1ª LECTURA. (Isaïes 35,1-6a.10).
La terra eixuta i el desert estan de festa,
d’alegria l’estepa floreix.
La seva florida s’esbadella com l’iris,
s’engalana i crida de goig.
Li han estat donades la glòria del Líban,
les gales del Carmel i de Saron.
Són ells els qui veuran la glòria del Senyor,
la majestat del nostre Déu.
Enrobustiu les mans que es deixen caure,
afermeu els genolls que no s’aguanten.
Digueu als cors alarmats:
Sigueu valents, no tingueu por!
Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia;
la paga de Déu és aquí,
és ell mateix qui us ve a salvar.
Llavors es desclouran els ulls dels cecs
i les orelles dels sords s’obriran;
llavors el coix saltarà com un cérvol
i la llengua del mut cridarà de goig.
Tornaran els qui el Senyor ha rescatat,
Tornaran els qui el Senyor ha rescatat,
entraran a Sió cridant de goig
i una alegria eterna coronarà els seus caps.
Hi haurà festes i alegria,
i fugiran les penes i els gemecs.
2ª LECTURA (Jaume 5,7-10).
Tingueu paciència, germans,
fins que vingui el Senyor.
Mireu com el pagès espera els fruits preciosos de la terra,
prenent paciència
fins que les pluges primerenques i tardanes
l’hauran assaonada.
Igualment vosaltres tingueu paciència,
refermeu els vostres cors,
que la vinguda del Senyor és a prop.
Germans, no us queixeu els uns dels altres,
perquè no hàgiu de ser judicats;
penseu que el jutge ja és a les portes.
Voleu, germans,
un exemple de paciència en els mals tractes?
Preneu el que us donen els profetes
que van parlar en nom del Senyor.
EVANGELI. (Mateu 11,2-11).
En aquell temps,
Joan, que era a la presó,
va sentir dir el que feia Crist,
i va enviar els seus deixebles per preguntar-li:
«Sou vós el qui ha de venir
o n’hem d’esperar un altre?»
Jesús els va respondre:
«Aneu a anunciar a Joan el que veieu
i el que heu sentit dir:
els cecs hi veuen, els invàlids caminen,
els leprosos queden purs, els sords hi senten,
els morts ressusciten,
els desvalguts senten l’anunci de la bona nova,
i feliç aquell que no quedarà decebut de mi.»
Mentre ells se n’anaven,
Jesús es posà a parlar a la gent de Joan:
«Què heu sortit a veure al desert?
Una canya sacsejada pel vent?
Doncs, què hi heu sortit a veure?
Un home vestit delicadament?
Els qui porten vestits delicats viuen als palaus dels reis.
Doncs, què hi heu sortit a veure?
Un profeta?
Sí, ho puc ben dir, i més que profeta:
és aquell de qui diu l’Escriptura:
“Jo envio davant teu el meu missatger,
perquè et prepari el camí.”
Us ho dic amb tota veritat:
Entre tots els qui les mares han portat al món
no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista;
tanmateix el més petit al Regne del cel
és més gran que ell.»
LLENGUATGE.
1. Sou vós el qui ha de venir?
Diumenge passat vèiem el contrast que Mateu posa entre Jesús i Joan, tot indicant també la continuïtat entre ells.
Avui veiem aquest contrast en els dubtes que el
comportament de Jesús genera en Joan.
Mateu fa notar que Joan “era a la presó”. Aquesta expressió té un
doble significat (com tan sovint en els Evangelis): un significat superficial,
visible, que serveix de llenguatge
per indicar un altre significat molt més profund: Joan era “presoner”
d’una manera primària d’entendre el Messies. Joan l’havia anunciat com qui ja té posada la destral a l’arrel de tot
arbre que no dóna bons fruits; i també com aquell que batejarà amb foc,... Però Jesús no es comportava així sinó, en
certa manera, al revés: els cecs i veuen;
els invàlids caminen... Era acceptada la idea de que els mals corporals
eren conseqüència d’un cor no recte, que Déu havia abandonat o volia corregir,
castigant-lo. En canvi Jesús és amic de
publicans i pecadors (Mateu
9,10; 11,19).
2. Aneu a anunciar a Joan...
Joan és el Precursor.
Ell marca l’últim estadi abans d’un canvi que serà qualitatiu: passar de
la idea de Déu-Llei que jutja i
condemna, a Déu-Pare que ja pot fer de pare. Passa com en la
relació pares-fill en una
família. Els pares són els mateixos quan el fill té dos anys i quan en fa
divuit, però la relació entre ells canvia qualitativament gràcies al creixement
del fill. Aquest creixement és fruit tant de la força vital que els pares han posat en el fill, com de l’actitud activament receptora d’aquest. I
encara que a vegades hi hagi una certa “lluita”, és per ajudar al fill a arribar
a la seva plenitud que els pares l’eduquen i el corregeixen mentre és menor
d’edat.
En la Història de la Humanitat (i en la història de cada un de
nosaltres) passa una cosa semblant. Jesús, fill de l’Home, fill de la
Humanitat, marca l’inici del canvi. Abans de Jesús, estem en la minoria d’edat. Amb Jesús comença la majoria d’edat. El canvi és qualitatiu:
del Déu-Llei al Déu-Pare.
El Déu-Llei i el Déu-Pare són el mateix; allò que ha
canviat és la nostra vida, que ha passat de infantil a adulta.
3. Els cecs hi veuen...
La Llei dictamina i
jutja, però no transforma. No era aquesta la missió real del Messies, encara que molts s’ho
pensessin, inclòs Joan en un primer moment. Jesús no és la manifestació del
“judici de Déu” sinó de “l’amor humanitzador de Déu”. La ceguesa, la sordesa... fins i tot la mort no són un càstig de Déu sinó la mostra de que encara no hem arribat a
la Llum, la Paraula... la Vida. Per
arribar-hi hem de ser capaços de entendre Déu com a pare, amb tot el que
això comporta, i que aprenem en el fill. I feliç aquell que no quedarà decebut de mi. És el perill en què
podríem caure si divinitzem la Llei.
El comportament de Jesús resultaria decebedor, ja que confondríem el seu
amor amb debilitat, i la “debilitat” amb impotència (“El
que va salvar-ne d’altres, no es pot salvar a si mateix!” (Mateu
27:42)
4. No hi ha hagut ningú més gran,... tanmateix...
Joan representa tot el que dóna de si la capacitat generadora de la mare-Humanitat o de la mare-Terra. Però
no és la plenitud.
Aquest “home terrenal” porta en les seves entranyes la capacitat
d’un nou naixement, però ell sol no es pot “fer néixer”. El diàleg que Lluc posa entre l’Àngel i Maria
ho expressa molt bé (Lluc
1,26ss). Maria, conscient de la seva limitació, diu: jo no conec l’home que em pugui fer mare d’un fill que sigui
anomenat també fill de l’Altíssim.
Però l’Àngel li respon que no està pas sola per acomplir aquesta missió. Pot
comptar amb l’Esperit Sant. L’home madur
és “fill de l’Home” i “fill de Déu”.
Joan i Jesús es troben. Joan representa l’esgraó més alt de la minoria d’edat; Jesús és el primogènit de la plenitud humana. Per això, per gran que sigui Joan, el més petit al Regne del cel és més gran
que ell. El pas de la minoria a
la majoria d’edat és un canvi qualitatiu.
MISSATGE.
5. Cada un de nosaltres és invitat a passar (“pasqua”) de Joan a Jesús; del Déu-Llei al Déu-Pare; de
l’obediència passiva per inferioritat a la obediència activa per sintonia
lliure amb l’obra de Déu.
RESPOSTA.
6. Feliç aquell que no quedarà decebut de mi.
Tots comencem en Joan, i
som invitats a ser de Jesús. En les comunitats cristianes hi ha Joan i hi ha Jesús. I la missió principal i pròpia d’aquestes comunitats
és fer el pas de Joan a Jesús, i ajudar tothom a fer-lo també.
En aquest sentit, les comunitats
cristianes haurien de ser semblants a una escola: acollir infants i capacitar-los per esdevenir adults.
“L’èxit” d’una comunitat
cristiana no consisteix en ser molts sinó en possibilitar l’adultesa
dels qui la formen.
Des d’aquest punt de vista cal afirmar amb força que una comunitat
cristiana ha de ser exactament el contrari d’una secta que procura fidelitzar
els seus membres. Per això, el fet que avui dia hi hagi tantes persones que se’n surten de l’Església no deixa de
tenir un aspecte positiu: vol dir que les comunitats cristianes no han anul·lat
en els fidels la seva capacitat d’entrar o sortir.
PREGUNTES
per al diàleg.
1. “Ets tu o n’hem d’esperar
un altre?”. Aquesta pregunta, avui, molta gent la fa a la nostra Església.
Podem donar, com a Església, la mateixa resposta de Jesús?
2. Heu notat en vosaltres el canvi
qualitatiu de passar de la minoria
d’edat a l’edat adulta en la
vostra fe? Dit d’una altra manera: Esteu ancorats
en una fe o religió infantil?
