1ª
LECTURA. (Siràcida
27,30 – 28,7).
És
odiós irritar-se i guardar rancúnia,
però
el pecador ho fa i no vol apaivagar-se.
El
venjatiu toparà amb la venjança del Senyor,
que
li demanarà compte rigorós dels seus pecats.
Perdona
als altres el mal que t’han fet,
i
Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis.
L’home
que s’irrita contra un altre home,
¿com
pot esperar que el Senyor li retorni la salut?
No
s’ha compadit d’un home com ell,
i
ara ¿s’atreveix a pregar pels seus propis pecats?
Si
ell, que és de carn i ossos, guarda rancúnia,
¿qui
li obtindrà el perdó quan haurà pecat?
Recorda
la fi que t’espera
i
amainarà la teva enemistat;
pensa
en la mort,
i
guardaràs fidelment el manaments.
Recorda’t
dels manaments,
i
no seràs rancorós amb els altres;
pensa
en l’aliança de l’Altíssim,
i
no tindràs en compte l’ofensa rebuda.
2ª
LECTURA (Romans
14,7-9).
Germans,
cap
de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix:
mentre
vivim, vivim per al Senyor,
i
quan morim, morim per al Senyor.
Per
això, tant si vivim com si morim,
som
del Senyor;
ja
que, si Crist va morir i va tornar a la vida,
va
ser justament perquè havia de ser
sobirà
de morts i de vius.
EVANGELI.
(Mateu
18,21-35).
En
aquell temps,
Pere
preguntà a Jesús:
“Senyor,
¿quantes vegades hauré de perdonar
al
meu germà el mal que m’haurà fet?
¿Set
vegades?”
Jesús
li respon: “No et dic set vegades,
sinó
setanta vegades set”.
Per
això passa amb el Regne del cel
com
amb un rei que va voler demanar comptes
als
qui ocupaven els llocs de govern.
Tot
just començava,
ja
li van presentar un dels seus ministres
que
li devia deu mil milions.
Com
que no tenia res per pagar,
el
rei va manar que venguessin tots els seus béns,
i
a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills,
els
venguessin com esclaus,
per
poder pagar el deute.
Però
ell se li llançà als peus i li deia:
Tingueu
paciència i us ho pagaré tot.
Llavors
el rei se’n compadí,
el
deixà lliure i li perdonà el deute.
Quan
sortia, trobà un dels seus col·legues
que
li devia uns quants diners.
L’agafà
i l’escanyava dient-li:
Paga’m
tot el que em deus.
L’altre
se li llança als peus i li suplicava:
Tingues
paciència i ja t’ho pagaré.
Ell
no en va fer cas, i el va tancar a la presó
fins
que li pagués el deute.
El
altres col·legues, en veure-ho,
se
n’entristiren molt
i
anaren a informar el rei de tot el que havia passat.
El
rei el cridà i li digué:
Que
n’ets de mal home!
Quan
tu em vas suplicar,
et
vaig perdonar tot aquell deute.
¿No
t’havies de compadir del teu col·lega,
com
jo m’havia compadit de tu?
Llavors
el rei el posà en mans dels botxins
perquè
el torturessin fins que pagués tot el deute.
Això
farà amb vosaltres el meu Pare celestial
si
cadascú no perdona de tot cor el seu germà”.
LLENGUATGE.
1.
L’evangeli d’avui comença amb una pregunta de Pere: “Senyor,
¿quantes vegades hauré de personar al meu germà el mal que m’haurà
fet? ¿Set vegades?”.
(Recordem-ho:
sembla que en els evangelis, i sobretot en el de Mateu, “Pere”
personifica
aquells deixebles que, havent decidit en ferm seguir Jesús, encara
no l’entenen ni han assumit el seu missatge. Diríem que són
deixebles que veuen en Jesús el líder (messies)
que pot guiar-los per aconseguir els seus
objectius: els d’ells, no els de Jesús. Però finalment acabaran
convertint-se.)
Pere,
amb la pregunta,
ofereix també una resposta
que ell suposa correcta. Cal reconèixer que la resposta
de Pere és generosa: perdonar “set vegades” significa perdonar
moltes vegades, ja que el número “set” implica una certa
plenitud. Set
són els dies de la setmana. Perdonar “set
vegades” és com dir “perdonar cada dia”.
2.
No obstant, Jesús no accepta la (generosa) resposta
proposada per Pere. En realitat, el que no accepta Jesús és ja la
pregunta:
“Quantes
vegades he de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet?”.
En aquesta pregunta s’hi manifesta una actitud força pretensiosa.
“Perdonar” és una acció de “benèvola” superioritat.
El ric pot perdonar el pobre, no a l’inrevés; el superior perdona
l’inferior, no a l’inrevés; el mestre a l’alumne; el pare al
fill; l’adult al nen petit;...
¿No
havíem quedat que, per entrar el Regne del cel, cal fer-se com els
infants?... ¿A què ve ara aquesta pretensió de “perdonar”
a un germà?
3.
La paràbola amb què Jesús explica l’actitud correcta de
l’autèntic deixeble
és d’una gran claredat. Canviant “ofensa”
per “deute”,
deixa clar que entre companys no es pot parlar realment de deutes
a reclamar,
perquè cap deute
mereix aquest nom si el comparem amb el do
de la vida,
que tots hem rebut gratuïtament.
4.
Els autèntics deixebles
són ben conscients de com n’és de gran el do
de la vida,
i l’herència
meravellosa que porta adjunta. En comparació d’aquest do
gratuït,
parlar dels possibles deutes
que hi pugui haver entre nosaltres, és pura ridiculesa.
Suposant
que algú es consideri “ofès”, el mínim que pot fer és
“compadir-se
del seu col·lega, com Déu s’ha compadit d’ell”.
Altrament ho té complicat
perquè, posats a parlar de deutes,
haurem començar per parlar del nostre
deute amb Déu;
i ¿qui serà capaç de retornar-l’hi?
5.
Per això, l’única actitud realment coherent és no “ofendre’s”.
Si
ens ofenem, cal perdonar sense límit; però l’autèntic deixeble
no
s’ofèn.
Com Jesús que no “perdona”
als qui l’han crucificat sinó que els
excusa
“perquè
no saben el que fan”.
Per a ells, Jesús implora el perdó del Pare, que és l’únic que
té “dret a reclamar”, i sempre acaba perdonant.
6.
Aquí cal notar el doble
significat
que, en els evangelis, té la paraula “perdonar”:
-
Una cosa és “perdonar els pecats” o “perdonar el pecat”,
entenent per “pecat” aquella situació que impedeix rebre l’acció
bondadosa i amorosa de Déu. En aquest sentit, Jesús va dedicar tota
la seva vida a
treure el pecat del món;
i aquesta és també la missió que confia als seus deixebles.
-
Una altra cosa ben diferent és (la pretensió de) “perdonar
l’ofensa que m’ha fet un germà”. Això s’hauria d’evitar
perquè, entre companys, l’única relació correcta és el servei
mutu;
i una actitud de servei exclou
enfadar-se
amb els altres o pensar que ens
deuen realment
alguna cosa.
7.
La 1ª
lectura,
amb un llenguatge concret i sapiencial, ja ens introdueix en aquesta
manera d’entendre les relacions entre nosaltres, com a conseqüència
d’haver acollit el do de Déu. Acaba dient: “Pensa
en l’aliança de l’Altíssim, i no tindràs en compte l’ofensa
rebuda”.
MISSATGE.
8.
Quan ens enfadem contra els companys perquè “ens
han ofès o ens han fet mal”,
allò que realment es posa de manifest és que ens hem tornat uns
“mira’m
i no em toquis”.
Si ens fa mal, és perquè som de
vidre massa fi
i no de carn.
RESPOSTA.
9.
Entre companys (i tots som companys!), perdonar sempre. Millor: no
ofendre’s mai.
Però,
compte! Això no vol dir “passar del company” sinó portar els
amortidors
ben calibrats perquè
la trobada
amb els companys no ens
trenqui
per massa fràgils.
Sembla
que en la nostra societat s’ha posat de moda “anar de dur” per
la vida. Sovint sembla com si portéssim carrega
elèctrica
que fa saltar, a la més mínima, la guspira del nostre orgull ferit.
Forma part de l’espectacle
actual,
però tots sabem que “no n’hi ha per tant”. Comportar-se davant
els altres com una “persona bona” no està de moda, però és la
cosa més pràctica i saludable.
PREGUNTES
per al diàleg.
1.
No hauríem de “ser
de vidre”,
però la veritat és que sovint ho som, i els nostres companys també.
Quan hi ha alguna situació tensa entre companys, ¿des de fora, com
ens portem? ¿Sabem trobar la paraula que amoroseix
la situació o hi posem més llenya?
2.
Es diu: Una
paraula inoportuna fa més mal que un cop d’espasa.
Podeu comentar-ho amb algun exemple?
3.
Segons alguns comentaristes polítics, guerres molt cruels van tenir
els seus inicis en paraules
provocadores
de diferents emissores de ràdio. Si escolteu la ràdio o veieu la
televisió ¿sou crítics
amb les notícies
i informacions
que s’hi donen, s’hi suggereixen o s’hi vomiten?
