Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI.
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
Creure. Diumenge. Dona. Escriptures. Fe. Joan. Maria. Pedra
(sepulcral). Pere. Ressuscitar. Sepulcre. Tres dies. Veure.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).
→ ÍNDEX
BÍBLIC
dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Veure també: Tertúlia en espiral → Pasqua C.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 10, 34a. 37-43).
En aquells dies,
Pere prengué la paraula i digué:
«Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus,
començant per la Galilea,
després que Joan havia predicat a la gent
que es fessin batejar.
Parlo de Jesús de Natzaret.
Ja sabeu com Déu el consagrà
ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder,
com passà pertot arreu fent el bé
i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del
diable,
perquè Déu era amb ell.
Nosaltres som testimonis de tot el que va fer
en el país dels jueus i a Jerusalem.
Després el mataren penjant-lo en un patíbul.
Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia,
i concedí que s’aparegués, no a tot el poble,
sinó a uns testimonis que, des d’abans,
Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres,
que hem menjat i hem begut amb ell
després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts.
Ell ens ordenà que prediquéssim al poble
assegurant que ell és
el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.
Tots els profetes donen testimoni a favor seu
anunciant que tothom qui creu en ell
rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»
2ª LECTURA (Colossencs 3,
1-4).
Germans,
ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist,
cerqueu allò que és de dalt,
on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu;
estimeu allò que és de dalt,
no allò que és de la terra.
Vosaltres vau morir,
i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist.
Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida,
també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.
O bé (1Corintis 5, 6b-8)
Germans,
¿no sabeu que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta?
Netegeu-vos bé del llevat que éreu abans
perquè sigueu una pasta nova.
Vosaltres heu de ser com pans sense fermentar,
ara que Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat.
Per això, celebrem Pasqua cada dia,
no amb el llevat que érem abans,
el llevat de la dolenteria i de la malícia,
sinó amb pans sense fermentar,
vivint amb sinceritat i veritat.
EVANGELI. (Joan 20, 1-9).
Nota:
La visita al sepulcre, de Pere i de l’altre deixeble forma part
d’un relat més llarg centrat en la figura de Maria Magdalena, i és molt difícil
entendre el seu significat si se separa d’aquest relat més ampli. Per això aquí hi afegeixo en vermell el tros del
relat que no es troba en el missal.
El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí,
quan encara era fosc,
i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.
Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble,
aquell que Jesús estimava tant, i els diu:
«S’han endut el Senyor fora del sepulcre
i no sabem on l’han posat.»
Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre.
Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà
i arribà primer al sepulcre,
s’ajupí per mirar dintre
i veié aplanat el llençol d’amortallar,
però no hi entrà.
Darrera d’ell arribà Simó Pere,
entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar,
però el mocador que li havien posat al cap
no estava aplanat com el llençol,
sinó lligat encara al mateix lloc.
Llavors entrà també l’altre deixeble
que havia arribat primer al sepulcre,
ho veié i cregué.
Fins aquell moment encara no havien entès que,
segons les Escriptures,
Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.
I els dos deixebles se’n tornaren a casa.
Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre.
Mentre plorava, s’ajupí per mirar dins el sepulcre
i veié dos àngels vestits de blanc,
asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús,
l’un al cap i l’altre als peus.
Ells li diuen:
-Dona, per què plores?
Ella els respon:
-S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat.
Així que acabà de dir aquestes paraules,
es girà enrere i veié Jesús allà dret,
però no s’adonava que fos ell.
Jesús li diu:
-Dona, per què plores? Qui busques?
Ella, pensant-se que era l’hortolà, li respon:
-Si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat,
i jo mateixa me l’enduré.
Li diu Jesús:
-Maria!
Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:
-Rabuni -que vol dir «mestre».
Jesús li diu:
-Deixa’m anar, que encara no he pujat al Pare.
Vés a trobar els meus germans i digues-los:
“Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare,
al meu Déu, que és el vostre Déu.”
Maria Magdalena anà a trobar els deixebles
i els anunciava: «He vist el Senyor.»
També els va contar el que ell li havia dit.
2 COMENTARIS COMPLEMENTARIS.
1er. Comentari.
LLENGUATGE.
1. Com tot l’Evangeli de Joan, també el relat del Crucificat-vivent té dos nivells de llenguatge:
-un nivell superficial, sorprenent, increïble i tan absurd que mou el lector a descobrir-hi,
-un altre nivell profund que, quan es descobreix, resulta extraordinàriament humanitzador.
És un llenguatge essencialment simbòlic.
El llenguatge simbòlic
és entès diferentment per cada persona, ja que cada persona l’ha de completar
des de la seva pròpia experiència. És, per tant, un llenguatge, “també”,
subjectiu.
2. Com és el llenguatge “subjectiu”?
Imaginem un endoll elèctric qualsevol de casa nostra: si hi
connectem una bombeta, fa llum; si hi connectem un ventilador, fa aire; si hi
connectem una nevera, fa fred; si hi connectem una estufa, fa calor...
L’electricitat és sempre la mateixa, però els seus efectes depenen de l’aparell
que hi connectem.
Així també, el missatge de la resurrecció té efectes diferents segons el subjecte que hi “connecta”. És una “bona notícia”; però pot entendre’s també com un absurd, un engany, un problema...; fins hi tot pot ser vist com una notícia perillosa que cal prohibir severament! (Actes 4,18).
4. ... el mocador estava
lligat al "lloc "...
En el relat d’avui hi ha un “detall” estrany. S’hi diu que el llençol d’amortallar estava aplanat;
és a dir: no “embolicava” cap cadàver. En canvi el mocador que lligava el cap no estava aplanat sinó que continuava "ple",
lligant el “lloc” (Noteu que la traducció
que ens ofereix el Missal és força deficient en aquest punt quan parla del “mateix” lloc. “mateix” és un afegit que no està al text original).
Quin “lloc”?
Segons alguns comentaristes (Evangelio de Juan, de
J. Mateos y J. Barreto. pag.
848), “lloc” era la paraula
usual per designar, entre els Jueus, el temple
de Jerusalem. De manera que el significat d’aquest “detall” seria que el sudari mortuori amb què s’havia pretès
lligar el “cap” de Jesús, ara lligava
el “lloc”. Amb això es vol dir que la
resurrecció de Jesús posa de manifest que allò que “està mort” de debò és el
“cap” de la institució que el va
condemnar: el temple. Els grans sacerdots, condemnant a mort l’Home, han provocat la “mort” de la seva pròpia institució.
5. “... havia de ressuscitar d’entre els morts”.
“Fins aquell moment encara
no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre
els morts”.
Ara, el deixeble estimat
ja ho ha entès; Pere encara no (Joan 20,8ss).
No hi ha resurrecció
sense passar per l’experiència de la mort. Això no s’ha d’entendre com un
inconvenient, perquè la “resurrecció” és l’experiència que segueix a una vida “plenament donada”.
Ho descobrim en la nostra mateixa vida de cada dia: gaudim
de la vida sobretot quan la donem
(quan obrem per amor). “Qui busca la seva
vida, la perd” (Mateu
16,25). Ho diu l’Evangeli, però és també una experiència comuna. La vida es
viu donant-la, i només des d’una “vida que es dóna” (“que va morint”) és possible fer l’experiència
d’una vida plena (Resurrecció).
El simbolisme del “sepulcre buit” no ens ha de fer pensar com si
el cos físic de Jesús “recuperés” la vida que havia donat.
La resurrecció no és “el contrari” de
la mort, com la mort no és “el contrari” de la vida.
El cos físic és el suport de la
nostra “vida tinguda”; però, quan es
tracta d’una “vida donada”, la comunitat
que neix dels qui la "reben" esdevé el seu nou “suport” o cos.
6. Per la comunió, els
humans formem una única gran COMUNITAT.
Hi estan inclosos, evidentment, tots aquells que ens han precedit, dels quals
hem rebut la vida corporal que ara tenim, amb tots els qui ja són “vida del tot
donada”.
Per això la resurrecció de
Jesús no té un significat purament individual
sinó també i sobretot comunitari: inclou la vida donada de tots els qui ens han
precedit.
Així Jesús esdevé “el fill de l’Home”,
cap de la vella i de la nova Humanitat. Com a fill de l'Home, ell acull
l’amor creador de Déu, i, responent-hi filialment, porta la Vida Humana
a la Plenitud.
MISSATGE.
7. “Jo no crec en la resurrecció de la carn“, deia una vegada una bona companya en una homilia dialogada. Ella donava per suposat que, dient això, estava negant una de les creences més comunes de la Doctrina cristiana. Però una altra companya li va contestar: “Això que tu dius que no creus, els altres tampoc no ho creiem”.
L’expressió “Resurrecció de la
carn” s'ha tornat poc adequada per expressar allò que els Evangelis volen
dir quan parlen de la resurrecció. En
realitat, cap llenguatge no és del tot adequat. Però, parlant-ne, ens podem
ajudar a trobar paraules i expressions que ens permetin “acostar-nos” a
una certa comprensió.
Anem comprenent la VIDA en la mesura que la vivim i creixem. I això ens obliga
a anar adaptant també el llenguatge.
El llenguatge és fonamental, però
l’hem d’anar renovant al ritme del propi creixement,
personal i social.
“Resurrecció de la carn” no vol significar que “recuperem els
àtoms i les molècules que formaven els teixits del nostre cos. En realitat, els “àtoms”, amb les molècules que formen en cada
moment, estan relativament poc temps en nosaltres. Segons diuen els entesos, el
nostre cos es renova totalment més o
menys cada vuit anys.
Però, és gràcies al cos que cada un de nosaltres és únic i irrepetible. Ens permet parlar de “JO”. En la resurrecció passem
del “JO” al “NOSALTRES”. Però en el NOSALTRES, el JO no hi queda pas “diluït”.
Al contrari: només e el NOSALTRES el nostre JO troba el “seu lloc adequat”. Ens
ajuda a entendre-ho pensar en les nostres “experiències de COMUNITAT”, com, per
exemple, la pròpia família.
RESPOSTA.
8. “Dona, per què plores?”, pregunta Jesús a Maria Magdalena.
Hi ha molt de plor en la
Humanitat. I són molts els intents per apaivagar aquest plor.
Com a deixebles de Jesús, la nostra manera d’ajudar a treure tant de plor és
viure i anunciar a tothom allò mateix que va “consolar” Maria Magdalena
permetent-li dir: “He vist el Senyor!”.
És com si digués: “He descobert que la
vida humana té horitzó de plenitud, i val la pena dedicar-se a la seva
realització. Tothom hi és convidat, i l’èxit està assegurat per Déu mateix”.
9. La nostra Església, amb
els seus dos mil anys d’història, ha anat acumulant molta “crosta”: arts, llenguatges, ritus, dogmes, escrits,
festes, temples, vestidures,...
Moltes coses que potser podrien servir per fer un bon museu, però que avui sovint són obstacle per portar endavant la “feina” que se’ns ha encomanat.
“Llàtzer, surt a fora!”,
va cridar Jesús al seu amic (Joan 11,43). “Església, surt a fora!”, criden una
infinitat de persones avui dia. Hi ha molta més fe de la podria semblar; una fe
que demana créixer, fer-se adulta, alliberada i alliberadora.
10. Potser no cal perdre temps desmuntant velles carcasses. Els apòstols, un cop convertits, no van
dedicar-se a reformar el temple. “Deixa
que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu”,
havia dit Jesús a un que era convidat a seguir-lo (Lluc 9,60).
PREGUNTES per al
diàleg.
1. Segurament sense pretendre-ho, els mitjans de comunicació estant aconseguint posar de moda la mort. Si creieu en la vida, heu pensat de reaccionar-hi d’alguna manera? De quina?
2. El missatge de la resurrecció pot ajudar-nos a
entendre aquesta crisi de què tant es
parla, i a donar-hi respostes vàlides?
Quines podrien ser, segons vosaltres, aquestes respostes vàlides? O potser no té res a veure una cosa amb l’altra?
2on. Comentari.
LLENGUATGE.
Cada evangelista ho expressa amb un llenguatge simbòlic tret del seu entorn i de la vivència que en fa la seva Comunitat. Dos mil anys després, és bo que ens ajudem mútuament a entrar en el significat d’aquests símbols i, així, poder gaudir, també nosaltres, de la bona notícia que contenen, i celebrar-la”. Del 1er. Comentari)
2. En primer lloc, és convenient llegir tot el relat; és a dir: llegir també el tros que segueix al fragment que ens ofereix el Missal ( i que he afegit en vermell).
3.
La Bíblia expressa la relació de Déu amb la Humanitat usant el llenguatge
de l’aliança matrimonial: Déu és
l’espòs i la Humanitat és l’esposa.
En l’Evangeli de Joan, Déu-espòs ve
personificat en Jesús, i l’Humanitat-esposa
ve personificada primer en Maria, la
mare de Jesús, i després, en Maria
Magdalena (￫Maria), la qual “acompleix” en la
Nova Aliança Universal allò
que la mare de Jesús representa en l’Aliança Preliminar de Déu amb
Israel.
El relat d’avui ens presenta la resurrecció de Jesús com el trobament de l’esposa amb l’espòs, inspirant-se sobretot en el poema bíblic del càntic dels càntics ( Càntic 3,1-4).
4. Maria Magdalena, com tota bona esposa, va al “sepulcre” a plorar la mort del seu Senyor, però veu que ha estat treta la pedra de l’entrada, aquella que separa el “món dels morts” del “món dels vius”. Ella ho interpreta pensant que han robat el cos del seu espòs. Com a esposa, busca i reclama el cadàver, i avisa de seguida els amics de l’espòs. La presència de Pere i l’altre deixeble suggereix que la cambra sepulcral, sense la pedra que la separa del món dels vius, ja no és un lloc de mort sinó que ha esdevingut la cambra nupcial, a punt per a la Nova Aliança. El “llençol” no amortalla cap “cadàver” sinó que està “aplanat”, a punt per a l’abillament propi de la cambra nupcial. En canvi el “sudari”, símbol de mort, que havia estat posat al cap de Jesús, ara embolcalla “el lloc” a part (La traducció del Missal és molt ambigua).
En
el llenguatge dels jueus, l’expressió “el lloc” designava el temple de Jerusalem. Així, doncs,
simbòlicament, es diu que el sudari
no cobreix el cap de Jesús sinó que embolica el temple. És com si digués: el temple ha mort i continuarà mort perquè ja no és necessari.
L’Aliança preliminar ha deixat pas a
la definitiva.
Els
Evangelis Sinòptics expressen la
mateixa idea dient que, en la mort de Jesús, la cortina del santuari
s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix
(Mateu 27,51)
Sobre aquest punt, en relació amb el temple,
recordem també les paraules de Jesús a la Samaritana. Joan 4,21).
5. Cal notar la delicadesa del deixeble que Jesús estimava de no “entrar” directament a la cambra nupcial, i, per contrast, la barroeria de Pere que hi entra de seguida, sense el degut respecte. El significat d’aquestes accions potser es podria entendre millor si coneguéssim bé els costums nupcials d’aquell temps i el paper que hi jugaven els “amics del nuvi”.
6.
Pere i l’altre deixeble no es diuen
res perquè, sense Jesús, no tenen res en comú fora del desig de descobrir què
ha passat. Només del segon s’afirma que “veié
i cregué”, tot i que “fins aquell
moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de
ressuscitar d’entre els morts”.
Als deixebles, com a la resta dels Humans, ens costa d’entendre que la Mort no sigui l’Última Realitat.
“Havia de ressuscitar d’entre els morts”.
7.
¿Per què va morir, Jesús, si havia de ressuscitar?
¿Per què els Evangelistes no apliquen a Jesús el model bíblic del profeta Elies, que va ser endut directament al cel? (2 dels Reis 2,11).
Sovint
entenem malament la Resurrecció. L’entenem com un “pas enrere”: tornar a la situació d’abans de morir.
Imaginem la vida com un anar per
un camí, i la mort seria com caure
en un pou. I “ressuscitar” consistiria en “sortir del pou” i “retornar” al camí de la vida. Dintre d’aquesta manera
d’imaginar les coses, seria lògic preguntar-se per què Jesús va morir
si havia de ressuscitar.
8. Segons els Evangelis (i el sentit comú) les coses no van així. L’espiga és la “plenitud” del gra de blat enterrat, no pas el “retorn” a allò que era abans. La vida és la mateixa, però canvia el “cos” que li serveix de suport. En el petit gra de blat no hi cabria la plenitud i exuberància de la nova espiga. Tampoc la resurrecció no és un “retorn” a la situació anterior, sinó el “pas” a la plenitud. S’arriba a la plenitud “passant” per la donació total (“mort”). Per això Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts. En la mort no “perd” la vida sinó que la “dóna plenament”. A partir d’ara viurà com a vida donada. O millor: com a vida-que-es-dóna en i per a cada un dels qui l’acullin. La VIDA DONADA esdevé VIDA COMPARTIDA.
9.
La resurrecció de Jesús no és només
una “qüestió seva individual”. No és el privilegi
d’un home extraordinari, fill de Déu.
Cada ésser humà, en la mesura que és “vida-que-es-dóna”,
entra a formar part d’aquesta “Nova Aliança” de la qual Jesús n’és el Cap, o el Primogènit, o l’Espòs (En
aquell temps, l’espòs era considerat el Cap de la família que formava amb l’esposa). És la vida de cada persona que adquireix la
capacitat de respondre a la crida de Déu a ser fills seus: “fills en el Fill”; “ressuscitats en el Ressuscitat”.
Ni per a Jesús ni per a nosaltres la resurrecció no és un fet purament individual, ja que una “vida donada” seria una “vida perduda” si ningú no la rebés. Per això, no hi ha realment comunitat si abans no hi ha comunió, una comunió oberta a tothom; i difícilment hi ha comunió sense unes persones concretes que l’encarnin en alguna forma comunitat.
Les comunitats seran múltiples i diferents. La comunió és única, i abraça tots els Humans, àdhuc tots els vivents.
“Dona (esposa), per què plores?”...
10.
Sembla una pregunta innecessària. ¿Com no ha de plorar l’esposa que ha perdut el seu espòs
i Senyor? I, no obstant, la pregunta es repeteix dues vegades perquè Maria Magdalena s’adoni que ja no hi ha
motiu per plorar sinó que ha arribat l’hora d’alegrar-se.
Si ella encara no “veu” l’espòs és
perquè el busca com a cadàver.
El qui ella pren com “l’hortolà” fa
adonar-li que Jesús ha estat “enterrat” en un “hort”, com les llavors, i que ha rebrotat en una vida nova compartida.
Quan
Jesús la crida pel seu propi nom “Maria”, ella el reconeix immediatament i s’hi
abraça. Ara són el Nou Adam i la Nova Eva, els “pares” de la Nova Humanitat, adulta i plenament Vivent.
Però
encara no és l’hora de l’abraçada plena
i definitiva. Aquesta serà entre Déu i la Humanitat. Abans, Jesús ha de
pujar al Pare, i Maria ha de
convocar els germans.
En la Nova Aliança, el model ja no serà el matrimoni (sobretot tal com era en aquell temps!) sinó la relació Pare - Fills.
11.
La nostra dificultat per entendre la resurrecció
ve del fet de no entendre la vida. Ens costa d’adonar-nos de la qualitat
de la VIDA que hem rebut i de la “plenitud” a què estem cridats. La resurrecció no és un “miracle”. La vida és el miracle!
12. Potser resulta una mica sorprenent que alguns directors de cinema o
novel·listes actuals hagin estat més perspicaços
que molts estudiosos dels Evangelis per adonar-se de la intensitat amorosa
del llenguatge del Quart Evangeli. Llàstima que a vegades ho hagin utilitzat
per barrejar‑hi una certa dosi de morbositat.
MISSATGE.
13. Maria Magdalena representa la (nova) humanitat. Per això a l’abraçada segueix immediatament la missió. “Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu" (Joan 20,17).
L’abraçada de Jesús és l’abraçada de Déu a la Humanitat i a cada
un dels seus membres. A cada un de nosaltres, posats davant l’experiència de la
mort, són dites aquestes paraules: “Dona,
per què plores?”.
Quin gra de blat ploraria pel fet
d’esdevenir espiga?!
14. La resurrecció de Jesús ens fa visible sobretot l’abraçada de Déu a la Humanitat sofrent. “Avui estaràs amb mi al Paradís” (Lluc 23,43).
I
és també un advertiment per a tots els “Poderosos”:
“Que sàpiga de cert tothom que Déu ha
constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar” (Fets dels Apòstols 2,36).
La
resurrecció, experimentada ja en
Jesús, ho capgira tot. Sense resurrecció,
la “última paraula” seria dels qui tenen el poder
de jutjar, condemnar i matar. Res ens podria deslliurar d’ells.
Però, si Crist ha ressuscitat, és que hi ha resurrecció
(1ª Corintis 15,12ss), i
la última paraula no la tenen els poderosos
sinó Déu-Amor.
Així,
doncs, “no cal tenir por dels qui,
després de matar el cos, ja no poden fer res més” (Lluc 12,4).
Més encara: els crucificats es
converteixen en els “jutges” definitius. Al final serem examinats d’amor (Mateu 25,40-46).
RESPOSTA.
15. La resposta ens ve indicada per la mateixa Maria Magdalena: “Rabuni!” (que vol dir “mestre meu!”). “I anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor.» També els va contar el que ell li havia dit”.
Jesús
diu a Maria Magdalena: “Deixa’m anar”
que encara no he pujat al meu Pare (Joan 20,17). Qui ha fet
l’experiència del Ressuscitat no s’ha
d’abraçar a Ell amb actitud possessiva. El Ressuscitat no és “propietat privada” de ningú, ni tan sols de la
Comunitat. “Vés a anunciar als meus
germans...”. És de tots els Humans
que Jesús és germà.
PREGUNTES per al
diàleg.
1. La resurrecció plena comporta una vida plenament donada. Però, podem començar a viure la resurrecció “abans” de morir?
2.
La resurrecció de Jesús fa néixer la comunitat
com a nou “lloc” on es visualitza la “presència de Déu”, quedant superats temples i santuaris (Joan
4,20s). En la pràctica, com ho vivim això els cristians d'avui?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada