Sant Joan.

Pere Torras.

LECTURES

1ª Lectura (Isaïes 49,1-6)

Escolteu-me, illes i costes,
estigueu atents, pobles llunyans:
Abans de néixer, el Senyor em cridà,
quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom,
convertí els meus llavis en una espasa tallant
i em cobrí amb l’ombra de la seva mà,
féu de mi una fletxa aguda,
em guardà en el seu buirac, i em digué:
«Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.»
Jo estava pensant:
«M’he cansat en va, he consumit les meves forces per no res.»
De fet el Senyor sostenia la meva causa,
el meu Déu em guardava la recompensa.
El Senyor m’ha format des del si de la mare
perquè fos el seu servent
i fes tornar el poble de Jacob,
li reunís el poble d’Israel;
m’he sentit honorat davant el Senyor,
i el meu Déu ha estat la meva glòria;
però ara ell em diu:
«És massa poc que siguis el meu servent
per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel;
t’he fet llum de tots els pobles
perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.»

2ª Lectura (Fets dels Apòstols 13,22-26).

En aquells dies, Pau digué:
«Als nostres pares, Déu els donà David per rei
i, testimoniant a favor d’ell digué:
“M’he fixat en David, fill de Jesè,
que és un home com el desitja el meu cor,
ell durà a terme tot el que em proposo.»
De la descendència d’ell, tal com ho havia promès,
Déu ha donat a Israel un Salvador, que és Jesús.
Abans que vingués ell,
Joan va predicar a tot el poble d’Israel un baptisme de conversió.
Però Joan, en acabar la seva missió deia:
Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu,
però després de mi en ve un altre
de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus.
“Germans, a nosaltres, els descendents d’Abraham,
i també a tots vosaltres que creieu en Déu,
ens envia Déu aquest missatge de salvació.”»

Evangeli (Lluc 1,57-66.80)

Quan es complí el temps, Elisabet tingué un fill.
Els veïns i els parents sentien dir
que el Senyor li havia fet aquest favor tan gran,
i tots la felicitaven.
El dia vuitè es reuniren per circumcidar el nen,
i proposaven que es digués Zacaries, com el seu pare.
Però la mare s’hi oposava dient: «No, que s’ha de dir Joan.»
Ells li replicaren:
«Però si no hi ha ningú de la família que se’n digui!»
Llavors feren senyes al pare preguntant-li com volia que es digués.
Ell demanà unes tauletes i escriví:
«S’ha de dir Joan.»
Tots se’n van meravellar.
I a l’instant Zacaries recobrà la paraula i beneïa Déu.
Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns.
La gent en parlava per tota la muntanya de Judea,
i tothom qui ho sentia en guardava el record i es preguntava:
«Què serà aquest noi?», perquè la mà del Senyor era amb ell.
I el noi creixia i s’enfortia en l’Esperit,
i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.

LLENGUATGE.

1. El llenguatge d’aquest evangeli ve constituït, com sempre, per les paraules que fa servir, però també per la mateixa figura de Joan. Els evangelis ens parlen de Jesús. Per què, doncs, tots ells ens presenten també la figura de Joan? La resposta sembla clara: és una manera d’indicar-nos que Jesús no s’ha d’entendre com a persona aïllada que apareix de cop i volta, com els bolets. Jesús és “el fill de l’home”, fill de la Humanitat, en connexió amb tota la història precedent, i més concretament amb la història del Poble d’Israel. Joan i Jesús, no s’han d’entendre com a figures paral·leles sinó consecutives, l’una després de l’altra: Joan precedeix i prepara Jesús; Jesús segueix i complementa Joan. Joan i Jesús visualitzen la totalitat  de la història humana i de cada persona humana: comencem essent com Joan, però estem cridats a ser com Jesús. O dit més senzillament: comencem infants, sota normes i lleis,... però estem cridats a esdevenir adults i lliures: fills en el Fill.

2. I això és també el que signifiquen les paraules i els ritus que hem llegit.
En primer lloc trobem una expressió solemne: “Quan es va complir el temps”. La nostra Història està formada per diferents temps: comencem infants; després ens fem nens, després adolescents, majors d’edat, i arribem a la maduresa. Joan marca el límit d’una etapa que anuncia la nova i definitiva: aquella que inaugurarà Jesús: la PLENITUD (Lluc 14,17ss). Semblava impossible arribar a la “maduresa” de què parlava la Bíblia: Zacaries i Elisabet són ja vells i estèrils. Però, heus aquí que han tingut un fill; i, a més, ell marca el final de l’etapa que assenyala el començament de la nova (>dubtes de Zacaries. Lluc 1, 18ss). D’aquí la gran alegria.

3. La discussió sobre el nom és ben significativa. Volien posar-li el nom del seu pare per connectar així amb tota la tradició anterior. Però la “tradició” té valor sobretot perquè mira endavant, cap a Jesús; apunta vers la Plenitud. Per això el fill de Zacaries i Elisabet no ha de portar un nom que el faci mirar enrere. “S’ha de dir Joan”. “Joan” significa “do de Déu”. En aquest cas no vol pas indicar que ell mateix sigui “el do de Déu”, sinó que la seva missió serà fer descobrir al Poble d’Israel que ja està present aquell que és realment el “do de Déu”, que és Jesús.

4. Que Zacaries ho hagi d’escriure en unes “tauletes”, és una manera de recordar les “taules de la Llei”. Tota la Llei (Els famosos 10 Manaments) mira cap a Jesús. Interpretar-la d’una altra manera, com faran els mestres de la Llei condemnant Jesús (Lluc 22,66ss), serà un abús i una desobediència a la mateixa Llei.

5. En el relat, s’hi destaca la sorpresa, admiració i alegria de la gent. “Qui serà, aquest noi”. És una manera d’indicar que la presència del “precursor” desperta l’esperança de tot el poble. D’alguna manera el protagonista de tot plegat és el poble d’Israel. Com a poble elegit, Israel és també el “precursor” de Jesús, que inaugura la PLENITUD de l’Home.

6. Pot sorprendre el final del relat d’avui: “El noi ... va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel” (Lluc 1,80). Ell és sacerdot, perquè era fill d’un sacerdot. El seu lloc seria, doncs, Jerusalem, al servei del Temple. En canvi, viurà al desert. És per indicar que el “temple” definitiu no és el Temple de Jerusalem servit pels sacerdots. El temple de Jerusalem (com els possibles temples d’altres religions) és només un temple-precursor. La presència, ja actual però encara desconeguda, de Jesús fa que el “Precursor immediat” de Jesús ja no s’hagi de dedicar al Temple sinó directament al Èxode cap a la nova Terra Promesa. El seu lloc serà al Jordà, el riu que separa el Desert de la Plenitud (la nova Terra Promesa). Allà coincidiran Joan i Jesús. Joan, per a assenyalar ja la presència de Jesús (Lluc 3,16); Jesús, per inaugurar la nova Terra Promesa, sota un cel obert  i amb el testimoni solemne de Déu mateix: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut” (Lluc 3,22). Ja no hi serà necessari cap “temple”, perquè Jesús mateix, l’Home, serà el “lloc” de la presència de Déu.

MISSATGE.

La nostra vida té forma d’història: té un origen petit, però camina cap una Plenitud, com a do de Déu. En aquest procés, a vegades hi ha canvis qualitatius, com passar de “Joan” a “Jesús”. És com passar de la infantesa a la majoria d’edat.

RESPOSTA.

¿Com saber que ha arribat el moment d’un canvi qualitatiu en la nostra vida? El concili Vaticà II va posar de moda una expressió feliç: “Estar atents als Signes dels temps”. Els temps no solament passen; són també paraules. Marquen les etapes d’un projecte diví que es va realitzant. Convivim en un món on les persones, els fets, les circumstàncies, els moments, els esdeveniments... ens “parlen” i ens permeten descobrir el moment per a la resposta generosa. No és el mateix viure “abans de Crist” que “després de Crist”. Abans del Concili o després. És normal viure infantilment quan es tenen quatre anys, però no, quan se’n tenen vint. En el camí de la nostra fe ens cal passar del “temple” a la nova Terra Promesa, on l’Home és el “lloc” on Déu ens espera , i on el podem trobar.

PREGUNTES per al diàleg.

1ª. El procés des de l’infantilisme cap a la maduresa propi de les persones individuals, es pot aplicar també d’alguna manera a les comunitats?

2ª. La vostra comunitat cristiana impulsa o frena el vostre procés cap a la vostra majoria d’edat en la fe?

 

3ª. Repassant la vostra vida de fe, hi descobriu moments especials de creixement cap a la maduresa personal? Quins?

Vocabulari.

     

Circumcisió.    Compliment.   Desert.   Elisabet.    Esperit.  Joan.   Muntanya.

Diumenge 12 de durant l’any B.

Pere Torras.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Job 38,1.8-11).

El Senyor, des de la tempesta, digué a Job:

«¿Qui posà les portes que limiten la mar

quan naixia plena d’insolència,

i jo la vestia amb les boires

i li donava, per bolquers, la nuvolada?

Jo vaig retallar les seves vores

i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li:

Fins aquí et permeto de venir, no més enllà.

Atura la insolència de les teves ones.»

2ª LECTURA (2ª Corintis 5,14-17).

Germans,

l’amor que el Crist ens té ens obliga:

hem de reconèixer que un ha mort per tots.

I és que tots han mort,

però ell ha mort per tots,

perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos,

sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat.

Per això nosaltres, des d’ara,

ja no valorem ningú per la seva condició mortal,

i si en altre temps havíem valorat així el Crist,

ara ja no ho fem.

Aquells qui viuen en Crist són una creació nova;

tot el que era antic ha passat,

ha començat un món nou.

EVANGELI. (Marc 4,35-41).

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles:

«Passem a l’altra riba.»

Deixaren, doncs, la gent,

i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava.

Vora d’ells seguien també altres barques.

Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort

que les onades queien sobre la barca

i s’anava omplint.

Jesús era a popa,

dormint amb el cap reclinat en un coixí.

Ells el criden i li diuen:

«Mestre, no veieu que ens enfonsem?»

Jesús es desvetllà,

renyà el vent i digué a l’aigua:

«Calla i estigues quieta.»

El vent amainà i seguí una gran bonança.

Després els digué:

«Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?»

Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre:

«Qui deu ser aquest,

que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?»

B. LLENGUATGE.

  

1. El fragment que hem llegit avui fa de “xarnera” entre el relat de les Paràboles sobre el Regne de Déu i el relat de la Sortida de Jesús a terres paganes, que ve a continuació (i que no està recollit en el Missal).

El relat d’avui està construït amb una colla de “frases fetes” carregades de sentit per a les primitives comunitats cristianes, però clarament incoherents en si mateixes. Aquesta incoherència és buscada, i serveix per indicar que no es tracta de la “crònica d’uns fets objectius” sinó de l’escenificació d’una experiència traumàtica per als deixebles, que “tenen por” perquè “encara no tenen fe”.

2. El centre de l’escena està posat en “Jesús, adormit a popa amb el cap reclinat en un coixí”. És una al·lusió clara a la seva mort i sepultura. En els versets anteriors, Jesús ha parlat de la vida de la petita llavor que, un cop enterrada, creix fins a fer-se una hortalissa prou gran com perquè els ocells del cel hi facin niu” (Diumenge 11, els anys que s’escau. Marc 4,32).

El relat d’avui comença amb la indicació de Jesús de “passar a l’altra riba”, al captard d’aquell mateix dia. El vent i les onades prefiguren la “tempesta” que, en els deixebles, estarà provocada per la mort (dormició) de Jesús.

Els crits dels deixebles provoquen que Jesús és desvetlli. Ells fan l’experiència de la seva nova presència activa (“resurrecció”).  Aquesta experiència els retorna la confiança. Però provoca la pregunta clau: “qui deu ser aquest que fins el vent i l’aigua obeeixen?”

3. Aquesta pregunta és fonamental en l’Evangeli de Marc. És una pregunta “tàctica”: no es fa perquè busquem la resposta sinó perquè ens adonem de la resposta. Al final del seu Evangeli, Marc proclamarà solemnement aquesta resposta, posant-la en boca precisament del centurió romà: “Verdaderament aquest home era Fill de Déu” (Marc 15,39).
Però abans, han de passar moltes coses perquè els deixebles “entenguin” el vent i les aigües que “obeeixen” Jesús...

C. MISSATGE.

4. “¿Qui és aquest...?”.

Aquesta pregunta serveix per provocar-ne una altra: Qui és l’Home? O millor: Qui som, els humans? O més directament: Qui som, nosaltres?

No és una pregunta teòrica o especulativa, ni fan falta estudis per trobar la resposta. La resposta ja existeix, i és patent, brillant i magnífica, per a tothom qui vulgui veure-la:

─Qui som, nosaltres? 

─Creatures estimades per Déu, i convidades a participar de la seva mateixa Vida.
Així de simple, i així de trasbalsador.

Està clar que aquesta resposta és una “Bona Notícia” (En grec: “eu angelion”  >evangeli).

Per fer-nos-la arribar i celebrar, van ser escrits els Evangelis.

 

D: RESPOSTA.

5. D’entrada, és possible que ens espanti, això de ser estimats per Déu. És un repte massa gran. Qui seria capaç “d’aguantar” amb tranquil·litat de ser estimat per Déu! L’Amor de Déu no és un amor qualsevol! Com l’ull no pot mirar directament el Sol sense quedar encegat, tampoc el cor humà podria resistir l’impacte directe de l’Amor de Déu.

En el relat d’avui, l’Amor de Déu pren la forma d’un home adormit, amb el cap reclinat (mort), però capaç de calmar la (nostra) tempestat. “¿Qui és aquest?”. L’Amor de Déu ens arriba “filtrat”. Déu ens estima a través de les persones que ens estimen, i més enllà. I nosaltres podem respondre al seu Amor estimant els altres, i més enllà.

Més enllà... Més enllà hi ha l’horitzó obert. “I encara allí voldria ser-hi hom!”, diu bellament el poeta. (Cant espiritual, de Joan Maragall). L’Amor de Déu, l’anem descobrint, i ens hi anem preparant, a través de les ànsies d’infinit que Déu ha posat en cada cor humà.

“Tot el que era antic ha passat; ha començat un món nou”, ens diu St. Pau (Final de la 2ª Lectura.  2ª Corintis 5,17).

La “dormició” d’aquest home que està “amb nosaltres a la barca” no significa l’actitud absent d’algú que es despreocupa de la barca i dels seus navegants, sinó la presència d’aquell que viu en forma de “vida donada” per ser en nosaltres “vida rebuda”. “Encara no teniu fe?”

6. Segons sembla, també avui molts “deixebles” tenen por que l’Església no pugui aguantar el vent i les onades, mentre Jesús dorm a la “barca” reclinat en un coixí. Però, ni que estigui “adormit”, continua dient-nos: Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?

8. També és veritat que la “barca” de Jesús s’ha anat convertint en un immens, feixuc i incòmode “transatlàntic”, massa gran per a la nostra “travessia”. Entaforats en ell, se’ns fa molt difícil de veure l’horitzó obert. Massa “maquinària” per a la Vida tan simple a què Déu ens convida!

A l’Església Catòlica li ha passat el mateix que està passant a la majoria dels Estats “moderns” (Estat, ella també!): amb el pretext de “salvar” o de “servir” els fidels, ha anat creant una maquinària tan gran i aclaparadora, que ofega.

Si la nostra Església retornés sincerament a l’Evangeli desmuntant l’extraordinari “tinglado” del seu Poder ja buit, no solament deixaria de ser un obstacle per a la fe de molts, sinó que podria ser, fins i tot, un exemple per a les nostres societats civils, progressivament deshumanitzades i deshumanitzadores a causa del Poder absolut (“sagrat”) que s’atorguen a si mateixos els Estats, i les Multinacionals.

7. “Vora d’ells seguien també altres barques”.

L’època del “transatlàntic” que havia segrestat Jesús (“se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava”) ha passat. I n’hauríem d’estar contents. Avui el Vell Transatlàntic no serveix per a la travessia a l’altra riba, ni per conviure amb les altres barques. Més encara: avui l’atrotinat Transatlàntic comporta un gran perill per a la nostra fe: el perill de confiar més en la seva “grandària” que en Jesús. La nostra seguretat no està en la magnitud de la “barca” sinó en la presència de Jesús. Quan ens trobem amb “tempestats”, no hauríem de preocupar-nos tant de reequipar el Transatlàntic com de “despertar” Jesús que ens acompanya. “Encara no teniu fe?”

És en l’experiència de comunió de les petites comunitats on podem descobrir la solidesa de la fe.

Una multitud de “comunitats” mai no fa un imperi, com tampoc una multitud de barques no esdevé mai un transatlàntic.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. S’ha parlat tant de la crisi de l’Església que hem acabat creient-nos-ho. Però mirant bé la vostra (i les altres) comunitat, ¿què és el que està en crisi: la comunitat o la barcassa en què havíem confiat?

2. ¿Heu fet l’experiència de viure la fe en el clima d’una “barca” prou “petita” com perquè us conegueu personalment, i prou “oberta” com perquè us pugui portar vers la Comunitat Universal?

Vocabulari.

Apoderar-se de Jesús (“se l’endugueren”).      Barca.     Creure.     Dormir.     Fe.      Jesús.    Mar (Llac).     Mestre (Assegut).     Por.