Sant Joan Baptista.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat). 

Joan.

  

 
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

LECTURES

 

1ª Lectura (Isaïes 49,1-6)

Escolteu-me, illes i costes,
estigueu atents, pobles llunyans:
Abans de néixer, el Senyor em cridà,
quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom,
convertí els meus llavis en una espasa tallant
i em cobrí amb l’ombra de la seva mà,
féu de mi una fletxa aguda,
em guardà en el seu buirac, i em digué:
«Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.»
Jo estava pensant:
«M’he cansat en va, he consumit les meves forces per no res.»
De fet el Senyor sostenia la meva causa,
el meu Déu em guardava la recompensa.
El Senyor m’ha format des del si de la mare
perquè fos el seu servent
i fes tornar el poble de Jacob,
li reunís el poble d’Israel;
m’he sentit honorat davant el Senyor,
i el meu Déu ha estat la meva glòria;
però ara ell em diu:
«És massa poc que siguis el meu servent
per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel;
t’he fet llum de tots els pobles
perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.»

 

2ª Lectura (Fets dels Apòstols 13,22-26). 

En aquells dies, Pau digué:
«Als nostres pares, Déu els donà David per rei
i, testimoniant a favor d’ell digué:
“M’he fixat en David, fill de Jesè,
que és un home com el desitja el meu cor,
ell durà a terme tot el que em proposo.»
De la descendència d’ell, tal com ho havia promès,
Déu ha donat a Israel un Salvador, que és Jesús.
Abans que vingués ell,
Joan va predicar a tot el poble d’Israel un baptisme de conversió.
Però Joan, en acabar la seva missió deia:
Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu,
però després de mi en ve un altre
de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus.
“Germans, a nosaltres, els descendents d’Abraham,
i també a tots vosaltres que creieu en Déu,
ens envia Déu aquest missatge de salvació.”»

 

Evangeli (Lluc 1,57-66.80)

Quan es complí el temps, Elisabet tingué un fill.
Els veïns i els parents sentien dir
que el Senyor li havia fet aquest favor tan gran,
i tots la felicitaven.
El dia vuitè es reuniren per circumcidar el nen,
i proposaven que es digués Zacaries, com el seu pare.
Però la mare s’hi oposava dient: «No, que s’ha de dir Joan.»
Ells li replicaren:
«Però si no hi ha ningú de la família que se’n digui!»
Llavors feren senyes al pare preguntant-li com volia que es digués.
Ell demanà unes tauletes i escriví:
«S’ha de dir Joan.»
Tots se’n van meravellar.
I a l’instant Zacaries recobrà la paraula i beneïa Déu.
Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns.
La gent en parlava per tota la muntanya de Judea,
i tothom qui ho sentia en guardava el record i es preguntava:
«Què serà aquest noi?», perquè la mà del Senyor era amb ell.
I el noi creixia i s’enfortia en l’Esperit,
i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.

LLENGUATGE. 

A. El Personatge. 

Joan és, en els Evangelis, el “Precursor” de Jesús. El mateix Jesús, parlant de Joan, posa en relleu aquesta qualitat i també n’assenyala les diferències: És aquell de qui diu l’Escriptura: Jo envio davant teu el meu missatger perquè et prepari el camí. En veritat us ho dic: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell (Mateu 11,10s).

¿Per què Jesús necessita un “precursor” que el “prepari”?
¿Els Humans no som capaços de reconèixer Jesús directament?

 

És sorprenent: si els Evangelis són per a parlar-nos de Jesús, per què tots ells comencen presentant-nos la figura de Joan?
La resposta sembla clara: és per a indicar-nos que Jesús no s’ha d’entendre només com a persona individual sinó, i sobretot, com “el fill de l’home”, el fill de la Humanitat, en connexió amb tota la HISTÒRIA precedent, i més concretament amb la història del “seu” Poble d’Israel.

 
Joan i Jesús, no s’han d’entendre com a figures paral·leles sinó consecutives, l’una després de l’altra:
- Joan precedeix i prepara Jesús;
- Jesús segueix i complementa Joan.

Joan i Jesús visualitzen la totalitat del procés d’Humanització:
‒tots els Humans comencem essent com Joan,
‒i tots estem cridats a esdevenir com Jesús.

O dit més senzillament: tots comencem infants, sota normes i lleis,... I tots estem cridats a esdevenir adults i lliures: fills en el Fill.

 

Des d’una situació d’infantesa no podem “veure” tota la realitat de Jesús. Només el podem “veure” com a profeta, o líder, o legislador, o model,... Però encara no com a salvador.

Els mateixos Apòstols que acompanyaven Jesús no el van “veure” de debò fins després de la seva mort resurrecciosa. Recordem les paraules de Pere: “Jo no conec aquest home” (Mateu 26,72). Sense ser-ne conscient, expressava de debò la seva situació en relació a “Jesús”.

El mateix Precursor, que havia assenyalat Jesús dient “Mireu l’anyell de Déu, el qui lleva el pecat del món!” (Joan 1,29), reconeix que “jo no el coneixia,... (Joan 1, 31).
I quan , estant a la presó, li van dir com “actuava” Jesús, ell mateix va enviar deixebles seus per preguntar-li si era realment Ell qui havia de venir (Mateu 10,2).

 

D’aquí que Jesús, parlant de Joan el Precursor, dirà que és el més gran dels nascuts de dona, però que el més petit del Regne de Déu és més gran que ell (Lluc 7,28). Perquè els “nascuts de dona” som plenament “humans”. Però estem cridats a ser també “nascuts de l’Esperit”. I això ens situa ja en una altra dimensió (Joan 3,3ss).

 

Veure tota la realitat de Jesús comporta veure’l “crucificat” i “ressuscitat” en els “crucificats” (Joan 3,14s).

 

Jesús, en els Evangelis, personifica l’experiència (no la simple “idea”) de que la autèntica i definitiva vida humana és la vida donada i compartida. Abans d’aquesta experiència, podem tenir moltes classes de “coneixements” sobre Jesús, però no veiem la seva realitat salvadora per als Humans.

Això no s’improvisa. Necessitem passar abans per l’experiència precursora que els Evangelis personifiquen en Joan. No esdevenim humanament adults sense passar per la infantesa i l’adolescència.
La adultesa en la fe és “fruit” d’una progressiva conversió a la Humanitat iniciada amb la trobada amb el “precursor” que, per a cadascú, serà tota persona que ens trobem en el camí de la Vida.

 

Ens “humanitzem” fent Humanitat.
El procés d’Humanització no és només una qüestió d’evolució biològica. Necessitem la presència real de l’altre. No és un “projecte” que podem fer en el nostre laboratori mental. És la nostra “resposta” a les  presències reals i objectives.

 

 

B. El Text de l’evangeli llegit).

1. En primer lloc trobem una expressió solemne: “Quan es va complir el temps”. La nostra Història està formada per diferents temps: comencem infants; després ens fem nens, adolescents, majors d’edat, i arribem a la maduresa.
Joan marca el límit d’aquella etapa que ja anuncia la nova i definitiva: aquella que inaugurarà Jesús: la PLENITUD (Lluc 14,17ss).

Pot semblar impossible arribar a la Plenitud seguint el “camí” de què parla la Bíblia. Zacaries i Elisabet són vells i estèrils. Però, heus aquí que han tingut un fill que assenyala el final d’etapa, enunciant  el començament de la nova (→ Dubtes de Zacaries. Lluc 1, 18ss).

 
D’aquí la gran alegria.

2. La discussió sobre el nom és ben significativa. Volien posar-li el nom de seu pare per a continuar així la tradició anterior. Però la “tradició” té valor perquè mira cap a Jesús i apunta vers la Plenitud. Per això el fill de Zacaries i Elisabet no ha de portar un nom que el faci mirar enrere sinó endavant.
 
“S’ha de dir Joan”. “Joan” significa “do de Déu”. En aquest cas vol indicar que, a més de ser un do de Déu ell mateix, és sobretot “el do de Déu” per a tot el Poble d’Israel, ja que indicarà la presència d’aquell que és realment el “do de Déu” definitiu: Jesús.

3. Que Zacaries ho hagi d’escriure en unes “tauletes”, és una manera de recordar les “taules de la Llei”. Tota la Llei (Els famosos 10 Manaments) mira cap a Jesús. Interpretar-la “tancada en si mateixa, com faran els mestres de la Llei condemnant Jesús (Lluc 22,66ss), serà un abús i una desobediència.

4. En el relat, s’hi destaca la sorpresa, admiració i alegria de la gent. “Qui serà, aquest noi?”, tothom es preguntava. És una manera d’indicar que la presència del “precursor” desperta l’esperança de tot el Poble. D’alguna manera el protagonista de tot plegat és el Poble d’Israel. Com a “Poble elegit”, Israel també és “precursor” de Jesús.

5. Pot sorprendre el final del relat d’avui: “El noi ... va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel”.
 
Era sacerdot, perquè era fill d’un sacerdot. El seu lloc seria, doncs, Jerusalem, al servei del Temple. En canvi, viurà al desert. És per indicar que el “temple” definitiu no és el Temple de Jerusalem. Aquest és només un temple-precursor. La presència, ja actual però encara desconeguda, de Jesús fa que el “Precursor” no s’hagi de dedicar al “Temple” sinó que iniciï un nou èxode cap a la nova “Terra Promesa”. Per això el seu lloc serà al Jordà, el riu que separa el Desert de la Terra Promesa. Allà coincidiran “Joan” i “Jesús”.
‒Joan hi serà per a indicar la presència de Jesús;
‒Jesús hi serà per “passar el Jordà”, inaugurant la nova Terra Promesa, sota un cel obert i amb el testimoni solemne de Déu mateix: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut” (Lluc 3,22).
A partir d’aquí ja no serà necessari cap “temple” més, perquè Jesús mateix, l’Home, serà el “lloc” de la presència de Déu.

 

MISSATGE.

La nostra vida té forma de “història”: des d’un origen minúscul, camina cap una Plenitud, com a do de Déu. Aquest procés inclou un canvi qualitatiu: passar de “Joan”  a  “Jesús”.
És com passar de la infantesa a la adultesa. 

 

RESPOSTA. 

¿Com i quan té lloc aquest canvi qualitatiu?
El concili Vaticà II va posar de moda una expressió feliç: “Estar atents als Signes dels temps”.
Els temps no solament passen; són també paraules. Marquen les etapes d’un projecte diví que anem descobrint i realitzant amb les nostres respostes de cada moment.
 
Convivim en un món on les persones, els fets, les circumstàncies, els moments, els esdeveniments... ens “parlen”. És possible donar-hi una resposta generosa. Però també podem “no respondre” o donar-hi una resposta gasiva.
 
La nostra vida es va iniciar sense decidir-ho nosaltres. La vida és un do al cent per cent rebut. Però no s’arriba a la plenitud sense nosaltres.

 

No és el mateix viure “abans” de Crist que viure “en temps” del Crist. És normal viure infantilment quan es tenen quatre anys, però no, quan se’n tenen vint.
En el camí de la Vida, de moltes i variades maneres som invitats a passar de la infantesa (“temple”, en llenguatge religiós) a la adultesa (plena Germanor o nova Terra Promesa) on l’Home és el “lloc” on Déu ens espera, i on el podem trobar i gaudir

  

PREGUNTES per al diàleg.

1ª. El procés des de l’infantilisme cap a la maduresa propi de les persones individuals, es pot aplicar també d’alguna manera a les Comunitats?

 

2ª. La vostra comunitat impulsa o frena el vostre procés cap a la majoria d’edat en la fe?

 

3ª. Repassant la vostra vida de fe, hi descobriu moments especials de creixement cap a la maduresa personal? Quins?

 

Diumenge vinent, 12 de durant l'any A.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

 Cos.    Por.  

 

 

 → Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Infern.

 

 

 → Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 12. A. 

LECTURES. 

 

1ª LECTURA.  (Jeremies 20, 10 - 13)

Digué Jeremies:

“Sento com parla la gent,

em veig amenaçat de tots costats;

diuen: Vosaltres que teniu amb ell un pacte d’amistat,

denuncieu-nos-el, perquè el puguem denunciar;

seguiu-lo de prop: potser es deixarà enganyar.

Llavors podrem apoderar-nos-en i venjar-nos d’ell.

 

Però el Senyor em fa costat com un guerrer invencible;

per això els qui em persegueixen cauran,

no podran apoderar-se de mi.

Quedaran tan confosos del seu fracàs,

que ningú no oblidarà mai més la seva vergonya.

 

Senyor de l’univers que coneixeu a fons els justos,

que penetreu tot l’interior dels homes:

feu-me veure com feu justícia,

ja que és a Vós que jo he confiat la meva causa.

 

Canteu al Senyor, lloeu el Senyor:

Ell salva la vida del pobre

de les mans dels qui volen fer-li mal”.

 

 

2ª LECTURA (Romans 5, 12 - 15).

 

Germans,

per obra d’un sol home entrà el pecat al món,

i amb el pecat hi entrà també la mort,

que s’estengué a tots els homes,

donat que tots van pecar.

 

Abans que la Llei fos donada,

el pecat ja existia en el món,

encara que, mentre no hi ha llei,

no consta quina és la pena dels pecats.

Així i tot, la mort ja imperava

durant tot el temps que va d’Adam fins a Moisès,

fins sobre aquells homes

que no havien transgredit cap precepte,

com ho havia fet Adam.

I Adam prefigurava l’home que havia de venir més tard.

 

Però el do no té comparació amb la caiguda,

perquè, si tants han mort per haver fallat aquell tot sol,

molt més ha abundat la gràcia de Déu

i el do generós que s’ha estès a tants,

per la gràcia d’un sol home, Jesucrist.

 

 

EVANGELI. (Mateu 10,26 - 33).

 

En aquell temps...

Jesús digué als seus apòstols:

“No tingueu por dels homes.

No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat;

no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut.

Allò que us dic a la fosca,

digueu-ho a plena llum;

allò que us he dit a cau d’orella,

proclameu-ho des dels terrats.

 

I no tingueu por dels qui maten només el cos,

però no poden matar l’ànima.

Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern.

tant l’ànima com el cos.

¿No es venen dos pardals per pocs diners?

Doncs, ni un d’ells no cau a terra

si no ho permet el vostre Pare.

Però a vosaltres,

Déu us té comptats cada un dels cabells.

No tingueu por:

valeu molt més que tots els ocells plegats.

 

A tothom que em reconegui davant dels homes,

també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel;

però a tothom que em negui davant els homes,

també jo el negaré davant el Pare del cel.

 

 

LLENGUATGE.

1. Optar per la Llibertat en un món com el nostre, és optar per alguna classe de martiri. Martiri en el seu doble sentit: ser testimonis de la Llibertat, i ser perseguit pels que no poden o no volen acceptar-la. Els nombrosíssims presos polítics que hi ha en moltíssims països en són una prova vergonyant. 

Ser perseguit fa por.

Si Jesús diu als seus enviats (apòstols) “no tingueu por”, és perquè tenien motius per tenir-ne.

 

2. Però, posats a tenir por, val més que en tinguem de Qui ens pot fer mal de debò.

¿Ens amenaça, Jesús? Això sembla.

¿És propi de Jesús, amenaçar?

Ben cert que no!

Doncs, què passa?

 

3. Imaginem les fulles d’un arbre:

- o estan enganxades a l’arbre, i així viuen i col·laboren a la vida de l’arbre,

- o es desenganxen de l’arbre perquè no volen participar de la seva vida. Aleshores s’assequen, moren i cauen.

 

Però “cauen” acollides per la mare-terra, i es convertiran en adob de l’arbre que han menyspreat!

Això és l’infern!

Les fulles depenen totalment de l’arbre per viure; però si una fulla es desentén de l’arbre, no és l’arbre qui la “castiga”, sinó ella mateixa separant-se’n.

 

4. En el llenguatge dels Evangelis, Jesús personifica l’HOME.

Cada un de nosaltres es troba davant aquesta disjuntiva:

- o fa Humanitat (“em confessa davant els homes...”)

- o desfà Humanitat (“em nega davant els homes...”).

Però qui desfà Humanitat es trobarà que Déu convertirà en bé per a tota la Humanitat la seva rebel·lia (com va passar-li a Judes, que va “vendre l’Home”, però precisament aquesta seva acció va servir perquè l’Home arribés a la plenitud: ser VIDA TOTALMENT DONADA, que és la VIDA mateixa de Déu.

 

5. “Cos“ i “ànima“.

En els Evangelis aquestes paraules no indiquen dues parts de l’ésser humà, cada una amb la seva “porció” de vida: vida material i vida espiritual. Aquesta manera de pensar és aliena a la mentalitat jueva.

Només hi ha una única vida humana que té diferents dimensions o nivells. El cos manifesta la dimensió exterior, de relacions amb els altres. L’ànima manifesta la dimensió profunda, relacionada directament amb l’autoconsciència i les opcions de vida.

Si ho comparéssim amb un arbre podríem dir que les branques farien de “cos”, i les arrels, amb les seves connexions profundes entre elles i amb l’entorn, farien d’ànima.

Algú pot trencar les branques, però no mata l’arbre perquè la seva vida ve sobretot de les arrels. Per això pot rebrotar.

 

6. És possible que la traducció que ens ofereix el Missal de les paraules de Jesús no sigui la més clara. Segurament seria millor traduir així: “No tingueu por dels qui maten només el cos, però no poden matar la vida” (Mateu 10,28).

La vida depèn directament de Déu. Ningú no la pot “matar”, només Déu. Però Déu no “mata”, ja que Ell és precisament la FONT de tota vida.

No obstant, cada un de nosaltres pot tenir la temptació de desvincular-se de la Font de la Vida. De caure en aquesta temptació, sí que n’hem de “tenir por” (Mateu 6,13).

 

7. “A qui em negui... jo el negaré”...

¿És que Jesús és venjatiu? ¿És que l’amor de Jesús depèn de la nostra fidelitat a Ell? ¿Vol dir això que, en definitiva, tot depèn de nosaltres perquè Déu (o Jesús) es limita a reaccionar a allò que nosaltres li fem nosaltres?

En certa manera, sí. No pas perquè la iniciativa amorosa de Déu depengui del nostre comportament sinó perquè Déu ha volgut que els seus dons fossin també mèrits nostres.

Si només hi hagués els dons de Déu, nosaltres seríem bons i perfectes, però seríem uns simples robots. No seríem lliures, ni podríem ser “a imatge de Déu”.

 

8. En la seva saviesa, Déu ha trobat la manera de fer compatibles la seva gràcia i la nostra llibertat. Tot el que tenim és do de Déu, però Ell ha volgut que fos també mèrit nostre.

Per això St. Pau va poder escriure als Romans: “Gràcies a Jesucrist... tenim l’honor de gloriar-nos en Déu” (Romans 5,11).

El risc d’això és que podem refusar els seus dons.

 

9. A la 2ª Lectura d’avui, St. Pau ofereix un raonament difícil per nosaltres perquè partim d’esquemes mentals força diferents.

“Adam” no representa un individu concret sinó la naturalesa humana. Una naturalesa que tendeix a no acceptar la vida com un do sinó a conquerir-la pel nostre compte lluitant contra el Donant. Aquest “orgull humà” és descrit en forma de relat mitològic, bellíssim i molt intuïtiu: el famós relat d’adam i eva al paradís terrenal” (Gènesi 2  i  3).

 

10. “Sereu com déus”, diu la serp a Adam i Eva (Gènesi 3,4). I van trobar que això els “interessava”, tot i el seriós advertiment: “no mengis del fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal, perquè el dia que en mengis, tingues per cert que moriràs” (Gènesi 2,17).

 

11. La mort.

La mort no és pas un càstig per la desobediència sinó la conseqüència directa de menjar el fruit d’un arbre verinós per als Humans: l’Arbre del “coneixement del bé i del mal”.

Aquí “coneixement del bé i del mal” vol dir la pretensió de decidir què està bé i què està malament en la nostra relació amb els altres, com si fóssim els seus “déus”.

 

12. L’autodivinització porta a arrogar-se el dret de decidir per als altres què és bo i què és dolent” per a ells. Això porta a jutjar i condemnar a qui no pensa com nosaltres.

La conseqüència més directa de tot això és la entrada de la “mort” en el nostre món. Només cal repassar la Història. L’home autodivinitzat ha sembrat la terra de morts, assassinats, tortures, violacions, exterminis, guerres santes, condemnes per rebel·lió o sedició, ...

 

Sortosament, “si tants han mort per haver fallat aquell “Adam”,

molt més ha abundat la gràcia de Déu” (la Vida de Déu) ( 2ª Lectura)  (Romans 5,15).

 

 

MISSATGE.

13. “No tingueu por. No cau a terra un simple ocell sense el permís del vostre Pare. I vosaltres valeu molt més que tots els ocells plegats” (Mateu 10,26).

 

 

RESPOSTA.

14. ¿És cert, aquest missatge?

¿El podem creure, quan veiem tantes injustícies i desgràcies com pateixen, o patim, innumerables persones innocents?

És possible no tenir por davant tanta crueltat?

 

L’Evangeli de Mateu ens presenta la llista dels 12 apòstols (Mateu 10,1ss). Eren una colla de porucs. Quan van anar maldades, tots van fugir. Pere, el més cregut, va negar rotundament haver conegut mai aquell Home.

Curiosament, com em feia notar un bon amic, Jesús ressuscitat no els va retreure això en cap moment. En canvi, sí que els va reprendre per la seva manca de fe per creure en la seva resurrecció (Marc 16,14.  Lluc 24,25).

 

15. La resposta que se’ns demana només pot venir de la fe en Déu que ressuscita els morts. Després d’acollir la resurrecció, aquells apòstols covards i porucs, se’ns presenten valents i decidits. Què havia passat? Simplement: havien assumit que “Déu està amb nosaltres”. I, “si tenim Déu amb nosaltres, qui tindrem en contra?” (Romans 8,31).

 

Certament fan por els que poden “matar el cos”. Però, mirant-ho amb serenitat, ens adonem que la nostra vida només la podem viure realment si la donem. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà” (Marc 8,35). Com diu bellament R. Tagore:

 Em rebut la vida com un do,

i la mereixem fent-ne un do.

 

I, si vivim donant la vida, tampoc és tan tràgic que algú ens la prengui, fent com Judes amb Jesús.

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Al nostre món hi ha molta mort provocada pels homes. ¿Som dels que “maten”?

Dit d’una altra manera: jutgem i condemnem algú? Hem dit alguna vegada: tal persona, per mi, és morta?

 

2. Quines conseqüències té en la nostra vida de cada dia saber que Déu es preocupa tant de nosaltres que “fins els cabells del cap ens té comptats”?

 

3. Què en penseu de la frase popular: “La por guarda la vinya”?

 

Diumenge vinent, 11 de durant l'any A

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

Deixebles.     Dotze, Els.      Esperit.    Joan.     Judes.     Multitud.      Pere.    Regne de Déu.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):  Apòstol.   Deixeble.    Pagans.    Samaritans.   

  

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho.  Diumenge 11. A. 

 

LECTURES.

  

1ª LECTURA.  (Èxode 19, 2-6)

 

En aquells dies,

els israelites arribaren al desert del Sinaí,

i acamparen allà, davant la muntanya.

Moisès pujà a la muntanya de Déu.

El Senyor el cridà des de la muntanya i li digué:

“Parla a la casa de Jacob; comunica això als israelites:

Vosaltres heu vist el que he fet als egipcis,

i com us he pres sobre les ales igual que una àguila,

i us he portat fins a mi.

Ara, doncs,

si vosaltres m’escolteu

i observeu les condicions de la meva aliança,

sereu la meva possessió personal,

a part de tots els pobles,

encara que tota la terra sigui meva.

Vosaltres sereu el meu reialme sacerdotal,

la meva nació sagrada”.

 

 

2ª LECTURA (Romans 5, 6-11).

Germans,

quan nosaltres érem encara incapaços de tot,

Crist va morir pels qui érem dolents.

¿Qui trobaríem disposat a morir per un home honrat?

Potser sí que per un home bo

trobaríem qui tingués la valentia de donar la vida.

Doncs, bé:

Déu donà prova de l’amor que ens té

quan Crist morí per nosaltres,

que érem encara pecadors.

Però després que ell ens ha fet justos per la sang de Crist,

amb molta més raó,

per Crist, ell ens salvarà de la pena.

Perquè si vam ser reconciliats amb Déu

al preu de la mort del seu Fill

quan érem encara enemics,

molt més ara que ja estem reconciliats,

serem salvats gràcies a la seva vida.

Encara més:

gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor,

que ens ha reconciliat,

tenim l’honor de gloriar-nos en Déu.

 

 

EVANGELI. (Mateu 9,36 - 10,8).

En aquell temps...

Jesús, en veure aquella multitud de gent,

malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor,

se n’apiadà,

i digué als seus deixebles:

“La collita és abundant, però hi ha pocs segadors.

Demaneu a l’amo dels sembrats

que hi faci anar més segadors”.

Llavors cridà els seus dotze deixebles

i els donà poder de treure els esperits malignes

i de guarir tota malaltia.

Els noms dels dotze apòstols són,

primer Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà;

Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà;

Felip i Bartomeu;

Tomàs i Mateu, el cobrador d’impostos;

Jaume, fill d’Alfeu i Tadeu;

Simó, el zelota i Judes, l’Iscariot, que el va trair.

 

Jesús envià aquests dotze,

tot fent-los aquestes recomanacions:

“No us encamineu a les terres dels pagans

ni entreu a la província dels samaritans.

Aneu més aviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel.

Pel camí prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a prop.

Cureu malalts, ressusciteu morts,

purifiqueu leprosos, traieu dimonis.

No heu pagat res per rebre aquest poder;

doneu-lo també sense pagar”.

 

 

LLENGUATGE.

1. A l’evangeli d’avui destaca la llista amb els noms dels apòstols. Això assenyala un paral·lelisme intencionat amb el començament del mateix Evangeli on Mateu hi posa la llista dels noms de la genealogia de Jesús (Mateu 1,1). Segurament, en les dues llistes, els noms d’entremig són sobretot per emplenar. En canvi els “números totals” i els noms dels dos “extrems” hi tenen el significat buscat.

 

En la Genealogia de Jesús s’hi destaca el número 14 ( és a dir: el doble de 7) repetit 3 vegades: (7+7)X3. Aquests números indiquen que, amb Jesús, Israel arriba a la seva “última setmana”, aquella que marcarà la seva plenitud, representada per la plenitud del 7.  (7X7). A partir d’aquí, comença la Universalitat. El “Poble elegit” passarà a ser tota la Humanitat.

 

2. La llista dels Apòstols està marcada pel número “12”, que és la xifra del Poble Elegit (Israel).

El Regne de Déu que Jesús anuncia i ell mateix ja fa present, està en continuïtat amb el Poble de les 12 Tribus del qual n’és l’acompliment. No obstant, aquest “12” quedarà trencat. En l’última trobada amb Jesús es parlarà dels “11”. Aquest “trencament” fa visible el salt a la universalitat (Mateu 28,19). El Nou Regne ja no serà “singular entre tots els pobles” (1ª Lectura) sinó obert a tots els pobles.

 

3. Un detall ben significatiu: tots els noms queden col·locats entre el primer, Simó, anomenat Pere (o pedra, o “cap dur”) i l’últim, Judes (de Judà; i d’aquí, Jueus).

El primer, Pere, és qui va negar Jesús. El darrer, Judes, és qui el va “entregar”. La resta, d’alguna manera, queden “compresos” entre aquests dos.

Així, doncs, no es tracta de cap llista gloriosa, com tampoc no era gloriosa la llista dels ascendents de Jesús on s’hi destaquen les generacions “irregulars” (Mateu 1,6).

 

4. En els “12”, s’hi continua la pedagogia de Déu que consisteix en escollir persones totalment incapaces per dur a terme les seves obres meravelloses. És una manera extremadament clara de dir que la creació total de l’Home, la seva llibertat i plenitud, tirarà endavant perquè és obra de Déu i no només obra dels homes.

 

5. Recordem breument alguns exemples.

- Déu escull dos vellets estèrils (Abraham i Sara) perquè siguin els pares del Poble elegit (Gènesi 11,30 i 17,17).
 

- Déu escull un tartamut perquè sigui el seu portantveu davant el Faraó i de tot el poble (Èxode 4,10).
 

- Déu elegeix un vailet desarmat per lluitar i vèncer el gegant Goliat, armat fins a les dents (1Samuel 17,45).
 

- Fins i tot Maria, la mare de Jesús, deixa clara la seva incapacitat per ser mare del Fill que li promet l’àngel (Lluc 1,34).

 

6. En tots aquests casos, les persones elegides són totalment incapaces de portar a terme la missió que se’ls encomana. No obstant, totes ho aconseguiran “perquè el Senyor està amb elles”.

També els Dotze apòstols són del tot incapaços d’entendre i tirar endavant el Regne de Déu. No ho aconseguiran com a “Dotze” (continuadors de la singularitat d’un Poble Elegit), però ho aconseguiran com a “Onze” (numero sense cap altra “singularitat” fora la d’indicar que “ja no és el Dotze”. La seva “missió” ja no és la de “Moisès” sinó la de “el Fill de Home”:  Jo estaré amb vosaltres fins a la fi del món” (Mateu 28,20). També seran “capaços”, com a representants d’Israel de “entregar” al Món (universalitzar) el “Regne de Déu”, concedit a ells en primera instància. És cert que ho faran molt malament, però “ho faran”.

 

7. El relat d’avui comença amb un espectacle trist: en veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com ovelles sense pastor...

Tenien pastors (autoritats) i sacerdots i mestres de la Llei... Però eren com ovelles sense pastor.

Per això Déu, per Jesús, anuncia el projecte d’un nou Regne.

Aquest nou Regne no és pas com els Regnes d’aquest món, inclòs el del Poble Elegit.
Tampoc no es tracta de portar les multituds a una nova Terra Promesa, com havia fet Moisès. Tampoc és qüestió de buscar nous “pastors” que substitueixin les autoritats religioses jueves...

 

8. “El Regne de Déu està dintre vostre” (Lluc 17,21).

Es tracta de que la gent que ara forma una “multitud” malmenada puguin convertir-se en “comunitat” de persones lliures i madures. “Cureu malalts, ressusciteu morts, purifiqueu leprosos, traieu dimonis”.

El poder que reben és el poder d’alliberar i de deixar lliures als alliberats.

No han de fer adeptes, ni súbdits, ni clients, ni seguidors... No han de “conquerir” ningú.
Els camps ja estan apunt per a la recol·lecció. I la collita és abundant.

La multitud ja està anhelosa de ser Comunitat, de ser ciutadans lliures en el Regne de la Llibertat.

“Hi ha pocs segadors”. Amb llenguatge d’avui diríem: per a la gran quantitat de gent que ja està apunt, hi ha pocs creadors i impulsors de Llibertat.

 

9. A la 2ª Lectura, St. Pau ens diu una cosa semblant, encara que amb un llenguatge ben diferent, un xic difícil d’entendre. Els conceptes de “just” i “pecador” que estan a la base del seu raonament tenen un significat força diferent d’aquell que solem donar-los nosaltres.

 

El “pecat” no és només principalment un “mal que cometem” sinó i sobretot una situació que patim, i que ens impedeix d’obrar el bé. És la situació de “multitud malmenada i desesperançada”. Quan nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir per als qui de fet no podíem res.

Gratuïtat. Gratis ho heu rebut, doneu-ho també gratuïtament.

 

 

MISSATGE.

 

10. El nou “Regne de Déu” ja no és un àmbit geogràfic, ni un àmbit social, ni un àmbit jurídic, ni un àmbit religiós... Va directament a cada persona. Cada persona rep l’anunci i la invitació que li possibilita superar malalties, sortir de la mort, alliberar-se de dimonis.

Cada “ovella” de la multitud malmenada ha de rebre la Bona Notícia de que el Regne de Déu ja està al seu abast, i això li permet sortir d’un “regne” que l’esclavitza.

És cert que això provocarà les ires cruels dels antics dominadors, com va passar a en la Terra d’esclavitud (Èxode 5,7) o amb Jesús mateix (Marc 3,6).
Però, com podem comprovar també en Jesús, la mort no impedeix entrar al nou Regne; al contrari: permet la seva plenitud: l’Amor (vida donada i compartida).

 

11. Potser hi podríem veure també un missatge per al nostre temps. Avui, a l’Església catalana, és freqüent dir que falten “pastors”. Potser sí. Però segurament seria més evangèlic no buscar tant “pastors” que ens guiïn com decidir-nos a viure la llibertat i l’autonomia pròpies de Comunitats adultes.

 

 

RESPOSTA.

 

12. Segurament, la primera “resposta” davant aquest missatge és dir: “massa bonic perquè sigui veritat”, i continuar comportant-nos com ovelles, més o menys abandonades i malmenades. I no obstant, aquesta és la Bona Notícia que se’ns comunica.

 

13. L’espectacle de les multituds malmenades continua essent ben actual; més del que sembla a primera vista. Països amb governs totalitaris; països “democràtics” on la democràcia és una manera de legitimar el domini d’uns sobre d’altres; tantes persones que utilitzen la religió per sacralitzar el seu Poder; tantes formes subtils i dissimulades de manipulació; tanta gent tinguda per ningú, “ningunejada”, ...

 

14. Els camps estan madurs. Certament falten segadors que cridin als quatre vents: el Regne de Déu està al vostre abast i ha arribat el temps de ser-hi recollits! No accepteu més de continuar essent ovelles malmenades! No accepteu més de pensar com us volen fer pensar! No accepteu més d’estar sotmesos a les noves necessitats (esclavituds) que ens van imposant!...

 

15. L’experiència de l’Èxode d’Israel va quedar frustrada perquè els Israelites, tot i sortir del País on eren esclaus, van continuar mantenint el “cor d’esclaus”. Per això van fer de la Terra Promesa una nova terra d’esclavitud.

 

16. El Regne de la Llibertat comença quan permetem que la Llibertat faci niu al propi cor. “S’ha acomplert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova” (Marc 1,15).

 

17. Fan falta segadors...

Aquestes paraules sovint s’interpreten dient que fan falta preveres. Sembla una broma de mal gust si tenim en compte que la paraula “prevere” significa “ancià”. ¿Realment algú pot pensar que a les nostres comunitats hi falten ancians?! No serà més aviat que continuem acceptant que les Comunitats cristianes siguin infantils?
I tant, que són infantils! O millor dit: infantilitzades.
La solució no està en enviar-los ancians (preveres) sinó en voler i promoure que siguin adultes i lliures. Una comunitat adulta té en si mateixa tot el que necessita per funcionar. Ella mateixa es proveirà dels “servidors” que necessita. Si se’ls envien “servidors” des de les “altes esferes”, fàcilment podran ser vistos com a “funcionaris”.

 

18. Avui les Comunitats cristianes, en una gran majoria, som també “collites que estem a punt”. ¿Es continuarà pensant que encara som verdes?

Dir que no hi ha vocacions és com dir que la primavera no té flors perquè “l’arboç” no està florit!

És cert: no hi ha “vocacions” per a l’ofici de capellà, propi d’una situació de cristiandat, que ja no és la nostra. Però una bona colla de les comunitats cristianes d’avui són exuberants en vocacions que fan Regne de Déu. ¿Deixarem de “recollir-les” perquè no són les flors que tenim previstes per al “nostre jardí”?

 

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. L’evangeli parla de “treure dimonis”. Segons molts comentaristes, això vol dir “alliberar d’ideologies alienants”.

De les ideologies dominants en l’església i en la societat d’avui, ¿quines creieu que malmenen més la multitud?

 

2. La nostra pràctica religiosa, particular o comunitària, ajuda a ser persones en plenitud i llibertat?

 

3. Com a deixebles de Jesús, també nosaltres hem rebut la missió de “curar malalts“, “ressuscitar morts“ i “treure dimonis“. Com ens va aquesta feina en relació a nosaltres mateixos i en relació als altres?