Festa de la Sagrada família.
Any B.
VOCABULARI. (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
Anys,
84. Moisès. Natzaret. Senyera.
→ Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional.
1ª LECTURA. (Gènesi 15,1-6.21,1-3).
En aquells dies,
el Senyor va fer sentir la seva paraula a Abraham en una visió
i li digué:
«No tinguis por, Abraham: jo sóc el teu protector.
La teva recompensa serà molt gran.»
Abraham li respongué:
«Senyor, Déu meu, què em donareu?
Jo me’n vaig sense fills,
i l’hereu de casa haurà de ser Elièzer de Damasc.»
Abraham afegí:
«No m’heu donat descendència
i el meu hereu haurà de ser un dels meus servidors.»
Llavors el Senyor li va fer sentir la seva paraula i li digué:
«No serà pas aquest, el teu hereu:
serà el fill que naixerà de tu.»
Després el Senyor el va fer sortir a fora i li va dir:
«Mira el cel
i posa’t a comptar les estrelles,
a veure si les pots comptar;
doncs, així serà la teva descendència.»
Abraham cregué en el Senyor
i el Senyor ho tingué en compte
per donar-li una justa recompensa.
El Senyor visità Sara tal com havia dit,
i va complir en ella allò que havia promès.
Sara va concebre
i va donar un fill a Abraham a les seves velleses,
just al temps que Déu li havia predit.
Abraham va posar el nom d’Isahac al fill que li havia nascut,
que Sara li havia infantat.
2ª LECTURA (Hebreus
11,8.11-12.17-19).
Germans,
gràcies a la fe,
Abraham, quan Déu el cridà,
obeí a la invitació d’anar-se’n
a la terra que havia de posseir en herència.
Sortí del seu país sense saber on aniria.
Gràcies a la fe,
igual que Sara, que era estèril,
Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge,
tot i la seva edat avançada;
i és que va creure en la fidelitat de Déu que li ho havia promès.
Per això d’un sol home, ja caduc,
en nasqué una descendència tan nombrosa
com les estrelles del cel
i com els grans de sorra de les platges de la mar.
Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova,
oferí el seu fill Isahac.
I era el seu fill únic que oferia,
el que havia rebut les promeses.
Déu havia dit d’ell:
Per Isahac tindràs la descendència que portarà el teu nom.
Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós
per ressuscitar un mort.
Per això recobrà el seu fill,
com una prefiguració d’aquesta veritat.
EVANGELI. (Lluc 2,22-40).
Passats els dies que manava la Llei de Moisès
referent a la purificació,
els pares de Jesús el portaren a Jerusalem
per presentar-lo al Senyor,
complint el que prescriu la Llei,
que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor.
També havien d’oferir en sacrifici
«un parell de tórtores o dos colomins»,
com diu la Llei del Senyor.
Hi havia llavors a Jerusalem
un home que es deia Simeó.
Era un home just i pietós,
que esperava l’hora en què Israel seria consolat,
i tenia en ell l’Esperit Sant.
En una revelació,
l’Esperit Sant li havia promès
que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor.
Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant,
i quan els pares entraven amb el nen Jesús,
per complir en ell el que era costum segons la Llei,
Simeó el prengué en braços
i beneí Déu dient:
«Ara, Senyor,
deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau,
com li havíeu promès.
Els meus ulls han vist el Salvador
que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles;
llum que es reveli a les nacions,
glòria d’Israel, el vostre poble.»
El seu pare i la seva mare estaven meravellats
d’això que es deia d’ell.
Simeó va beneir-los
i digué a Maria, la seva mare:
«Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel
i molts d’altres s’alcin;
serà una senyera combatuda,
i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima;
així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.»
Hi havia també una profetessa,
Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser.
Era d’edat molt avançada:
havia viscut set anys amb el seu marit,
però havia quedat vídua fins aleshores,
als vuitanta-quatre anys.
Mai no es movia del temple,
dedicada nit i dia al culte de Déu
amb dejunis i oracions.
Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora,
donava gràcies a Déu
i parlava del nen a tots els qui esperaven
el temps en què Jerusalem seria redimida.
I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor,
se’n tornaren a Galilea,
al seu poble de Natzaret.
El noi creixia i es feia fort,
era entenimentat
i Déu li havia donat el seu favor.
LLENGUATGE.
1. Nadal és festa grossa. La litúrgia li dedica tota una setmana.
Els primers dies d’aquesta octava de Nadal estan especialment dedicats a
persones “relacionades” amb el Naixement
de Jesús.
- El dia 26 està dedicat a St.
Esteve, perquè va ser el primer màrtir. Els màrtirs s’associen a la
vida de Jesús. Per això, en l’Església, el dia del martiri també és anomenat “dies natalis”: dia del naixement.
- El dia 27 està dedicat a St.
Joan Evangelista, perquè el seu (suposat) Evangeli és el que expressa amb més profunditat el significat de “l’Encarnació
del Verb”, és dir: el significat de la “Vida de Jesús”.
- El dia 28 està dedicat als Sants
Innocents. Segons el relat de Mateu, Herodes, que aquí encarna el “Poder
Anti-Home”, mata per mantenir-se al seu tron.
- El diumenge dintre l’octava de Nadal està dedicat a la Sagrada Família.
= = = = = = = = = = =
La festa de la Sagrada Família és moderna: la va
instituir el papa Lleó XIII, fa un centenar d’anys, per contrarestar la “crisi de la família” que començava a
perfilar-se.
Sobre el TEXT de
l’evangeli.
2. L’evangeli d’avui, pròpiament, no ens parla de “la família”. El missatge del
relat que hem llegit va per un altre cantó, i ens afecta molt més directament.
Prenent com a punt de partida les “normes religioses”,
representades pel “Temple de Jerusalem”,
el relat ens vol preparar per al missatge central de la predicació de
Jesús, que es podria expressar així: En la nostra relació amb Déu, no arribem a
ser “adults” fins que no anem més enllà d’una religió de “Déu com a Senyor” per
trobar-nos amb “Déu com a Pare”, i amb els altres com a germans.
3. Tot i que els pares de Jesús el porten al Temple per complir el que manava la Llei de Moisès o Llei del
Senyor, de fet no és això el que ens explica el relat, sinó que hi
apareixen dos personatges que, moguts per l’Esperit Sant, “amablement
segresten el grup” −el nen i els
pares− per parlar-los de qui és realment aquell “nen” i de quina serà la seva Missió. Es tracta de dos personatges
“ancians”, que ja han viscut la seva vida (vida d’esperança) i deixen clar que
“ara ja poden morir en pau perquè els seus ulls han vist el Salvador de tots els pobles” (no
només d’Israel).
4. Un d’ells, Simeó (el nom significa: “el que sap acollir”), diu a Maria unes paraules sorprenents: Aquest noi serà motiu que molts caiguin a
Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una
espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als
cors de molts.
Per entendre el significat d’aquestes paraules cal anar al final
de la vida de Jesús. Al Calvari, Jesús a la creu és hissat com una senyera combatuda. Posat entre dos
criminals: un l’increpa, mentre l’altre l’accepta com a salvador. Al peu de la creu, els representants del temple l’increpen, mentre el centurió l’accepta
com a l’Home Just (Lluc 23, 35ss). En
ple migdia s’hi fa de nit per donar
inici a una nova etapa que ja no estarà presidida pel Temple (“la cortina del
temple es va partir pel mig”). Queda a la creu l’Home, que
serà des d’ara l’únic criteri per avaluar els sentiments amagats al cor.
5. Si Maria anunciava el futur de Jesús posant-lo en una menjadora, ara, al Temple, en braços de dos ancians,
s’anuncia “l’Innocent condemnat” com
a “senyera”, combatuda però decisiva i definitiva.
Sobre la FESTA de la Sagrada Família.
6. Encara que el text llegit no té per finalitat parlar-nos de la "família”, els Relats d’infància ens presenten Jesús
com a “fill d’una família”. I això és
molt significatiu.
Jesús “el salvador” no
és un extraterrestre ni un semidéu o un ésser sobrenatural o celestial...
que ve des de fora a “salvar-nos”.
Jesús és cent per cent home; és un dels nostres; carn de la nostra
carn; història de la nostra història.
7. Una vegada un bon amic em deia: per què els capellans ens
parleu tant de “salvació”? De què hem de ser “salvats”? És que naixem “perduts”?
Per què, segons dieu, estaríem “perduts”?
El meu amic es queixava amb raó perquè ni naixem “perduts” ni
“estem perduts”.
Només podem parlar de “salvació” després de descobrir la
classe de Vida a què estem cridats.
8. Un caminant, només sap el camí que li falta després de conèixer
el terme a on va. També, és la seva capacitat d’esdevenir papallona allò que permet parlar de “salvació”
de l’eruga. Els simples cucs no necessiten “salvació”.
Semblantment podríem dir que les cordes d’una guitarra són
“salvades” quan les mans d’un artista les converteix en font de música.
9. És la nostra capacitat
humana de ser estimats i d’estimar allò que “salva” el cor humà quan és
dòcil a les mans de Déu. Sense aquesta capacitat no passaríem de ser, com diu
David Jou en el seu Cant
espiritual, “una estranya
opacitat”.
L’Home no és un ésser perdut
que necessita ser salvat des de fora. Jesús, nascut de dona com cada
un de nosaltres, i, com cada un de nosaltres, nascut infant, sotmès a la
“llei”, es converteix en “salvador” perquè amb ell descobrim que som estimats de Déu, cridats a ser fills seus participant de la seva
mateixa Vida. En ell ens descobrim “Família de Déu”.
MISSATGE.
Missatge del relat
evangèlic.
10. Naixem i comencem “sota la llei”, tant se val que sigui un edicte del Cèsar o la Llei de Moisès o
les lleis de la Religió, o les lleis
de la no-Religió o les lleis de
l’Ateisme. Naixem sota la Llei, però
estem cridats a la Llibertat (“salvació”),
encara que això provoqui fortes tensions (senyera
combatuda), perquè no sempre estimem la Llibertat. “Una espasa et traspassarà l’ànima”.
Missatge de la Festa.
11. Som família de Déu i
germans de tots els homes.
RESPOSTA.
12. En primer lloc convé no utilitzar els Relats d’infància per defensar un determinat model sociològic de família o de societat. Els Evangelis no fan “sociologia” sinó “bona notícia” o, si es vol dir
així, fan “humanitat adulta”.
13. Posada dintre la celebració del Nadal, la festa de la Sagrada
Família és una invitació a sentir-nos família
de tots els humans i de tots els vivents, i a treballar perquè les
relacions de domini-subjecció vagin
essent substituïdes per relacions “familiars”. I cal començar pel
nostre mateix entorn: família, poble, comunitat cristiana,...
Això, que és tan bonic i
tan fàcil de dir, no és tan fàcil de practicar. El vell Simeó ens ho adverteix d’antuvi: “sentir-se família” vol dir aixecar l’ésser humà com a senyera de referència; i per a això
cal anar més enllà dels manaments religiosos o pseudoreligiosos propis i aliens. “No és l’home pel dissabte sinó el dissabte
per l’home” (Marc 2, 27).
14. En la nostra societat pretesament laica, està ressorgint amb
força una antiga “religió” amb les seves “festes” i els seus “escrits
sagrats”; amb els seus “sacerdots” i amb els seus “dogmes” i “manaments”.
La seva capacitat de domini i d’alienació és extrema. El seu “déu”
s’amaga darrera múltiples i embellides màscares. Té mil noms. La seva acció s’oposa
directament a que la Humanitat esdevingui “família”, ja que no genera germans sinó consumidors.
Hem estat transformats en consumidors!
M’uneixo als qui se’n desapunten!
E. PREGUNTES per al
diàleg.
1. Convertits en consumidors,
tot es converteix per a nosaltres en un “consum”;
fins a tot la religió. Descobriu “pràctiques religioses” actuals que més
aviat serien simplement “religió de consum”.
2. Actualment hi ha força debat sobre els “models de família”. Feu diàleg sobre les idees que teniu en relació
a aquest punt, i en què les fonamenteu.
