Festa de la M. de D. de Montserrat

FESTA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT,

Patrona principal de Catalunya.

LECTURES.

1ª. Lectura A (Fets 1,12-14)

Després de veure com Jesús era endut al cel,

els apòstols se'n tornaren a Jerusalem

des de la muntanya de les Oliveres,

que és vora mateix de Jerusalem,

a la distància que era permès de recórrer durant el repòs del dissabte.

Entraren a la ciutat i pujaren a la sala on s'allotjaven.

Eren Pere, Joan, Jaume, Andreu, Felip, Tomàs, Bartomeu, Mateu, Jaume fill de d'Alfeu, Simó, el Zelador, i Judes fill de Jaume.

Tots, unànimement, assistien sens falta a les hores de pregària,

amb les dones, amb Maria, la mare de Jesús, i els parents d'ell.

O bé, fora del temps pasqual:

1ª. Lectura B. (Proverbis 8,22-35).

Això diu la Saviesa de Déu:

«De molt abans de començar les seves obres

el Senyor m'infantà com a primícia de tot el que ha fet.

He estat configurada des de sempre,

des del començament, abans que la terra existís.

No hi havia encara els oceans,

no existien les fonts d'on brollen les aigües,

i jo ja havia nascut.

He nascut abans que les muntanyes,

abans que fossin plantades les altures;

encara no havia fet la terra ni els llacs,

ni la massa terrosa dels continents;

quan ell instal·lava la volta del cel, jo hi era,

quan traçava el cercle de l'horitzó sobre els oceans,

quan fixava allà dalt el cobricel dels núvols,

quan contenia les fonts de l'oceà,

quan posava límits al mar, que no desobeeix les seves ordres,

quan construïa els fonaments de la terra,

jo era al seu costat com un deixeble preferit,

feia les seves delícies cada dia,

jugava contínuament a la seva presència,

jugava per tota la terra,

i compartia amb els homes les meves delícies.

I ara, fills, escolteu-me:

feliços els qui segueixen els meus camins;

escolteu la lliçó, no rebutgeu la saviesa;

feliç l'home que m'escolta,

i vetlla cada dia a les meves portes

sense apartar els ulls de la meva entrada,

perquè el qui em troba, troba la vida

i es guanya el favor del Senyor».

2ª. Lectura (Efesis 1,3-6.11-12)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,

que ens ha beneït en Crist

amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel;

ens elegí en ell abans de crear el món,

perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.

Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,

segons la seva benèvola decisió,

que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.

En ell hem rebut la nostra part en l'herència.

Ens hi havia destinat el designi d'aquell

qui tot ho duu a terme d'acord amb la decisió de la seva voluntat.

Volia que fóssim lloança de la seva grandesa,

nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança.

Evangeli (Lluc 1,39-56)

Per aquells dies,

Maria se n'anà decididament a la muntanya,

a la província de Judà,

entrà a la casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria

el nen saltà dins les seves entranyes

i Elisabet, plena de l'Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d'entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t'ha fet saber, es complirà».

Maria digué:

«La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d'ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

El seu nom és sant,

i l'amor que té als qui creuen en ell

s'estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli i exalça els humils.

Omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,

com ho havia promès als nostres pares;

s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre».

Maria es quedà tres mesos amb ella,

i després se'n tornà a casa seva.

LLENGUATGE.

Nota:
Aquest Evangeli es llegeix també el 4rt. diumenge d'advent de l'any C. i en la festa de l'Assumpció on hi podeu trobar altres apunts referents al Llenguatge.

1. Com a Patrona del nostre Poble, la Mare de Déu de Montserrat és una festa de 1ª categoria. La paraula "poble", juntament amb la paraula "Jahvé" (el nom de Déu) és de les més repetides en la Bíblia. Déu ha creat els humans perquè creixem i ens desenvolupem fent i fent-nos poble. Els vincles que uneixen els membres d'un poble poden ser molt variats, però sempre comporten una relació de proximitat, de col·laboració, d'entesa per tirar endavant un cert grau de vida comunitària.

2. El fragment d'evangeli que ens proposa la litúrgia per a la festa d'avui no té cap relació directa amb la idea de poble. Ha estat escollit pensant en el fet que Montserrat és una muntanya, i s'ha escollit el text d'avui perquè parla de Maria que se n'anà decididament a la muntanya.

3. Per a la solemnitat d'avui, i donades les circumstàncies actuals del nostre Poble, resulta molt més suggeridora la 1ª Lectura B (l'assenyalada per quan aquesta festa cau fora del temps pasqual) que ens parla de les obres de la Saviesa.
L'actual situació de Catalunya, i de tantíssims altres Pobles, fa absolutament necessària una opció insubornable per la Saviesa. L'eficàcia deshumanitzadora de les diferents classes de Dominadors tendeix a anul·lar Pobles per establir Estats. Els Pobles són àmbits de convivència i de col·laboració. Els Estats són àrees de domini, nascuts directament o indirecta de l'acció dels vencedors d'alguna guerra. Enfront dels recels, divisions i competitivitat que sembren els Estats, és urgent cercar aquella Saviesa que mou al respecte, igualtat i col·laboració entre tots els ciutadans i amb els altres pobles.

3. Els Pobles neixen pel desig natural de conviure; i que aquesta convivència permeti superar millor les necessitats, i desenvolupar les capacitats de cada persona, i dels grups que vulguin formar.

MISSATGE

El missatge més directe ve donat pel fet que la festa de la patrona o del patró d'un Poble sigui sempre, en la Litúrgia, una celebració de 1ª categoria. Una "Solemnitat", en el llenguatge de la Litúrgia.

Les festes patronals són importants no tant per raó del patró o la patrona (que algunes vegades poden ser d'existència "insegura"!) en si mateixos, sinó perquè, en el missatge bíblic, el Poble és considerat una realitat sagrada.

En el nostre cas, també constitueix un missatge significatiu el fet que se'ns proposi una lectura sobre la Saviesa, "companya" de Déu en l'obra de la Creació. Els pobles sorgeixen de la convivència, però cal anar-los creant contínuament perquè siguin un espai de llibertat i creativitat per a tothom.

RESPOSTA

"Fer Poble" és col·laborar en els plans de Déu.
I cal molta saviesa per no deixar-se enganyar quan, des del Poder, es vol confondre "Poble" i "Estat".
Amb tot, si un Estat avança pels camins d'una democràcia real i creixent, pot anar adquirint les qualitats de Poble.
   

També cal saviesa per no caure en la temptació de deixar de ser Poble per esdevenir Estat. Els vincles que ens venen de ser Poble, són humanitzadors. En canvi els vincles que imposen els Estats tendeixen a deshumanitzar-nos.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Què feu per conèixer cada dia millor el vostre Poble (on residiu): la seva gent, les seves peculiaritats, la seva història,...?

2. Us sentiu membres actius del Poble amb qui conviviu, compartint les seves qualitats i ajudant a superar les seves limitacions?

3. Sentir-vos membres del vostre Poble us fa més humans amb tothom o us enfronta amb altres persones que se senten "Poble" d'una altra manera?

Diumenge 2 de Pasqua. Any A.

Pasqua 2.

1ª LECTURA.  (Ac 2,42-47).

Els germans eren constants a assistir

a l’ensenyament dels apòstols,

a posar en comú els seus béns

i a reunir-se per partir el pa i per a la pregària.

Tothom sentia un gran respecte,

i els apòstols feien molts prodigis i miracles.

Tots els creients vivien units

i tenien en comú tots els seus béns;

venien les seves propietats

i les altres coses que posseïen

per distribuir entre tots el diner,

segons les necessitats de cadascú.

Cada dia assistien unànimement al culte del temple.

Després, a casa, partien el pa

i prenien junts el seu aliment amb senzillesa i alegria,

cantant les lloances de Déu.

Tot el poble els apreciava.

Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat

perquè fossin salvats.

2ª LECTURA (1ª Pere 1,3-9).

Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist.

Pel gran amor que ens té,

ens fa néixer de nou

i ens ha donat una esperança viva,

gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts.

L’esperança que us dóna és una heretat

que res no pot destruir ni deteriorar ni marcir,

reservada dalt al cel per a vosaltres;

creients com sou,

el poder de Déu us guarda

fins que obtingueu la salvació que ell té preparada

perquè es reveli a la fi dels temps.

Això us ha de donar una gran alegria,

ni que ara, si convingués,

us haguessin d’entristir per poc temps diverses proves.

Si l’or, que al capdavall perdrà tot valor,

ara és provat al foc,

la vostra fe, més preciosa que l’or,

també ha de ser provada

perquè resulti mereixedora d’elogi, d’honor i de glòria

el dia que Jesucrist es revelarà.

Vosaltres, sense haver-lo vist, l’estimeu, i des d’ara,

perquè heu cregut en ell, sense haver-lo vist,

esteu plens d’una alegria tan gran i gloriosa

que no hi ha paraules per expressar-la,

ja que teniu segura, com a fruit de la vostra fe,

la salvació de les vostres ànimes.

EVANGELI. (Joan 20,19-31).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa

amb les portes tancades per por dels jueus.

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi,

també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats

els quedaran perdonats,

però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze,

no era allà amb els altres.

Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.»

Ell els contestà:

«Si no li veig a les mans la marca dels claus,

si no li fico el dit dins la ferida dels claus,

i la mà dins el costat,

no m’ho creuré pas.»

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada,

i Tomàs també hi era.

Estant tancades les portes,

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després digué a Tomàs:

«Porta el dit aquí i mira’m les mans;

porta la mà i posa-me-la dins el costat.

No siguis tan incrèdul. Sigues creient.»

Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!»

Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.»

Jesús va fer en presència dels deixebles

molts altres miracles

que no trobareu escrits en aquest llibre.

Els que heu llegit aquí han estat escrits

perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,

i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

LLENGUATGE.

Nota:

L’evangeli d’avui és el mateix per als tres anys del cicle litúrgic. Per això, sobre el seu llenguatge, podeu trobar altres apunts a l’Any B i Any C.

1. Si haguéssim de resumir l’Evangeli i la 1ª Lectura d’avui en una sola paraula, aquesta seria comunitat (En grec: església).

La paraula comunitat està molt de moda, però té diferents significats que poden ser, fins i tot, oposats. De fet, segons sembla, els primers cristians van fer servir la paraula “església” (“comunitat”) per diferenciar-se d’una altra “comunitat” que va acabar essent-li contrària: la sinagoga. “Sinagoga” i “església” signifiquen pràcticament el mateix, però, poc després dels inicis, eren usades pels cristians amb significats del tot diferents.

2. La paraula comunitat pot tenir dos significats fonamentals:

A) tenir en comú i

B) posar en comú.

A) Són comunitat aquelles persones que tenen en comú alguna cosa. En aquest cas la comunitat sol ser anterior als membres que la formen, i és independent d’ells. Així, cada ésser humà, pel simple naixement, entra a formar part de comunitats ja existents, que li donaran la identitat: família, poble, país, àmbit cultural i religiós... Podríem dir que el flux vital d’aquestes comunitats va de dalt a baix; de la comunitat a l’individu. Si es tracta d’una comunitat organitzada jeràrquicament, l’individu que en forma part és a la vegada membre i súbdit, a no ser que entri a formar part de la pròpia jerarquia. El cas més evident serien els Estats.

B) També són comunitat aquelles persones que decideixen lliurement posar en comú allò que tenen i, sobretot, la seva pròpia vida.

En aquest cas, la comunitat ve després, i depèn de la lliure decisió dels membres que la formen. El seu flux vital va dels individus a la comunitat; de baix a dalt. Si la comunitat està organitzada jeràrquicament, l’autoritat és conseqüència exclusivament d’un encàrrec dels membres i té exclusivament forma de servei. Per això en aquesta classe de comunitats no hi ha mai súbdits sinó només servidors mutus. El matrimoni, tal com s’entén avui dia entre nosaltres (almenys teòricament!), podria ser un bon exemple d’aquesta segona manera de fer comunitat.

3. La 1ª Lectura d’avui dóna a entendre que les comunitats cristianes corresponen a aquest segon model exposat, tot i que la descripció que s’hi fa correspon a una comunitat ideal. Segurament les comunitats reals no eren tan “boniques”. Fer comunitat segons aquest model demana una maduració constant i progressiva en cada un dels seus membres, i no és fàcil d’aconseguir, com l’experiència de cada dia deixa ben clar.

4. També l’evangeli, amb un llenguatge diferent, ens proposa aquesta segona forma de comunitat. L’expressió “Rebeu l’Esperit Sant” és molt forta. L’Esperit Sant, és dir, el flux vital, està en cada membre. No va de dalt a baix sinó que s’instal·la a baix i capacita cada membre per obrar amb iniciativa i responsabilitat en la tasca comú.

Jesús havia dit als seus deixebles: “Vosaltres em dieu mestre i senyor, i ho sóc”. Amb la donació de l’Esperit Sant, Jesús vessa en cada deixeble aquest “ser mestre i senyor”, la qual cosa comporta la missió de servir (Joan 13,3ss. Rentament dels peus). El servei és sempre el mateix: fer humanitat; o dit al revés: neutralitzar les forces deshumanitzadores. “Perdoneu els pecats”.

5. L’Esperit Sant no es pot rebre com un do a posseir o com un bé a conservar. L’Esperit és força, és dinamisme. L’Esperit es rep com el molí de vent rep la marinada, com la flauta rep la bufada, com la bombeta rep l’electricitat.

La situació de Tomàs és un exemple concret d’això: quan no fa comunió, no veu Jesús ni rep el seu Esperit; quan fa comunió, veu Jesús i rep l’Esperit que el porta a comprendre i dir al “crucificat”: “Senyor meu i Déu meu”.

6. “Tomàs” significa “bessó”. Bessó de cada un de nosaltres que som invitats a creure sense haver vist, sempre que no siguem tan exigents com el nostre bessó, del qual Jesús critica precisament que hagi exigit veure primer per creure després.

“Creure sense haver vist” comporta saber que hem rebut l’Esperit de Jesús, sense necessitat de ficar el dit al forat dels claus, o de comprovar per endavant que els crucificats del món son vivents.

MISSATGE.

7. Rebre l’Esperit Sant comporta un canvi radical en la manera de ser comunitat. En el llenguatge que he fet servir abans, diríem que comporta passar de la 1ª forma de comunitat a la segona.

Imaginem una família. Neix un fill. Des del primer moment aquest fill forma part de la comunitat familiar. Però el fill creix, i arribarà un moment en què es sentirà impulsat i capacitat per posar en comú la seva vida amb algú altre amb qui formarà una altra classe de comunitat. Per al fill, això comporta el pas d’una comunitat no decidida a una comunitat voluntària, lliure i alliberadora.

Rebre l’Esperit comporta rebre la capacitat de fer comunitat des de la pròpia llibertat i iniciativa.

RESPOSTA.

8. Sembla que l’Església catòlica, la nostra església, s’ha solidificat excessivament. Hi té tanta importància l’estructura, la història, la jerarquia, la doctrina... que s’hi fa difícil “fer comunitat”. Constantment se’ns recorda que “som comunitat” per tot allò que tenim en comú. És una comunitat ja feta, preexistent, decidida amb anterioritat, jerarquitzada... Amb una jerarquia que ve “de dalt”, que es reserva l’exclusivitat de la iniciativa, única “font” del flux vital. La nostra Església actual s’assembla extraordinàriament a la Sinagoga del temps de Jesús.

9. Potser no val la pena perdre temps lamentant les situacions equivocades o demanar reformes estructurals. Potser allò que cal és simplement que cadascú comenci (o continuï) a ser adult, lliure i alliberador, rebent i posant en comú els dons rebuts. I és que en l’Església, encara que resulti difícil d’acceptar, el flux vital comença a baix, i va de baix a dalt, en el cas de que hi hagi un “dalt”. “Allà on n’hi dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mateu 18,30). I També: “... vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans” (Mateu 23,8).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Sovint es demana que la jerarquia faci reformes. Hi ha alguna cosa o alguna raó que us impedeixi començar aquestes reformes ja en la vostra comunitat?

2. En l’evangeli, per tres vegades, Jesús diu: “Pau a vosaltres”. Com ho enteneu, això: com un desig de Jesús, com un do o com un manament?

3. Segons els Evangelis, està clar que l’Esperit Sant ens arriba per Jesús. ¿Es pot interpretar això com si l’Esperit ens vingués “de dalt”?