A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Nombres 6,22-27).
En
aquells dies, el Senyor digué a Moisès:
«Digues a
Aharon i als seus fills:
Beneïu el
poble d’Israel amb aquestes paraules:
“Que el
Senyor et beneeixi i et guardi,
que el
Senyor et faci veure la claror de la seva mirada
i
s’apiadi de tu;
que el
Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.”
Així
interposaran el meu nom
a favor
del poble d’Israel,
i jo el
beneiré.»
2ª LECTURA (Gàlates 4,4-7).
Germans,
quan el
temps arribà a la seva plenitud,
Déu envià
el seu Fill,
nascut
d’una dona, nascut sota la Llei,
per
rescatar els qui vivien sota la Llei,
perquè
obtinguéssim ja la condició de fills.
I la
prova que som fills de Déu és
que
l’Esperit del seu Fill que ell ha enviat
crida en
els nostres cors: «Abbà, Pare!»
Per tant,
ja no ets esclau, sinó fill;
i si ets
fill, també ets hereu, per gràcia de Déu.
EVANGELI. (Lluc 2,16-21).
En aquell
temps,
els
pastors anaren a Bet-Lèhem
i
trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora.
Havent-ho
vist amb els propis ulls,
van
contar el que els havien dit d’aquell infant,
i tothom
qui ho sentia
es
meravellava del que deien els pastors.
Maria
conservava aquests records en el seu cor
i els
meditava.
Després els pastors se’n tornaren,
Després els pastors se’n tornaren,
glorificant
Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit;
tot van
trobar-ho com els ho havien anunciat.
Passats vuit dies,
Passats vuit dies,
quan
hagueren de circumcidar-lo;
li
posaren el nom de Jesús;
era el
nom que havia indicat l’àngel
abans que
el concebés la seva mare.
Dos comentaris:
(1) Sobre la festa i el significat de Mare de Déu i Jesús.
(1) Sobre la festa.
B. LLENGUATGE.
1. La Festa de Nadal, igual que la de Pasqua, litúrgicament dura
tota una setmana. Va ser decisió del concili Vaticà II que la Festa de la
Mare de Déu (que abans es celebrava l’11 d’octubre, dia en què el concili
d’Efes va proclamar Maria com a Mare de Déu, l’any 431) estigués en
relació directa amb el naixement de
Jesús, constituint una mateixa celebració.
2. Donat que Maria és la mare de Jesús, i Jesús és Déu, podem dir que Maria és “Mare de Déu”.
No obstant, s’ha de reconèixer que, en una societat laica i plural
com la nostra, aquest llenguatge és una expressió dura, i pot quedar,
per a una gran majoria de gent, en un simple joc de paraules sense significat, suposant que no arribi a ser
motiu d’escàndol.
3. És cert que, per als cristians, aquesta expressió, que ja ve
del segle V, està plena de sentit i expressa amb força el nucli central
de la nostra fe. Però també és cert que, donat que el llenguatge normalment és entre dues parts, no ha de servir
només per expressar els propis pensaments sinó també per comunicar-los comprensiblement.
Si a mi em parleu en xinès, per important i ben dit que sigui allò que em voleu
dir, jo no hi entendré res de res, i les vostres paraules seran per a mi només fressa.
4. Jesús no és “un altre Déu”, ni una fotografia o fotocòpia de
Déu, ni una imatge separada de Déu,
ni un home que ens serveix de “model”
per imaginar Déu. És la vida mateixa de Déu que, en Jesús, pren forma humana
experimentable per als humans. La vida de Jesús és la mateixa vida
de Déu, com la vida de les sarments és la mateixa vida del cep; o com,
en una llanterna, la llum de la bombeta és la mateixa energia de la pila
que l’alimenta; o com l’aigua de les plantes de la riba és la mateixa que corre
pel riu que les fa verdejar.
5. No hi ha “dos Déus” sinó un sol Déu que es dóna. Déu ha
decidit donar-se, vessar-se en la
Humanitat, i fer-se’ns visible en la vida plenament donada
de Jesús i en la vida donada de cada un dels humans. Per això Maria el
posa en una “menjadora”.
6. Quan venerem Maria com a mare
de Déu estem venerant tota la Humanitat passada que, fent-se permeable a la
Vida de Déu, ha arribat a engendrar un “fill” plenament home i plenament
Déu.
7. Cada un de nosaltres som, a la vegada, “fills” de la Humanitat que
ens ha precedit, i “pares-mares”
de la Humanitat futura. Hem
rebut, en la mesura que ens hi obrim, la força de l’Esperit (Vida) de Déu que ens porta a rebre humanitat i a engendrar Humanitat.
En la Humanitat, Déu, únic, hi va prenent la forma de “Déu engendrat” (Joan
1,18). Per això l’expressió: “Maria, mare de Déu” significa també
“Humanitat, mare de Déu-engendrat”.
En Maria celebrem la fecunditat de la Humanitat per obra de l’Esperit Sant.
La “virginitat” de Maria no exclou Josep en l’infantament de Jesús. Exclou el Domini del baró sobre la
dona; exclou el Poder sobre els altres com a forma de generar
Humanitat.
8. Però aquest llenguatge, correcte en un àmbit cristià, en
una societat com l’actual es converteix en un llenguatge dur i molt equívoc.
Per això, quan es vol parlar de Maria, potser seria millor fer servir
l’expressió: “Maria, mare de Jesús”.
Una altra cosa és quan es parla de llocs, santuaris o festes que
ja inclouen des de fa temps l’expressió “Mare de Déu”, com Mare de Déu de Núria; Mare de Déu de
Montserrat,...
Li posaren el nom de
“Jesús”.
9. En la Bíblia, el nom fa la cosa. “Posar el nom” indica
autoritat per orientar la vida del qui rep el nom. En el relat de Lluc se’ns diu que Maria
ha de posar el nom, però un nom indicat prèviament per Déu (Lluc
1,31). De fet, no era mai la mare sinó el pare qui posava el nom (recordem
que aquella societat era masclista). També aquí és el “pare” (Déu) qui imposa
el nom (“Fill de l’Altíssim”), però
ho fa a través de Maria.
10. Noteu que en el relat
de l’Evangeli de Mateu, també es fa servir el simbolisme de la “imposició del nom”, però amb un significat
diferent. En el relat de Mateu és
Josep qui ha de “posar el nom” que li ha estat indicat en el somni (Mateu
1,21).
Si en Lluc es vol ressaltar la idea de “Jesús fill de l’Home i fill de Déu”, en Mateu es vol ressaltar
sobretot la idea de “Jesús descendent
d’Abraham, i hereu de les promeses
a ell fetes”. Per això, en el relat de Mateu, s’hi destaca el
protagonisme de Josep.
11. Potser us preguntareu: ¿així, doncs, qui va posar realment
el nom: Josep o Maria?
Aquesta pregunta no té resposta des dels Evangelis. Recordem: els
Evangelis no són ni volen ser “biografies”. Si la curiositat ens pica i volem trobar alguna resposta, hem d’intentar
conèixer els costums i normes
d’aquell temps, a Palestina. Els evangelis no són “biografies”, si bé són
“documents d’aquella època”, i juntament amb altres documents, relats,
monuments, excavacions,... ens poden ajudar a conèixer algunes coses d’aquell
temps i arribar a algunes conclusions sempre provisionals. Provisionals,
perquè, en Història antiga, qualsevol nova troballa pot canviar-ho tot.
12. “Jesús”, forma grega del nom hebreu “Josuà o
Josué”, significa “Déu salva”.
Tot i que “Jesús” era un nom molt freqüent, la insistència dels Evangelis
en el nom, vol dir que aprofiten el fet objectiu del nom de Jesús per posar de manifest la seva missió.
Segurament també volen fer-nos pensar en Josué. Josué va ser qui realment va portar a terme l’obra iniciada
per Moisès. Moisès no va poder fer entrar el seu poble a la Terra Promesa (Nombres
20,12); ho va fer Josué (Josué
3,1ss). No obstant, vistos els resultats, els Evangelis ens venen a dir que
el Poble Elegit no havia entrat de
debò a la Terra Promesa (Terra de
Llibertat) ja que continuava esclau dels seus propis jerarques. Per
això, sobretot l’Evangeli de Mateu, ens presenta Jesús com un nou
Moisès; o millor, com l’autèntic i definitiu “Josué”, que guiarà el seu Poble cap a l’autèntica Llibertat.
C.
MISSATGE.
13. Maria personifica la Humanitat, com Jesús personifica la Nova
Humanitat o Humanitat adulta.
Com a “fills de la Humanitat”,
nosaltres som hereus també de l’Esperit de Déu que la fecunda.
Com a “membres de la
Humanitat” som invitats a col·laborar en la gestació de l’Home Nou, que va
esdevenint “Déu engendrat”, expressió humana de la VIDA mateixa del Pare.
D:
RESPOSTA.
14. Davant el missatge de la festa d’avui, i de tot el Nadal,
segurament la reacció més espontània sigui dir: “Massa gran perquè sigui veritat”! O, com diu la cançó popular del Rabadà: “No serà tant!”. Però, aquest
és precisament el missatge rebut.
Per acollir-lo com cal, ens serveix l’exemple de Maria, que conservava aquests records en el seu cor i
els meditava.
15. La societat actual ens empeny cap una vida accelerada. Però, “quan es va a cent per hora no es veuen les
flors de camí”.
Maria, quan rep l’anunci de ser mare, se’n va ràpidament a
ajudar Elisabet que estava de sis mesos (Lluc
1,39). Però quan ja és mare, Maria
conservava aquests records en el seu cor i els meditava. No és una actitud
passiva; tot el contrari: allò que té entre mans és tan important que demana
d’ella estar atenta a qualsevol detall.
16. En serem conscients o no, però estem parint una Nova Humanitat. Podem deixar-nos portar per la inèrcia
accelerada del món actual o podem “fer silenci dins nostre per escoltar els
impulsos de l’Esperit”. Estem al volant
del nostre cotxe i ens toca decidir. El resultat serà una Humanitat més
adulta o més alienada.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. En la pietat popular sovint es contraposa la dolcesa de Maria a la justícia de Déu. Què en penseu?
2. Maria és representada amb una gran varietat d’imatges: Mare
asseguda amb el Nen, Mare dreta amb el Nen, dreta sense el Nen, la Puríssima,
la Dolorosa,... ¿Totes les imatges són igualment coherents amb el missatge de
l’evangeli? Si no, quines ho són més i quines, menys?
3. La festa d’avui coincideix amb l’inici d’un Nou Any. Com interpreteu
les paraules de la 2ª Lectura: “Quan el
temps arribà a la seva plenitud”?
= = = = = = = = = =
B. LLENGUATGE.
1. Any Nou.
A part de
la festa de la mare de déu, avui
es celebra l’entrada a l’Any Nou. Sobre aquest punt és especialment
il·luminadora la 2ª lectura. És
curta però densa. Cal llegir-la a poc a poc.
La idea
de la plenitud del temps és
important en la Bíblia. Abans d’arribar a la plenitud, hi ha el camí
que va des de “nascuts sota la Llei” fins a “esdevenir fills” (Gàlates
4,4s).
També els
cristians, tot i estar cridats a ser fills, normalment comencem “sota la
Llei”, encara que no sigui la “Llei de Moisès” sinó del mateix Evangeli entès d’una manera legalista.
“Després
de Crist”, la Llei ja no està en el missatge,
però pot trobar-se incrustada al cor
fins que no ens obrim a l’Esperit que ens fa fills.
Com ens diu St. Pau :” Mentre l'hereu
d'una casa és menor d'edat, no es diferencia gens d'un esclau, per bé que és
amo de tot” (Gàlates
4,1s).
2.
L’evangeli insisteix en donar relleu a la “menjadora”. És allò que identifica
Jesús. Jesús és aliment, i per això
el lloc per trobar-lo és a la menjadora.
Es fa
notar que els pastors troben Jesús amb
Maria i Josep. Són ells qui ens l’ofereixen en una menjadora, posant així de manifest la seva realitat més profunda: viure
la vida donant-la. L’aliment és el
signe més clàssic d’una vida-que-es-dóna.
3. “Maria amb Josep i el nen a la menjadora”
és com una diapositiva estàtica que els pastors
poden contemplar. Sorprèn que en aquesta escena siguin precisament els pastors els únics que es mouen, parlen i
provoquen admiració. Això és
sorprenent perquè, segons els entesos, els pastors,
com a classe, eren considerats gentussa vulgar, lladregota i mentidera. Però
van ser els únics (en el relat de Lluc) que van rebre el missatge perquè estaven vetllant de
nit (Lluc
2,8).
Amb ells
ha començat la gran “inversió”
(capgirament). “Dispersa els homes de cor
altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils”, com havia
celebrat Maria en el Magníficat (Lluc
1,51)
4. Quan
hagueren de circumcidar-lo...
A través
del ritual de la Circumcisió, els
nois entraven a formar part del seu Poble. Jesús és jueu. Per més que els Evangelis
ens presentin Jesús com a “l’home-mostra”, també insisteixen en que és una
persona concreta, fill d’uns pares concrets, membre d’un Poble concret.
Els
Evangelis no són relats teòrics sobre l’ésser humà. En realitat,
no existeixen “éssers humans” com a classe, sinó persones concretes de carn i
ossos, amb nom propi, i també amb vincles concrets amb una col·lectivitat
concreta. Cada ésser humà és únic i sagrat en si mateix, però no és un
solitari. És fill de la Mare-Terra, que l’ha engendrat a través de la vida d’un
Poble concret en una Família determinada.
C.
MISSATGE.
Vivim en
el temps. Millor: som “temporals”.
El temps és una idea que ens hem creat els
humans per poder mesurar els canvis.
Els canvis poden ser només quantitatius, però també poden passar a ser qualitatius. Un ansat d’aigua posat al foc va canviant de temperatura quantitativament fins als 100 graus. A partir d’aquí l’aigua fa un canvi qualitatiu: es torna vapor, i ja respon a unes altres lleis.
Els canvis poden ser només quantitatius, però també poden passar a ser qualitatius. Un ansat d’aigua posat al foc va canviant de temperatura quantitativament fins als 100 graus. A partir d’aquí l’aigua fa un canvi qualitatiu: es torna vapor, i ja respon a unes altres lleis.
Tots
nosaltres comencem petits i anem creixent, fins que deixem de ser petits. Ser adults ja és tota una
altra cosa.
D:
RESPOSTA.
Naixem i
creixem seguint les lleis de la biologia (i de la sociologia). Però per ser
realment adults ens cal la decisió
lliure i conscient (i valenta) d’acceptar el do de Déu: la filiació.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Per la
Circumcisió, els nens s’incorporaven
al seu Poble. ¿Com veieu això de ser “Poble” en una societat globalitzada? ¿Podem
considerar justa la Societat actual on només són reconeguts com a
“poble” els Estats (que, quasi tots, són conseqüència d’una guerra)?
2. ¿Feu
servir a vagades l’expressió “la gent”
per referir-vos a persones concretes?
3. Solem
dir: “Any nou, vida nova”. Però sembla que, de fet, la vida es torna vella. ¿Quines
“novetats” descobriu en la vostra vellesa
o en la vellesa dels qui us envolten?
Veure també Entrevistes amb Fid’ho: Santa
Maria, mare de Déu.
