Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex general).
Compliment. Costat. Creu (clavat a la -). Dona. Deixeble que Jesús estimava (El). Escriptures. Fill (de Déu). Fill de l’home. Hort. Llei. Maria. Natzaret. Nicodem. Nuesa. Poble. Rei. “Jo sóc”. Túnica. Veritat.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Getsemaní, Grans sacerdots. Judea (Jueus). Messies. Mestres de la Llei. Muntanya de les Oliveres. Pilat. Sanedrí. Santuari. Temple.
Nota.
L’Associació Bíblica de Catalunya ha
canviat el format de la seva Bíblia on
line. Això ha comportat que, en tots els meus escrits anteriors al
febrer del 2021, els enllaços quedin
canviats. Ara, clicant l’enllaç d’una
cita bíblica, anireu a la Pàgina
d’Inici. Després escolliu → Llegir la
Bíblia. → Llibre → Capítol
(INTRODUCCIÓ al Tríduum pasqual). (Veure a Dijous Sant).
Divendres Sant.
1. Estem al centre del Tríduum Pasqual. Entre el símbol (Dijous) i la nostra resposta (Dissabte), avui se’ns fa present la realitat visible del crucificat, alçat com una senyera de contradicció (Lluc 2,34). Davant l’espectacle dels crucificats, som interpel·lats a decidir-nos per la solidaritat i a renunciar a la connivència amb els poderosos o a la simple indiferència. Cada ésser humà, cristià o no, fidel d’una religió o d’una altra o sense religió, és posat davant L’HOME que pateix, és torturat o menystingut.
Davant
els crucificats només existeixen dues
classes de persones: les que es posen a favor de l’home, i les que, sovint amb l’excusa de la Llei, estan en
contra de l’home o passen
de llarg (Mateu 25,33ss. Lluc 10,30).
La condemna de Jesús va ser “legal”, dictada per l’autoritat competent. Nosaltres
tenim una Llei, i segons aquesta Llei, aquest home ha de morir (Joan 19,7). És l’excusa
d’ahir, d’avui i de sempre. S’hi fa evident la perversitat de la Llei quan no
es té en compte aquella sentència de Jesús: No és l’home per al dissabte
(per a la Llei) sinó el dissabte per a l’home (Marc 2,27).
2. La litúrgia d’avui no ens situa davant un crucificat de fa dos mil anys sinó davant els milers i centenars de milers de “crucificats” de tots els temps, i també d’avui.
Potser hi queda poc clara aquesta dimensió perquè sovint ens quedem centrats en la Passió de Jesús com a fet passat que recordem. Tot podria quedar en un simple ritus: avui recordem la mort, i demà celebrarem la resurrecció. Podria semblar quasi un joc.
3. Però la celebració del divendres no és un joc, ni un simple ritus ni un simple record. Jesús és l’Home, i la passió de l’Home continua present en cada ésser humà jutjat i condemnat.
Però diguem de seguida que tampoc no s’ha acabat la resurrecció.
Aquesta dimensió oberta en el temps i en l’espai ve clarament suggerida per un “detall” que posen tots els Evangelis i que massa sovint descuidem: Jesús és crucificat amb altres condemnats.
4. És possible que també nosaltres, en algunes situacions, ens sentim jutjats, condemnats o turmentats. Amb tot, hem de ser conscients que, quan es tracta de nosaltres mateixos, és fàcil equivocar-se. Els psicòlegs ens parlen del “complex de perseguit”. És un complex força freqüent.
En cas d’una persecució real, l’exemple de Jesús assenyala el camí a seguir. “Pare: perdona’ls perquè no saben el que fan” (Lluc 23,34). O allò que anota Mateu: “Jesús, tornà a cridar amb tota la força, i va expirar” (Mateu 27,50). Aquest “cridar” i “expirar” tenen un sentit fort: vol dir donar la vida del tot, fins a l’últim alè; fins a l’últim bri de vida. L’evangeli de Joan ens diu això mateix amb una expressió encara més gràfica: un llança obrí el costat de Jesús i de seguida en va sortir sang i aigua (Joan 19,34). Són descripcions “dures” per posar de manifest el significat de la mort de Jesús: Jesús s’entrega fins i tot a qui vol vendre’l (Joan 13,26).
5. Viscuda des de Jesús mateix, la vida donada constitueix la seva resurrecció; viscuda des de nosaltres, aquesta vida donada, quan és acollida, fa néixer la Comunitat. En la Comunitat, el Ressuscitat s’hi fa de tal manera present i visible que St. Pau pot escriure als cristians de Corinti: Vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n'és un membre (1ª Corintis 12,27). I també: Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Gàlates 2,20).
LECTURES.
1ª. Lectura del llibre d'Isaïes (Is 52,13-53,12)
Mireu,
el meu servent prosperarà,
s’elevarà i serà posat molt amunt.
Així com tothom s’esglaià de veure’l,
ja que, de tan desfigurat,
ni tan sols semblava un home,
no tenia res d’humana la seva presència,
així també se n’admiraran tots els pobles,
els reis no badaran boca quan veuran amb els ulls
allò que mai no s’havia contat,
i sabran del cert la cosa més inaudita.
¿Qui ho pot creure, allò que hem sentit?
¿A qui s’ha revelat la potència del braç del Senyor?
El servent ha crescut davant d’ell com un rebrot,
com la soca tallada que reviu en una terra eixuta;
no tenia ni figura, ni res que es fes admirar,
no tenia l’aspecte atractiu,
era menyspreat, rebuig entre els homes,
home fet al dolor i acostumat a la malaltia,
semblant a aquells que ens repugna de mirar,
el menyspreàvem i el teníem per no-res.
Tanmateix, ell portava les nostres malalties,
i havia pres damunt seu els nostres dolors;
nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Mentre ell, per les nostres faltes,
moria malferit, fet pols per les nostres culpes,
complia la pena que ens torna la pau,
i les seves ferides ens curaven.
Tots anàvem errants com un ramat que es dispersa,
cadascú seguia el seu camí,
mentre el Senyor li infligia la pena
que tots nosaltres havíem merescut.
Quan era maltractat, ell s’humiliava i no obria la boca;
com els anyells portats a matar,
o les ovelles mentre les esquilen,
ell callava i no obria ni tan sols la boca.
Se l’han endut de la presó i del tribunal,
i, ¿qui es preocupa de la seva sort?
Perquè fou segat d’entre els qui viuen,
en pena de la infidelitat del meu poble.
L’han sepultat amb els injustos,
l’han enterrat amb els malfactors,
a ell que no obrava amb violència ni tenia mai als llavis la perfídia.
El Senyor volgué que el sofriment el triturés.
Quan haurà donat la vida per expiar les culpes,
veurà una descendència, viurà llargament,
i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.
Gràcies al sofriment de la seva ànima ara veu la llum;
el just, amb les penes que ha sofert,
ha fet justos els altres,
després de prendre damunt seu les culpes d’ells;
per això li dono els altres per herència
i tots seran el seu botí,
ell que s’ha entregat a la mort i ha estat comptat entre els infidels, quan de fet prenia damunt seu el pecat de tots
i intercedia a favor d’ells.
2ªLectura de la carta als cristians hebreus (He 4,14-16.5,7-9)
Germans,
mantinguem ferma la fe que professem,
ja que en Jesús, el Fill de Déu,
tenim el gran sacerdot que,
travessant els cels, ha entrat davant Déu.
Perquè el gran sacerdot que tenim
no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses:
ell, igual que nosaltres, ha estat provat en tot,
encara que sense pecar.
Per tant, acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu
perquè es compadeixi de nosaltres,
ens aculli i ens concedeixi, quan sigui l’hora,
l’auxili que necessitem.
Ell, Jesús, durant la seva vida mortal,
s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort,
pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i amb llàgrimes.
Déu l’escoltà per la seva submissió.
Així, tot i que era el Fill,
aprengué en els sofriments què és obeir,
i un cop consagrat sacerdot,
es convertí en font de salvació eterna
per a tots els qui se li sotmeten.
Passió de nostre Senyor Jesucrist segons sant Joan
(Joan 18,1-19,42).
(Text preparat per a tres lectors)
+ = Jesús
C. = Cronista.
S. = La resta de personatges.
Les paraules en vermell, entre parèntesis, no s’han de llegir. Són només per acompanyar la Lectura oferint abans un breu resum.
(Agafaren Jesús i l’encadenaren)
C. En aquell temps, Jesús sortí amb els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent Cedró. Allà hi havia un hort, i Jesús hi entrà amb els seus deixebles. Judes, el qui el traïa, coneixia bé aquell indret, perquè Jesús s’hi havia reunit sovint amb els seus deixebles. Per això Judes prengué un destacament de soldats romans i alguns homes de la guàrdia del temple, que li havien proporcionat els grans sacerdots i els fariseus, i se n’hi anà. Venien amb llanternes i torxes i tots armats. Jesús, que sabia prou tot el que li venia al damunt, s’avançà i els preguntà:
+. «¿Qui busqueu?»
C. Li respongueren:
S. «Jesús de Natzaret.»
C. Els diu:
+. «Soc jo.»
C. També hi havia amb ells Judes, el qui el traïa. Així que Jesús els digué: «Soc jo», retrocediren i caigueren per terra. Jesús tornà a preguntar-los:
+. «Qui busqueu?»
C. Li digueren:
S. «Jesús de Natzaret.»
C. Ell els respongué:
+. «Ja us he dit que soc jo. Però si és a mi que busqueu, deixeu que aquests se’n vagin lliurement.»
C. S’havia de complir el que havia dit Jesús: «No n’he perdut ni un dels que vós m’heu donat.»
Simó Pere es tragué una espasa que portava, atacà el criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Aquell criat es deia Malcus. Jesús digué a Pere:
+. «Guarda’t l’espasa a la beina. ¿No he de beure el calze que el Pare m’ha donat?»
(Dugueren Jesús a la casa d’Anàs)
C. Llavors el destacament de soldats, amb el tribú que el comandava i amb la guàrdia dels jueus, agafaren Jesús, l’encadenaren i el dugueren a la casa d’Anàs, que era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any. Caifàs era el qui havia donat als jueus aquest consell: «Més val que un sol home mori pel poble.» Simó Pere i un altre deixeble seguien Jesús. Aquell deixeble, que era conegut del gran sacerdot, entrà amb Jesús al pati del palau del gran sacerdot, mentre Pere es quedava fora, a l’entrada. Per això l’altre deixeble, conegut del gran sacerdot, sortí a fora, parlà amb la criada que guardava la porta i feu entrar Pere. La criada digué llavors a Pere:
S. «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’aquest home?»
C. Ell li diu:
S. «No, no ho soc pas.»
C. Com que feia fred, els criats i la guàrdia del temple havien encès un caliu de brasa i s’estaven allà drets, escalfant-se. Pere també s’escalfava amb ells. Mentrestant el gran sacerdot interrogà Jesús sobre els seus deixebles i sobre la doctrina que ensenyava. Jesús li contestà:
+. «Jo he parlat a tot el món obertament. Sempre ensenyava a les sinagogues o en el temple, on es reuneixen tots els jueus, i no he parlat mai d’amagat. ¿Per què em pregunteu a mi? Interrogueu els qui m’han escoltat; ells saben quines coses he dit.»
C. Així que Jesús hagué dit això, un dels guardes que tenia al costat li donà una bufetada i l’escridassà dient-li:
S. «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?»
C. Jesús li respongué:
+. «Si he parlat malament, digues en què; però si he parlat com cal, ¿per què em pegues? »
(¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’ell? No, no ho soc)
C. Llavors Anàs l’envià encadenat a Caifàs, el gran sacerdot. Mentrestant Simó s’estava dret escalfant-se. Li digueren:
S. «¿Vols dir que tu no ets també deixeble d’ell?»
C. Ell ho negà:
S. «No, no ho soc.»
C. Un dels criats del gran sacerdot, parent d’aquell a qui Pere havia tallat l’orella, insistí:
S. «Però si jo t’he vist a l’hort amb ell.»
C. Pere tornà a negar-ho, i en aquell moment el gall cantà.
(La meva reialesa no és cosa d’aquest món)
C. Llavors dugueren Jesús des del palau de Caifàs al pretori. Era la matinada. Ells no entraren a l’edifici pagà del pretori, perquè, si es contaminaven, aquell vespre no haurien pogut menjar l’anyell pasqual. Per això sortí Pilat a trobar-los fora del pretori i els preguntà:
S. «¿Quina acusació porteu contra aquest home?»
C. Ells li contestaren:
S. «Si aquest home no fes res de mal, ja no l’entregaríem.»
C. Pilat els digué:
S. «Emporteu-vos-el i judiqueu-lo vosaltres mateixos d’acord amb la vostra Llei.»
C. Els jueus li respongueren:
S. «Nosaltres no estem autoritzats per a executar ningú.»
C. S’havia de complir el que havia dit Jesús, indicant com havia de morir. Pilat se’n tornà a l’interior del pretori, feu cridar Jesús i li digué:
S. «¿Ets tu el rei dels jueus?»
C. Jesús contestà:
+. «¿Surt de vós, això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?»
C. Respongué Pilat:
S. «Jo, no sóc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots, els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet.»
C. Jesús respongué:
+. «La meva reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí.»
C. Pilat li digué:
S. «Per tant, vols dir que ets rei.»
C. Jesús contestà:
+. «Teniu raó: jo sóc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu.»
C. Li diu Pilat:
S. «I la veritat, ¿què és?»
C. I després de fer aquesta pregunta, Pilat se n’anà altra vegada a fora, a trobar els jueus per dir-los:
S. «Jo no li trobo res per poder-lo inculpar. Però ja que és costum d’indultar-vos algú en ocasió de la Pasqua, si voleu, us indultaré el rei dels jueus.»
C. Ells tornaren a cridar:
S. «Aquest no: volem Bar-Abàs.»
C. Bar-Abàs era un bandoler.
(Salve, rei dels jueus)
C. Llavors Pilat féu assotar Jesús. Els soldats li posaren al front una corona d’espines que havien teixit i el cobriren amb un mantell de porpra, anaven passant davant d’ell i li deien:
S. «Salve, rei dels jueus.»
C. I li donaven bufetades. Pilat tornà a sortir i els digué:
S. «Ara us el trauré a fora i veureu que no li trobo res per poder-lo inculpar.»
C. Llavors sortí Jesús portant la corona d’espines i el mantell de porpra. Pilat els diu:
S. «Aquí teniu l’home.»
C. Quan els grans sacerdots i la guàrdia del temple el veieren, cridaren:
S. «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo.»
C. Pilat els diu:
S. «Emporteu-vos-el i crucifiqueu-lo vosaltres: jo no li trobo res per poder-lo inculpar.»
C. Els jueus li contestaren:
S. «Nosaltres tenim una Llei, i segons aquesta Llei mereix pena de mort, perquè s’ha volgut fer Fill de Déu.»
C. Quan Pilat sentí això agafà encara més por. Se’n tornà dins el pretori i digué a Jesús:
S. «¿D’on ets tu?»
C. Però Jesús no li tornà contesta. Li diu Pilat:
S. «¿A mi no em parles? ¿No saps que tinc autoritat per deixar-te lliure o per crucificar-te?»
C. Jesús respongué:
+. «No tindríeu cap mena d’autoritat sobre mi si no us l’haguessin concedida de més amunt. Per això el qui m’ha entregat a les vostres mans és més culpable.»
(Fora, fora, crucifiqueu-lo)
C. A partir d’aquell moment, Pilat intentà de deixar-lo lliure. Però els jueus cridaren:
S. «Si deixeu lliure aquest home és que no aneu a favor del Cèsar, perquè tothom qui vol fer-se rei va en contra del Cèsar.»
C. Quan Pilat sentí aquestes paraules feu sortir a fora Jesús, l’assegué en una estrada al lloc conegut amb el nom d’Empedrat, en hebreu Gabata. Era el divendres, vigília de la Pasqua, cap al migdia. Llavors diu als jueus:
S. «Aquí teniu el vostre rei.»
C. Ells cridaren:
S. «Fora, fora, crucifiqueu-lo.»
C. Pilat els diu:
S. «¿Jo haig de crucificar el vostre rei?»
C. Els grans sacerdots respongueren:
S. «No tenim cap rei fora del Cèsar.»
C. Llavors Pilat els l’entregà per a crucificar-lo.
(El crucificaren i amb ell en crucificaren dos més)
C. Prengueren Jesús, i sortí, portant-se ell mateix la creu, cap a l’indret conegut amb el nom de lloc de la Calavera, en hebreu Gólgota. Allà el crucificaren. Juntament amb ell en crucificaren dos més, posats a banda i banda amb Jesús al mig. Pilat feu escriure un rètol i el feu posar a la creu. Duia escrit: «Jesús, el Natzarè, el rei dels jueus.» Molts dels jueus el llegiren, perquè l’indret on havia estat crucificat Jesús queia vora mateix de la ciutat, i el rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec. Els grans sacerdots digueren a Pilat:
S. «No hi poseu: “El rei dels jueus”, sinó: “Aquest deia que era el rei dels jueus”.»
C. Pilat contestà:
S. «Això que he escrit, ja està escrit.»
(Es reparteixen entre ells els meus vestits)
C. Els soldats, quan hagueren crucificat Jesús, recolliren el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat. Quedava la túnica, que era sense costura, teixida d’una peça de dalt a baix. I es digueren entre ells:
S. «No l’esquincem; sortegem-la a veure a qui toca.»
C. S’havia de complir allò que diu l’Escriptura: «Es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meva roba.» I els soldats ho feren així.
(Aquí tens el teu fill. Aquí tens la teva mare)
C. Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, la dona de Cleofàs, i Maria Magdalena. Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava, i digué a la mare:
+. «Mare, aquí tens el teu fill.»
C. Després digué al deixeble:
+. «Aquí tens la teva mare.»
C. I d’aleshores ençà el deixeble l’acollí a casa seva.
(Tot s’ha complert)
C. Després d’això, Jesús, conscient que ja s’havia realitzat tot el que calia, perquè s’acabés de complir el que anunciava l’Escriptura digué:
+. «Tinc set.»
C. Hi havia allà un gerro ple de vinagre. Llavors cobriren la punta d’un manat d’hisop amb una esponja xopa de vinagre i la hi acostaren als llavis. Jesús, després de prendre el vinagre, digué:
+. «Tot s’ha complert.»
C. Llavors inclinà el cap i expirà.
(A l’instant en sortí sang i aigua)
C. Era divendres, i els jueus no volien que els cossos quedessin a les creus durant el repòs del dissabte, tant més que aquell dissabte era una diada solemníssima. Per això demanaren a Pilat que trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els cossos. Els soldats hi anaren i trencaren les cames del primer, i després, de l’altre que havia estat crucificat amb Jesús. Però quan arribaren a Jesús i s’adonaren que ja era mort, no li trencaren les cames, sinó que un dels soldats li donà una llançada al costat i a l’instant en sortí sang i aigua. En dona testimoni el qui ho veié. La seva paraula és digna de fe, i Déu sap que això que diu és veritat, perquè també vosaltres cregueu. Efectivament: tot això succeí perquè s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: «No li han de trencar cap os.» I un altre lloc de l’Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat.»
(Amortallaren el cos de Jesús amb un llençol de lli i les espècies aromàtiques)
Després d’això, Josep d’Arimatea, que era dels seguidors de Jesús, però d’amagat per por dels jueus, demanà a Pilat l’autorització per endur-se’n el cos. Pilat ho permeté. Josep hi anà i tragué el cos de la creu. També hi anà Nicodem, aquell que temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà unes cent lliures d’espècies, barreja de mirra i àloes. Tots dos prengueren el cos de Jesús i l’amortallaren amb un llençol de lli i les espècies aromàtiques, com és costum entre els jueus d’enterrar els difunts. En un hort vora l’indret on havien crucificat Jesús, hi havia un sepulcre nou, on encara no havia estat enterrat ningú. Com que el sepulcre era a prop, van posar-hi Jesús, ja que al capvespre del divendres començava el repòs entre els jueus.
COMENTARI.
1. Aquest relat està dintre una gran inclusió que ens permet descobrir el seu significat més profund: comença a l’hort de Getsemaní, i acaba a l’hort que hi havia vora el Calvari. Els “horts” poden ser considerats “sepulcres” perquè s’hi enterren les llavors, però són “sepulcres” al servei de la vida. Posant en un hort el “cadàver” de Jesús es vol indicar que ell és la llavor de l’autèntica vida.
2. És possible que, relacionada amb aquesta inclusió, n’hi hagi una altra formada per la paraula “natzarè”. Els evangelistes juguen amb el fet que la pronunciació de la paraula aramea corresponent a “natzarè” també pot significar “rebrot”. Els soldats que han anat a agafar Jesús insisteixen en que busquen “Jesús de Natzaret” (literalment: Jesús el natzarè). La Bíblia parla sovint del Messies com el “rebrot” de Jessé, pare de David (Isaïes 11,10). Jesús és el “rebrot” arrencat de l’hort de Getsemaní i que després Josep d’Arimatea i Nicodem (deixebles de Jesús) enterren en un hort que hi havia vora el Calvari. Aquest “rebrot”, en la nova creació (el Diumenge, primer dia de la setmana), ja és vida madura. Maria Magdalena, la Nova Eva, el confondrà amb “l’hortolà” (Joan 20,15).
3. La Passió segons St. Joan està marcada per diverses afirmacions que tenen un doble nivell:
- un nivell superficial, a vegades burlesc o de fracàs,
- un nivell profund en el qual s’hi expressa la realitat més profunda de Jesús. El Relat de la Passió és on es manifesta amb més força la identitat de Jesús, amb el seu significat per tota la Humanitat.
Aquest nivell profund apareix en molts detalls:
a. Comença amb els soldats que busquen “Jesús de Natzaret”, i Jesús els diu: “Sóc jo”. “Jo sóc” (= “jahvé”) és el nom de Déu. Per això es diu que “retrocediren i caigueren per terra” (Joan 18,6).
b. Caifàs declara Jesús “salvador del Poble” quan afirma que més val que un home mori pel poble (Joan 11,51).
c. Els soldats, que entronitzaven i proclamaven els Emperadors Romans, “vesteixen i saluden Jesús com a Rei”. Ells ho fan com a burla, però expressen, sense saber-ho, la seva realitat profunda (Joan 19,1).
d. Pilat en persona presentarà Jesús com a rei, assegut en una estrada, en un lloc elevat (Gàbata) dient: “Aquí teniu el vostre Rei”, després d’haver-lo ja presentat com l’Home: “Aquí teniu l’Home” (Joan 19,5 i 14)
També ho proclama el rètol de la Creu: “Jesús el Natzarè, el Rei dels jueus”. És escrit com una sentència a mort, però en realitat és la nova “Escriptura”. Per això el mateix Pilat sentenciarà: “Això que he escrit, ja està escrit” (Joan 19,19).
e. L’última paraula la té Jesús quan al final diu: “Tot s’ha acabat” (Joan 19,30). Superficialment, indica la seva mort; però, en un nivell profund, indica que, amb Jesús donant la seva vida, s’acaba la creació-generació de l’home-imatge-de-Déu. És ara quan s’acaba realment el dia sisè (dia de la Creació de l’Home) i comença el gran repòs, el dissabte.
f. “El tercer dia” de la mort de Jesús coincideix amb el començament d’una nova setmana. Tot és nou: el gra de blat ja s’haurà fet espiga; i el “rebrot del (rei) David” ja haurà inaugurat el seu nou regne, obert a tothom qui s’hi vulgui apuntar (Joan 20,1ss).
“Dona, aquí tens el teu fill”.
4.
Amb l’expressió “la mare de Jesús”,
l’evangeli de Joan estableix una altra gran inclusió.
Només es parla de la “mare de Jesús”
al començament (Joan 2,1) i al final (Joan 19,26). A Maria, Jesús
mai no li diu “mare” sinó “dona”. La Bíblia sol representar les relacions entre
Déu i el seu Poble amb el llenguatge de
l’aliança matrimonial. Segons el model matrimonial d’aquell temps,
l’home salva la dona quan l’elegeix
per l’estimar-la com a esposa. En la
pedagogia de la Bíblia, Déu, en un primer moment, estableix una aliança matrimonial amb la Comunitat del
Poble d’Israel. El signe d’aquesta aliança és la Llei. Vista des de la novetat de Jesús, és una aliança sense gaire alegria: “No
tenen vi” (Joan 2,3).
Aquesta aliança té per finalitat
preparar, a través del Poble Elegit, una aliança definitiva amb tota la Humanitat. Maria, la “mare de Jesús”, personifica la
Comunitat del Poble Elegit que és fidel a la missió de la Primera Aliança. Per això Jesús l’anomena “dona”. A les noces
de Canà de Galilea, Maria diu als
servidors allò que han de fer per preparar l’Aliança Definitiva i Universal simbolitzada en l’aigua convertida en el millor vi. Al Calvari, aquesta aigua surt del costat de Jesús mort, com Eva havia sortit del costat d’Adam adormit (Gènesi 2.21s). És “sang i aigua”: símbol de la vida-que-es-dóna.
Comença la Humanitat adulta, a imatge i semblança de Déu (Gènesi 1,26)
5. Al peu de la Creu, Maria és incorporada i acollida a la comunitat de la nova aliança, representada ara pel “deixeble que Jesús estimava”. “Dona, aquí tens el teu fill”. I al deixeble: “Aquí tens la teva mare”. La Nova Aliança no exclou pas la Primera Aliança sinó que la realitza, ja que aquesta tenia forma de promesa. A la creu, en Jesús, fill d’Israel, s’acompleix la promesa, i comença l’Aliança definitiva que incorpora també la Primera. En el llenguatge dels Evangelis, l’Israel de les Promeses és la “mare” de les noves Comunitats Cristianes, que també acullen l’antiga. “...d’aleshores ençà, el deixeble la va acollir a casa seva” (Joan 19,27).
