Diumenge vinent, 33è. i penúltim de durant l'any B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

Fill de l’home.     L’Hora.     Temps.   

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Daniel 12,1-3).

En aquell temps

es presentarà Miquel, comandant dels exèrcits celestials,

que vetlla pels fills del teu poble;

hi haurà un temps de desgràcies

com no se n’havien vist

des que existeixen les nacions fins aquell moment.

Però en aquell moment serà salvat el teu poble,

tots els qui estaran inscrits en el llibre.

La multitud dels qui dormen a la pols de la terra

es desvetllarà,

uns per a la vida eterna,

altres per a la vergonya d’una reprovació eterna.

Els justos resplendiran com la llum del firmament,

els qui hauran conduït el poble pel bon camí

brillaran com els estels per sempre més.

 

2ª LECTURA (Hebreus 10,11-14.18).

Tots els sacerdots oficien diàriament

i ofereixen sovint unes víctimes semblants,

que mai no poden treure els pecats.

Però Jesucrist,

després d’oferir-se una sola vegada

com a víctima pels pecats,

s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu,

esperant que Déu faci dels seus enemics

l’escambell dels seus peus.

Amb una sola oblació

ha consagrat del tot i per sempre

els qui havien de ser santificats.

Un cop Déu ha perdonat els pecats,

ja no cal presentar cap més ofrena

per obtenir-ne el perdó.

 

 

EVANGELI. (Marc 13,24-32).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Aquells dies, després d’aquelles desgràcies,

el sol s’enfosquirà,

la lluna no farà claror,

les estrelles aniran caient del cel

i els estols que dominen allà dalt trontollaran.

Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre els núvols

amb gran poder i amb gran majestat.

Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits,

que vindran de tots quatre vents,

des dels extrems més llunyans de la terra i del cel.

 

Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó:

quan les seves branques es tornen tendres

i neixen les fulles

sabeu que l’estiu s’acosta.

Igualment, quan vosaltres veureu tot això,

sapigueu que ell s’acosta,

que ja és a les portes.

Us dic amb tota veritat

que no passarà aquesta generació

sense que s’hagi complert tot això.

El cel i la terra passaran,

però les meves paraules no passaran.

Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res,

ni tan sols els àngels ni el Fill;

només ho sap el Pare.»

 

B. LLENGUATGE.

  

1. Segons molts comentaristes, els Evangelis són “Relats de la Passió de Jesús” amb una llarga introducció.

Per entendre la mort resurreccional de Jesús és necessari un procés previ de conversió. Per això és convenient la llarga introducció.

 

2. L’Evangeli de Marc acaba aquesta llarga introducció posant en boca de Jesús un discurs, anomenat “escatològic” (de skaton = temps finals) o “apocalíptic” (que revela un secret).
S’hi usa un llenguatge sorprenent i difícil, sobretot quan es llegeix separat del relat de la Passió (com és ara el cas).
 
A pesar de la seva dificultat, aquest discurs escatològic (en l’Evangeli, posat immediatament abans del relat de la Passió) té una gran importància, ja que se’ns hi ofereix la clau per descobrir el significat resurreccional de la mort de Jesús, amb la de tots els “crucificats”.

 

3. Resumint-lo molt i simplificant-lo més, podríem dir que aquest discurs ens presenta el Mal i el Sofriment de la Humanitat com si fossin els “dolors de part” previs a l’infantament de l’Home en plenitud.
Al final d’aquest discurs escatològic s’hi troben les paraules que hem llegit en l’evangeli d’avui, on hi destaca l’afirmació més important: “Llavors veuran venir el “fill de l’Home” (l’Home) sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat”.

 

4. Aquesta “visió” ens prepara per entendre el moment més significatiu de la Passió: l’espectacle de Jesús a la Creu, després que “es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda” (Marc 15,33). En aquesta escena, Jesús no apareix moribund sinó ple de força, fent dos grans crits.

Encara que la majoria dels espectadors són massa “cecs” per notar la foscor i per descobrir el sentit de l’espectacle dels crucificats, Marc ens hi presenta, en una visió avançada, el fill de l’home venint sobre els núvols amb gran poder i majestat.

 

5. El significat de la “foscor estesa per tota la terra”, en el relat de la Passió, ja ve suggerit per les paraules del discurs escatològic que hem llegit: “Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran”(Marc 13,24). Són una referència explícita al Inici de tot, just abans de la Creació, quan “les tenebres cobrien la superfície de l’oceà” i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües (Gènesi 1,2). Déu, amb sa paraula creadora (“Déu digué”) trenca les “tenebres” creant la Llum i tota la resta, fins arribar a l’Home.

 

6. A la Passió, dues “paraules poderoses” de Jesús també trenquen la “foscor” que s’havia estès per tota la Terra (Marc 15,33).

La 1ª “paraula forta”, dirigida a Déu, és certament el crit del crucificat que experimenta la gran soledat de la seva situació. Però és també el crit de sorpresa i d’admiració de qui pren consciència de ser “l’hereu” de tota la vella Creació, i “primogènit” de la Nova. (→Doble significat de “abandonat”.    (Marc 15,34).

Com a hereu, Déu li traspassa la seva Obra. A partir d’ara, tot és posat a les seves mans, com explícitament afirma l’Evangeli de Mateu: “He rebut plena autoritat al cel i a la terra” (Mateu 28,18). També ho afirma St. Pau en la seva carta als Colossencs: “Perquè en Jesucrist resideix corporalment tota la plenitud de la divinitat, i vosaltres heu arribat a la plenitud gràcies a ell, que és cap de totes les potències i autoritats” (Colossencs 2,9).

 

7. La 2ª “paraula forta” marca l’inici de l’actuació del nou Senyor: “Jesús llançà un gran crit i expirà” (Marc 15,37).
Aquest “crit” està en paral·lel amb la paraula de Déu Creador: “Déu digué”. Fins a nou vegades es repeteix aquesta expressió en el Relat de la Creació (Gènesi 1,3.6.9.11.14,20.24.26.29).
 

L’Evangeli diu que Jesús, fent un gran el crit, “expirà”. És a dir: “vessa” el seu Esperit, que és la seva força, la seva vida. Amb ella comença el (nou) “Regne de la vida-que-es-dóna”. És la manifestació de l’Home Nou, o millor: l’esclat de l’Home, que ha passat de ser “creatura” a ser “fill primogènit”.

En l’home-Jesús la relació dels éssers humans amb Déu deixa de ser només de “dependència vital” per esdevenir també i sobretot una relació de “resposta lliure i amorosa”; una relació filial. Fills en el Fill.

 

8. “Quan serà tot això?...”

“Del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el Fill; només ho sap el Pare”.

La Humanitat té forma de Història. En el llenguatge bíblic, Jesús és presentat com “el moment” en què tot això succeirà (Marc 13,26). Jesús a la Creu, aixecat entre terra i cel, fet espectacle, assenyala el pas d’una situació a l’altra. “Ara arriba la condemna d’aquest món, ara el príncep d’aquest món serà llançat a fora. I jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi” (Joan 12,31).

Però hi ha també la “història personal” de cadascú. A cada un de nosaltres arriba el moment en què hem d’elegir entre estar a favor de l’Home, o contra l’Home. Davant cada crucificat cal elegir: el Crucificat o la Llei que el condemna.

Quan serà això?

Només Déu ho sap. A cada un de nosaltres se’ns demana que vetllem. “Estar atents” és una expressió repetida en aquest discurs escatològic de Jesús (Marc 13,5.9.23.33.35.37...).
 

Per què tanta atenció?
Perquè el nostre menyspreu de l’Home sempre ens queda dissimulat sota la capa de “valors importants”: “religió”, “llei”, “justícia”, “llibertat”, “democràcia”, “legalitat”, “ordre públic”,  “progrés”, “pau social”,...
En cada ésser humà, la capacitat per identificar la falsedat dels seus valors-excusa i optar per l’Home, arriba quan arriba...
Sempre és “al moment menys pensat”...

 

C. MISSATGE.

9. Al final de l’Any litúrgic se’ns presenta la figura sorprenent del “fill de l’Home” venint sobre els núvols amb gran poder i majestat. És la culminació reeixida del projecte de Déu: “Fem l’Home a imatge i semblança nostra” (Gènesi 1,26).

El nostre infantament com a fills de Déu no és una tasca simple. Ens ho complica la tendència dels humans a voler ser “com déus” (Gènesi 3,5).
Moguts pel nostre instint més primari, pretenem “emancipar-nos de Déu” constituint-nos nosaltres mateixos en “déus” sobre els altres. Així hem fet aparèixer el “regne del Domini i de la Mort”, convertint el nostre món en un espai de lluita entre l’Esperit humanitzador i el Poder deshumanitzador.
 

Però, a pesar dels enganys, de les obres espectaculars i de les aparents victòries del “Poder”, tot està orientat a la rehabilitació esplendorosa dels “oprimits”. “Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne del cel!” (Mateu 5,10).

Per això, els “dolors de part” sempre acaben feliçment per a tothom qui vol ser plenament humà.

 

D: RESPOSTA.

10. Tots, en un primer moment, ens trobem situats en el bàndol dels Poderosos, ja sigui perquè tenim Poder o perquè creiem en el Poder i el desitgem. Fins i tot quan som esclaus, intentem compensar-ho creant els nostres propis espais de domini sobre altres més febles.

Però arriba un moment en què descobrim la fal·làcia i la injustícia dels comportaments de domini, i, d’una manera o altra, ens arriba la crida a la solidaritat amb els qui pateixen, amb els oprimits, amb els crucificats. Aquest és el moment en què ens ho juguem tot, segons escoltem o no aquesta crida, que ens arriba a l’hora menys pensada (Mateu 24,44).

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Repassant la vostra vida personal, hi descobriu moments concrets en què se us va fer especialment “visible” el fill de l’Home? Dit d’una altra manera: recordeu moments concrets en què se us van “enfonsar” determinats “valors” que us impedien “veure” realment l’Home?

 

2. Com interpreteu el moment actual de l’Església? Allò que “s’enfonsa”, us ajuda a descobrir l’Home?

 

3. “Aprenent la lliçó de la figuera”, segons el que diu l’evangeli, com interpreteu els moments actuals de la nostra Humanitat?

 

 

Diumenge vinent, 32è. de durant l'any B.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

Assegut.    Riqueses.    Sacerdots?    Temple.    Tresor.   

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Filactèria.    Mestre de la Llei.    Temple.

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (1er. llibre dels Reis 17,10-16).

En aquell temps

el profeta Elies se n’anà a Sarepta.

Quan arribà a l’entrada del poble

hi havia allà una viuda que recollia llenya.

Elies la cridà i li digué:

«Porta’m, si et plau, una mica d’aigua per beure.»

Mentre l’anava a buscar,

Elies la tornà a cridar i li digué:

«Porta’m, també, un tros de pa.»

Ella respongué:

«Per la vida del Senyor, el teu Déu,

et juro que no en tinc gens.

Només tinc un grapat de farina i una mica d’oli.

Ara estava recollint aquests branquillons

i anava a fer pa per a mi i per al meu fill.

Ens el menjarem i després morirem de fam.»

Elies li respongué:

«No tinguis por. Fes-ho tal com dius,

però primer fes un panet per a mi i dóna-me’l.

Després ja en faràs per a tu i per al teu fill.

Això diu el Senyor, Déu d’Israel:

No es buidarà el pot de la farina

ni s’abaixarà l’oli de la gerra

fins al dia que el Senyor enviarà la pluja al país.»

 

Ella va fer tal com Elies li havia dit,

i durant molts dies,

tant ella com la seva família van poder menjar:

no es va buidar el pot de la farina

ni s’abaixà l’oli de la gerra,

tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies.

 

 

2ª LECTURA (Hebreus 9,24-28).

Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres.   

El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva.

Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades,

altrament hauria hagut d’anar sofrint

la seva passió des de la creació del món.

De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps,

a oferir-se ell mateix una sola vegada,

com a víctima per abolir el pecat.

Els homes morim una sola vegada,

i després de la mort ve el judici.

Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada,

quan va prendre damunt seu els pecats de tots.

Després tornarà a revelar-se,

no ja per raó dels pecats,

sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.

 

EVANGELI. (Marc 12,38-44).

(En blau allò que s’hi afegeix en la versió llarga del missal)

 

En aquell temps, Jesús, instruint la gent els deia:

«No us fieu dels mestres de la Llei.

Els agrada de passejar-se amb els seus vestits,

i que la gent els saludi a les places,

que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues

i els primers llocs a taula;

devoren els béns de les viudes i,

al moment de l’oració,

per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues.

Són els qui seran judicats més rigorosament.»

Estant assegut al temple, davant la sala del tresor,

Jesús mirava com la gent hi tirava diners.

Molts rics hi tiraven molt,

però vingué una viuda pobra

que hi tirà dues monedes de les més petites.

Jesús cridà els deixebles i els digué:

«Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra

és la que ha donat més de tots;

els altres han donat del que els sobrava,

però ella, que ho necessitava per a viure,

ha donat tot el que tenia.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. “Filactèries”. Són unes cintes per aguantar unes petites capsetes dintre les quals hi ha uns trossets de pergamí o de paper amb les primeres paraules dels Deu Manaments. Es portaven lligades al

braç i o al cap per complir literalment el que indicava la Llei: “Lliga‑te-les a la mà com un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls” (Deuteronomi 6,8).

Es porten durant la pregària; però, en temps de Jesús, alguns les portaven tot el dia, fent-ne ostentació.

  

2. Seguint el seu camí, Jesús, amb els deixebles, ha arribat a Jerusalem.

Per als deixebles és el final del camí.
També serà el moment de la gran decepció, com explícitament farà constar Lluc: “Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel” (Lluc 24,21).

 

Per a Jesús, l’arribada a Jerusalem té dos pols oposats:
‒el Temple (amb els seus ocupants, que el condemnaran a mort) i
‒Betània (la casa del germans), a l’altra banda del torrent Cedró, sobre la muntanya de les Oliveres.
Jesús, de dia, actua en el Temple. De nit, es refugia a Betània.

“Temple” i “Betània” no s’han d’entendre en sentit local sinó teològic. És a dir: són llocs utilitzats com a llenguatge:
‒El “temple” representa una forma de relació amb Déu a través de persones, llocs i accions considerades “sagrades”; i això sovint esdevé una excusa per exercir un poder sagrat sobre els fidels.

‒“Betània” representa una relació amb Déu a través dels altres, considerats germans.
 

També els “dies” de l’estada a Jerusalem han de ser entesos en sentit teològic, i no pas cronològic. Simbòlicament constitueixen una setmana, que pren el seu significat de la Setmana de la Creació, en la qual el “dia sisè” és el de la creació de l’home (Gènesi 1:1-31).
Els evangelis, posant la mort de Jesús (“vida donada”) al “dia sisè” (divendres), volen explicitar el “compliment” la plenitud de l’Home, creat a imatge de Déu.

 

(3. La Litúrgia ens fa llegir els episodis de Jesús a Jerusalem sobretot als voltants de la Setmana santa. Ara, quan estem a les acaballes de l’any litúrgic, s’hi recullen només alguns episodis molt concrets. Segurament aquest trencament en l’ordre lògic de les Lectures dificulta força la comprensió del Camí de Jesús. Seria bo intentar de corregir-ho).

 

4. L’evangeli d’avui, en la seva versió llarga, recull dos episodis diferents, però molt lligats entre ells.

En el primer, Jesús expressa un judici sobre els mestres de la Llei. Ells, com els vinyaters criminals de la paràbola de l’inici d’aquest capítol 12 (Marc 12,7), s’han apoderat del Temple o de la “vinya del Senyor”. Pretenen ser tinguts per persones pietoses, però “...devoren els béns de les viudes”. Jesús no amaga que seran jutjats severament.

En el segon, se’ns presenta el contrast: la viuda pobra i explotada. L’escena és sorprenent: Jesús assegut davant la Sala del Tresor. “Assegut” és la posició pròpia del mestre, i també del jutge. Jesús observa. Molts rics hi tiren molt, d’allò que els sobra. Una viuda pobra hi tira poquíssim, però és tot el que té.
Jesús-mestre crida els deixebles per donar-los un ensenyament important: la viuda pobra hi tira més que tots els rics.

 

5. Però aquest ensenyament és també una sentència, explicitada dos versets més enllà (no recollits en la Lectura d’avui): “Veus aquestes grans construccions? No en quedarà pedra sobre pedra: tot serà enderrocat” (Marc 13,2).

La viuda pobra és esclava de la “ideologia del Temple”, convertit en Sala del Tresor. Ella creu que ho dóna tot a Déu en un acte suprem de confiança en Ell, quan en realitat està engreixant el Tresor dels Mestres de la Llei. Però Jesús no mira el Tresor del Temple sinó el cor de la viuda, i posa de manifest la seva fe en Déu. Donant tot el que tenia per viure, aquesta viuda pobra esdevé anunci i intèrpret de la donació total de Jesús a la Creu.

 

6. Compte!:
La 2ª Lectura és un fragment de la Carta als Hebreus. Aquesta carta és llegida aquests últims diumenges de l’Any B. Ens presenta Jesús com a gran i etern sacerdot. És una expressió el significat de la qual sovint s’ha tergiversat fent-li dir el contrari del que vol dir.

Entre els primers cristians (i encara avui dia) n’hi havia que enyoraven el temple i els sacrificis que hi oferien els sacerdots. És a aquests cristians que va dirigida la Carta als Hebreus (noteu el nom).
 
La carta fa un raonament que es podria resumir així:
“Germans: donat que encara “necessiteu” temples, sacerdots i sacrificis, sapigueu que, en Jesucrist, hi tenim un sacerdot que, tot i ser totalment diferent dels sacerdots normals, és tan perfecte que el seu culte ja no necessita ser continuat ni completat. Ni necessita de temples, perquè ell està ja directament davant Déu, al cel. I com que, un cop ressuscitat, ja no mor més, tampoc no necessita que altres sacerdots continuïn la seva ofrena, que ja és perfecta, i feta una vegada per sempre.
Així doncs, germans: vigileu que la vostra enyorança de l’antic culte i del temple, no es converteixi en una falta de fe en Jesucrist, que és l’únic vertader camí per arribar a Déu.”

Aquest missatge de la Carta als Hebreus resulta molt il·luminador per entendre els molts aspectes positius de l’actual laïcització de la nostra societat.

 

C. MISSATGE.

7. El missatge de l’evangeli és doble.

a) Institucionalment:

S’ha acabat el “temps del Temple”. Això comporta que també s’ha acabat la distinció entre “persones del Temple” (mestres de la Llei i sacerdots) i “laics”. Comença una nova forma de relació entre Déu i els Humans.
L’evangeli de Joan ho expressa explícitament quan la Samaritana pregunta a Jesús: “Senyor, veig que ets un profeta. Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem. Jesús li diu: Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. ... Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. (Joan 4,20).

Els Evangelis Sinòptics expressen això mateix amb una escena molt gràfica: la cortina del temple esparracada de dalt a baix (Marc 15,38.  Mateu 27,51.   Lluc 23,45).

 

b) Personalment:

Les persones que, enganyades per la ideologia dels mestres de la Llei, han cregut que servir Déu consistia en servir el Temple o el Tresor del Temple, no quedaran decebudes, perquè Déu mira el cor i la seva generositat.

Amb tot, cal actuar amb sentit crític perquè, també en les coses religioses, podem estar enganyats

 

D: RESPOSTA.

8. La semblança entre l’estructura jeràrquica del Judaisme en temps de Jesús i l’estructura jeràrquica de l’Església actual sembla evident: grans temples, amb grans sales del Tresor, i molts mestres de la Llei.
Molts rics que fan importants aportacions a partir d’allò que els sobra, i també moltes “viudes pobres” que fan petites aportacions a partir d’allò que necessiten per viure.

Segons allò que apareix, l’Església estaria encara com en l’Antic Testament; és a dir: “abans de Crist”.
Per això és urgent revisar a fons les “formes” de la nostra manera de viure la fe.
 

No obstant, avui en la nostra Església també s’hi poden trobar abundantíssimes mostres d’una generositat a tota prova: generositat en hores, en dedicació, en serveis de tota classe, en diners...
Vista l’experiència, cal exercir aquesta generositat amb sentit crític per veure si serveix per mantenir les formes, o si realment està en la línia de “fer humanitat”, “fer poble”, fer regne de Déu.

 

9. L’Església estava acostumada a ser una cosa important en la nostra societat. Actualment hi ha perdut “presència”. Sembla que això genera en algunes persones una reacció, normal però infantil i antievangèlica, que les mou a voler retornar a una Església “que es faci notar més”.
Aquesta reacció fàcilment porta a abusar de la generositat de moltes persones que se senten cridades a fer un servei verdaderament comunitari i no pas “eclesiàstic”.

 

10. A casa nostra, aquest afany d’afirmar la presència de l’Església, també porta a voler “sumar efectius” per augmentar la pròpia grandària, i que així es noti que hi som.
 

Aquest joc és molt perillós. La “grandària” que s’aconsegueix uniformant la diversitat és fal·laç i injusta.

És fal·laç, perquè sol presentar-se com una exigència de la comunió quan, en realitat és un mecanisme equivocat d’autodefensa.  

És injusta, perquè no respecta la iniciativa i el tarannà de les diferents Comunitats, que és on es pot generar de debò la vida eclesial.
 

El recurs a les “macro-comunitats” podria contradir les indicacions de Jesús de ser com el gra de mostassa (que creix molt, però sense abandonar mai l’àmbit domèstic de les hortalisses. Mateu 13,31); o com el llevat (que es dissol en la massa. Mateu 13,33); o com la sal (que desapareix en l’aliment); o com la llum, (que no busca de ser vista ella mateixa sinó de fer visibles les altres coses. Mateu 5,14).
Igualment l’Església: no existeix perquè la contemplin sinó per ajudar a veure el món. 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Simplificant molt, podríem dir que la presència de l’Església en la Societat ha estat, de fet, o com a perseguida o com a poderosa. Com us sembla que hauria de ser la presència de les Comunitats Cristianes en una Societat que no les persegueix, però en la qual no han de ser poderoses?

 

2. Donat que del Temple no en va quedar pedra sobre pedra, ¿com podem demostrar avui la nostra fe les persones que som com la viuda pobra de qui parla l’evangeli?

 

3. ¿Les nostres esglésies, no s’assemblen massa al desaparegut Temple de Jerusalem?

 

 

Diada de Tots els Difunts

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho:  Els difunts

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

Nota: Per a les lectures d’avui el Missal ofereix un bon nombre de textos. Cada comunitat pot seleccionar els que cregui més oportuns.

També hi ha diferents possibilitats per a l’evangeli. Aquí en teniu alguns que ja han estat comentats en altres ocasions:
De l’Evangeli de Mateu: Tots Sants, diumenges 14A, o 32A.
 

De l’Evangeli de Lluc: 3er de Pasqua A. Diumenges 10C.

De l’Evangeli de Joan: 5è Quaresma A; 5è Quaresma B; 5è Pasqua A; Corpus A; Diumenge 20B.

 

LLENGUATGE.

Avui el Llenguatge no serà sobre l’evangeli que es pugui llegir (segons elecció) sinó sobre el “llenguatge” de la Diada dels difunts en si mateixa.

 

1. Hi ha una primera cosa que sorprèn: de les dues celebracions  -Tots Sants i Diada dels Difunts-  aquella que és realment popular és la segona; en canvi, el calendari laboral declara festiva la primera. Sembla un contrasentit.

Aquesta incongruència és un reflex de la contradicció en què es troba la nostra societat en relació a la Mort. Per una banda, la Mort és una realitat profundament present en la nostra vida, no solament perquè tots morim sinó sobretot perquè tots anem “vivint” la mort de les persones amb qui convivim.

 

2. Per altra banda, apartem de la nostra vida tot allò que tingui relació amb la Mort. Els cementiris són com una “ciutat apartada”, la ciutat dels morts. Els tanatoris ens faciliten separar el “mon dels vius” del “món dels morts”. Als nostres infants els amaguem la Mort tant com podem.

Potser per això normalment recordem els nostres avantpassats no tant en la Diada dels Difunts com en la Festa de Tots Sants.

 

3. En l’àmbit mediterrani, la separació d’aquests dos mons  -el món dels Vius i el món dels Morts- ve significada per la llosa que cobreix els sepulcres o per la làpida que tanca els nínxols. La cosa ve de lluny i ha influït també en el llenguatge dels Evangelis.

Però el missatge cristià, en aquest punt, té una posició radical. “Traieu la llosa”, mana Jesús a les germanes del difunt Llàtzer. “Deixeu-lo anar” (Joan 11,39-44). La llosa que separa els “dos mons”, és obra nostra. Quan els Evangelis ens parlen de “morts” no es refereixen als difunts sinó a aquells que no viuen l’autèntica vida, que és l’Amor. “Deixa que els morts enterrin els seus morts”, respon Jesús a un candidat a deixeble (Mateu 8,22). (Vegeu també 1ª Carta de Joan 3,14).

 

4. El “món dels morts” no és creat per Déu. Déu ha creat només el món de la Vida. Aquest és l’únic món real. Quan demanen a Jesús que visiti una família on ha mort la filla, els diu: “la noia no és morta sinó que dorm” (Mateu 9,24).

Del mateix Jesús ens diuen els Evangelis que, un cop mort, van introduir i tancar el seu cos al món dels morts, fent rodolar a la entrada una “gran pedra” (Mateu 27,60). Quan les dones hi van per ungir el cadàver de Jesús, el seu problema és: “qui ens traurà la pedra?”. La “gran pedra” que separa els dos mons la hi posem els humans, i, un cop posada, costa molt de treure-la... 
La sorpresa de les dones va ser comprovar que la gran pedra estava treta (Marc 16,3). I un àngel que els diu: Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? (Lluc 24,5).
 
No és que Jesús no hagués mort de debò, sinó que la mort no és pas el contrari de la vida, ni s’exclouen entre si.

En el missatge cristià desapareix la llosa que separa els dos mons. No hi ha dos mons sinó un de sol, el de la Vida.

 

5. En l’esperit de la Litúrgia, aquesta Memòria dels Difunts, enganxada a la festa de Tots Sants, implica una idea difícil d’assumir i més difícil d’explicar en una societat com la nostra tan centrada en la individualitat de cada persona.

En la litúrgia catòlica la Diada dels Difunts té, sobretot, l’objectiu de pregar per aquells que encara no estan del tot preparats per poder “connectar” plenament amb la Vida en Déu. I aquí podem preguntar-nos: serveix d’alguna cosa pregar per als difunts? Força gent, quan mor un familiar pròxim, “li fan dir misses” per ajudar-lo. L’ajuden realment? És possible fer alguna cosa a favor d’una persona morta?

 

6. Sovint entenem la mort com un mal. Quan mor un familiar o persona pròxima a nosaltres, sol envair-nos un cert sentiment de culpa: no l’hem atès prou bé... No l’hem estimat prou... No hem fet per a ell tot el que podíem...

És la revolta dels vincles. Per més que la cultura actual vagi dient i repetint que “cadascú és cadascú”, la veritat és que sentim la nostra vida personal vinculada amb les vides d’aquells amb qui convivim. Cada un de nosaltres és com un nus d’una gran xarxa. Els fils que formen el nus no comencen ni acaben en nosaltres. Per més que ens assegurin que cadascú té un ADN únic i diferent, tots experimentem que la nostra vida, la nostra manera de ser, de fer, de respondre... depèn en gran part de la vida dels altres; i la vida dels altres depèn en part de la nostra. La solidaritat entre les vides no és només una actitud moral sinó una experiència existencial.

 

7. No existeixen moltes vides sinó una VIDA única, participada per tots els vivents. “Un home mor en mi sempre que un home mor”, diu la cançó. I també podem dir: Un home neix en mi sempre que un home neix. Un amor m’arriba sempre que algú estima. Un impuls vital m’anima sempre que algú es regenera. Patim amb els que pateixen. Ens alegrem amb els que estan contents. “Tot l’estany “tremola” quan en algun lloc hi cau una petita pedra”.

 

8. Els éssers humans som intel·ligència i som cor. Dos nivells de coneixement. És famosa la sentència del gran intel·lectual Blaise Pascal: “El cor té raons que la intel·ligència no comprèn”. Davant la Mort, la intel·ligència ens impulsa a comprendre, però sense massa èxit. El cor ens permet experimentar. Cal evitar el perill de la intel·lectualització; també cal evitar el perill de l’entotsolament en allò que experimentem.

La mort comporta sempre una certa crisi. En moments de crisi, cal fer servir la intel·ligència perquè ens ajuda a objectivar-la, conceptualitzar-la i entendre-la més o menys. Però també cal el cor perquè ens permet viure-la per superar-la.

 

9. Penso que no serveix de res “fer dir misses per als difunts” si són simples ritus, i no són vivències de comunió. No serveix de res “pregar per als difunts” si això no comporta una experiència de solidaritat. Però si la missa és fer-se aliment per als altres, en aquests “altres” hi estan inclosos també els difunts, perquè ells no formen pas un món apart.

Hi ha un misteri de comunió entre tots els vivents que fa que res no sigui indiferent per a la resta. Qualsevol bé fa bé a tots; qualsevol mal fa mal a tots.

 

10. Cada Cultura i cada Religió tenen els seus llenguatges (ritus, festes, celebracions, pregàries...) per expressar i viure aquesta solidaritat. Allò que importa és que no sigui un llenguatge buit.

Amb tot, cal reconèixer que sovint és difícil no barrejar en un mateix llenguatge solidaritat i ritualització.

La ritualització, o màgia, és pensar que els ritus són eficaços per la seva pròpia força, com si hi hagués en ells o en la persona que els realitza, alguna classe de poder sobrenatural.

Per això el llenguatge és una cosa que cal anar purificat constantment.

 

MISSATGE.

11. La Diada dels Difunts porta un missatge diferent segons la situació de cada persona. Les persones molt estimades, quan moren, s’emporten un bon tros de la nostra vida, i això fa que els vincles amb elles es facin més intensos. Sentim amb força la seva nova presència. Els records no ens porten al passat sinó que tornen a fer-nos presents, d’una manera més íntima, profunda i pacificadora, les persones recordades. La seva pau se’ns encomana. Per això, l’experiència de la mort ajuda a entendre la Vida, ja que, com es diu sovint, la mort és llei de Vida.

Podríem dir que el missatge del Dia dels difunts és una invitació a creure en la Vida.

 

RESPOSTA.

12. Estem en una societat molt “vitalista”, però que creu més en la Mort que en la Vida, almenys intel·lectualment. La Vida és considerada per molts com una simple aventura, apareguda per casualitat; un caprici de la natura, sense cap altre horitzó que ser engolida per la Mort.

No obstant, la fe en la Vida és el moll de l’os del missatge cristià.
Segurament, una societat laica com la nostra, el servei que més necessita és trobar-se amb testimonis de l’èxit de la vida.

 

13. En altres temps, quan la societat era religiosa, a la Religió se li encomanaven moltes coses que avui ha assumit la societat civil, com, per exemple, la promoció i defensa de la Moral. Això ens permet, com a Església, dedicar-nos més de ple a allò que és la nostra missió específica: predicar i celebrar la VIDA, perquè tothom que ho vulgui “tingui vida, i en tingui a desdir” (Joan 10,10).