Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
VOCABULARI. (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
→ Vocabulari
de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).
LECTURES
1ª Lectura (Isaïes
49,1-6)
Escolteu-me, illes i costes,
estigueu atents, pobles llunyans:
Abans de néixer, el Senyor em cridà,
quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom,
convertí els meus llavis en una espasa tallant
i em cobrí amb l’ombra de la seva mà,
féu de mi una fletxa aguda,
em guardà en el seu buirac, i em digué:
«Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.»
Jo estava pensant:
«M’he cansat en va, he consumit les meves forces per no res.»
De fet el Senyor sostenia la meva causa,
el meu Déu em guardava la recompensa.
El Senyor m’ha format des del si de la mare
perquè fos el seu servent
i fes tornar el poble de Jacob,
li reunís el poble d’Israel;
m’he sentit honorat davant el Senyor,
i el meu Déu ha estat la meva glòria;
però ara ell em diu:
«És massa poc que siguis el meu servent
per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel;
t’he fet llum de tots els pobles
perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.»
2ª Lectura (Fets dels Apòstols 13,22-26).
En aquells dies,
Pau digué:
«Als nostres pares, Déu els donà David per rei
i, testimoniant a favor d’ell digué:
“M’he fixat en David, fill de Jesè,
que és un home com el desitja el meu cor,
ell durà a terme tot el que em proposo.»
De la descendència d’ell, tal com ho havia promès,
Déu ha donat a Israel un Salvador, que és Jesús.
Abans que vingués ell,
Joan va predicar a tot el poble d’Israel un baptisme de conversió.
Però Joan, en acabar la seva missió deia:
Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu,
però després de mi en ve un altre
de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus.
“Germans, a nosaltres, els descendents d’Abraham,
i també a tots vosaltres que creieu en Déu,
ens envia Déu aquest missatge de salvació.”»
Evangeli (Lluc 1,57-66.80)
Quan es complí el temps, Elisabet tingué
un fill.
Els veïns i els parents sentien dir
que el Senyor li havia fet aquest favor tan gran,
i tots la felicitaven.
El dia vuitè es reuniren per circumcidar el nen,
i proposaven que es digués Zacaries, com el seu pare.
Però la mare s’hi oposava dient: «No, que s’ha de dir Joan.»
Ells li replicaren:
«Però si no hi ha ningú de la família que se’n digui!»
Llavors feren senyes al pare preguntant-li com volia que es digués.
Ell demanà unes tauletes i escriví:
«S’ha de dir Joan.»
Tots se’n van meravellar.
I a l’instant Zacaries recobrà la paraula i beneïa Déu.
Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns.
La gent en parlava per tota la muntanya de Judea,
i tothom qui ho sentia en guardava el record i es preguntava:
«Què serà aquest noi?», perquè la mà del Senyor era amb ell.
I el noi creixia i s’enfortia en l’Esperit,
i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.
LLENGUATGE.
A. El Personatge.
Joan és, en els
Evangelis, el “Precursor” de Jesús. El mateix Jesús, parlant de Joan, posa en
relleu aquesta qualitat i també n’assenyala les diferències: És aquell de qui diu l’Escriptura: Jo envio davant teu el meu missatger perquè
et prepari el camí. En veritat us ho dic: entre els nascuts de dona
no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el
Regne del cel és més gran que ell (Mateu 11,10s).
¿Per què Jesús necessita un “precursor” que el “prepari”?
¿Els Humans no som capaços de reconèixer Jesús directament?
És sorprenent: si els Evangelis són per
a parlar-nos de Jesús, per què tots
ells comencen presentant-nos la figura de Joan?
La resposta sembla clara: és per a indicar-nos que Jesús no s’ha d’entendre només
com a persona individual sinó, i
sobretot, com “el fill de l’home”, el
fill de la Humanitat, en connexió
amb tota la HISTÒRIA precedent, i més concretament amb la història del “seu”
Poble d’Israel.
Joan i Jesús, no s’han d’entendre com a figures paral·leles sinó
consecutives, l’una després de l’altra:
- Joan precedeix i prepara Jesús;
- Jesús segueix i complementa Joan.
Joan
i Jesús visualitzen la totalitat
del procés d’Humanització:
‒tots els Humans comencem essent com Joan,
‒i tots estem cridats a esdevenir com Jesús.
O dit més senzillament: tots comencem infants, sota normes i lleis,... I tots
estem cridats a esdevenir adults i lliures: fills en el Fill.
Des d’una situació d’infantesa no podem
“veure” tota la realitat de Jesús. Només el podem “veure” com a profeta, o líder, o legislador, o model,... Però encara no com a salvador.
Els mateixos Apòstols que acompanyaven
Jesús no el van “veure” de debò fins després de la seva mort resurrecciosa.
Recordem les paraules de Pere: “Jo no conec aquest home” (Mateu 26,72). Sense ser-ne
conscient, expressava de debò la seva
situació en relació a “Jesús”.
El mateix Precursor, que havia
assenyalat Jesús dient “Mireu l’anyell de
Déu, el qui lleva el pecat del món!” (Joan 1,29), reconeix que “jo
no el coneixia,... (Joan 1, 31).
I quan , estant a la presó, li van dir com “actuava” Jesús, ell mateix va
enviar deixebles seus per preguntar-li si
era realment Ell qui havia de venir (Mateu 10,2).
D’aquí que Jesús, parlant de Joan el Precursor, dirà que és el més
gran dels nascuts de dona, però que el
més petit del Regne de Déu és més gran que ell (Lluc 7,28). Perquè els
“nascuts de dona” som plenament “humans”.
Però estem cridats a ser també
“nascuts de l’Esperit”. I això ens situa ja en una altra dimensió (Joan 3,3ss).
Veure tota la realitat de Jesús comporta veure’l “crucificat” i
“ressuscitat” en els “crucificats” (Joan 3,14s).
Jesús, en els Evangelis, personifica l’experiència
(no la simple “idea”) de que la autèntica i definitiva vida humana és la vida donada
i compartida. Abans d’aquesta experiència, podem tenir moltes classes de
“coneixements” sobre Jesús, però no veiem la seva realitat salvadora per als Humans.
Això no s’improvisa. Necessitem passar
abans per l’experiència precursora que els Evangelis
personifiquen en Joan. No esdevenim
humanament adults sense passar per
la infantesa i l’adolescència.
La adultesa en la fe és “fruit” d’una progressiva conversió a la Humanitat
iniciada amb la trobada amb el “precursor” que, per a cadascú, serà tota persona que ens trobem en el camí
de la Vida.
Ens “humanitzem” fent Humanitat.
El procés d’Humanització no és només una qüestió d’evolució biològica. Necessitem la presència real de l’altre. No és un “projecte” que podem fer en el
nostre laboratori mental. És la nostra “resposta” a les presències
reals i objectives.
B.
El Text de l’evangeli llegit).
1. En primer lloc trobem una expressió
solemne: “Quan es va complir el temps”.
La nostra Història està formada per
diferents temps: comencem infants; després ens fem nens, adolescents, majors d’edat, i arribem a la maduresa.
Joan marca el límit d’aquella etapa
que ja anuncia la nova i definitiva:
aquella que inaugurarà Jesús: la PLENITUD
(Lluc
14,17ss).
Pot semblar impossible arribar a la Plenitud seguint el “camí” de què parla
la Bíblia. Zacaries i Elisabet són vells i estèrils. Però, heus aquí que
han tingut un fill que assenyala el final
d’etapa, enunciant el començament
de la nova (→ Dubtes de
Zacaries. Lluc
1, 18ss).
D’aquí la gran alegria.
2. La discussió sobre el nom és ben
significativa. Volien posar-li el nom de seu pare per a continuar així la tradició
anterior. Però la “tradició” té valor perquè mira cap a Jesús i apunta vers
la Plenitud. Per això el fill de Zacaries i Elisabet no ha de
portar un nom que el faci mirar enrere sinó endavant.
“S’ha de dir Joan”. “Joan” significa “do de Déu”. En aquest cas vol indicar que,
a més de ser un do de Déu ell mateix,
és sobretot “el do de Déu” per a tot el Poble d’Israel, ja que indicarà la
presència d’aquell que és realment el “do de Déu” definitiu: Jesús.
3. Que Zacaries
ho hagi d’escriure en unes “tauletes”, és una manera de recordar les “taules de
la Llei”. Tota la Llei (Els famosos 10 Manaments) mira cap a Jesús.
Interpretar-la “tancada en si mateixa, com faran els mestres de la Llei condemnant Jesús (Lluc
22,66ss), serà un abús i una desobediència.
4. En el relat, s’hi destaca la
sorpresa, admiració i alegria de la gent. “Qui
serà, aquest noi?”, tothom es preguntava. És una manera d’indicar que la
presència del “precursor” desperta l’esperança de tot el Poble. D’alguna manera
el protagonista de tot plegat és el Poble
d’Israel. Com a “Poble elegit”, Israel
també és “precursor” de Jesús.
5. Pot sorprendre el final del relat d’avui: “El noi ... va viure al desert fins al dia que es va
manifestar a Israel”.
Era sacerdot, perquè era fill d’un
sacerdot. El seu lloc seria, doncs, Jerusalem,
al servei del Temple. En canvi,
viurà al desert. És per indicar que
el “temple” definitiu no és el Temple de Jerusalem. Aquest és només un temple-precursor. La presència, ja
actual però encara desconeguda, de Jesús fa que el “Precursor” no s’hagi de
dedicar al “Temple” sinó que iniciï un nou èxode cap a la nova “Terra
Promesa”. Per això el seu lloc serà al
Jordà, el riu que separa el Desert
de la Terra Promesa. Allà coincidiran
“Joan” i “Jesús”.
‒Joan hi serà per a indicar la presència de Jesús;
‒Jesús hi serà per “passar el Jordà”, inaugurant la nova Terra Promesa, sota un cel
obert i amb el testimoni solemne de Déu mateix: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut” (Lluc
3,22).
A partir d’aquí ja no serà necessari cap “temple” més, perquè Jesús mateix, l’Home, serà el “lloc” de la presència
de Déu.
MISSATGE.
La nostra vida té forma de “història”:
des d’un origen minúscul, camina cap una Plenitud,
com a do de Déu. Aquest procés inclou
un canvi qualitatiu: passar de “Joan” a “Jesús”.
És com passar de la infantesa a la adultesa.
RESPOSTA.
¿Com i quan té lloc aquest canvi
qualitatiu?
El concili Vaticà II va posar de moda una expressió feliç: “Estar atents als Signes dels temps”.
Els temps no solament passen;
són també paraules. Marquen les
etapes d’un projecte diví que anem descobrint i realitzant amb les nostres respostes de cada moment.
Convivim en un món on les persones, els fets, les circumstàncies, els moments,
els esdeveniments... ens “parlen”. És possible donar-hi una resposta generosa. Però també podem “no
respondre” o donar-hi una resposta gasiva.
La nostra vida es va iniciar sense
decidir-ho nosaltres. La vida és un do al
cent per cent rebut. Però no
s’arriba a la plenitud sense
nosaltres.
No és el mateix viure “abans” de Crist que viure “en temps” del
Crist. És normal viure infantilment
quan es tenen quatre anys, però no, quan se’n tenen vint.
En el camí de la Vida, de moltes i
variades maneres som invitats a passar de la infantesa (“temple”, en llenguatge religiós) a la adultesa (plena Germanor o nova Terra
Promesa) on l’Home és el “lloc” on Déu ens espera, i on el podem trobar i
gaudir
PREGUNTES
per al diàleg.
1ª. El procés des de l’infantilisme
cap a la maduresa propi de les
persones individuals, es pot aplicar també d’alguna manera a les Comunitats?
2ª. La vostra comunitat
impulsa o frena el vostre procés cap a la majoria
d’edat en la fe?
3ª. Repassant la vostra vida
de fe, hi descobriu moments especials de creixement cap a la maduresa personal? Quins?
