NOTA.
En els llocs on St. Jaume sigui la festa patronal, és possible que aquesta tingui preferència davant
la celebració del diumenge.
Per això poso aquí les LECTURES de les dues celebracions, amb el comentari.
Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
Apoderar-se (de Jesús) Assegut. Galilea. Mar (Llac). Menjar ... Beguda. Multitud. Muntanya. Nombres: 2, 5, 7, 12,... Pa. Pere. Profeta. Rei. Passar a l’altra riba (Dormir).
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Pasqua (festa de). Galilea.
Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).
A.
LECTURES. (Del Diumenge).
1ª LECTURA. ( 2 Reis 4,42-44).
En aquells dies, un home de Baal-Salisà
va anar a dur a l’home de Déu, Eliseu,
vint pans d’ordi, els primers de la collita,
i vi novell.
Eliseu digué al seu servidor:
«Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin.»
El servidor contestà:
«Com puc donar això a un centenar d’homes?»
Però Eliseu insistí:
«Dóna-ho a tota la comunitat i que mengin.
Això diu el Senyor:
Tots en menjaran, i encara en sobrarà.»
Ell ho repartí, en menjaren i encara en sobrà,
tal com el Senyor havia dit.
2ª LECTURA (Efesis 4,1-6).
Germans,
jo, pres per causa del Senyor,
us prego que visqueu
com ho demana la vocació que heu rebut,
amb tota humilitat i mansuetud,
amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres,
no escatimant cap esforç
per estrènyer la unitat de l’esperit
amb els lligams de la pau.
Un sol cos i un sol esperit,
com és també una sola l’esperança
que neix de la vocació rebuda.
Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme,
un sol Déu i Pare de tots,
que està per damunt de tot,
actua a través de tot
i és present en tot.
EVANGELI. (Joan 6,1-15).
En aquell temps,
Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades.
El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts.
Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles.
S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus.
Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant
i preguntà a Felip:
«On comprarem pa perquè puguin menjar tots?»
Ho preguntava per veure què hi deia Felip. Jesús ja sabia què volia fer.
Felip li respongué: «Necessitaríem molts diners
per poder donar només un tros de pa a cadascú.»
Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere,
diu a Jesús:
«Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos,
però, què és això per a tanta gent?»
Jesús digué que fessin seure tothom.
En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren.
Eren uns cinc mil homes.
Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies
i els repartí entre tota la gent asseguda.
El mateix va fer amb els peixos.
I en repartia tant com en volien.
Quan tothom quedà satisfet digué als deixebles:
«Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé.»
Ho recolliren, i de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi
ompliren dotze coves.
Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet,
començà a dir:
«Segur que aquest home és el profeta que havia de venir al món.»
Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei,
es retirà tot sol a la muntanya.
B. LLENGUATGE.
Introducció.
1. L’evangeli de diumenge passat acabava presentant-nos Jesús que, compadit de la multitud perquè eren com ovelles sense pastor, es posà a instruir-los llargament. Però no se’ns diu què deia. Això és freqüent en l’evangeli de Marc: no ens diu què deia, però, a continuació, descriu una escena que visualitza allò que Jesús deia. Així Marc ens fa “veure amb els ulls” allò que Jesús explicava de paraula. És una manera d’indicar que la paraula de Jesús, com la de Déu, és eficaç: realitza allò que diu.
En aquesta ocasió, el relat que ens ofereix Marc per visualitzar l’ensenyament de Jesús és aquella escena que normalment anomenem, impròpiament, multiplicació dels pans i dels peixos.
2. Però aquí el Missal ens obliga a fer un salt: el relat d’avui és certament la multiplicació dels pans, però no segons l’Evangeli de Marc sinó segons l’Evangeli de Joan.
La Multiplicació dels pans és l’únic “miracle” que es troba en tots quatre Evangelis, encara que dintre contextos diferents. És més: en els Evangelis de Mateu i de Marc hi és expressament repetida. Per tant, podem estar segurs que aquest relat tenia un paper important en el llenguatge de les primeres comunitats cristianes.
3. Ja sabem que, en l’Evangeli de Joan, les paraules tenen un doble nivell de significació:
- un nivell superficial, anecdòtic, visible per tothom, fins i tot vulgar, i
- un nivell profund, que va a l’arrel de la vida humana com
a fruit de l’amor creador de Déu.
Això fa que sovint, i sobretot després de dos mil anys, el llenguatge de
l’Evangeli de Joan pot resultar una mica difícil.
L’evangeli d’avui té molts punts interessants i profunds, però supera les pretensions d’aquests Apunts comentar-los tots o la majoria. Per tant, em fixaré només en aquells punts que em semblen més oportuns de comentar, d’acord amb la finalitat pràctica d’aquests Apunts.
Evangeli.
4. Cal fixar-nos abans de tot en el moment i el lloc: Jesús,
seguit de molta gent, travessa el
“mar” de Galilea, puja a la muntanya i s’hi asseu. El conjunt
d’aquestes circumstàncies ens fan pensar de seguida en l’Èxode: l’experiència fonamental d’Israel com a Poble Elegit. En l’Èxode,
el poble, guiat per Moisès, “travessa el
mar” per sortir del País on eren esclaus (Èxode 14,21); després
Moisès puja a la “muntanya” per
rebre-hi de Déu les Taules de
l’Aliança-Llei (Els “10 Manaments”) que convertirà Israel en “poble de Déu, lliure” (Èxode 24,12).
Aquest lligam entre els dos relats queda confirmat per la referència temporal “s’acostava la Pasqua, la festa dels jueus” (Joan 6,4). Així, doncs, en aquest relat se’ns vol presentar Jesús com un nou Moisès, i la travessia del mar de Galilea com un nou Èxode.
5. Però hi ha unes diferències importants entre l’acció de Moisès i l’acció de Jesús.
Jesús puja a la muntanya i s’hi asseu. La muntanya indica l’espai propi de la presència de Déu. Jesús s’hi asseu perquè ell forma part de l’àmbit de Déu. S’hi troba “a casa”. I no solament Jesús sinó també els deixebles, i fins i tot la “multitud” que el segueix.
En l’Èxode de Moisès, la sortida del País on eren esclaus no comporta l’entrada directa a la “Terra Promesa” sinó al desert, on el Poble Elegit haurà d’anar aprenent a ser “poble lliure” i “poble de Déu”. Només després de travessar el desert podran entrar a la Terra Promesa. Però el Poble elegit no va aprendre a ser lliure fins a Jesús. Abans, tot i haver entrat físicament a la Terra Promesa, no hi van ser lliures: l’esperit d’esclavitud el portaven al fons mateix del seu cor, i van fer de la Terra Promesa un nou àmbit d’esclavitud. Per això ara Jesús ha d’iniciar un nou èxode.
En l’èxode que encapçala Jesús, la “multitud” és invitada a asseure’s també (Joan 6,10). La paraula “seure” s’hi repeteix tres vegades. L’Èxode de Moisès venia precedit d’un àpat, per agafar forces per al camí; i aquest àpat s’havia de fer de nit, a peu dret, de pressa i correts. Era l’àpat “dels qui fugen” (Èxode 12,11). L’àpat de Jesús és l’àpat “dels qui arriben a casa”, i s’asseuen.
6. Amb tot, queda un problema per solucionar: les persones que han seguit Jesús són invitades a asseure’s per menjar, però, on és el menjar? Quin és el menjar o aliment d’aquesta multitud convertida en comunitat?
Jesús ho té clar, però ho pregunta a Felip per posar de relleu la novetat de la nova situació. Queda clar que Felip no s’ha adonat de la novetat de Jesús i interpreta la situació encara amb categories comercials: “Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascú”.
7. Andreu té més intuïció. “Andreu”, en grec “Andreas”, significa home adult, persona major d’edat. Tractant-se dels deixebles de Jesús, Andreu personifica el deixeble madur, adult, que ja comença a entendre la novetat de Jesús. Ell ja havia “conviscut amb Jesús” (Joan 1,39). Ell intueix el camí de la solució: no es tracta de comprar sinó de compartir. “Aquí hi ha un noi que té cinc pans i dos peixos... “Aquí” indica el lloc on estan el deixebles, i no es torna a parlar d’aquest “noi”. Aquest “noi” els representa a ells com a grup. Tenen poc, però ho poden compartir.
8. En tot aquest relat els ￫nombres hi són
importants, però ara no hi entraré gaire per no
complicar-ho massa. Recordem només que el “cinc” correspon al
“Pentateuc” (els cinc llibres de la Llei de Moisès): l’aliment
espiritual del Poble Elegit, totalment insuficient per a la “vida de
llibertat”, com comentava fa quatre diumenges (Diumenge
13 de durant l’any B, Llenguatge).
Cinc pans i dos peixos sumen un total de “set”, que indica totalitat. És tot el que tenen.
Cinc mil homes (en grec “andres”, que significa barons adults, caps de família): indica la gran desproporció amb els cinc pans. També indica cent vegades cinquanta. “Cinquanta” és el número de la “comunitat reunida per l’Esperit”: la Pentecosta (cinquanta). La multitud passa a ser comunitat. El seu aliment ja no pot ser la “Llei” sinó el “compartir” o “posar en comú”.
9. Quan els cinc pans i dos
peixos deixen de ser “propietat privada” i són compartits, entrem en una nova
situació. “Jesús prengué els pans,
digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix
va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien”.
Aquesta “acció de Jesús” és una fotocòpia
de les trobades eucarístiques
(missa) de les comunitats cristianes. Els cinc
pans i dos peixos (tot el que tenien) són l’expressió de la pròpia persona.
En la comunitat es posa en
comú “allò que tenim” com a signe “d’allò que som”. La “comunió de béns” fa
visible la “comunió de persones”. Cada deixeble de Jesús pot dir amb Ell: “La meva carn és un veritable menjar, i la
meva sang és una veritable beguda” (Joan
6,55).
10. Però el relat d’avui acaba malament, i es converteix en un advertiment que cal no oblidar: “Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya”.
Els comensals no han superat la mentalitat de “Poder”: no volen ser comunitat sinó exèrcit; i busquen un rei que els dirigeixi.
Jesús ha d’escapar-se perquè no s’apoderin d’ell. Si continuéssim la lectura del fragment d’avui,
veuríem que hi va haver un trencament:
Els deixebles agafen la “barca” i se’n van pel seu compte! Jesús torna a la
“muntanya” tot sol.
La multitud i els deixebles no descobriran la novetat de Jesús fins que no vegin a aquest que volen “fer rei”, entronitzat a la creu amb un ambivalent cartell que diu: “Jesús Natzaré, el rei dels Jueus”. (Joan 19,19). Pretenien “fer rei” a algú que ja era rei, si bé d’una manera absolutament diferent de com ells imaginaven. Jesús no és rei per dirigir-los en la lluita contra els enemics sinó per inaugurar un nou regne: el regne del compartir. Aquest regne no es fa amb “soldats” sinó amb “germans”.
11. Tip tothom, queden en reserva “dotze coves de pa”. El número “12” identifica Israel com a poble elegit. Tot i que, de moment, el poble de les dotze tribus no participa, com a “poble”, en el nou Regne, ningú ha de dubtar que hi són invitats. “Dotze coves” per a ells, per a quan decideixin alimentar-se’n. Els tenen sempre a disposició, ja que ells són precisament els primers destinataris de les Promeses.
12. En l’Evangeli de Joan, al revés del de Marc, primer s’hi escenifica una situació i després segueix un llarg discurs o discussió que posa en evidència el significat profund d’allò que s’ha escenificat.
Dissortadament, en aquesta ocasió, el Missal retalla l’escena, que de fet no acaba fins que
Jesús no retorna amb els deixebles que l’han abandonat. Després segueix un
llarg diàleg-discussió que el Missal ens presentarà els pròxims
quatre diumenges. El capítol sisè de l’Evangeli
de Joan, a pesar de ser tant llarg i difícil, té una gran unitat, que no és
possible descobrir amb unes Lectures
tan fragmentades.
Suggereixo una lectura seguida de tot aquest capítol directament des del
llibre dels Evangelis. Podeu connectant-vos a internet: Joan 6,1ss.
C. MISSATGE.
13. No es tracta de cap “miracle” obrat pel “poder de Jesús” sinó
que es tracta de la “força del compartir”; és a dir: la força de l’amor. Com anirem veient a través de la
“discussió” que seguirà, l’únic “aliment”
capaç de donar “vida eterna” és fer de la pròpia vida un “aliment” per als
altres. Els cinc pans i dos peixos
poden alimentar cinc mil “persones adultes i lliures” perquè aquestes,
esdevenint comunitat, comparteixen
les seves pròpies vides.
L’Èxode de Jesús al qual ens podem associar, consisteix en sortir de l’àmbit del Poder, representat aquí pel diner (“comprar”), infiltrat també en el Temple (Joan 2,14), i entrar en l’àmbit de Déu (Muntanya) per viure a la manera de Déu (“Vida Eterna”). No és un èxode d’un lloc a un altre sinó d’una manera de viure a una altra; del tenir al compartir.
Però, de moment, aquest missatge rebota en les ments dels comensals, que l’interpreten des de les seves pròpies categories. Ells continuen creient en el Poder (volen fer-lo rei). De moment fracassa la comunitat d’homes lliures i madurs que Jesús havia fet néixer.
D: RESPOSTA.
14. A nivell de cada persona.
Tots coneixem la frase del famós poeta R. Tagore: ”La vida la rebem com un do, i la mereixem donant-la”. Quan fem un do de la nostra vida, la convertim en aliment per als altres. La vida, feta do, és com la flama del Ciri Pasqual: n’hi ha per tothom. No es “gasta” en ser compartida. Al contrari: cada flama encesa es converteix en una nova font de llum. Per sorprenent que sembli, allò que alimenta de debò la nostra vida és fer-la aliment per als altres. Tots els que estimen, i sobretot els pares en relació als seus fills, això ho experimenten cada dia.
15. A nivell de comunitat.
Una comunitat és adulta, viva i lliure en la mesura que els seus vincles interns i externs tenen com a suport l’esperit de comunió més que no pas unes estructures jurídiques. En tot cas, les estructures jurídiques només són vàlides si sorgeixen com a servei de la comunió.
Convé no caure en una trampa que, em sembla, comença a esdevenir habitual: invocar la “comunió” per aconseguir l’obediència. Això és invertir el “flux de la vida cristiana”.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Avui, en els àmbits tradicionalment cristians, hi ha un gran “èxode”
en relació a l’Església institucional.
Aquest fet, és un signe de la indiferència de la gent, o d’un desig de llibertat?
Dit més directament: Qui busca una vida adulta i lliure, ¿la troba més
fàcilment com a membre de l’Església (tal com apareix actualment), o sortint-ne (èxode)?
2. Ser lliure no és fàcil, però és indispensable si es vol convertir la pròpia vida en un servei (com els taxis, que per servir, han de posar “Lliure”). ¿Us heu sentit alguna vegada incapaços de servir per manca de llibertat?
3. Es sol dir que l’actual indiferència
religiosa està produïda pel materialisme
que ens envolta. Però semblaria que a més materialisme,
més fam d’espiritualitat.
Si tanta gent abandona l’Església, ¿no podria ser perquè no hi troben l’aliment que els convé?
