Dissabte vinent, 6 de gener, Diada de Reis.

Diada de Reis o de l'Epifania.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ Vocabulari.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat). 

Betlem.    Estrella.    Jerusalem.    Mags.    Orient.    Rei.

  

→ Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional :

     Grans sacerdots.     Herodes.     Jerusalem.     Mestres de la Llei.

 

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho: Festa de Reis. 

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 60,1-6).

Alça’t radiant, Jerusalem,

que arriba la teva llum

i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor.

Mentre les tenebres embolcallen la terra,

i fosques nuvolades cobreixen les nacions,

sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria.

 

Els pobles s’acosten a la teva llum,

els reis busquen la claror de la teva albada.

Alça els ulls i mira al teu entorn:

tots aquests s’apleguen per venir cap a tu;

porten de lluny els teus fills,

duen als braços les teves filles.

 

Tota radiant i meravellada veuràs amb el cor eixamplat

com aboquen damunt teu els tresors del mar

i porten a casa teva la riquesa de les nacions.

Et cobriran onades de camells,

dromedaris de Madian i d’Efà;

tots vénen de Sabà portant or i encens

i cantant la grandesa del Senyor.

 

2ª LECTURA (Efesis 3,2-3a.5-6).

Germans,

segurament heu sentit dir que Déu

m’ha confiat la missió

de comunicar-vos la seva gràcia:

per una revelació he conegut el misteri secret,

que els homes no havien conegut

en les generacions passades

tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit

als sants apòstols de Crist i als profetes.

El secret és aquest:

que des d’ara, per l’evangeli,

tots els pobles, en Jesucrist,

tenen part en la mateixa herència,

formen un mateix cos

i comparteixen la mateixa promesa.

 

EVANGELI. (Mateu 2,1-12).

Quan va néixer Jesús

a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes,

vingueren d’Orient uns mags i,

en arribar a Jerusalem, preguntaven:

«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?

Hem vist com s’aixecava la seva estrella

i venim a presentar-li el nostre homenatge.»

 

El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem

s’inquietaren en sentir aquestes noves.

Herodes convocà tots els grans sacerdots

amb els lletrats del poble

i els preguntava on havia de néixer el Messies.

Ells respongueren:

«A Bet-Lèhem de Judea.

Així ho escriu el profeta:

“Bet-Lèhem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

entre les famílies de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble”.»

 

Llavors Herodes cridà secretament els mags

i s’informà ben bé del moment

en què s’havia aparegut l’estrella.

Després els encaminà a Bet-Lèhem

amb aquesta recomanació:

«Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen,

i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber,

que jo també vull presentar-li el meu homenatge.»

 

Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí.

Llavors s’adonaren que l’estrella

que havien vist aixecar-se

anava davant d’ells

fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen.

La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa.

Entraren tot seguit a la casa,

veieren el nen amb Maria, la seva mare i,

prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge.

Van obrir llavors les seves arquetes

per oferir-li presents: or, encens i mirra.


Després, advertits en un somni

que no anessin pas a veure Herodes,

se’n tornaren al seu país per un altre camí.

 

B. LLENGUATGE.

 1. La Festa de la Epifania és, a Orient, la festa paral·lela del nostre Nadal a Occident.

Aquí es pot veure la importància de les paraules. Tot i que les paraules són creades per nosaltres, un cop creades tenen la seva pròpia  dinàmica, i ens impulsen a fer o pensar d’acord amb les paraules que hem creat o que ens han imposat.

Resulta que, a la part occidental de l’antic Imperi Romà, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Nadal del Sol invicte”. Per això, quan es va cristianitzar aquesta festa al s.IV, va convertir-se en el “Nadal de Jesús”, i les celebracions es van centrar en el Naixement i la Infantesa de Jesús, ja que “nadal” significa “natalici”.  En canvi, a la part oriental de l’Imperi Romà, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Epifania del Sol”. “Epifania” significa “manifestació”. Quan es va cristianitzar, es va convertir en l’Epifania de Jesús o l’Epifania del Senyor, i no tenia res a veure amb el seu naixement o infantesa sinó amb aquells relats evangèlics en què s’hi manifestava més clarament la divinitat de Jesús. En concret, l’evangeli propi del dia de l’Epifania, en les Esglésies orientals, era i és el del Baptisme de Jesús, posat pels evangelistes al començament de la seva vida pública, quan Jesús tenia ja uns trenta anys (Lluc 3,23). Déu hi manifesta qui és realment Jesús: Una veu digué des del cel: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” (Mateu 3,17).

 

2. Transvasament de festes.

Aviat el nadal occidental va passar a l’Orient, i la festa oriental de l’epifania va incorporar-se al nostre Nadal, però acomodant el seu significat al marc de la Infantesa de Jesús. Per això el relat del Baptisme de Jesús va ser desplaçat al diumenge següent, i per al dia de l’Epifania es va escollir el relat dels Mags d’Orient que pertany als relats d’infantesa de l’Evangeli de Mateu (Mateu 2,1). Així, de l’Epifania, entre nosaltres, també se’n diu festa dels Mags o dels Tres Reis.

 

3. El relat dels Mags.

L’evangeli no parla ni de “reis” ni de “tres” sinó només de “uns mags”. Aquesta paraula és utilitzada amb intenció, ja que els mags, que sovint eren també astròlegs, eren considerats, pels jueus, persones sospitoses d’idolatria, perquè divinitzaven les estrelles.

En el Relat dels Mags, Mateu estableix un contrapunt entre els “mags” i els “grans sacerdots i els Lletrats d’Israel”. Aquests, tot i disposar de les Escriptures que parlen del Messies, no s’adonen de res ni estan al cas del naixement de “el Rei dels jueus” (Mateu 2,5). En canvi, fora d’Israel, on només comptaven amb el llenguatge religiosament “sospitós” de les estrelles, l’han conegut i hi responen amb generositat.

 

4. Segons la mentalitat popular, cada persona té la seva estrella (és a dir: té el seu punt de connexió amb les realitats superiors). Evidentment, les persones que tenen una missió més important, la “seva” estrella brilla més. Els Mags, atents al llenguatge dels estels, han vist com s’hi alçava una estrella molt important; tan important que decideixen anar a retre homenatge al seu “propietari”.

Però s’han equivocat en una cosa: han pensat que una persona important havia de néixer en un lloc “important”: Jerusalem, la capital del país. Però allà no en saben res de res...

 
Quan pregunten pel nounat Rei dels Jueus, primer “tota la ciutat” s’esvera; després, buscant a les Escriptures, troben que el Messies “havia de néixer a Betlem”... (Mateu 2,5).
Els Mags, només quan surten de Jerusalem, tornen a veure l’Estrella.
I senten una gran alegria perquè han descobert que el nen que van a adorar no té res a veure amb els poders constituïts. Quan se’n tornin, ja no passaran per Jerusalem, a pesar de les indicacions rebudes d’Herodes.

 

5. Aquest relat resulta sorprenent entès des de la nostra cultura actual, ja que hem perdut el llenguatge de les estrelles. La majoria de persones no les coneix gens ni mica, ni s’ha parat mai a contemplar-les. És cert que força gent mira els horòscops, i els astròlegs estan de moda... Però jo parlo de mirar el cel i de contemplar els estels reals, no de mirar... les pàgines dels diaris.

Amb tot, no cal preguntar-se de quina estrella, cometa o meteorit parla aquest relat evangèlic. Els Evangelis no fan Astronomia (ni Astrologia!) sinó “Bona Notícia”. És un relat confeccionat a partir del llenguatge popular d’aleshores, enriquit amb “tradicions i promeses” extretes de la Bíblia (Nombres 24,17). Un relat creat per a comunicar un missatge important.

 

6. El Relat dels Mags, exclusiu de l’Evangeli de Mateu, és molt diferent del Relat dels Pastors, exclusiu de l’Evangeli de Lluc (Lluc 2,8). En els dos casos els mags o els pastors són els únics que s’assabenten del Naixement de Jesús. Tenen en comú que vetllaven de nit, estaven atents, i tenien un cor generós. També cal notar que tant els mags com els pastors, en aquell moment, a Israel eren persones marginades i sospitoses.

 

7. A cada país, la Festa de Reis ha pres una determinada forma popular. Entre nosaltres ha cedit el protagonisme als infants i al nostre anhel, més o menys dissimulat, de recuperar la “innocència infantil”. Però he de confessar que no em resulta gens fàcil trobar la part positiva de tanta moguda en relació a una ficció. Em refereixo a les cavalcades oficials, amb autoritats implicades per fer més “creïble” la infantil mentida. Potser es tracta simplement d’una mostra més de la tendència actual a entendre la vida com un espectacle.

 

C. MISSATGE.

8. Déu se’ns manifesta en Jesús (Epifania), i es manifesta a tots els homes (“estrella” visible des de tot arreu). Els Mags representen tots els Pobles que, tot i no ser considerats Poble elegit, tenen la seva manera d’estar atents, de conèixer i de respondre. Com hem llegit a la 2ª Lectura, “des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa” (Efesis 3,5s).

No compta ser fidel d’una religió o d’una altra (o de cap). Allò que compta és la resposta que donem a l’Home, que s’ha convertit en “manifestació” de Déu.

 

D: RESPOSTA.

9. La badoqueria dels Grans Sacerdots i Lletrats ens ha de servir d’advertiment. Hi ha una tendència en cada Poble a considerar-se d’alguna manera “poble elegit”. També, en tota religió, hi ha la tendència a considerar-se “la (única) vertadera Religió”.

Però el relat d’avui ens deixa clar que allò que compta és estar atents a “l’estrella” de cada ésser humà i estar disposats a retre-li homenatge amb els nostres dons. El viatge dels Mags és un viatge espiritual que podem fer cada un de nosaltres: del culte a les Estrelles a la veneració de l’Home; de la religió amb els seus temples a l’amor a l’Home, el qual s’ha convertit en el camí indispensable per “trobar” Déu.

 

10. La resposta contrària ve representada per Herodes, el Poder antihumà. Per a ell, totes les persones que no estan sota el seu control són rivals perillosos que cal eliminar (Mateu 2,16).

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En altres èpoques havíem pensat que la nostra Religió era la única verdadera i, conseqüentment, les altres eren falses o menys verdaderes. Què en penseu, avui?

 

2. En el nostre entorn, la Festa de Reis genera molta il·lusió, però també molta desil·lusió. Quin comentari us mereix tot plegat?

  

Pròxim 1 de gener. Octava de Nadal. Solemnitat de la Mare de Déu.

 

1 de gener.  Solemnitat de la Mare de Déu.

Any A, B i C.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ Vocabulari.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

Betlem.   Circumcisió.   Jesús.   Maria.     Menjadora.   Nit.   Nom.   Pastors.

  

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Circumcisió.   Nom.

 

 

→ Veure també Relectures: Mare de Déu. Cap d’Any.

 

 

→ També: Entrevistes amb Fid’ho:  Santa Maria, mare de Déu.

 

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Nombres 6,22-27).

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:

«Digues a Aharon i als seus fills:

Beneïu el poble d’Israel amb aquestes paraules:

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi,

que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada

i s’apiadi de tu;

que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.”

Així interposaran el meu nom

a favor del poble d’Israel,

i jo el beneiré.»

 

 

2ª LECTURA (Gàlates 4,4-7).

Germans,

quan el temps arribà a la seva plenitud,

Déu envià el seu Fill,

nascut d’una dona, nascut sota la Llei,

per rescatar els qui vivien sota la Llei,

perquè obtinguéssim ja la condició de fills.

I la prova que som fills de Déu és

que l’Esperit del seu Fill que ell ha enviat

crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!»

Per tant, ja no ets esclau, sinó fill;

i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu.

 

EVANGELI. (Lluc 2,16-21).

 

En aquell temps,

els pastors anaren a Bet-Lèhem

i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora.

Havent-ho vist amb els propis ulls,

van contar el que els havien dit d’aquell infant,

i tothom qui ho sentia

es meravellava del que deien els pastors.

Maria conservava aquests records en el seu cor

i els meditava.

Després els pastors se’n tornaren,

glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit;

tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.

Passats vuit dies,

quan hagueren de circumcidar-lo;

li posaren el nom de Jesús;

era el nom que havia indicat l’àngel

abans que el concebés la seva mare.

 

 

Dos comentaris:

(1) Sobre la festa i el significat de “Mare de Déu”  i  “Jesús”.

(2) Sobre l’Any Nou, i el text llegit.

 = = = = = = = = = = = = = = = = 

 

(1) Sobre la festa.

 

LLENGUATGE. 

1. La Festa de Nadal, igual que la de Pasqua, litúrgicament dura tota una setmana. Va ser decisió del concili Vaticà II que la Festa de la Mare de Déu (que abans es celebrava l’11 d’octubre, dia en què el concili d’Efes va proclamar Maria com a Mare de Déu, l’any 431) estigués en relació directa amb el naixement de Jesús, constituint una mateixa celebració.

 

2. Donat que Maria és la mare de Jesús, i Jesús és Déu, podem dir que Maria és “Mare de Déu”.

No obstant, s’ha de reconèixer que, en una societat laica i plural com la nostra, aquest llenguatge és una expressió dura, i pot quedar, per a una gran majoria de gent, en un simple joc de paraules sense significat, suposant que no arribi a ser motiu d’escàndol.

 

3. És cert que, per als cristians, aquesta expressió, que ja ve del segle V, està plena de sentit i expressa amb força el nucli central de la nostra fe. Però també és cert que, donat que el llenguatge normalment és entre dues parts, no ha de servir només per expressar els propis pensaments sinó també per comunicar-los comprensiblement. Si a mi em parlen en xinès, per important i ben dit que sigui, jo no hi entendré res de res, i les paraules seran per a mi només fressa.

 

4. Jesús no és “un altre Déu”, ni una fotografia o fotocòpia de Déu, ni una imatge separada de Déu, ni un home que ens serveix de “model” per imaginar Déu. És la vida mateixa de Déu que, en Jesús, pren forma humana experimentable per als humans. La vida de Jesús és la mateixa vida de Déu, com la vida de les sarments és la mateixa vida del cep; o com, en una llanterna, la llum de la bombeta és la mateixa energia de la pila que l’alimenta; o com l’aigua de les plantes de la riba és la mateixa que corre pel riu que les fa verdejar.

 

5. No hi ha “dos Déus” sinó un sol Déu que es dóna. Déu ha decidit donar-se, vessar-se en la Humanitat, i fer-se’ns visible en la vida plenament donada de Jesús i en la vida donada de cada un dels humans. Per això Maria el posa en una “menjadora”.

 

6. Quan venerem Maria com a mare de Déu estem venerant tota la Humanitat passada que, fent-se permeable a la Vida de Déu, ha arribat a engendrar un “fill” plenament home i plenament Déu.

 

7. Cada un de nosaltres som, a la vegada, “fills” de la Humanitat que ens ha precedit, i “pares-mares” de la Humanitat futura. Hem rebut, en la mesura que ens hi obrim, la força de l’Esperit (Vida) de Déu que ens porta a rebre humanitat i a engendrar Humanitat.

En la Humanitat, Déu, únic, hi va prenent la forma de “Déu engendrat” (Joan 1,18). Per això l’expressió: “Maria, mare de Déu” significa també “Humanitat, mare de Déu-engendrat”. En Maria celebrem la fecunditat de la Humanitat per obra de l’Esperit Sant.

La “virginitat” de Maria no exclou Josep en l’infantament de Jesús. Exclou el domini del baró sobre la dona; exclou el Poder sobre els altres com a forma de generar Humanitat.

 

8. Però aquest llenguatge, correcte en un àmbit cristià, en una societat com l’actual es converteix en un llenguatge dur i molt equívoc. Per això, quan es vol parlar de Maria, potser seria millor fer servir l’expressió: “Maria, mare de Jesús”.

Una altra cosa és quan es parla de llocs, santuaris o festes que ja inclouen des de fa temps l’expressió “Mare de Déu”, com Mare de Déu de Núria; Mare de Déu de Montserrat,...

 

Li posaren el nom de “Jesús”.

9. En la Bíblia, el nom fa la cosa. “Posar el nom” indica autoritat per orientar la vida de qui rep el nom. En el relat de Lluc se’ns diu que Maria ha de posar el nom, però un nom indicat prèviament per Déu (Lluc 1,31). De fet, no era mai la mare sinó el pare qui posava el nom (recordem que aquella societat era masclista). També aquí és el “pare” (Déu) qui imposa el nom (“Fill de l’Altíssim”), però ho fa a través de Maria. I, per tant, a través de la (història de la) Humanitat.

 

10. Notem que en el relat de l’Evangeli de Mateu, també es fa servir el simbolisme de la “imposició del nom”, però amb un significat diferent. En el relat de Mateu és Josep qui ha de “posar el nom” que li ha estat indicat en el somni (Mateu 1,21).

Si en Lluc es vol ressaltar la idea de “Jesús fill de l’Home i fill de Déu”, en Mateu es vol ressaltar sobretot la idea de “Jesús descendent d’Abraham, i hereu de les promeses a ell fetes”. Per això, en el relat de Mateu, s’hi destaca el “protagonisme genealògic” de Josep.

 

11. Potser us preguntareu: ¿així, doncs, qui va posar realment el nom: Josep o Maria?

Aquesta pregunta no té resposta des dels Evangelis. Recordem: els Evangelis no són ni volen ser “biografies”. Si la curiositat ens pica i volem trobar alguna resposta, haurem d’intentar conèixer els costums i normes d’aquell temps, a Palestina. Els Evangelis no són “biografies”, si bé són “documents d’aquella època”, i juntament amb altres documents, relats, monuments, excavacions,... ens poden ajudar a conèixer algunes coses d’aquell temps i arribar a algunes conclusions sempre provisionals. Provisionals, perquè, en Història antiga, qualsevol nova troballa pot canviar-ho tot.

 

12. “Jesús”, forma grega del nom hebreu “Josuà o Josué”, significa “Déu salva”.

Tot i que “Jesús” era un nom molt freqüent, la insistència dels Evangelis en el nom, vol dir que aprofiten el fet objectiu del nom de Jesús per posar de manifest la seva missió.

Segurament també volen fer-nos pensar en Josué. Josué va ser qui realment va portar a terme l’obra iniciada per Moisès. Moisès no va poder fer entrar el seu poble a la Terra Promesa (Nombres 20,12). Ho va fer Josué (Josué 3,1ss). No obstant, vistos els resultats, els Evangelis ens venen a dir que el Poble Elegit no havia entrat de debò a la Terra Promesa (Terra de Llibertat) ja que continuava esclau dels seus propis jerarques. Per això, sobretot l’Evangeli de Mateu, ens presenta Jesús com un nou Moisès; o millor, com l’autèntic i definitiu “Josué”, que guiarà el seu Poble cap a l’autèntica Llibertat.

 

 

C. MISSATGE.

13. Maria personifica la Humanitat, com Jesús personifica la Nova Humanitat o Humanitat adulta.

Com a “fills de la Humanitat”, nosaltres som hereus també de l’Esperit de Déu que la fecunda.

Com a “membres de la Humanitat” som invitats a col·laborar en la gestació de l’Home Nou, que va esdevenint “Déu engendrat”, expressió humana de la VIDA mateixa del Pare.

 

 

D: RESPOSTA.

14. Davant el missatge de la festa d’avui, i de tot el Nadal, segurament la reacció més espontània sigui dir: “Massa gran perquè sigui veritat”! O, com diu el Rabadà de la cançó: “No serà tant!”.

 
Però, aquest és precisament el missatge rebut. Per acollir-lo com cal, ens serveix l’exemple de Maria, que conservava aquests records en el seu cor i els meditava.

Per tres vegades el Relat d’infància de Lluc ens diu això de Maria (Lluc 1,29; 2,19; 2,51).

 

15. La societat actual ens empeny cap una vida accelerada. Però, “quan es va a cent per hora no es veuen les flors de camí”.

Maria, quan rep l’anunci de ser mare, se’n va ràpidament a ajudar Elisabet que estava de sis mesos (Lluc 1,39). Però quan ja és mare, Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. No és una actitud passiva; tot el contrari: allò que té entre mans és tan important que demana d’ella estar atenta a qualsevol detall.

 

16. En serem conscients o no, però estem parint una Nova Humanitat. Podem deixar-nos portar per la inèrcia accelerada del món actual o podem “fer silenci dins nostre per escoltar els impulsos de l’Esperit”. Estem al volant del nostre cotxe i ens toca decidir. El resultat serà una Humanitat més adulta o més alienada.

 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. En la pietat popular sovint es contraposa la dolcesa de Maria a la justícia de Déu. Què en penseu?

 

2. Maria és representada amb una gran varietat d’imatges: Mare asseguda amb el Nen, Mare dreta amb el Nen, dreta sense el Nen, la Puríssima, la Dolorosa,... ¿Totes les imatges són igualment coherents amb el missatge de l’Evangeli? Si no, quines ho són més, segons vosaltres?

 

3. La festa d’avui coincideix amb l’inici d’un Nou Any.
¿Com interpreteu les paraules de la 2ª Lectura: “Quan el temps arribà a la seva plenitud”?

= = = = = = = = = =

 

(2). Sobre l’Any Nou i el text llegit.

  

LLENGUATGE. 

1. Any Nou.

A part de la festa de la mare de déu, avui es celebra l’entrada a l’Any Nou. Sobre aquest punt és especialment il·luminadora la 2ª lectura. És curta però densa. Cal llegir-la a poc a poc.

La idea de la plenitud del temps és important en la Bíblia. Abans d’arribar a la plenitud, hi ha el camí que va des de “nascuts sota la Llei” fins a “esdevenir fills” (Gàlates 4,4s).

També els cristians, tot i estar cridats a ser fills, normalment comencem “sota la Llei”, encara que no sigui la “Llei de Moisès” sinó del mateix Evangeli entès d’una manera legalista.

“Després de Crist”, la Llei ja no està en el missatge, però pot trobar-se incrustada al cor fins que no ens obrim a l’Esperit que ens fa fills. Com ens diu St. Pau :” Mentre l'hereu d'una casa és menor d'edat, no es diferencia gens d'un esclau, per bé que és amo de tot” (Gàlates 4,1s).

 

2. L’Evangeli insisteix en donar relleu a la “menjadora”. És allò que identifica Jesús. Jesús és aliment, i per això el lloc per trobar-lo és a la menjadora.

Es fa notar que els pastors troben Jesús amb Maria i Josep. Són ells qui ens l’ofereixen en una menjadora, posant així de manifest la seva realitat més profunda: viure la vida donant-la. L’aliment és el signe més clàssic d’una vida-que-es-dóna.

 

3. “Maria amb Josep i el nen a la menjadora” és com una diapositiva estàtica que els pastors poden contemplar. Sorprèn que en aquesta escena siguin precisament els pastors els únics que es mouen, parlen i provoquen admiració. Això és sorprenent perquè, segons els entesos, els Pastors en aquell temps, com a classe social, eren considerats gentussa vulgar, lladregota i mentidera. Però van ser els únics (en el relat de Lluc) que van rebre el missatge, perquè estaven vetllant de nit (Lluc 2,8).

Amb ells ha començat la gran “inversió” (capgirament). “Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils”, com havia celebrat Maria en el Magníficat (Lluc 1,51)

 

4. Quan hagueren de circumcidar-lo...

A través del ritual de la Circumcisió, els nois entraven a formar part del seu Poble. Jesús és jueu. Per més que els Evangelis ens presentin Jesús com a “l’home-mostra”, també insisteixen en que és una persona concreta, fill d’uns pares concrets, membre d’un Poble concret.

Els Evangelis no són relats teòrics sobre l’ésser humà. En realitat, no existeixen “éssers humans” com a classe, sinó persones concretes de carn i ossos, amb nom propi, i també amb vincles concrets amb una col·lectivitat concreta. Cada ésser humà és únic i sagrat en si mateix, però no és un solitari. És fill de la Mare-Terra, que l’ha engendrat a través de la vida d’un Poble concret en una Família determinada.

 

MISSATGE. 

5. Vivim en el temps. Millor dit: som “temporals”.

El temps és una idea que ens hem creat els humans per poder mesurar els canvis.
Els canvis poden ser només quantitatius, però també poden arribar a ser qualitatius. Un ansat d’aigua posat al foc va canviant de temperatura quantitativament fins als 100 graus. A partir d’aquí l’aigua fa un canvi qualitatiu: es torna vapor, i ja respon a unes altres lleis físiques.

Tots nosaltres comencem petits i anem creixent, fins que deixem de ser petits. Ser adults ja és tota una altra cosa.

 

RESPOSTA.

Naixem i creixem seguint les lleis de la biologia (i de la sociologia). Però per ser realment humanament adults ens cal la decisió lliure i conscient (i valenta) d’acceptar el do de Déu: la filiació.

 

 PREGUNTES per al diàleg.

1. Per la Circumcisió, els nens s’incorporaven al seu Poble. ¿Com veieu això de ser “Poble” en una societat globalitzada? ¿Podem considerar justa la Societat actual on només són reconeguts com a “poble” els Estats (que, quasi tots, són la conseqüència d’una guerra)?

 

2. ¿Feu servir a vagades l’expressió “la gent” per referir-vos a persones concretes?

 

3. Solem dir: “Any nou, vida nova”. Però sembla que, de fet, la vida es torna vella. ¿Quines “novetats” descobriu en la vostra vellesa o en la vellesa dels qui us envolten?

 

Diumenge vinent, festa de la Sagrada Família. Any B.

 

Festa de la Sagrada família. Any B.

 

 

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

Anys, 84.      Moisès.       Natzaret.      Senyera.

 

  

→  Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional. 

 

1ª LECTURA.  (Gènesi 15,1-6.21,1-3).

En aquells dies,

el Senyor va fer sentir la seva paraula a Abraham en una visió

i li digué:

«No tinguis por, Abraham: jo sóc el teu protector.

La teva recompensa serà molt gran.»

 

Abraham li respongué:

«Senyor, Déu meu, què em donareu?

Jo me’n vaig sense fills,

i l’hereu de casa haurà de ser Elièzer de Damasc.»

Abraham afegí:

«No m’heu donat descendència

i el meu hereu haurà de ser un dels meus servidors.»

 

Llavors el Senyor li va fer sentir la seva paraula i li digué:

«No serà pas aquest, el teu hereu:

serà el fill que naixerà de tu.»

Després el Senyor el va fer sortir a fora i li va dir:

«Mira el cel

i posa’t a comptar les estrelles,

a veure si les pots comptar;

doncs, així serà la teva descendència.»

Abraham cregué en el Senyor

i el Senyor ho tingué en compte

per donar-li una justa recompensa.

El Senyor visità Sara tal com havia dit,

i va complir en ella allò que havia promès.

Sara va concebre

i va donar un fill a Abraham a les seves velleses,

just al temps que Déu li havia predit.

Abraham va posar el nom d’Isahac al fill que li havia nascut,

que Sara li havia infantat.

 

2ª LECTURA (Hebreus 11,8.11-12.17-19).

Germans,

gràcies a la fe,

Abraham, quan Déu el cridà,

obeí a la invitació d’anar-se’n

a la terra que havia de posseir en herència.

Sortí del seu país sense saber on aniria.

Gràcies a la fe,

igual que Sara, que era estèril,

Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge,

tot i la seva edat avançada;

i és que va creure en la fidelitat de Déu que li ho havia promès.

Per això d’un sol home, ja caduc,

en nasqué una descendència tan nombrosa

com les estrelles del cel

i com els grans de sorra de les platges de la mar.

Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova,

oferí el seu fill Isahac.

I era el seu fill únic que oferia,

el que havia rebut les promeses.

Déu havia dit d’ell:

Per Isahac tindràs la descendència que portarà el teu nom.

Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós

per ressuscitar un mort.

Per això recobrà el seu fill,

com una prefiguració d’aquesta veritat.

 

 

EVANGELI. (Lluc 2,22-40).

Passats els dies que manava la Llei de Moisès

referent a la purificació,

els pares de Jesús el portaren a Jerusalem

per presentar-lo al Senyor,

complint el que prescriu la Llei,

que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor.

També havien d’oferir en sacrifici

«un parell de tórtores o dos colomins»,

com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem

un home que es deia Simeó.

Era un home just i pietós,

que esperava l’hora en què Israel seria consolat,

i tenia en ell l’Esperit Sant.

En una revelació,

l’Esperit Sant li havia promès

que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor.

 

Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant,

i quan els pares entraven amb el nen Jesús,

per complir en ell el que era costum segons la Llei,

Simeó el prengué en braços

i beneí Déu dient:

«Ara, Senyor,

deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau,

com li havíeu promès.

Els meus ulls han vist el Salvador

que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles;

llum que es reveli a les nacions,

glòria d’Israel, el vostre poble.»

 

El seu pare i la seva mare estaven meravellats

d’això que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los

i digué a Maria, la seva mare:

«Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel

i molts d’altres s’alcin;

serà una senyera combatuda,

i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima;

així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.»

Hi havia també una profetessa,

Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser.

Era d’edat molt avançada:

havia viscut set anys amb el seu marit,

però havia quedat vídua fins aleshores,

als vuitanta-quatre anys.

Mai no es movia del temple,

dedicada nit i dia al culte de Déu

amb dejunis i oracions.

Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora,

donava gràcies a Déu

i parlava del nen a tots els qui esperaven

el temps en què Jerusalem seria redimida.

 

I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor,

se’n tornaren a Galilea,

al seu poble de Natzaret.

El noi creixia i es feia fort,

era entenimentat

i Déu li havia donat el seu favor.

 

LLENGUATGE.

1. Nadal és festa grossa. La litúrgia li dedica tota una setmana. Els primers dies d’aquesta octava de Nadal estan especialment dedicats a persones “relacionades” amb el Naixement de Jesús.

 

- El dia 26 està dedicat a St. Esteve, perquè va ser el primer màrtir. Els màrtirs s’associen a la vida de Jesús. Per això, en l’Església, el dia del martiri també és anomenat “dies natalis”: dia del naixement.

 

- El dia 27 està dedicat a St. Joan Evangelista, perquè el seu (suposat) Evangeli és el que expressa amb més profunditat el significat de “l’Encarnació del Verb”, és dir: el significat de la “Vida de Jesús”.

 

- El dia 28 està dedicat als Sants Innocents. Segons el relat de Mateu, Herodes, que aquí encarna el “Poder Anti­-Home”, mata per mantenir-se al seu tron.

 

- El diumenge dintre l’octava de Nadal està dedicat a la Sagrada Família.

= = = = = = = = = = =

 

La festa de la Sagrada Família és moderna: la va instituir el papa Lleó XIII, fa un centenar d’anys, per contrarestar la “crisi de la família” que començava a perfilar-se.

 

Sobre el TEXT de l’evangeli.

2. L’evangeli d’avui, pròpiament, no ens parla de “la família”. El missatge del relat que hem llegit va per un altre cantó, i ens afecta molt més directament.

Prenent com a punt de partida les “normes religioses”, representades pel “Temple de Jerusalem”, el relat ens vol preparar per al missatge central de la predicació de Jesús, que es podria expressar així: En la nostra relació amb Déu, no arribem a ser “adults” fins que no anem més enllà d’una religió de “Déu com a Senyor” per trobar-nos amb “Déu com a Pare”, i amb els altres com a germans.

 

3. Tot i que els pares de Jesús el porten al Temple per complir el que manava la Llei de Moisès o Llei del Senyor, de fet no és això el que ens explica el relat, sinó que hi apareixen dos personatges que, moguts per l’Esperit Sant, “amablement segresten el grup” −el nen i els pares− per parlar-los de qui és realment aquell “nen” i de quina serà la seva Missió. Es tracta de dos personatges “ancians”, que ja han viscut la seva vida (vida d’esperança) i deixen clar que “ara ja poden morir en pau perquè els seus ulls han vist el Salvador de tots els pobles” (no només d’Israel).

 

4. Un d’ells, Simeó (el nom significa: “el que sap acollir”), diu a Maria unes paraules sorprenents: Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.

Per entendre el significat d’aquestes paraules cal anar al final de la vida de Jesús. Al Calvari, Jesús a la creu és hissat com una senyera combatuda. Posat entre dos criminals: un l’increpa, mentre l’altre l’accepta com a salvador. Al peu de la creu, els representants del temple l’increpen, mentre el centurió l’accepta com a l’Home Just (Lluc 23, 35ss). En ple migdia s’hi fa de nit per donar inici a una nova etapa que ja no estarà presidida pel Temple (“la cortina del temple es va partir pel mig”). Queda a la creu l’Home, que serà des d’ara l’únic criteri per avaluar els sentiments amagats al cor.

 

5. Si Maria anunciava el futur de Jesús posant-lo en una menjadora, ara, al Temple, en braços de dos ancians, s’anuncia “l’Innocent condemnat” com a “senyera”, combatuda però decisiva i definitiva.

 

Sobre la FESTA de la Sagrada Família.

6. Encara que el text llegit no té per finalitat parlar-nos de la "família”, els Relats d’infància ens presenten Jesús com a “fill d’una família”. I això és molt significatiu.

Jesús “el salvador” no és un extraterrestre ni un semidéu o un ésser sobrenatural o celestial... que ve des de fora a “salvar-nos”. Jesús és cent per cent home; és un dels nostres; carn de la nostra carn; història de la nostra història.

 

7. Una vegada un bon amic em deia: per què els capellans ens parleu tant de “salvació”? De què hem de ser “salvats”? És que naixem “perduts”? Per què, segons dieu, estaríem “perduts”?

El meu amic es queixava amb raó perquè ni naixem “perduts” ni “estem perduts”.

Només podem parlar de “salvació” després de descobrir la classe de Vida a què estem cridats.

 

8. Un caminant, només sap el camí que li falta després de conèixer el terme a on va. També, és la seva capacitat d’esdevenir papallona allò que permet parlar de “salvació” de l’eruga. Els simples cucs no necessiten “salvació”.

Semblantment podríem dir que les cordes d’una guitarra són “salvades” quan les mans d’un artista les converteix en font de música.

 

9. És la nostra capacitat humana de ser estimats i d’estimar allò que “salva” el cor humà quan és dòcil a les mans de Déu. Sense aquesta capacitat no passaríem de ser, com diu David Jou en el seu Cant espiritual, “una estranya opacitat”.

L’Home no és un ésser perdut que necessita ser salvat des de fora. Jesús, nascut de dona com cada un de nosaltres, i, com cada un de nosaltres, nascut infant, sotmès a la “llei”, es converteix en “salvador” perquè amb ell descobrim que som estimats de Déu, cridats a ser fills seus participant de la seva mateixa Vida. En ell ens descobrim “Família de Déu”.

 

MISSATGE. 

Missatge del relat evangèlic.

10. Naixem i comencem “sota la llei”, tant se val que sigui un edicte del Cèsar o la Llei de Moisès o les lleis de la Religió, o les lleis de la no-Religió o les lleis de l’Ateisme. Naixem sota la Llei, però estem cridats a la Llibertat (“salvació”), encara que això provoqui fortes tensions (senyera combatuda), perquè no sempre estimem la Llibertat. “Una espasa et traspassarà l’ànima”.

 

Missatge de la Festa.

11. Som família de Déu i germans de tots els homes.

 

RESPOSTA.

12. En primer lloc convé no utilitzar els Relats d’infància per defensar un determinat model sociològic de família o de societat. Els Evangelis no fan “sociologia” sinó “bona notícia” o, si es vol dir així, fan “humanitat adulta”.

 

13. Posada dintre la celebració del Nadal, la festa de la Sagrada Família és una invitació a sentir-nos família de tots els humans i de tots els vivents, i a treballar perquè les relacions de domini-subjecció vagin essent substituïdes per relacions “familiars”. I cal començar pel nostre mateix entorn: família, poble, comunitat cristiana,...

Això, que és tan bonic i tan fàcil de dir, no és tan fàcil de practicar. El vell Simeó ens ho adverteix d’antuvi: “sentir-se família” vol dir aixecar l’ésser humà com a senyera de referència; i per a això cal  anar més enllà dels manaments religiosos o pseudoreligiosos propis i aliens. “No és l’home pel dissabte sinó el dissabte per  l’home” (Marc 2, 27).

 

14. En la nostra societat pretesament laica, està ressorgint amb força una antiga “religió” amb les seves “festes” i els seus “escrits sagrats”; amb els seus “sacerdots” i amb els seus “dogmes” i “manaments”. La seva capacitat de domini i d’alienació és extrema. El seu “déu” s’amaga darrera múltiples i embellides màscares. Té mil noms. La seva acció s’oposa directament a que la Humanitat esdevingui “família”, ja que no genera germans sinó consumidors.

Hem estat transformats en consumidors! M’uneixo als qui se’n desapunten!
 

 

E. PREGUNTES per al diàleg. 

1. Convertits en consumidors, tot es converteix per a nosaltres en un “consum”; fins a tot la religió. Descobriu “pràctiques religioses” actuals que més aviat serien simplement “religió de consum”.

 

2. Actualment hi ha força debat sobre els “models de família”. Feu diàleg sobre les idees que teniu en relació a aquest punt, i en què les fonamenteu.