A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Ac 10,34a.37-43).
En
aquells dies, Pere prengué la paraula i digué:
«Ja sabeu
què ha passat darrerament
per tot
el país dels jueus, començant per la Galilea,
després
que Joan havia predicat a la gent que es fessin batejar.
Parlo de
Jesús de Natzaret.
Ja sabeu
com Déu el consagrà
ungint-lo
amb l’Esperit Sant i amb poder,
com passà
pertot arreu fent el bé i donant la salut
a tots
els qui estaven sota la dominació del diable,
perquè
Déu era amb ell.
Nosaltres
som testimonis de tot el que va fer
en el
país dels jueus i a Jerusalem.
Després
el mataren penjant-lo en un patíbul.
Ara bé:
Déu el
ressuscità el tercer dia,
i concedí
que s’aparegués, no a tot el poble,
sinó a
uns testimonis que, des d’abans,
Déu havia
escollit,
és a dir,
a nosaltres,
que hem
menjat i hem begut amb ell
després
que ell hagué ressuscitat d’entre els morts.
Ell ens
ordenà que prediquéssim al poble
assegurant
que ell és el qui Déu ha destinat
a ser
jutge de vius i de morts.
Tots els
profetes donen testimoni a favor seu
anunciant
que tothom qui creu en ell
rep el
perdó dels pecats gràcies al seu nom.»
2ª LECTURA (Colossencs
3,1-4).
Germans,
ja que
heu ressuscitat juntament amb el Crist,
cerqueu
allò que és de dalt,
on hi ha
el Crist, assegut a la dreta de Déu;
estimeu
allò que és de dalt,
no allò
que és de la terra.
Vosaltres vau morir,
Vosaltres vau morir,
i la
vostra vida està amagada en Déu
juntament
amb el Crist.
Quan es
manifestarà el Crist, que és la vostra vida,
també
vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
O bé:
1Corintis 5,6b-8)
O bé:
1Corintis 5,6b-8)
Germans,
¿no sabeu
que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta?
Netegeu-vos
bé del llevat que éreu abans
perquè
sigueu una pasta nova.
Vosaltres
heu de ser com pans sense fermentar,
ara que
Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat.
Per això,
celebrem Pasqua cada dia,
no amb el
llevat que érem abans,
el llevat
de la dolenteria i de la malícia,
sinó amb
pans sense fermentar,
vivint
amb sinceritat i veritat.
EVANGELI. (Joan 20,1-9).
Nota:
La visita al sepulcre, de Pere i de
l’altre deixeble forma part d’un relat més llarg centrat en la figura de Maria
Magdalena, i és molt difícil entendre el seu significat si es separa d’aquest
relat més ampli. Per això aquí hi afegeixo en vermell el tros del relat que no es troba en el missal.
El
diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí,
quan
encara era fosc,
i veié
que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.
Ella se’n
va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble,
aquell
que Jesús estimava tant, i els diu:
«S’han
endut el Senyor fora del sepulcre
i no
sabem on l’han posat.»
Llavors,
Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre.
Corrien
tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà
i arribà
primer al sepulcre,
s’ajupí
per mirar dintre
i veié
aplanat el llençol d’amortallar,
però no
hi entrà.
Darrera
d’ell arribà Simó Pere,
entrà al
sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar,
però el
mocador que li havien posat al cap
no estava
aplanat com el llençol,
sinó
lligat encara al mateix lloc.
Llavors
entrà també l’altre deixeble
que havia
arribat primer al sepulcre,
ho veié i
cregué.
Fins
aquell moment encara no havien entès que,
segons
les Escriptures,
Jesús
havia de ressuscitar d’entre els morts.
I els dos deixebles se'n tornaren a casa.
Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre.
Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre
i veié dos àngels vestits de blanc,
asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús,
l'un al cap i l'altre als peus.
Ells li diuen:
-Dona, per què plores?
Ella els respon:
-S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat.
Així que acabà de dir aquestes paraules,
es girà enrere i veié Jesús allà dret,
però no s'adonava que fos ell.
Jesús li diu:
-Dona, per què plores? Qui busques?
Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon:
-Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat,
i jo mateixa me l'enduré.
Li diu Jesús:
-Maria!
Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:
-Rabuni -que vol dir «mestre».
Jesús li diu:
-Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare.
Vés a trobar els meus germans i digues-los:
"Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare,
al meu Déu, que és el vostre Déu."
Maria Magdalena anà a trobar els deixebles
i els anunciava: «He vist el Senyor.»
També els va contar el que ell li havia dit.
B.
LLENGUATGE.
Nota.
1. Aquest
relat, en el seu conjunt, és tan inversemblant
que això sol ja ens indica clarament que no es tracta de la crònica d’un fet objectiu sinó d’un
llenguatge plenament simbòlic que
expressa una realitat tan profunda que no pot ser dita amb llenguatge
directe. Els diferents relats de
l’anunci de la “resurrecció” no ens volen dir allò que va passar
objectivament amb el cadàver de Jesús. Això ja ho sabem per
l’experiència diària. Els relats
evangèlics són per fer-nos descobrir i celebrar allò que constitueix la
realitat més profunda i joiosa de la vida humana: que la vida-donada no és perd sinó que “s’endolla” en la VIDA mateixa de Déu.
Cada
evangelista ho expressa amb un llenguatge
simbòlic tret del seu entorn i de la vivència que en fa la seva Comunitat.
Dos mil anys després, és bo que ens ajudem mútuament a entrar en el significat
d’aquests símbols i, així, poder
gaudir, també nosaltres, de la bona
notícia que contenen, i celebrar-la.
2. En
primer lloc, és convenient llegir tot el relat; és a dir: llegir també
el tros que segueix al fragment que ens ofereix el Missal ( i que he afegit en vermell).
3. La
Bíblia expressa la relació de Déu amb la Humanitat usant el llenguatge
de l’aliança matrimonial: Déu és
l’espòs i la Humanitat és l’esposa. En l’evangeli de Joan, Déu-espòs ve personificat en Jesús, i l’Humanitat-esposa ve personificada en Maria Magdalena (→Maria), la qual “complementa” Maria, la mare de Jesús, que hi personifica l’aliança preliminar de Déu amb
Israel.
El relat d’avui ens presenta la resurrecció
de Jesús com el trobament de l’esposa
amb l’espòs, inspirant-se sobretot en
el poema bíblic del càntic dels càntics (3,1-4).
4. Maria Magdalena, com tota bona esposa, va al “sepulcre” a plorar la mort del seu Senyor, però veu que ha estat treta la pedra de l’entrada,
aquella que separa el “món dels morts” del “món dels vius”. Ella ho
interpreta pensant que han robat el
cos del seu espòs. Com a esposa, busca i reclama el cadàver, i avisa de seguida els amics de l’espòs. La presència de Pere i
l’altre deixeble suggereix que la cambra sepulcral, sense la pedra que la separa del món dels vius,
ja no és un lloc de mort sinó que
s’ha convertit en la cambra nupcial,
que està a punt per a la Nova Aliança. El “llençol” ja no és per amortallar
un cadàver sinó per a l’abillament propi de la cambra nupcial. En canvi el “sudari”, símbol de mort, que havien posat sobre el cap de Jesús,
ara està embolicant un “lloc” a part
(La traducció del Missal és molt ambigua).
En el
llenguatge dels jueus, l’expressió “el lloc” designava el temple de Jerusalem. Així, doncs, simbòlicament, es diu que el sudari no cobreix el cap de Jesús sinó
que embolica el temple. És com
si digués: el temple ha mort i
continuarà mort perquè ja no és necessari. L’Aliança preliminar ha deixat pas a la definitiva.
5. Cal
notar la delicadesa del deixeble que
Jesús estimava de no “entrar” directament a la cambra nupcial, i, per contrast, la barroeria de Pere que hi entra
de seguida, sense el degut respecte.
El significat d’aquestes accions potser es podria entendre millor si
coneguéssim bé els costums nupcials
d’aquell temps i el paper que hi jugaven els amics del nuvi.
6. Pere i
l’altre deixeble no es diuen res
perquè, sense Jesús, no tenen res en comú fora del desig de descobrir què ha
passat. Només del segon s’afirma que “veié
i cregué”, tot i que “fins aquell
moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de
ressuscitar d’entre els morts”. Als deixebles, com a tots els humans, ens
costa d’entendre que la mort no
sigui la última realitat.
“Havia de
ressuscitar d’entre els morts”.
7. Per
què Jesús va morir, si havia de ressuscitar? Per què els evangelistes no
apliquen a Jesús el model bíblic del
profeta Elies, que va ser endut
directament al cel? (2
dels Reis 2,11).
Sovint
entenem malament això de la resurrecció. Ho entenem
com un pas enrere: tornar a la situació d’abans de morir.
Imaginem la vida com un camí, i la mort seria com caure en un pou. Aleshores, ressuscitar consistiria en sortir del
pou i retornar al camí de la
vida. Dintre d’aquesta manera d’imaginar les coses, seria lògic
preguntar-se per què Jesús va morir si havia de ressuscitar.
8. Segons
els evangelis (i el sentit comú) les coses no van així. L’espiga és la plenitud del gra de blat enterrat, no pas el retorn a allò que era abans.
La vida és la mateixa però canvia el “cos” que li serveix de suport. En
el petit gra de blat no hi cabria la plenitud i exuberància de la nova espiga.
Tampoc la ressurrecció no és un retorn
a la situació anterior, sinó el pas a la plenitud.
S’arriba a la plenitud passant
per la donació total (“mort”). Per això Jesús havia de
ressuscitar d’entre els morts. En la mort
no perd la vida sinó que la
dóna plenament. A partir d’ara viurà com a vida-que-es-dóna.
9. La resurrecció de Jesús no és només una
“qüestió seva individual”. No és el privilegi
d’un home extraordinari, fill de Déu.
Cada ésser humà, en la mesura que és “vida-que-es-dóna”, entra a formar part
d’aquesta “Nova Aliança” de la qual Jesús n’és el Cap, o el Primogènit, o
l’Espòs (en aquell temps, l’espòs era
considerat el Cap de la família que formava amb l’esposa). És la vida
de cada persona que adquireix la capacitat de respondre a la crida de Déu a ser
fills seus: fills en el Fill; ressuscitats en el Ressuscitat.
Ni per a
Jesús ni per a nosaltres la resurrecció
no és un fet purament individual, ja que una “vida donada” seria una
“vida perduda” si ningú no la rebés. Per això, no hi ha realment comunitat si abans no hi ha comunió, una comunió oberta a tothom; i difícilment hi ha comunió sense unes persones concretes
que l’encarnin en alguna forma comunitat.
Les comunitats seran múltiples i diferents.
La comunió és única, i abraça tots
els homes, àdhuc tots els vivents.
“Dona (esposa), per què plores?”...
10.
Sembla una pregunta innecessària. ¿Com no ha de plorar l’esposa que ha perdut el seu espòs
i Senyor? I, no obstant, la pregunta es repeteix dues vegades perquè Maria Magdalena s’adoni que ja no hi ha
motiu per plorar sinó que ha arribat l’hora d’alegrar-se. Si ella encara “no
veu l’espòs” és perquè el busca com a
cadàver. El qui ella pren com
“l’hortolà” li permetrà recordar que
Jesús ha estat “enterrat” en un “hort”, com es fa amb les llavors.
Quan
Jesús la crida pel seu propi nom “Maria”, ella el reconeix immediatament i s’hi
abraça. Ara són el Nou Adam i la Nova Eva, els nous “pares” de la
Humanitat plenament Vivent.
Però
encara no és l’hora de l’abraçada plena i definitiva. Aquesta serà entre Déu i
la Humanitat. Abans, Jesús ha de pujar al Pare, i Maria ha de convocar els
germans. En la Nova Aliança, el model
ja no serà el matrimoni (sobretot tal
com era en aquell temps!) sinó la paternitat-filiació.
11. La
nostra dificultat per entendre la resurrecció
ve del fet de no entendre la vida.
No ens adonem de la qualitat de la vida
que hem rebut i de la plenitud a què estem cridats. La resurrecció no és un “miracle”. La vida és el miracle!
12. Potser resulta una mica sorprenent que alguns directors de cinema o novel·listes actuals hagin estat més perspicaços que molts estudiosos dels Evangelis per adonar-se de la intensitat amorosa del llenguatge del Quart Evangeli. Llàstima que a vegades ho hagin utilitzat per barrejar-hi una certa morbositat.
12. Potser resulta una mica sorprenent que alguns directors de cinema o novel·listes actuals hagin estat més perspicaços que molts estudiosos dels Evangelis per adonar-se de la intensitat amorosa del llenguatge del Quart Evangeli. Llàstima que a vegades ho hagin utilitzat per barrejar-hi una certa morbositat.
C. MISSATGE.
13. Maria Magdalena representa la (nova) humanitat. Per això a l’abraçada segueix immediatament la
missió. “Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu
Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu" (Joan
20,17)
L’abraçada de Jesús és l’abraçada de Déu a la Humanitat i a cada
un dels seus membres. A cada un de nosaltres, posats davant l’experiència de la
mort, són dites aquestes paraules: “Dona,
per què plores?”. Quin gra de blat
ploraria pel fet d’esdevenir espiga?!
14. La
resurrecció de Jesús ens fa visible sobretot l’abraçada de Déu a la
Humanitat sofrent. “Avui estaràs
amb mi al Paradís” (Lluc
23,43).
I és
també un advertiment per a tots els “Poderosos”:
“Que sàpiga de cert tothom que Déu ha
constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar” (Fets
dels Apòstols 2,36).
La resurrecció, experimentada ja en Jesús,
ho capgira tot. Sense resurrecció,
la última paraula seria dels qui tenen el poder de jutjar, condemnar i matar. Res ens podria deslliurar
d’ells. Però, si Crist ha ressuscitat, és que hi ha resurrecció (1ª
Corintis 15,12ss), i la última paraula no la tenen els poderosos sinó Déu-Amor.
Així,
doncs, “no cal tenir por dels qui,
després de matar el cos, ja no poden fer res més” (Lluc
12,4). Més encara: els crucificats
es converteixen en els “jutges” definitius. Al final serem examinats d’amor (Mateu
25,40-46).
D:
RESPOSTA.
15. La resposta ens ve indicada per la mateixa Maria Magdalena: “Rabuni!” (que vol dir “mestre
meu!”). “I anà a trobar els deixebles
i els anunciava: «He vist el Senyor.» També els va contar el que ell li havia
dit”.
Jesús diu
a Maria Magdalena: “Deixa’m anar” que encara no he pujat al meu Pare (Joan
20,17). Qui ha fet l’experiència del Ressuscitat
no s’ha d’abraçar a Ell amb actitud possessiva. El Ressuscitat no és “propietat privada” de ningú, ni tan sols de la
Comunitat. “Vés a anunciar als meus
germans...”. És de tots els humans que Jesús és germà.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. La resurrecció plena comporta una vida plenament donada. Però, podem començar a
viure la resurrecció abans de
morir?
2. La
resurrecció de Jesús fa néixer la comunitat
com a “nou lloc” on es visualitza la presència de Déu, quedant “superats” els temples o santuaris (Joan
4,20s). En la pràctica, com ho vivim això els cristians?
Creure. Dona. Escriptures. Joan. Maria. Pedra (sepulcral). Pere. Ressuscitar. Sepulcre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada