Diumenge vinent, 29è. de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.

       Cèsar.

 

→ ÍNDEX ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.

  

→ ÍNDEX BÍBLIC dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.

  

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Cèsar.    Fariseus.     Herodes.

→ Veure també:
            -Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 29. A.

 

            -Relectures (Historietes):  Diumenge 29 de l’any A.

 

 

LECTURES. 

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 45:1.4-6).

El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta,

i el condueix per sotmetre-li les nacions

i deixar desarmats els reis;

per obrir-li les ciutats,

perquè no trobi tancades les portes.

 

El Senyor li diu:

«Per amor de Jacob, el meu servent,

d’Israel, el meu elegit,

et crido pel teu nom, et dono un títol honrós,

tot i que no em coneixes.

Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre.

Fora de mi no hi ha cap Déu.

Sense que em coneguessis,

t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen

de llevant fins a ponent

que no hi ha ningú fora de mi.

Jo sóc el Senyor. No n’hi ha d’altre»

 

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 1:1-5).

Comença la primera carta de sant Pau

als cristians de Tessalònica.

 

Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica,

reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor.

Us desitgem la gràcia i la pau.

 

Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres

i us recordem en les nostres pregàries.

No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre,

com la vostra fe treballa per propagar-se,

la vostra caritat no es cansa de fer el bé,

i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor,

aguanta les adversitats.

Germans, estimats de Déu:

sabem de cert que ell us ha elegit,

perquè quan us anunciàvem l’evangeli,

no predicàvem només de paraula,

sinó amb obres poderoses,

amb dons de l’Esperit Sant,

i amb molta convicció.

 

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen: «Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu». 

 

LLENGUATGE. 

1. Quan Jesús va fer la seva entrada messiànica a Jerusalem i va “purificar” el temple, les autoritats religioses li van preguntar amb quina autoritat feia tot allò.
Jesús no va respondre aquella pregunta, però els va fer adonar de quina era la “situació”, explicant-los tres paràboles (vistes els diumenges passats), i responent a diverses situacions com aquesta d’avui.
El resultat va ser que les autoritats religioses i socials van decidir eliminar-lo.

 

2. Jesús representa l’Home (el fill de l’home), i gaudia de l’estimació espontània del Poble. Això feia perillós eliminar-lo per les bones, i els Poderosos van preferir l’estratègia de fer-lo parlar sobre qüestions comprometedores.
L’Evangeli de Mateu recull tres d’aquestes qüestions: la primera (llegida en aquest evangeli) la posen els fariseus, que en aquest cas s'alien amb els seus competidors herodians; la segona, els saduceus (El Missal la recull en la versió de Lluc. Diumenge 32 de l’any C); i la tercera, conjuntament fariseus i saduceus (La llegirem l’altre diumenge després d’aquest).
 

3. La qüestió d’avui és realment comprometedora dins l’àmbit jueu.
En la religió jueva, el pecat més greu, permanentment denunciat pels profetes, és la idolatria. “Pagar tribut al Cèsar” o Emperador romà, era considerat per molts un acte idolàtric ja que la inscripció que hi havia a les monedes romanes tractava explícitament el Cèsar de “diví”. Pagar-li tribut seria com donar culte a un “déu” fals, rival del “vertader” d’Israel.

Per altra part, el tribut al Cèsar era l’expressió més clara, odiosa i humiliant de la subjecció d’Israel a un Poder estranger.

Així, doncs: si Jesús declarava no lícit pagar aquest tribut, els herodians podrien denunciar-lo a les autoritats romanes que, en aquestes qüestions, no gastaven gaires “miraments”.
Si responia que era lícit pagar el tribut, els fariseus podien acusar-lo d'idolatria, i així desprestigiar-lo davant el Poble.

 

4. Jesús no va respondre la pregunta sinó que va obligar als inquisidors a posar-se en evidència ells mateixos demanant-los que li ensenyessin una moneda de les que servien per pagar el tribut al Cèsar. Perquè resulta que Jesús no en tenia cap d'aquestes monedes. En canvi ells sí que en tenien i se’n beneficiaven. Jesús fa que siguin ells mateixos que reconeguin de quina part estan. Les mateixes monedes que ells fan servir indiquen que ells són “del Cèsar”. La conclusió és clara: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar”.

 

5. Queda clar allò que “és del Cèsar”, perquè “les coses del Cèsar” porten la seva marca.
Del Cèsar són el poder, el diner, les lleis,... I resulta que ells, amb el seu temple, també tenien poder, diner, lleis...
I aquest era l’autèntic conflicte: diner contra diner; poder contra poder; lleis contra lleis...

 

6. Jesús posa de relleu el vertader conflicte, i el “soluciona” d’una altra manera.
Ell vol salvar l’home, i això significa alliberar-lo de qualsevol classe de Poder.

El Poder és l’antihome. Quan diu: “doneu a Déu el que és de Déu” no vol dir que hi hagi unes coses que “pertanyen” a Déu de la mateixa manera que n’hi ha d’altres que pertanyen al Cèsar.
No.
Déu, que és creador de tot, té un projecte sobre l’Home. I el Projecte del li és contrari.

El projecte de Déu és la Vida. En canvi, l’obra del Poder és dominar la vida, eliminant-la si no es deixa “posseir”.
 
El projecte de Déu és la Llibertat. En canvi, el “projecte” del Poder porta a l’esclavitud, significada, aquí, pel “tribut exigit”.

 

7. Els que fan la pregunta tenen i fan servir monedes amb la marca del Cèsar. Vol dir que ells “pertanyen al Cèsar”.
Per això Jesús els diu, no sense ironia: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar”. Com si els digués: “Ja que heu escollit l’Esclavitud, serviu el vostre amo.
Però sapigueu que ja és aquí el Regne de Déu, que podria fer-vos lliures”.

 

MISSATGE.

8. El Regne del Cèsar i el Regne de Déu no són dos regnes que es reparteixen el món, sinó que l’un és la negació de l’altre. El diner, els impostos i tributs (sempre que no venen de serveis pactats), pertanyen al Cèsar.
 
Només si ens fem ciutadans del Regne de Déu assumirem uns “altres valors” que ens permetran relativitzar de tal manera els “valors del Cèsar” que ja no ens privaran ni de la Llibertat ni de l’autèntica Vida, aquella que no depèn “dels que només poden matar el cos” (Mateu 10,28. Vegeu també Joan 14,30).

 

(Aquest any el Diumenge 29è. de durant l’any coincideix amb el penúltim diumenge d’octubre, quan hi ha la “Col·lecta per a les Missions”.
Estem jugant amb foc quan unim tan estretament “Missions” i “Diners”, perquè  −no ho oblidem− el diner sempre porta la “marca del Cèsar”).

 

RESPOSTA.

9. Aquest “evangeli” és llegit en una Església que, des de fa molt de temps, està “casada amb el Poder”.
Des d’aquesta situació, a vegades s’ha volgut veure en les paraules de Jesús el “criteri” per dilucidar què pertany al Cèsar (al Poder civil) i què pertany a Déu (al “Poder” religiós).
Ha estat i és una greu equivocació.

 

10. En la mesura que en l’Església hi ha Poder (diner, lleis, burocràcia,...), ella mateixa forma part de allò que és “del Cèsar”, i, a més, entra en la rivalitat amb els altres “Cèsars”.

Cal reconèixer que, en diferents aspectes i sovint, la imatge externa i pública de l’Església porta la “marca de Cèsar”. Per això, la resposta urgent que se’ns demana és la conversió.

 

No és suficient que el papa Pau VI renunciés a la tiara pontifícia, la triple corona que era símbol d’un (suposat) “triple Poder” (!).
El mimetisme amb la Societat civil manté l’Església en una situació en què costa descobrir-hi la seva pertinença al Regne de Déu.
El papa Vergoglio, prenent el nom de “Francesc”, es va convertir en una “invitació a una conversió” absolutament urgent i necessària. En aquests moments de revifalla “religiosa” caldrà mantenir molt afinat el sentit crític a fi de no repetir els ja coneguts errors del passat...

 

11. És una tasca difícil, perquè estem tan acostumats a entendre l’Església com una “societat travada amb vincles jeràrquics”, que no sabem ni imaginar-la d’una altra manera.

La veritat és que si hem de ser una “Societat paral·lela” a la Societat civil, fem més nosa que servei en el món actual.
Ja en tenim prou  (i de sobres!) amb el “Poder civil”!!!

No és missió de l’Església ser “Poder” ni “Contrapoder”.
L'Església és servei. Només servei. Des de l’amor, des de la llibertat que permet donar també la túnica a qui ens reclami el mantell (Lluc 6,29).

 

12. Com seria una Església sense “Poder”?

Pot semblar una pregunta que haurien de respondre els especialistes, o la jerarquia.
Ben cert; però no només ells. En realitat, qui està en la millor situació per a “viure” una Església sense Poder, són les Comunitats de base.

Cada parròquia, cada comunitat, ha de trobar i escollir la seva manera més pròpia.
“Costa molt fer girar un gran transatlàntic; però una barqueta, es mou amb un simple cop de rem ben donat”.

Cal donar el cop de rem! Sense por; per fidelitat a l’estil de Jesús de Natzaret; per fidelitat a la missió rebuda; per amor al nostre món que necessita veure altres maneres d’entendre la CONVIVÈNCIA; per solidaritat amb els germans que els costa alliberar-se del “culte al Poder”.

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Considereu que Estat i Església són, com a vegades es diu, dues societats independents, autònomes, paral·leles, amb àrees pròpies de cadascuna?

 

2. En el funcionament de la vostra comunitat, ¿hi ha “mimetismes” en relació a l’Administració civil? Què n’opineu?

 

3. Què opineu sobre la “dualitat” que hi ha en alguns punts:
Llibre de Naixements i Llibre de Bateigs,
Matrimoni Civil i Matrimoni Religiós.
Serveis socials i Càritas.

Autoritats Civils i Autoritats Religioses.

...  ...