Pasqua de Resurrecció. anys A,B i C.

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 10, 34a. 37-43).

En aquells dies,

Pere prengué la paraula i digué:

«Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus,

començant per la Galilea,

després que Joan havia predicat a la gent

que es fessin batejar.

Parlo de Jesús de Natzaret.

Ja sabeu com Déu el consagrà

ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder,

com passà pertot arreu fent el bé

i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable,

perquè Déu era amb ell.

Nosaltres som testimonis de tot el que va fer

en el país dels jueus i a Jerusalem.

Després el mataren penjant-lo en un patíbul.

Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia,

i concedí que s’aparegués, no a tot el poble,

sinó a uns testimonis que, des d’abans,

Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres,

que hem menjat i hem begut amb ell

després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts.

Ell ens ordenà que prediquéssim al poble

assegurant que ell és

el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.

Tots els profetes donen testimoni a favor seu

anunciant que tothom qui creu en ell

rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»

2ª LECTURA (Colossencs 3, 1-4).

Germans,

ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist,

cerqueu allò que és de dalt,

on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu;

estimeu allò que és de dalt,

no allò que és de la terra.

Vosaltres vau morir,

i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist.

Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida,

també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.

O bé  (1Corintis 5, 6b-8)

Germans,

¿no sabeu que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta?

Netegeu-vos bé del llevat que éreu abans

perquè sigueu una pasta nova.

Vosaltres heu de ser com pans sense fermentar,

ara que Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat.

Per això, celebrem Pasqua cada dia,

no amb el llevat que érem abans,

el llevat de la dolenteria i de la malícia,

sinó amb pans sense fermentar,

vivint amb sinceritat i veritat.

EVANGELI. (Joan 20, 1-9).

Nota:

La visita al sepulcre, de Pere i de l’altre deixeble forma part d’un relat més llarg centrat en la figura de Maria Magdalena, i és molt difícil entendre el seu significat si es separa d’aquest relat més ampli. Per això aquí hi afegeixo en vermell el tros del relat que no es troba en el missal.

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí,

quan encara era fosc,

i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.

Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble,

aquell que Jesús estimava tant, i els diu:

«S’han endut el Senyor fora del sepulcre

i no sabem on l’han posat.»

Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre.

Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà

i arribà primer al sepulcre,

s’ajupí per mirar dintre

i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però no hi entrà.

Darrera d’ell arribà Simó Pere,

entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però el mocador que li havien posat al cap

no estava aplanat com el llençol,

sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l’altre deixeble

que havia arribat primer al sepulcre,

ho veié i cregué.

Fins aquell moment encara no havien entès que,

segons les Escriptures,

Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

I els dos deixebles se’n tornaren a casa.

Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre.

Mentre plorava, s’ajupí per mirar dins el sepulcre

i veié dos àngels vestits de blanc,

asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús,

l’un al cap i l’altre als peus.

Ells li diuen:

-Dona, per què plores?

Ella els respon:

-S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat.

Així que acabà de dir aquestes paraules,

es girà enrere i veié Jesús allà dret,

però no s’adonava que fos ell.

Jesús li diu:

-Dona, per què plores? Qui busques?

Ella, pensant-se que era l’hortolà, li respon:

-Si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat,

i jo mateixa me l’enduré.

Li diu Jesús:

-Maria!

Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:

-Rabuni -que vol dir «mestre».

Jesús li diu:

-Deixa’m anar, que encara no he pujat al Pare.

Vés a trobar els meus germans i digues-los:

“Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare,

al meu Déu, que és el vostre Déu.”

Maria Magdalena anà a trobar els deixebles

i els anunciava: «He vist el Senyor.»

També els va contar el que ell li havia dit.

LLENGUATGE.

Nota.

Podeu veure també altres comentaris als APUNTS corresponents de l'Any B i de l'Any C.

1. Com tot l’Evangeli de Joan, també el relat de l’experiència del Crucificat-vivent té dos nivells de llenguatge: un de superficial, sorprenent i increïble, tan absurd que mou el lector a buscar i descobrir un altre nivell profund que, quan es descobreix, resulta extraordinàriament humanitzador. És un llenguatge essencialment simbòlic.

El llenguatge simbòlic és entès diferentment per cada persona que el rep, ja que cada persona l’ha de completar des de la seva pròpia experiència. És, per tant, un llenguatge també subjectiu.

2. Com és el llenguatge subjectiu?

Imaginem un endoll qualsevol de casa nostra: si hi connectem una bombeta, fa llum; si hi connectem un ventilador, fa aire; si hi connectem una nevera, fa fred; si hi connectem una estufa, fa calor... L’electricitat és sempre la mateixa, però els seus efectes depenen de l’aparell que hi connectem.

Així també, el missatge de la resurrecció té efectes diferents segons el subjecte que el rep. És una bona notícia, però pot entendre’s també com un absurd, un engany, un problema...; fins hi tot pot ser vist com una notícia perillosa que cal prohibir severament!

3. A partir de la mort de Jesús, els diferents evangelistes continuen el relat de maneres ben diverses. Cada evangelista s’expressa amb el llenguatge del seu entorn i segons les vivències de la seva Comunitat. Amb aquests relats no ens volen dir allò que va passar materialment amb el cadàver de Jesús. Això ja ho podem imaginar des de l’experiència de cada dia. Allò que pretenen els diferents relats evangèlics és fer-nos descobrir i celebrar la realitat més profunda de la vida humana: que la vida-donada no és perd sinó que “s’endolla” en la VIDA mateixa de Déu.

4. ... el mocador estava lligat al "lloc "...

En el relat d’avui hi ha un “detall” estrany. S’hi diu que el llençol d’amortallar estava aplanat; és a dir: no hi havia cap cadàver a sota. En canvi el mocador que lligava el cap no estava aplanat sinó que continuava ple, lligant un “lloc” (Noteu que la traducció que ens ofereix el Missal és força deficient en aquest punt quan parla del “mateix” lloc. “Mateix” és un afegit).

Quin “lloc”?

Segons alguns comentaristes (Evangelio de Juan, de J. Mateos y J. Barreto. pag. 848), “lloc” era una paraula usual entre els jueus per designar el temple de Jerusalem. De manera que el significat d’aquest “detall” seria que el sudari mortuori amb què s’havia pretès lligar el “cap” de Jesús, ara lligava el temple. És a dir: la resurrecció de Jesús posa de manifest que allò que està mort de debò és el “cap” de la institució que el va condemnar: el temple. Els grans sacerdots, condemnant a mort l’Home, han provocat la mort de la seva pròpia institució.

5. “... havia de ressuscitar d’entre els morts”.

“Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts”. Ara, el deixeble estimat ja ho ha entès; Pere encara no.

No hi ha resurrecció sense passar per l’experiència de la mort. Això no s’ha d’entendre com un inconvenient. Si “resurrecció” és “vida plenament donada”, no és cap inconvenient assolir aquesta plenitud. Ho descobrim en la mateixa vida de cada dia: gaudim de la vida sobretot quan la donem (quan actuem per amor). “Qui busca la seva vida, la perd”. Ho diu l’Evangeli, però és també una experiència comuna. La vida es viu donant-la, i només des d’una “vida que es dóna” (“que va morint”) és possible fer l’experiència d’una vida plena (Resurrecció).

El simbolisme del “sepulcre buit” no ens ha de fer pensar com si el cos físic de Jesús “recuperés” la vida que havia donat. La resurrecció no és el contrari de la mort, com la mort no és el contrari de la vida. Per a nosaltres, el cos físic és la mostra d’una “vida tinguda”; però, quan es tracta d’una “vida donada”, només la comunitat dels qui la "reben" pot fer-li de “cos”.

6. Per la comunió, tots els humans formem una única gran comunitat que inclou també, evidentment, tots aquells que ens han precedit, i dels quals hem rebut la vida que tenim. Ells ja són “vida donada”. La resurrecció de Jesús no té un significat purament individual sinó també i sobretot representatiu: representa la vida donada de tots els qui ens han precedit. Així Jesús esdevé “el fill de l’Home”, cap de la vella i de la nova Humanitat. Com a fill de l'Home, ell acull l’amor creador de Déu, i, responent-hi filialment, porta tota la Vida Humana a la Plenitud.   

MISSATGE.

7. “Jo no crec en la resurrecció de la carn“, va dir-nos una vegada una bona companya que sol participar a la missa. Ella donava per suposat que, dient això, estava negant una de les creences més comunes de la Doctrina cristiana. Però una altra companya li va contestar: “Això que tu no creus, els altres tampoc no ho creiem”.

L’expressió “Resurrecció de la carn” s'ha tornat poc adequada per expressar allò que els Evangelis ens volen dir quan parlen de la resurrecció. En realitat, cap llenguatge no és del tot adequat. Però, parlant-ne, ens podem ajudar a trobar paraules i expressions que ens portin a entendre-ho cada dia una mica més. Anem comprenent la VIDA en la mesura que vivim i creixem. I aquest creixement en la comprensió ens va canviant també el llenguatge. El llenguatge és fonamental, però l’hem d’anar renovant al ritme del nostre creixement personal i de l’evolució de la Societat.

RESPOSTA.

8. “Dona, per què plores?”, pregunta Jesús a Maria Magdalena.

Hi ha molt de plor en la Humanitat. I són molts els intents per apaivagar aquest plor. Com a deixebles de Jesús, la nostra manera d’ajudar a treure tant de plor és viure i anunciar a tothom allò mateix que tant va “consolar” Maria Magdalena: “He vist el Senyor!”. És com si digués: “He descobert que la vida humana té horitzó de plenitud, i val la pena dedicar-se a la seva realització. Tothom hi és convidat, i l’èxit està assegurat per Déu mateix”.

9. La nostra Església, amb els seus dos mil anys d’història, ha anat acumulant molta crosta: arts, llenguatges, ritus, dogmes, papers, festes, temples, vestidures,... Moltes coses que potser podrien servir per fer un bon museu, però que avui sovint són obstacle per portar endavant la “feina” que se’ns ha encomanat.

“Llàtzer, surt a fora!”, va cridar Jesús al seu amic. “Església, surt a fora!”, crida una infinitat de persones avui dia. Hi ha molta més fe de la podria semblar; una fe que demana créixer, fer-se adulta, alliberada i alliberadora.

10. Potser no cal perdre temps desmuntant velles carcasses. Els apòstols, un cop convertits, no van pas dedicar-se a reformar el temple. “Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu”, havia dit Jesús a un que havia convidat a seguir-lo (Lluc 9,60).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Segurament sense pretendre-ho, els mitjans de comunicació estant aconseguint posar de moda la mort. Si creieu en la vida, heu pensat de reaccionar-hi d’alguna manera? De quina?

2. El missatge de la resurrecció pot ajudar-nos a entendre aquesta crisi de què tant es parla, i a donar-hi respostes vàlides? Quines podrien ser, segons vosaltres, aquestes respostes vàlides? O potser no té res a veure una cosa amb l’altra?

Tridu Pasqual. Any A.

Dijous, Divendres i Dissabte Sant.

INTRODUCCIÓ general.

1. Els tres dies del Tríduum Pasqual estan pensats, litúrgicament, com una única celebració. Per això, al començament de la celebració del Dijous es dóna la benvinguda als reunits, i no són acomiadats fins al final de la celebració del Dissabte. Entremig, no hi ha cap altra salutació de benvinguda o de comiat.

Considerar els Tres Dies (Tríduum) com una sola celebració té un significat important: els tres moments constitueixen una única “acció” de Jesús.

2. La celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat profund d’allò que passarà el Divendres: la crucifixió i mort de Jesús. “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono lliurement”. A la taula del Sant Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a qui vulgui alimentar-se’n. El Sant Sopar expressa ritualment allò que constitueix l’essència mateixa de la vida: donar-se com aliment.

No és que el pa i el vi es converteixin en el Cos de Jesús sinó que és Jesús qui es fa “pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial”. Ho saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells, quan estan a taula amb els seus fills, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als fills, dir-los: “Això és la nostra vida que anem gastant per vosaltres”.

3. El Divendres, allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real i efectiva a la Creu. “Sense saber el que es feien”, els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a tothom la realitat de la vida donada plenament. Els evangelistes presenten allò que va passar al Calvari com un gran “espectacle”: un “espectacle” visible per a tothom. I en aquest “espectacle” Jesús està acompanyat per dos altres condemnats, que representen els milers i milers de “crucificats” de tota la Història de la Humanitat. La seva mort, a la llum de la mort de Jesús, ja no ha de ser vista com una vida perduda sinó com una vida donada, acollida per les mans vivificadores de Déu. Aquest és el nucli de la fe cristiana.

4. El Dissabte, celebrem explícitament aquesta nostra fe i ens hi associem. La vida donada s’endolla en la Vida mateixa de Déu. Per això precisament no és una vida perduda.

La Vetlla Pasqual és rica en símbols de vida-que-viu-donant-se: la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi. Però allò més important és la comunitat.

Una vida donada no cau en el buit. Són multitud aquells que, explícitament o implícita, la reben com aliment de la seva pròpia vida, fent-se, també ells, aliment per als altres. La comunitat esdevé el cos que fa visible la vida donada, començant per la de Jesús. Ell és el “cap del cos” (Efesis 5,23).

Així, doncs: tres dies, però una única celebració. Celebrem que la vida viu donant-se, i així entra en la dimensió divina.

DIJOUS SANT.

1ª LECTURA.  (Èxode 12, 1-8.11-14).

En aquells dies,

el Senyor digué a Moisès i a Aharon

mentre eren al país d’Egipte:

«Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any.

Digueu a tota la comunitat del poble d’Israel:

“El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa,

prengui un anyell o un cabrit.

Si una família fos massa petita,

que el prengui junt amb la família del veí més pròxim,

fins a completar el nombre de persones.

Compteu quants en calen per menjar-se’l.

Que sigui mascle, sense tara,

i que no tingui més d’un any.

Podeu prendre igual un anyell que un cabrit.

L’heu de guardar fins al dia catorze del mes,

i que tots els qui formen part

de la comunitat del poble d’Israel

el degollin al capvespre d’aquell dia,

que prenguin de la seva sang

i en posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l menjaran.

Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn,

rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.

Per a menjar-vos-el, aneu cenyits,

amb les sandàlies posades i el bastó a la mà,

i us l’heu de menjar a corre-cuita:

aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor.

Aquella nit passaré pel país d’Egipte

i faré morir tots els primogènits d’Egipte,

tant els dels homes com els dels animals,

i faré justícia contra les divinitats d’Egipte.

Jo sóc el Senyor.

La sang serà un senyal a les cases on vosaltres viviu.

Quan veuré la sang «passaré» enllà i,

al moment que jo castigui el país d’Egipte,

no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini.

Tingueu aquest dia com un memorial,

i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor.

Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua”.»

2ª LECTURA (1ª Corintis 11, 23-26).

Germans,

aquesta tradició que jo he rebut

i que us he transmès a vosaltres,

ve del Senyor.

Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat

prengué el pa,

i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué:

«Això és el meu cos, ofert per vosaltres.

Feu això per celebrar el meu memorial.»

Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué:

«Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.

Cada vegada que en beureu,

feu-ho per celebrar el meu memorial.»

Així, doncs, cada vegada

que mengeu aquest pa i beveu aquest calze

anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

EVANGELI. (Joan 13, 1-15).

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.

Jesús sabia que havia arribat la seva hora,

la de passar d’aquest món al Pare.

Ell que sempre havia estimat els seus en el món,

ara els demostrà fins a quin punt els estimava.

Durant el sopar,

quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,

fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,

Jesús,

conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,

conscient que venia de Déu i a Déu tornava,

s’aixecà de taula,

es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;

després tirà aigua en un gibrell

i es posà a rentar els peus als deixebles

i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.

Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:

«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»

Jesús li respon:

«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»

Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»

Jesús li contestà:

«Si no et rento, tu no ets dels meus.»

Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,

no em renteu només els peus:

renteu-me també les mans i el cap.»

Jesús li respon:

«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;

ja està net tot ell.

I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»

Jesús sabia qui l’havia de trair;

per això deia que no tots estaven nets.

Després de rentar-los els peus,

quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,

els digué:

«¿Enteneu això que us acabo de fer?

Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,

i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.

Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,

us he rentat els peus,

també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu

tal com jo us ho he fet.»

COMENTARI.

(Podeu veure altres comentaris fets per a l'any B.

1. El Sant Sopar, en els diferents evangelis, es desenrotlla en un clima tens: encara que sigui en un marc de gran serenitat, s’hi respira aire de tragèdia.

S’hi contraposen dues situacions oposades: per un cantó Jesús, del qual l’evangelista diu: “Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”; per l’altre cantó Judes, del qual es diu que “quan el diable ja havia posat en el cor de Judes, fill de Simó Iscariot, la resolució de trair Jesús...”.

2. El relat està centrat en el rentament dels peus que, tot i ser un signe clar, Jesús sent la necessitat d’explicar-lo per insistir-hi. S’hi posa en evidència la manca de sintonia entre Jesús i els seus deixebles, representats per Pere. «Ara no entens això que faig; ho entendràs després».

El rentament dels peus manifesta servei amorós. Pere refusa rebre aquest servei d’aquell a qui considera el seu mestre i senyor. Per a Pere, “servidor” i “senyor” es contraposen. Per a Jesús, s’identifiquen. Només ajuntant “senyor” i “servei”, trobem el Pare. “Jesús, conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses, conscient que venia de Déu i a Déu tornava, s’aixecà de taula, es tragué el mantell i se cenyí una tovallola” de servidor. Després, reprèn el mantell de senyor.

3. Us he donat exemple...

Jesús ens indica que en les relacions humanes senyor i servidor també han d’anar junts. “Servir” i “ser servit”. Qui ho separi, no pot ser deixeble de Jesús. «Si no et rento (els peus), tu no ets dels meus». La sentència de Jesús té un doble sentit:

A) Cal que Pere accepti que el seu “mestre i senyor” sigui també servidor seu.

B) Pere necessita ser rentat de peus.

4. Què passa amb els “peus”?

Els deixebles ja estan nets (excepte Judes). Però els peus, segons quins siguin els camins, s’empolsen i s’embruten especialment.

Pere, tot i ser deixeble de Jesús, no segueix el camí de Jesús. El camí que encara està seguint Pere és extremadament embrutidor. En realitat, és un camí que va en direcció oposada al de Jesús. El camí de Jesús realitza l’Home; el camí de Pere nega l’Home i el fereix. L’evangeli de Joan fa notar explícitament que “llavors Simó Pere es va treure una espasa que portava i d'un cop tallà l'orella dreta al criat del gran sacerdot” (Joan 18,10. També 18,17).

En l’evangeli de Joan, Pere no seguirà el camí de Jesús fins que, comprovant el mal resultat dels seus propis camins, estarà preparat per rebre de Jesús la indicació pertinent: “Segueix-me” (Joan 21,19).

5. Acceptar que Jesús ens renti els peus comporta canviar la decisió sobre el nostre camí. “Quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols” (Joan 21,18).

DIVENDRES SANT.

COMENTARI.

(Podeu veure altres comentaris corresponents a l'any B.

1. La litúrgia d’avui ens situa davant el “crucificat”. I no un crucificat de fa dos mil anys sinó davant els milers i centenars de milers de crucificats de tots els temps.

Potser la nostra litúrgia té poc en compte aquest fet. Queda molt centrada en la Passió de Jesús com a fet que recordem. Tot pot quedar en un simple ritus: avui recordem la mort, i demà celebrarem la resurrecció. Podria semblar un joc.

2. Però la celebració del divendres no és un joc, ni un simple ritus ni un simple record. Jesús és l’Home, i la passió de l’Home dissortadament no s’ha pas acabat sinó que continua present en cada ésser humà jutjat i condemnat. Però diguem de seguida que tampoc no s’ha acabat la resurrecció.

Aquesta dimensió oberta en el temps i en l’espai ve clarament suggerida per un “detall” que posen tots els evangelis i que massa sovint descuidem: Jesús és crucificat amb dos condemnats més.

3. És possible que també nosaltres, en algunes situacions, ens sentim jutjats, condemnats o turmentats. Amb tot, hem de ser conscients que, quan es tracta de nosaltres mateixos, és fàcil equivocar-se. Els psicòlegs ens parlen del “complex de perseguit”. És un complex força freqüent.

En cas d’una persecució real, l’exemple de Jesús assenyala el camí a seguir. “Pare: perdona’ls perquè no saben el que fan” (Lluc 23,34). O allò que anota Mateu: “Jesús, tornà a cridar amb tota la força, i va expirar” (Mateu 27,50). Aquest “cridar” i “expirar” tenen un sentit ple: vol dir donar la vida del tot, fins a l’últim alè; fins a l’últim bri de vida. L’evangeli de Joan ens diu això mateix amb una expressió encara més gràfica: un llança obrí el cor de Jesús i de seguida en va sortir sang i aigua (Joan 19,34). Són descripcions eloqüents per posar de manifest el significat de la mort de Jesús: Jesús s’entrega fins i tot a qui vol vendre’l (Joan 13,26).

4. Viscuda des de Jesús mateix, la vida donada constitueix la seva resurrecció; viscuda des de nosaltres, aquesta vida donada pot ser acollida; així neix la comunitat. En la comunitat, el Ressuscitat s’hi fa de tal manera present i visible que St. Pau pot escriure als cristians de Corinti: Vosaltres formeu el cos de Crist, i cadascú n'és un membre (1ª Corintis 12,27). I també:  Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi (Gàlates 2,20). 

DISSABTE SANT.

Introducció.

(Altres comentaris per a l'any B.)

1. El gra de blat s’ha fet espiga. La vida donada s’ha fet comunitat.

En la manera jueva d’entendre el temps, el dia acaba amb la posta del sol. El gran repòs (dissabte) ha acabat en pondre’s el sol, i comença una nova setmana. Comença en plena foscor, i el Ressuscitat serà la nova llum, com en el primer dia de la Creació: “Que es faci la llum” (Gènesi 1,3).

2. La Comunitat és convocada per la guspira que surt de la pedra, o per la flama que surt del caliu. S’encén el Ciri Pasqual, i la seva llum es va repartint entre els reunits, i es canta un himne a la Llum i a la Vida.

3. La vetlla pasqual és rica en símbols. Després de l’Himne a la Llum es llegeixen unes quantes Lectures. A part del que diu cada Lectura, el seu conjunt vol suggerir que l’obra de Déu té forma d’història: comença des del no-res, des de la foscor, des del caos..., i camina cap a la Vida, i arriba fins a la Llibertat. Amb la Llibertat neix la possibilitat de resposta i de diàleg; i d’acceptar l’oferta de Déu: ser fills en el Fill.

Evangeli  (Mateu 28,1-10).

Passat el dissabte,

quan ja clarejava el matí del diumenge,

Maria Magdalena i l’altra Maria anaren a veure el sepulcre.

De cop i volta se sentí un gran terratrèmol:

un àngel del Senyor, baixat del cel,

havia fet rodolar la pedra i s’hi havia assegut.

Resplendia com un llamp

i el seu vestit era blanc com la neu.

Va ser tan gran el sobresalt dels guardes,

que de l’esglai quedaren com morts.

L’àngel del Senyor digué a les dones:

«No tingueu por, vosaltres.

Sé que busqueu Jesús, el crucificat.

No hi és, aquí. Ha ressuscitat tal com ho havia predit.

Veniu a veure el lloc on havia estat posat,

i aneu de seguida a dir als deixebles:

Ha ressuscitat d’entre els morts

i anirà davant vostre a Galilea;

allà el veureu.

Mireu que jo us ho he dit.»

Immediatament elles, amb por,

però amb una gran alegria,

se n’anaren corrents del sepulcre

per anunciar-ho als deixebles.

Jesús els sortí al pas i les saludà dient-los:

«Déu vos guard.»

Elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i l’adoraren.

Jesús els digué.

«No tingueu por.

Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea

i que allà em veuran.»

Comentari.

1. Cap dels quatre evangelis narra explícitament la resurrecció de Jesús com un moment diferent de la seva mort. Mort i Resurrecció coincideixen. En canvi, els quatre evangelis narren l’experiència espiritual que en nosaltres genera la mort resurrecciosa de Jesús: el sepulcre buit i la seva presència com a llum, força, camí, horitzó,...

2. La narració de Mateu, que té especialment en compte el xoc que la mort resurrecciosa de Jesús provoca en l’espiritualitat jueva, té unes característiques pròpies:

A). Hi ha un gran terratrèmol provocat per l’acció de l’Àngel del Senyor que havia fet rodolar la pedra i s’hi havia assegut. Amb el terratrèmol, Mateu connecta aquest moment amb el de la mort de Jesús, i amb l’obertura dels sepulcres dels justos (Mateu 27,51). L’acció sorprenent de l’Àngel d’asseure’s sobre la pedra vol indicar que aquesta pedra, que separava el món dels vius del món dels morts, queda definitivament treta. Les dues dones són invitades a comprovar que el sepulcre no “tanca” cap cadàver.

B). Mateu posa en relleu el contrast entre els guardes i les dones. Els valents guardes queden “com morts de por”; en canvi, a les temorenques dones se’ls diu directament: “No tingueu por, vosaltres”, i es mostren plenament actives.

C). L’Àngel del Senyor que s’ha assegut sobre la pedra, qui és en realitat? Sense dir-ho explícitament, la descripció que en fa Mateu suggereix que és el mateix Jesús. “Resplendia com un llamp i el seu vestit era blanc com la neu”. Aquesta descripció ens recorda el relat de la Transfiguració. “La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum” (Mateu 17,2).

Però Maria Magdalena i l’altra Maria no hi eren en la Transfiguració; per tant, ara no el reconeixen directament. Elles buscaven un cadàver... Per això Jesús mateix s’humanitza perquè puguin veure’l i experimentar la seva nova presència, de tal manera que “elles se li acostaren, se li abraçaren als peus i l’adoraren”.

D). “Abraçar-se als peus” manifesta un amor que encara no s’ha alliberat d’un component possessiu. Abraçar els peus comporta també impedir-los de marxar. El relat de Joan diu expressament que Jesús indica a Maria Magdalena que el “deixi anar” perquè ell encara no ha arribat al seu terme: el Pare (Joan 20:17). En canvi, en el relat de Mateu, Jesús no demana que el “deixin anar”. Són elles mateixes qui “han d’anar” a dir als germans (deixebles) que vagin a Galilea, i que allà el veuran; però per a complir aquesta missió no els cal “desfer-se” de Jesús; al contrari: a elles i a ells ja no els mancarà mai més la seva  “presència”. “Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món” (Mateu 28,20).

E). Galilea? Per què els deixebles han de tornar a Galilea per poder veure Jesús? Que no és visible també aquí, a Jerusalem? Si l’han vist Maria Magdalena i l’altra Maria, per què no el poden veure també ells?

Repetim-ho una vegada més: l’experiència de la resurrecció de Jesús no és un fet objectiu, puntual i comprovable en un lloc i en un moment concrets. Aquí els llocs i els moments són usats com a llenguatge per expressar un procés que es dóna a l’interior de cada persona. És un procés d’humanització (com en les dones i els deixebles), però que també pot ser de deshumanització (com en Judes i els guardes).

3. Cada ésser humà disposa dels seus “llocs” i dels seus “moments” per humanitzar-se humanitzant. “Qui amb mi no recull, escampa”, havia dit Jesús (Mateu 12,30). La resurrecció de l’Home no s’imposa. És una oferta. Acceptar-la o refusar-la provoca en cada un de nosaltres visions i experiències totalment diferents.

4. També és possible “convertir-se”. Vivim convivint. Aquesta convivència és una crida constant a passar del jo al nosaltres. Però ens cal estar molt atents per no confondre el “grup que ens posseeix” amb el “nosaltres” que podem construir.

Els “Dotze” (ara “Onze”), en el relat de Mateu (i també en el de Marc, en la seva versió original), encara no sintonitzen amb el Crucificat de Jerusalem. Han de tornar a Galilea si volen “veure” Jesús (Mateu 28,16). Tornar a Galilea, a la muntanya indicada per Jesús, és com per a un estudiant repetir curs. Noteu que Lluc o Joan, en aquest punt, usen altres formes de llenguatge.

El Ram. Any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 50,4-7).

El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre

perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.

Un matí i un altre em desvetlla l’orella

perquè escolti com un deixeble.

El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella

i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere:

he parat l’esquena als qui m’assotaven

i les galtes als qui m’arrancaven la barba;

no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades.

El Senyor Déu m’ajuda:

per això no em dono per vençut;

per això paro com una roca la cara

i sé que no quedaré avergonyit.

2ª LECTURA (Filipencs 2,6-11).

Jesucrist,

que era de condició divina,

no es volgué guardar gelosament

la seva igualtat amb Déu,

sinó que es va fer no-res,

fins a prendre la condició d’esclau.

Havent-se fet semblant als homes

i començant de captenir-se com un home qualsevol,

s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort,

i una mort de creu.

Per això Déu l’ha exalçat

i li ha concedit aquell nom

que està per damunt de tot altre nom,

perquè tothom,

al cel, a la terra i sota la terra,

doblegui el genoll al nom de Jesús,

i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,

a glòria de Déu Pare.

(EVANGELI. (Mateu 21,1-11).)

Nota.

L’evangeli propi de la missa d’avui és la Passió segons St. Mateu; un relat llarg, que supera les pretensions d’aquests APUNTS. Per això al seu lloc hi poso l’evangeli que el Missal proposa per a la processó que, avui, pot precedit la missa pròpiament dita.

Després, també hi ha uns apunts sobre la Passió segons St. Mateu.

Quan eren a prop de Jerusalem,

arribaren a Bet-Fagué,

a la muntanya de les Oliveres.

Allà Jesús envià dos deixebles amb aquest encàrrec:

«Aneu al poble d’aquí al davant,

i trobareu tot seguit una somera fermada,

amb el seu pollí.

Deslligueu-la i porteu-me'ls.

Si algú us preguntava res,

responeu-li que el Senyor els ha de menester,

però que els tornarà de seguida».

Tot això va succeir perquè es complís

el que el Senyor havia anunciat pel profeta:

«Digueu a la ciutat de Sió:

Mira, el teu rei fa humilment la seva entrada,

muntat en una somera,

en un pollí, fill d'un animal de càrrega».

Els deixebles hi anaren,

feren el que Jesús els havia manat,

portaren la somera i el pollí,

els guarniren amb els seus mantells,

i ell hi pujà.

Molta gent entapissava el camí amb els seus mantells;

altres tallaven branques dels arbres

per encatifar la terra

i la gent que anava al davant i la que seguia cridava:

«Hosanna al Fill de David.

Beneït el qui ve en nom del Senyor.

Hosanna a dalt del cel».

Quan hagué entrat a Jerusalem,

s’agità tota la ciutat.

Molts preguntaven: «¿Qui és aquest?».

La gent que anava amb ell responia:

«És el profeta Jesús, de Natzaret de Galilea».

LLENGUATGE.

Nota.

Sobre la festa del Ram i els relats de la Passió podeu llegir també els APUNTS de l'Any B, corresponent a l'evangeli de Marc, i Any C corresponent a l'evangeli de Lluc.

El Ram.

1. Els quatre evangelis coincideixen en fer començar la Setmana Santa amb la proclamació de Jesús com a “Rei messiànic”; és a dir: com el Rei-llibertador que esperen els Pobles oprimits. Amb tot, hi ha una diferència entre els relats dels Sinòptics i el de Joan.

En els Sinòptics, Jesús, proclamat Rei pel Poble, entra a la Capital. Ho fa muntant una humil somera que estava fermada, i que, en posar-la al servei del nou Rei, és deslligada. Mateu parla d’una somera i un pollí, destacant que la somera és un animal de càrrega. Això li permet presentar aquest relat com el compliment “d’allò que havia anunciat el profeta”. Mateu, a més, amb l’expressió “animal de càrrega”, insisteix en presentar Jesús com aquell que “carrega damunt seu” la missió que Israel no havia acomplert fins aleshores.

2. La insistència en dir que la somera estava lligada, i que la feina dels emissaris de Jesús era deslligar-la, ens indica que es tracta d’un “detall” dit amb tota la intenció. Sembla clar que aquí somera (amb el seu pollí) representa el Poble, que per uns moments serà “deslligat”, però que de seguida tornarà a la situació d’abans perquè no acull la classe de llibertat que obté servint a l'autèntic "rei salvador".

3. En l’Evangeli de Joan, és la multitud qui surt a rebre Jesús. Jesús munta un pollí que ha trobat. S’hi fa notar explícitament el significat d’aquest pollí segons les Escriptures, a la vegada que es fa notar que els deixebles no van adonar-se d’aquest significat fins després que Jesús havia estat glorificat.

Comença la “setmana” santa.

4. Amb aquest relat, més “religiós” que no pas “històric”, els quatre evangelistes estableixen una inclusió a través de la paraula “Rei”. Aquesta paraula és el centre del relat de l’Entrada de Jesús a Jerusalem, i la tornarem a trobar “presidint” l’escena de la Crucifixió, en forma de títol sobre la Creu: “El Rei dels Jueus” (Mateu 27,37. Joan 19,19).

5. Aquesta inclusió emmarca l’activitat d’una setmana, des del diumenge (primer dia de la setmana i primer dia de la Creació. Gènesi 1,5) fins al divendres (dia sisè, dia de la creació de l’Home. Gènesi 1,31). Després queda només el dissabte, dia de repòs.

6. Aquest paral·lelisme entre la Setmana de la Creació i la Setmana Santa és molt significatiu. Els quatre evangelis posen la mort de Jesús al divendres (“dia sisè”). Així ens volen indicar que la realització de l’Home no acaba fins que no arriba l’home-Jesús. En l’home-Jesús, que dóna la seva vida (Joan 19,30), podem descobrir què significa realment que l’Home hagi estat creat a “imatge i semblança de Déu”.

Sobre el relat de la PASSIÓ, segons Sant Mateu.

La llargària de l’evangeli d’avui, la Passió segons St. Mateu, supera les pretensions d’aquests APUNTS, i també la meva capacitat. Per això aquí comentaré només alguns dels episodis exclusius de Mateu.

1. L’Evangeli de Mateu, escrit des de l’experiència d’una comunitat cristiana formada sobretot per jueus, està orientat també a donar resposta a un problema religiós important per als judeo-cristians: ¿És possible ser fidels a l’Aliança de Déu amb el Poble d’Israel i ser a la vegada deixebles de Jesús, tenint en compte que aquest havia estat refusat i condemnat per les autoritats religioses jueves?

2. En l’Evangeli de Mateu és precisament Jesús qui manté i acompleix l’Aliança. És Jesús qui, complint plenament l’Aliança, fa possible que aquesta doni aquells fruits per als quals fou pactada. Per això, de cada cosa que passa, es diu que és “segons deien les Escriptures”. El més important d’aquests fruits serà la extensió de l’Aliança a tota la Humanitat.

3. La condemna i mort de Jesús no són conseqüència de cap infidelitat seva sinó dels Dirigents del Poble, els quals, per comptes de ser servidors del Poble, s’havien fet els seus amos. Són ells qui van desviar el Poble, el qual així esdevindria també culpable de trencar l’Aliança si no hagués estat per la fidelitat absoluta de Jesús (Paràbola del Vinyaters homicides. Mateu 21,33ss).

4. Si Jesús és fidel a l’Aliança i, per tant, innocent de tot allò de què l’acusen, com és possible que Déu hagi permès la seva passió i mort? ¿Tenen raó els summes sacerdots quan li tiren en cara: “Confiava en Déu: que l’alliberi, doncs, si tant se l’estima, ell que deia: Sóc Fill de Déu”?

5. Que la Passió i Mort de Jesús (i de tants altres!) hagin existit (i continuïn existint) no vol pas dir que Déu ho permeti. Allò que Déu tolera és l’acció injusta dels inhumans. Per què ho tolera? L’Evangeli de Mateu suggereix dos motius: oferir als inhumans l’oportunitat d’humanitzar-se; i també perquè la acció antihumana dels violents no destrueix pas els justos; al contrari: més aviat accelera la seva plena humanització. És a dir: la crueltat dels inhumans catapulta les seves víctimes a la plena humanització.

6. Aquesta afirmació pot sembla molt cínica. Certament seria cínic pretendre excusar la injustícia dels violents dient que ofereix a les seves víctimes una ocasió per a ser més virtuoses. Però els Evangelis afirmen amb força que aquest resultat sorprenent de la violència de cap manera la legitima ni l’excusa. Al contrari: la condemna de la violència és absoluta, i s’expressa amb paraules dures posades en boca del mateix Jesús: Al violent, si no es converteix, “més li valdria no haver nascut” (Mateu 26:24).

El relat de la Passió segons Mateu “visualitza” aquest misteri en l’actuació de “els Dotze”, representats pel primer i últim de la llista: Pere i Judes. Els dos són inhumans perquè neguen o traeixen l’Home. Però Pere es converteix; en canvi Judes no, tot i reconèixer el seu crim.

7. Remordiments de Judes, i mort.

Sembla clar que “Judes” (forma grega de Judà >Judaisme) personifica aquells Jueus (“Judeus”) que han refusat el Messies.

Els Jueus són els hereus directes de les Promeses de Déu. Però, enganyats per unes autoritats corruptes, han refusat aquestes Promeses. Judes “entrega” Jesús; “entrega” l’herència. Aquest gest té un doble significat religiós: per un cantó manifesta el refús de les Promeses (el Regne) per part dels seus hereus més directes; per un altre cantó aquest refús provoca que l’herència (el Regne) passi a tota la Humanitat, la qual, evidentment, inclou també els jueus que no se n’excloguin. (> Mateu 21,33.  Paràbola dels Vinyaters. Diumenge 27 de l’any A).

8. Judes, en veure les conseqüències de la seva acció, es penedeix i retorna les 30 monedes, tot declarant que ha entregat, o venut, un home innocent. Però el seu penediment queda curt: reconeix la innocència de Jesús però no accepta la seva bondat salvadora. Per això no veu altra “sortida” que suïcidar-se.

Aquest final tràgic pot ajudar als judeo-cristians a entendre millor la seva situació. “Judes s’ha acabat”. El refús de Judes, un dels dotze, no té sortida. Jesús és l’Innocent, i en ell s’han acomplert les Promeses de Déu. La fe jueva porta a la Comunió Universal, que era l’objectiu de l’Aliança, previst ja des dels inicis; i això, per obra de Jesús.

Per tant, la seva opció de ser cristians és bona, i ve demanada per la seva mateixa fe jueva.

9. Guardes per a un sepulcre?

La situació resulta realment sorprenent. ¿Soldats per a guardar un cadàver?

Aprofitant enraonies que corrien entre els jueus, l’evangelista fa servir l’episodi dels Guardes per posar en relleu el punt més central de la fe cristiana. Les mateixes Autoritats que han fet matar Jesús es prenen seriosament la seva resurrecció. Diríem que hi “creuen” més que els mateixos deixebles. Però per a ells, que refusen la universalització de l’Aliança, la resurrecció de Jesús constitueix una mala notícia, i intenten amagar-la com sigui. Així, “compraran” els guardes perquè menteixin. “Els grans sacerdots es van reunir amb els notables i prengueren la decisió d'oferir molts diners als soldats i donar-los aquesta consigna: Feu córrer que els seus deixebles van venir de nit i van robar el seu cos mentre vosaltres dormíeu” (Mateu 28,12).

La mentida dels Guardes donarà relleu a la veritat de la Resurrecció.

10. Pilat se’n renta les mans.

El refús de l’herència que han fet els Jueus provoca que aquesta passi a la resta de la Humanitat; és a dir: als Pagans. Però els Pagans, representats aquí sobretot per Pilat, no són pas millors que els Jueus. Pilat “rep Jesús”, però, encara que el declara innocent (com també havia fet Judes), el retorna als Jueus perquè el crucifiquin. Ell se’n renta públicament les mans, seguint la indicació de la seva dona: “No vulguis saber res d’aquest innocent; aquesta nit, en somni, he sofert molt per ell” (Mateu 27:19). Aquesta intervenció de la dona de Pilat fa que la injustícia d’aquest no sigui purament individual sinó que tingui també caràcter representatiu: Les autoritats paganes, com les jueves, són responsables de la mort de l’Innocent.

11. Així doncs, ni Jueus ni Pagans acullen Jesús. Això provoca la seva crucifixió: càstig pagà executant una sentència jueva. Tots comenten una gran equivocació: Els Jueus “creuen” en un Déu-Poder a favor només d’ells; els Pagans divinitzen el seu propi Poder. Això porta uns i altres a ser inhumans perquè condemnen l’Innocent. No són tan diferents! Pilat es renta les mans, que és un ritus religiós jueu. Els Jueus escullen com a “llibertador” un “captiu” (Barrabàs) que els és ofert per aquell mateix que els esclavitzava. Tot plegat no passa de ser un joc macabre.

12. En aquest joc macabre, Mateu hi posa un detall, portador d’esperança: a la pregunta de Pilat sobre què ha de fer amb Jesús, anomenat Messies, el Poble dóna una resposta certament cruel, però que, a la vegada, és una pregària que anuncia l’eficàcia de l’acció de Jesús sobre el Poble. Aquí la traducció que ofereix el Missal no és del tot correcta. Diu el Missal: “Que la responsabilitat d’aquesta sang caigui sobre nosaltres...”. Però l’expressió de l’Evangeli és: “Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills” (Mateu 27:25) L’evangelista vol que, més que en la responsabilitat, ens fixem en els fruits de la passió i mort de Jesús.

13. En el llenguatge dels Evangelis, Jesús és l’Anyell pasqual, la sang del qual era alliberadora. Precisament perquè Jesús és jueu, la seva mort com a jueu realitza i visualitza la fidelitat de tot el seu Poble. Això és el que posa de manifest el sorprenent rètol de la Creu: “Aquest és Jesús, el rei dels jueus”. Per la fidelitat del jueu Jesús, l’Aliança que Déu va fer amb el Poble d’Israel ha acomplert la seva finalitat. Ara pot començar una “nova Aliança” oferta a tothom, com ha indicat el mateix Jesús als Dotze: “Beveu-ne tots, que això és la meva sang, la sang de l’aliança, vessada per tots els homes en remissió dels pecats” (Mateu 26:27). Aquesta nova aliança perdona el pecat dels jueus, perquè Jesús és “el Jueu”; i perdona el pecat de (tots) els humans perquè Jesús és “l’Home”. No es tracta de cap força màgica o sacrificial de la “sang”, sinó de l’eficàcia de la solidaritat total i absoluta de Jesús amb el seu Poble i amb la Humanitat. Des d’ara, qui accepti ser realment “humà”, forma part de l’Aliança. És “aliat” de Déu.

14. ... els sepulcres s’obriren...

La mort de Jesús (és a dir: de l’Home) produeix el gran canvi. El terratrèmol que segueix vol indicar l’esfondrament d’un món caducat i l’inici d’un món nou. En aquest Món Nou ja no hi haurà "elegits" i "no-elegits", sinó persones cada una de les quals haurà de decidir entre l’Home (Jesús) o l’Antihome (Poder). El llenguatge que usa Mateu és extraordinàriament concret i visual: “En aquell moment la cortina que tancava el santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix, els sepulcres s’obriren i ressuscitaren molts cossos dels sants que hi reposaven...  Quan el centurió i els soldats veieren el terratrèmol i tot el que havia passat, s’esveraren molt i deien: És veritat: aquest home era Fill de Déu” (Mateu 27:54).

MISSATGE.

15. El terratrèmol, els guardes, els sepulcres oberts... Mateu ho tornarà a presentar en la resurrecció de Jesús. És una manera ben gràfica de dir-nos una cosa molt important: la mort i la resurrecció de Jesús es narren com a moments diferents per exigències del guió, però són un únic esdeveniment. En l’evangeli de Mateu la mort del just i la seva resurrecció són una mateixa cosa. En Jesús se’ns mostra plàsticament que la resurrecció és la vivència de la vida que es dóna; i la vida que és dóna és l’única vida de debò, participació de la Vida de Déu. Per això els Evangelis no “narraran” la resurrecció sinó només l’experiència que en fan les dones, primer, i els deixebles, després.

RESPOSTA.

16. En el nostre món de laïcitat està ressorgint amb força molta religiositat. Però l’experiència de molts segles ens adverteix que es pot anar contra l’Home tant des de la Religió com des de la Laïcitat. Les víctimes, d’un cantó i de l’altre, han sigut i continuen essent moltes, moltíssimes.

Cal trencar aquesta dinàmica perversa. Cal prendre la decisió explícita d’evitar qualsevol actitud o comportament antihumà. “Rentar-se les mans”, o declarar-se “innocent” perquè altres se’n fan “responsables”, no serveix d’excusa. Cadascú és responsable de la seva actitud davant l’Home. Els Summes Sacerdots i Pilat són un mal exemple. Aquí l’únic exemple totalment vàlid és Jesús.

17. Però a Jesús l’hem deformat tant, que la majoria de nosaltres també haurem d’imitar Pere. És cert: ell va negar l’Home. “...es posà a proferir malediccions i juraments assegurant que no coneixia de res aquell home”. Literalment: “que no coneixia l’home” (Mateu 26:69). Però després “va sortir a fora” i va plorar amargament. Aquest “sortir a fora” té un significat fort: va sortir fora de l’àmbit del Poder en què sempre s’havia mogut i on s’havia fet mereixedor del retret més dur pronunciat per Jesús: “Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Mateu 16,23). “Ves-te’n d’aquí”, li havia manat Jesús. Fins ara no havia obeït l’ordre rebuda. Li va costar, però al final ho va fer.

Prenguem-ne exemple.

Per al diàleg.

La Passió de Jesús no és per ser llegida com una historieta sinó per ser meditada, i deixar que transformi la nostra vida. Si ho fem en grup, podria ser útil que cadascú es preguntés: quin és el punt que ara i aquí és més significatiu per a mi? I posar-ho en comú.