15 d’Agost. ASSUMPCIÓ
DE MARIA.
Les esglésies orientals anomenen aquesta
festa
“Dormició de Maria”,
A.
LECTURES (Anys A, B, C).
1ª LECTURA. (Apocalipsi de sant Joan
11,19a.12,1-6a.10ab).
El
santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí,
i dins el
temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu.
Llavors
aparegué en el cel un gran prodigi:
una dona
que tenia el sol per vestit,
la lluna
sota els peus
i duia al
cap una corona de dotze estrelles.
Al mateix
temps aparegué en el cel un altre prodigi:
hi havia
un gran drac rogenc,
que tenia
set caps i deu banyes.
Als set
caps duia set diademes,
i la seva
cua arrossegà la tercera part de les estrelles
i les
llançà a la terra.
El drac
s’aturà davant la dona
per
devorar-li el fill així que nasqués.
La dona
posà al món un fill,
un noi
que ha de governar totes les nacions
amb el
ceptre de ferro;
el seu
fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial,
i la dona
va fugir al desert,
on Déu li
havia preparat un lloc.
Llavors
vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força:
«Ara és
l’hora de la victòria del nostre Déu,
l’hora
del seu poder i del seu Regne,
i el seu
Messies ja governa.»
2ª LECTURA (1Corintis
15,20-27a).
Germans,
Crist ha
ressuscitat d’entre els morts,
el primer
d’entre tots els qui han mort.
Ja que la
mort vingué per un home,
també per
un home vindrà la resurrecció dels morts:
tots són
d’Adam, i per això tots moren,
però tots
viuran gràcies al Crist.
Cadascun
al moment que li correspon:
Crist el
primer,
després,
a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist;
a la fi,
quan ell
destituirà tota mena de sobirania,
d’autoritat
o de poder,
com a
coronament de tot,
posarà el
Regne en mans de Déu, el Pare.
Perquè
ell ha de regnar
fins que
Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus.
El darrer
enemic destituït serà la Mort.
Perquè
l’Escriptura diu que tot ho ha posat sota els seus peus.
EVANGELI. (Lluc 1,39-56).
Per
aquells dies,
Maria se
n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà.
Entrà a
casa de Zacaries i saludà Elisabet.
Tan bon
punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,
el nen
saltà dins les seves entranyes,
i
Elisabet, plena de l’Esperit Sant,
cridà amb
totes les seves forces:
«Ets
beneïda entre totes les dones
i és
beneït el fruit de les teves entranyes.
Qui sóc
jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?
Mira: tan
bon punt he sentit la teva salutació,
el nen ha
saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.
Feliç tu
que has cregut!
Allò que
el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»
Maria
digué:
«La meva
ànima magnifica el Senyor,
el meu
esperit celebra Déu que em salva,
perquè ha
mirat la petitesa de la seva serventa.
Des d’ara
totes les generacions em diran benaurada,
perquè el
Totpoderós obra en mi meravelles.
El seu
nom és sant,
i l’amor
que té als qui creuen en ell
s’estén
de generació en generació.
Les obres
del seu braç són potents:
dispersa
els homes de cor altiu,
derroca
els poderosos del soli
i exalça
els humils.
Omple de
béns els pobres,
i els
rics se’n tornen sense res.
Ha
protegit Israel, el seu servent,
com ho
havia promès als nostres pares;
s’ha
recordat del seu amor a Abraham
i a la
seva descendència per sempre.»
Maria es
quedà tres mesos amb ella,
i després
se’n tornà a casa seva.
B.
LLENGUATGE.
Nota.
No hi ha cap text bíblic que directament o indirecta ens parli de l’assumpció de Maria al cel. Diríem que
és una festa d’origen “democràtic” ja que ha nascut de la fe del poble cristià.
En els apunts de l’any b vaig comentar més directament el llenguatge del text de
l’evangeli que s’ha llegit.
Per a aquest any c,
repeteixo els apunts de l’any b,
amb algunes variants.
1. A l’hora
d’escollir un fragment dels Evangelis per a la festa d’avui, es va optar pel
text que hem llegit, extret de l’evangeli de Lluc. Encara que no s’hi parla de l’assumpció de Maria, conté dues
expressions que, d’alguna manera, la poden “il·lustrar”.
“Maria se n’anà
decididament a la Muntanya...”
2. “Anar
a la muntanya”, en la Bíblia, té una intenció profunda, religiosa. La muntanya
representa el lloc de la presència alliberadora de Déu. Així, quan algú
és invitat a anar a la muntanya, vol
dir que és cridat a col·laborar directament en l’acció creadora-alliberadora de Déu.
La muntanya per excel·lència en la història
d’Israel és el Sinaí, on Déu va fer aliança amb el poble. També el temple
estava a la muntanya de Sió
(Jerusalem).
En
l’evangeli d’avui s’hi diu que Maria anà decididament a la muntanya, a la província de Judà. L’evangelista vol que
pensem en Jerusalem, però no vol identificar directament la seva muntanya. De fet, en els evangelis, i
especialment en l’evangeli de Lluc, es parlarà encara d’una altra muntanya, contrapunt de la muntanya on hi havia el temple. Aquesta muntanya alternativa és la muntanya de les Oliveres, on hi ha
Betània (que significa “casal”), la “casa” de la comunitat de germans (comunitat cristiana), on vivien els germans “Marta, Maria i Llàtzer”.
3. A la muntanya de Judà, àmbit diví, hi ha la
casa d’un “sacerdot”. Però, sorprenentment, Maria no saluda el sacerdot sinó Elisabet, la seva dona.
És, doncs, una trobada de dones: es tracta d’engendrar humanitat... Però la situació de les
dues dones és diferent i, fins i tot contraposada: Elisabet representa la història
passada del poble elegit i ara,
ja anciana i esgotada, és invitada a fer-hi la seva última i definitiva
aportació.
En canvi
Maria representa la nova història d’Israel en la nova Humanitat.
És jove, fecunda i plena de vitalitat. La seva simple presència anima tota
l’escena: “Tan bon punt Elisabet va
sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes”. A la muntanya, aquestes dues dones fan un
pregó sorprenent. Comença Elisabet dirigint-se a la mare de la nova
Humanitat, cridant amb totes les
seves forces (és a dir: totes les forces que li quedaven): “Ets beneïda entre totes les dones i és
beneït el fruit de les teves entranyes”. I continua Maria explicitant la
nova situació amb el famós cant del Magníficat.
“La meva ànima magnifica el Senyor, el
meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva
serventa”.
Pujant a
la muntanya, Maria entra en l’àmbit
de l’acció alliberadora de Déu. La
festa de l’assumpció al cel és també “pujar” definitivament a l’àmbit
diví, com a prefiguració del destí últim de la Humanitat, la qual, en Maria,
acull el projecte de plenitud que
Déu té sobre ella.
“Totes les
generacions em diran benaurada...”.
4. També
aquesta frase lliga amb la festa de
l’Assumpció. Com ja hem dit, en cap lloc de la Bíblia es parla de l’assumpció de Maria. Quan l’any 1950 el
papa Pius XII va dir que aquesta creença és un dogma, és a dir, una veritat que forma part integrant de la
fe cristiana, ho va fonamentar sobretot en la creença constant del poble
cristià. Per això es pot dir que aquesta festa té un origen “democràtic”.
La raó de
que totes les generacions proclamin benaurada
Maria és perquè “Déu ha mirat la petitesa
de la seva serventa i ha decidit fer-hi
meravelles. Com hem dit, Maria aquí és figura de la Humanitat. Realment la
Humanitat és en si mateixa “petita”, incapaç per si sola d’una vida plena, però Déu ha decidit fer-hi meravelles.
5. Potser
podríem dir que es tracta d’unes meravelles
una mica estranyes: “Dispersa els homes
de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns
els pobres, i els rics se’n tornen sense res”.
No es pot
negar que tot això són coses “meravelloses”...
Però, són veritat? No són massa optimistes les paraules de Maria? Si
mirem el nostre món, dos mil anys després, veiem que els rics continuen essent rics, i els pobres són més pobres que mai. I els poderosos continuen al seu soli, i els humils són reduïts a servitud com sempre.
O, potser
no?
Depèn de
l’escala de valors que fem servir.
6.
Permeteu-me explicar-ho amb una historieta.
Hi havia
una vegada un país on els rics eren
cada vegada més rics i més pocs, i els pobres
eren cada vegada més, i més pobres. Un gran malestar creixia entre tots.
Sorprenentment
un dia va ser anomenat rei d’aquell país un home noble que estimava de debò el
poble.
De
seguida va convocar els seus consellers i es va informar ben bé dels problemes
de la gent. Quan va tenir un coneixement suficient de la situació, va fer un
decret que deia així:
“A partir de les dotze de la nit del dia
d’avui queda abolida la moneda actual, tant a l’interior del país com en el
comerç exterior.
La riquesa real del país serà
distribuïda entre tots, i, segons els càlculs fets, corresponen 10 monedes de les noves a cada ciutadà.
A partir de les sis del matí
tothom podrà recollir les 10 monedes que li corresponen a la Casa de la Vila
del propi municipi.
Els qui pretenguin adquirir més
monedes fent alguna classe de trampa, seran considerats “lladres”, i quedaran
privats de la participació que els correspondria”.
7. El decret
va provocar una gran alegria entre la majoria dels pobres i dels qui estimaven aquell poble. En canvi alguns rics ho van trobar injust. Però tot
estava ben organitzat per fer-lo complir.
Aviat
molts pobres, acostumats a compartir,
van ajuntar-se en grups de 50, de 100 o més, i, posant en comú les 10 monedes de cadascú, van ser capaços
d’organitzar-se, adquirir maquinària i altres eines i crear una economia
productiva i creixent.
En canvi,
per alguns rics, les 10 monedes aviat es van esgotar, i
alguns van acabar demanant caritat. Va ser així que van descobrir que el compartir és molt rendible.
8.
Després d’escoltar el cant de
Maria, podem suposar que ella tenia “informació
privilegiada” sobre el futur canvi de
moneda.
C.
MISSATGE.
9. El missatge de l’evangeli d’avui sembla
clar: per al Regne de Déu hi haurà canvi
de moneda, i l’Assumpció de Maria ens
anuncia ja quins seran els resultats.
D:
RESPOSTA.
10. El
mateix evangeli de Lluc ens proposa la resposta
adequada quan diu en un
altre lloc: “Veneu els vostres béns i
doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé,
reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no s’hi acosten,
ni les arnes no destrossen res” (Lluc 12,33).
I és que
l’evangeli, en el fons, no és res més que “informació
privilegiada” sobre el canvi de
moneda que hi haurà.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Heu
adequat ja la vostra vida al canvi de
moneda, o continueu amb la moneda
antiga que no té validesa en el Regne?
2. Podria
ser que, amb la devoció a maria,
el Poble Cristià hagués intentat “humanitzar” una excessiva masculinització de la manera habitual
d’entendre el missatge cristià?
