Nota: Per a les lectures d’avui el Missal ofereix un bon nombre de textos. Cada comunitat pot seleccionar els que cregui més oportuns.
EVANGELI. (Mateu).
També hi ha diferents possibilitats per a l’evangeli. Els que corresponen a l’evangeli de Mateu (Any A), alguns ja han estat comentats en alguna ocasió Tots Sants, diumenges 14A, o 32A.
Per a Lluc: 3er de Pasqua A. Diumenges 10C.
Per Joan: 5è Quaresma A; 5è Quaresma B; 5è Pasqua A; Corpus A; Diumenge 20B.
LLENGUATGE.
Avui aquest apartat no serà sobre l’evangeli sinó sobre el llenguatge de la Diada dels difunts en si mateixa.
1. Hi ha una primera cosa que sorprèn: de les dues celebracions -Tots Sants i Diada dels Difunts- aquella que és realment popular és la segona; en canvi, el calendari laboral declara festiva la primera. Sembla un contrasentit.
Aquesta incongruència és un reflex de la contradicció en què es troba la nostra societat en relació a la Mort. Per una banda, la Mort és una realitat profundament present en la nostra vida, no solament perquè tots morim sinó sobretot perquè tots anem “vivint” la mort de les persones amb qui convivim.
2. Per altra banda, apartem de la nostra vida tot allò que tingui relació amb la Mort. Els cementiris són com una “ciutat apartada”, la ciutat dels morts. Els tanatoris ens faciliten separar el “mon dels vius” del “món dels morts”. Als nostres infants els amaguem la Mort tant com podem.
Potser per això normalment recordem els nostres avantpassats no tant en la Diada dels Difunts com en la Festa de Tots Sants. (L’any 2014 aquesta festa ha coincidit en diumenge).
3. En l’àmbit mediterrani, la separació d’aquests dos mons -el món dels Vius i el món dels Morts- ve significada per la llosa que cobreix els sepulcres o per la làpida que tanca els nínxols. La cosa ve de lluny i ha influït també en el llenguatge dels Evangelis.
Però el missatge cristià, en aquest punt, té una posició radical. “Traieu la llosa”, mana Jesús a les germanes del difunt Llàtzer. “Deixeu-lo anar” (Joan 11,39-44). La llosa que separa els “dos mons”, és obra nostra. Quan els Evangelis ens parlen de “morts” no es refereixen als difunts sinó a aquells que no viuen l’autèntica vida, que és l’Amor. “Deixa que els morts enterrin els seus morts”, respon Jesús a un candidat a deixeble (Mateu 8,22). (Vegeu també 1ª Carta de Joan 3,14).
4. El “món dels morts” no és creat per Déu. Déu ha creat només el món de la Vida. Aquest és l’únic món real. Quan demanen a Jesús que visiti una família on ha mort la filla, els diu: “la noia no és morta sinó que dorm” (Mateu 9,24).
Del mateix Jesús ens diuen els Evangelis
que, un cop mort, van introduir i tancar el seu cos al món dels morts, fent rodolar a la entrada una “gran pedra” (Mateu
27,60). Quan les dones hi van per
ungir el cadàver de Jesús, el seu problema és: “qui ens traurà la pedra?”. La “gran pedra” que separa els dos mons
la hi posem els humans, i, un cop posada, costa molt de treure-la...
La sorpresa de les dones va ser comprovar que la gran pedra estava treta (Marc
16,3). I un àngel que els diu: Per
què busqueu entre els morts aquell qui viu? (Lluc
24,5).
No és que Jesús no hagués mort de debó, sinó que la mort no és pas el
contrari de la vida, ni s’exclouen entre si.
En el missatge cristià desapareix la llosa que separa els dos mons. No hi ha dos mons sinó un de sol, el de la Vida.
5. En l’esperit de la Litúrgia, aquesta Memòria dels Difunts, enganxada a la festa de Tots Sants, implica una idea difícil d’assumir i més difícil d’explicar en una societat com la nostra tan centrada en la individualitat de cada persona.
En la litúrgia catòlica la Diada dels Difunts té, sobretot, l’objectiu de pregar per aquells que encara no estan del tot preparats per poder “connectar” plenament amb la Vida en Déu. I aquí podem preguntar-nos: serveix d’alguna cosa pregar per als difunts? Força gent, quan mor un familiar pròxim, “li fan dir misses” per ajudar-lo. L’ajuden realment? És possible fer alguna cosa a favor d’una persona morta?
6. Sovint entenem la mort com un mal. Quan mor un familiar o persona pròxima a nosaltres, sol envair-nos un cert sentiment de culpa: no l’hem atès prou bé... No l’hem estimat prou... No hem fet per a ell tot el que podíem...
És la revolta dels vincles. Per més que la cultura actual vagi dient i repetint que “cadascú és cadascú”, la veritat és que sentim la nostra vida personal vinculada amb les vides d’aquells amb qui convivim. Cada un de nosaltres és com un nus d’una gran xarxa. Els fils que formen el nus no comencen ni acaben en nosaltres. Per més que ens assegurin que cadascú té un ADN únic i diferent, tots experimentem que la nostra vida, la nostra manera de ser, de fer, de respondre... depèn en gran part de la vida dels altres; i la vida dels altres depèn en part de la nostra. La solidaritat entre les vides no és només una actitud moral sinó una experiència existencial.
7. No existeixen moltes vides sinó una VIDA única, participada per tots els vivents. “Un home mor en mi sempre que un home mor”, diu la cançó. I també podem dir: Un home neix en mi sempre que un home neix. Un amor m’arriba sempre que algú estima. Un impuls vital m’anima sempre que algú es regenera. Patim amb els que pateixen. Ens alegrem amb els que estan contents. “Tot l’estany “tremola” quan en algun lloc hi cau una petita pedra”.
8. Els éssers humans som intel·ligència i som cor. Dos nivells de coneixement. És famosa la sentència del gran intel·lectual Blaise Pascal: “El cor té raons que la intel·ligència no comprèn”. Davant la Mort, la intel·ligència ens impulsa a comprendre, però sense massa èxit. El cor ens permet experimentar. Cal evitar el perill de la intel·lectualització; també cal evitar el perill de l’entotsolament en allò que experimentem.
La mort comporta sempre una certa crisi. En moments de crisi, cal fer servir la intel·ligència perquè ens ajuda a objectivar-la, conceptualitzar-la i entendre-la més o menys. Però també cal el cor perquè ens permet viure-la per superar-la.
9. Penso que no serveix de res “fer dir misses per als difunts” si són simples ritus, i no són vivències de comunió. No serveix de res “pregar per als difunts” si això no comporta una experiència de solidaritat. Però si la missa és fer-se aliment per als altres, en aquests “altres” hi estan inclosos també els difunts, perquè ells no formen pas un món apart.
Hi ha un misteri de comunió entre tots els vivents que fa que res no sigui indiferent per a la resta. Qualsevol bé fa bé a tots; qualsevol mal fa mal a tots.
10. Cada Cultura i cada Religió tenen els seus llenguatges (ritus, festes, celebracions, pregàries...) per expressar i viure aquesta solidaritat. Allò que importa és que no sigui un llenguatge buit.
Amb tot, cal reconèixer que sovint és difícil no barrejar en un mateix llenguatge solidaritat i ritualització.
La ritualització, o màgia, és pensar que els ritus són eficaços per la seva pròpia força, com si hi hagués en ells o en la persona que els realitza, alguna classe de poder sobrenatural.
Per això el llenguatge és una cosa que cal anar purificat constantment.
MISSATGE.
11. La Diada dels Difunts porta un missatge diferent segons la situació de cada persona. Les persones molt estimades, quan moren, s’emporten un bon tros de la nostra vida, i això fa que els vincles amb elles es facin més intensos. Sentim amb força la seva nova presència. Els records no ens porten al passat sinó que tornen a fer-nos presents, d’una manera més íntima, profunda i pacificadora, les persones recordades. La seva pau se’ns encomana. Per això, l’experiència de la mort ajuda a entendre la Vida, ja que, com es diu sovint, la mort és llei de Vida.
Podríem dir que el missatge del Dia dels difunts és una invitació a creure en la Vida.
RESPOSTA.
12. Estem en una societat molt “vitalista”, però que creu més en la Mort que en la Vida, almenys intel·lectualment. La Vida és considerada per molts com una simple aventura, apareguda per casualitat; un caprici de la natura, sense cap altre horitzó que ser engolida per la Mort.
No obstant, la fe en la Vida és
el moll de l’os del missatge cristià.
Segurament, una societat laica com la nostra, el servei que més necessita és trobar-se amb testimonis de l’èxit
de la vida.
13. En altres temps, quan la societat era religiosa, a la Religió se li encomanaven moltes coses que avui ha assumit la societat civil, com, per exemple, la promoció i defensa de la Moral. Això ens permet, com a Església, dedicar-nos més de ple a allò que és la nostra missió específica: predicar i celebrar la VIDA, perquè tothom que ho vulgui “tingui vida, i en tingui a desdir” (Joan 10,10).
Veure també Entrevistes amb Fid’ho: Els difunts.
