Tots Sants. 1 de novembre

1ª LECTURA.  (Apocalipsi 7:2-4, 9-14).

Jo, Joan,

vaig veure un àngel que pujava de sol ixent

i tenia la marca del Déu viu,

i cridà amb totes les forces

als quatre àngels que havien rebut

el poder de fer mal a la terra i al mar:

«No feu cap mal a la terra,

ni al mar, ni als arbres,

fins que haurem marcat al front

els servents del nostre Déu».

Llavors vaig sentir el nombre

dels qui havien estat marcats:

eren cent quaranta-quatre mil

de totes les tribus d’Israel.

Després vaig veure una multitud tan gran

que ningú no l’hauria poguda comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races, i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans,

i cridaven amb totes les forces:

«Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell».

I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron,

dels ancians i dels quatre  vivents, 

i es  prosternaren davant el tron

amb el front fins a terra, adorant Déu,

i deien: «Amén.

Lloança, glòria, saviesa,

acció de gràcies, honor, poder i força

al nostre Déu pels segles dels segles. Amén». 

Llavors un dels ancians em va preguntar:

«Aquests que van vestits de blanc,

¿qui són i d’on vénen?»  

Jo li vaig respondre: 

«Senyor meu, vós ho sabeu». 

Ell em digué: 

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs».

2ª LECTURA (1ª Joan 3:1-3).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus,

i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que, quan es manifestarà,

serem semblants a ell,

perquè el veurem tal com és.

I tothom que té aquesta esperança en ell, 

es purifica, tal com Jesucrist és pur.

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

LLENGUATGE.

1. Tots Sants és una de les celebracions religioses que el nostre calendari laboral manté com a festiva, segurament pel fet d’estar tan unida a la Diada dels Difunts que, tradicionalment, ja comença a la tarda de Tots Sants.

En tot cas per a l’Església és una festivitat important i molt antiga. A Occident, aquesta festa es relaciona amb la cristianització d’un important temple de Roma dedicat a Tots els déus, i per això anomenat, en grec, Panteó (pan = tots + theos = déu). L’any 609 va ser dedicat a Santa Maria i Tots els Màrtirs (Sants).

2. De les tres Lectures d’avui, la més pròpia d’aquesta Festa és la primera, treta de l’Apocalipsi, en la qual se’ns descriu, amb un llenguatge simbòlic i solemne, la visió d’una Litúrgia Celestial, presidida per l’Anyell (Jesús mort i ressuscitat) i amb la participació de tots els salvats (tots els sants): gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. A més dels 144.000 (12 x 12 x 1000. 12=xifra del “poble elegit”) de totes les tribus d’Israel. S’estaven drets, davant el tron i davant l’Anyell...

3. Convé no entendre aquesta festa com un intent de “no descuidar-se ningú” en la veneració que l’Església Catòlica fa de les persones “santes”. Més aviat cal entendre-la com la visió i degustació anticipades de la festa permanent a la qual Déu convida tota la Humanitat.

Estem arribant al final de l’Any litúrgic; com si diguéssim, al final de Curs (segons el calendari litúrgic). També en el ritme de les estacions estem en plena tardor (en l’hemisferi nord), pressentint l’hivern.

Aquesta visió (apocalipsi) serveix per refermar-nos en l’èxit final de la Humanitat, i confortar-nos en èpoques de persecucions o de crisis.

4. L’evangeli d’avui és, ni més ni menys, que les Benaurances.

En l’evangeli de Mateu les Benaurances ocupen el mateix lloc que ocupaven els 10 Manaments per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.

Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús. Moisès puja tot sol a la muntanya per rebre de Déu les “taules de la Llei”. Jesús hi puja “i els deixebles se li acostaren”. Jesús “s’asseu a la muntanya” i dóna el seu Missatge.

Sobretot canvia el llenguatge: no es tracta de “manaments” sinó de “benaurances”.

5. Amb tot, convé no posar oposició entre els Manaments i les Benaurances. Al contrari: les Benaurances són la visualització dels fruits dels Manaments. Les Benaurances són els mateixos Manaments vistos des de l’experiència de qui els compleix. I així com tots els Manaments es poden resumir en un de sol: rebre l’amor de Déu estimant els altres, així també totes les benaurances es poden resumir en una de sola: feliç el qui es refia del Senyor perquè res no podrà separar-lo d’Ell.

6. Aquesta era la finalitat dels Manaments. Déu no mana per manar, sinó que amb els seus manaments ens va guiant perquè puguem participar de la seva mateixa Felicitat. L’objectiu dels Manaments és la felicitat de qui els rep. (Llegiu Gàlates, 3,23ss).

Cal entendre les Benaurances a partir dels Manaments; igualment, cal entendre els Manaments amb l’esperit de les Benaurances. Per això Mateu estableix un paral·lelisme tan marcat entre Manaments i Benaurances.

7. Però també deixa clara la gran diferència: els Manaments eren com la “Constitució” per a un poble concret que ja existia: els descendents Jacob i d’Abraham. Amb aquest “poble” Déu fa una aliança i li dóna la Llei (Els Manaments) com a signe i garantia d’aquesta aliança.

En canvi les Benaurances són ofertes a tothom, sigui del poble que sigui. Tots els pobres (en esperit: és a dir: aquells que no anhelen “ser com els rics”) són cridats a ser “ciutadans del Regne de la Felicitat”. Tots els qui estan de dol, tots els qui ploren, tots els qui tenen fam...

8. L’evangeli de Mateu estableix una clara inclusió entre les Benaurances i l’escena del Judici final (Mateu 25, 31-46). Tota la predicació de Jesús queda inclosa entre aquestes dues escenes que tenen per centre Jesús (el Fill de l’Home) “assegut”, primer com a mestre i després com a jutge. La “llista” de les  Benaurances està al començament de l’activitat pública de Jesús; la “llista” dels Comportaments que determinen entrar o no al Regne, es troba al final.

Per això és convenient llegir les Benaurances juntament amb el capítol 25 de Mateu. 

Nota: La “inclusió” és com un marc format per dues paraules o dues situacions semblants a fi de destacar o matisar un “significat transversal” de tot allò que hi queda inclòs. Els evangelistes l’usen sovint i de diferents maneres. En aquest cas, la inclusió "Benaurances – Judici final" inclou tota l’activitat pública de Jesús. Cal notar, però, que al final de l’evangeli de Mateu torna haver-hi una altra inclusió: Jesús, altre cop a la muntanya amb els seus deixebles, enviant-los arreu del món (Mateu 28, 16ss). Per tant aquesta inclusió dóna color, de fet, a tot el missatge que contenen els diferents relats de l’evangeli de Mateu.

MISSATGE.

9. El missatge de la festa de Tots Sants és l’esperança. El “projecte d’amor” que Déu té sobre els Humans no quedarà frustrat, si bé assumir-lo o no, és responsabilitat de cadascú.

Com es llegeix a la segona Lectura: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.

RESPOSTA.

10. Déu dóna per a tothom les riqueses de la Terra. Hem estat creats “per a ser rics”. Si, a pesar d’això, resulta que hi ha pobres, és que alguna cosa funciona malament. Si hi ha persones pobres és que deu haver-n’hi de massa riques. Això és injust i contrari al pla de Déu. En aquesta situació, Déu està de la part dels pobres perquè siguin “rics” (no “com els rics”).

Déu ens ha creat per a la vida. Si hi ha gent que està de dol és que alguna cosa ha generat mort. Si hi ha mort, és que hi ha algú que mata. Déu està de la part dels que estan de dol perquè puguin gaudir de la vida (no “com els que maten”).

11. Les Benaurances neixen per contrast amb una realitat que no ve de Déu; neixen d’una humanitat partida: hi ha pobres perquè hi ha rics massa rics; hi ha qui plora perquè hi ha qui ofèn; hi ha perseguits perquè hi ha qui ataca;...

Donat que aquesta és la situació real (no volguda per Déu), cadascú ha de decidir on es situa; de quina part està.

En tot cas se'ns fa saber de quina part està Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...” (Mateu 25, 31ss).

PREGUNTES per al diàleg.

1. No solament les persones es divideixen en “pobres” i “riques”; també els països. Com valorem i assumim el fet de pertànyer als “països rics”?

2. Les Benaurances són “benaurances”. Les heu utilitzat alguna vegada per imposar-les o exigir-les com si fossin “manaments”?

3. En la segona Lectura es contraposa “ser fills de Déu” i “ser del món”. ¿Com experimenteu aquesta contraposició amb “el món actual”? Què s’entén, aquí, per “mon”?

Diumenge 30. Any A

1ª LECTURA.  (Èxode 22:20-26).

El Senyor diu:

«No maltractis ni oprimeixis els immigrats,

que també vosaltres vau ser immigrats al país d’Egipte.

No maltractis cap viuda ni cap orfe:

si els maltractes i alcen a mi el seu clam,

jo l’escoltaré i,

encès d’indignació, us mataré amb l’espasa:

les vostres dones quedaran viudes,

i orfes els vostres fills.

Si prestes diners a algú del meu poble,

als pobres que viuen amb tu,

no facis com els usurers:

no li exigeixis els interessos.

Si et quedes com a penyora el mantell d’algú,

torna-l’hi abans no es pongui el sol.

És tot el que té per abrigar-se,

el mantell que l’embolcalla.

¿Amb què dormiria?

Si ell alçava a mi el seu clam,

jo l’escoltaria, perquè sóc compassiu.»

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 1:5-10).

Germans,

ja sabeu el que fèiem per vosaltres

mentre érem a la vostra ciutat.

També vosaltres heu imitat

el nostre exemple i el del Senyor,

acollint la paraula de Déu

enmig de moltes adversitats,

plens del goig de l’Esperit Sant.

Així heu estat un model

per a tots els creients de Macedònia i d’Acaia,

perquè, des de la vostra ciutat,

s’ha estès el ressò de la paraula del Senyor.

I no solament a Macedònia i a Acaia;

pertot arreu parlen de la vostra conversió

de manera que no ens cal afegir-hi res:

ells mateixos conten com va ser

la nostra arribada entre vosaltres

i com abandonàreu els ídols

i us convertíreu a Déu

per adorar només el Déu viu i veritable

i esperar del cel Jesús, el seu Fill,

que ell ressuscità d’entre els morts

i que ens salvarà de la pena

en el judici que ha de venir.

EVANGELI. (Mateu 22:34-40).

En aquell temps,

quan els fariseus s’assabentaren

que Jesús havia fet callar els saduceus,

es tornaren a reunir,

i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,

li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»

Jesús li contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb tot el pensament.

Aquest és el manament més gran i el primer de tots.

El segon és molt semblant:

Estima els altres com a tu mateix.

Tots els manaments escrits

en els llibres de la Llei i dels Profetes

vénen d’aquests dos.»

LLENGUATGE.

1. L’electricitat no es veu. Una manera de saber si hi ha corrent és veure si una bombeta s’encén.

El primer dels manaments és estimar Déu. Però Déu no el veiem. La millor manera per saber si s’estima Déu que no veiem és veure si estimem els altres, que veiem.

2. A Jesús li pregunten quin és el manament més gran de la Llei.

Aquesta pregunta li fan conjuntament els fariseus i els saduceus “per posar-lo a prova”. Resulta estrany que vulguin posar-lo a prova amb una pregunta tan fàcil, la resposta de la qual sabien de memòria tots els jueus.

L’evangeli de Mateu ens descriu el clima tens entre Jesús i els responsables religiosos. Aquests ja han decidit eliminar-lo, però, per por al poble, necessiten que Jesús es fiqui de peus a la galleda en alguna resposta comprometedora.

Aquesta és la tercera pregunta que li fan, donat que en les dues primeres no l’han pogut sorprendre.

Però, on està el parany d’aquesta pregunta tan senzilla i clara?

3. Sorprèn la solemnitat que Mateu posa en aquesta escena: reunits tots junts fariseus i saduceus, i per fer-li la pregunta busquen un “doctor de la Llei”. És una exhibició d’autoritat i simulen sotmetre Jesús a un examen. “Quin és el manament més important...”.

Ells estan convençuts que Jesús respondrà correctament. Així podran “agafar-lo en les seves pròpies paraules”, ja que li podran replicar: si l’amor a Déu és el més important dels Manaments, ¿com és que tu trenques aquest manament no respectant el dissabte, dia sagrat dedicat a Déu, ni respectes el “nostre” Temple, toques persones impures, menges amb pecadors, critiques els sacerdots?...

4. Però aquesta rèplica no li van poder fer perquè Jesús va respondre la pregunta que li feien, i una mica més. Ells li preguntaven pel primer i més important dels Manaments; Jesús els respon el primer i el segon. Hi afegeix el segon perquè aquest “segon manament” no és secundari, ja que és la semblança del primer.

3. Ningú pot mostrar que “estima Déu”, a qui no veu, si no estima els altres que veu (1ª carta de Joan 4,20). Per això, curar en dissabte, és a dir: treballar per als altres en el dia dedicat a Déu, visualitza l’amor a Déu; acollir els “pecadors”, visualitza l’amor a Déu; alliberar el poble d’un “temple” que s’ha tornat opressiu, visualitza l’amor a Déu;...

4. Aquesta pregunta era realment comprometedora per a un Jesús tan dedicat a fer bé als altres. Però Jesús “ha superat la prova” i ha aprovat “l’examen”; i a la vegada els ha fet veure que ells, tot i ser “doctors de la Llei”, no interpretaven correctament la Llei.

MISSATGE.

5. El missatge d’aquest evangeli el podríem expressar amb unes paraules del mateix Jesús a la gent, escrites un xic més endavant: “Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit (Mateu 23,1-4).

El primer i el segon manament no són pas dos manaments sinó les dues cares d’un sol i únic manament. No es pot parlar d’un sense incloure-hi l’altre. I en tot cas, el compliment del segon és la prova del compliment del primer.

RESPOSTA.

6. No hi ha mai incompetència entre l’amor a Déu i l’amor als altres. “Complir amb Déu” no pot ser excusa per no “complir amb els altres”. (Podeu llegir: Mateu 15,4-7).

Els autèntics actes religiosos, d’una manera o altra han de ser actes d’amor als altres.

Hi ha diferents maneres d’estimar. A Déu l’estimem rebent i acollint el seu amor. Als altres els estimem ajudant-los i donant-los allò que necessiten.

7. Però també, a vegades, la manera d’estimar alguna o algunes persones serà acollir el seu amor; o sigui: deixar-nos estimar per elles. El vertader amor és humil; sap rebre. De fet, Déu fa visible el seu amor per cada un de nosaltres sobretot a través de les persones que ens estimen. Per això el matrimoni és un sagrament. En la parella, cada un és per l’altre “sagrament de l’amor de Déu cap a ell o ella”.

Estimar vol dir entrar en el circuit de l’Amor. Una bombeta no s’encén si està tallat qualsevol dels dos fils per on entra i surt el corrent elèctric.

En qualsevol direcció que es talli el circuit de l’amor, ja no hi ha amor.

PREGUNTES per al diàleg.

1. En les nostres misses i actes religiosos, s’hi fa suficientment explícit l’amor als altres?

2. Quan es diu d’una persona que és practicant, què es vol dir: que assisteix als actes religiosos o que estima els altres?