situació de cada persona. Les persones molts
estimades, quan moren s’emporten amb elles una bona part de la nostra vida, i
això fa que els nostres vincles amb elles es facin molt més intensos. Sentim
amb força la seva nova presència. No es tracta només de un record sinó d’una vertadera presència,
íntima, profunda i pacificadora. La seva pau se’ns encomana. En aquests casos
l’experiència de la mort ajuda a entendre la Vida, ja que, com es diu sovint, la mort és llei de Vida.
Podríem dir que el missatge del Dia dels difunts és una invitació a creure
en la Vida.
RESPOSTA.
12. Estem en una societat molt
“vitalista”, però que creu més en la Mort que en la Vida, almenys intel·lectualment. La vida és
considerada per molts com una simple aventura,
apareguda per casualitat; un caprici
de la natura, sense cap altre horitzó que ser engolida per la Mort.
I no obstant, la fe en la Vida
és el moll de l’os del missatge cristià. I, segurament, una societat laica com
la nostra, el servei que més
necessita és trobar-se amb testimonis de “l’èxit de la vida”.
13. En altres temps, quan la societat
era religiosa, a la Religió se li encomanaven moltes coses que avui ha assumit
la mateixa societat civil, com, per exemple, la promoció i defensa de la Moral.
Això ens permet, com a Església, dedicar-nos de ple a aquella que és la nostra
missió específica: predicar i celebrar la VIDA, perquè tothom que ho vulgui “tingui vida, i en tingui a desdir” (Joan
10,10).
PREGUNTES per al diàleg.
1. Quins signes o manifestacions veiem
en la nostra societat actual, de “fe en la Mort” i de “fe en la Vida”?
2. Pensant en nosaltres mateixos: en
relació a les persones que realment hem estimat, la mort ens les fa més pròximes
o més llunyanes? Les sentim més absents o més presents?
3. Els ritus, pregàries, costums... de
l’Església en motiu d’una defunció, us semblen adequats, i coherents amb
l’Evangeli?
